Tuppers dels pebrots

Passo de tot! Passo dels tuppers, dels menjars preparats, de les conserves, dels àpats enllaunats, dels menjadors d’empresa, de les sales comunitàries, de veure els altres mastegar amb la boca oberta, d’olorar menjars putrefactes, d’escoltar les alabances que fa segons qui de la seva menja i, en general passo dels tuppers. Passo de tot!

Avui, durant una de les hores de l’esmorzar, em queixava a un bon company de feina de que resulta molt car anar a dinar cada dia a fora i que per això, últimament, prefereixo fer uns minutets amb moto i anar-me’n a menjar a casa. En Màrius (o així ens ha dit sempre que es diu) m’ha comentat la possibilitat d’utilitzar un tupper i dinar còmodament aquí. Aaaaaaai Màrius! Tant temps treballant junts i tant poc que em coneixes. Odio els tuppers! Són el meu arxienemic. Els tuppers per mi són com la sal pel pebre, com els madridistes pels barcelonistes, com la Nina Meyers per en Jack Bauer, com en Goku per en Vegeta o, essent més radical, com els Jueus pels alemanys. No tolero el tuppers. Em sap molt de greu, però els hi tinc una ràbia infinita.

Mai he estat capaç d’argumentar el perquè d’aquesta ràbia tant desmesurada. Sé, i reconec, que són un gran invent. Que han canviat la manera de menjar de molta gent i que, a més a més, han facilitat molt la vida, tant del treballador com de l’estudiant. No ho negaré. Però no aconsegueixo, ni pretenc fer-ho, de fet, que encaixin en la meva manera de viure. No em veig portant un tupper amb els meus macarrons ressecs o amanides insípides a la feina. Ho sento, però no ho faré.

Suposo que part de culpa la té el meu afany de superació. I sé que no podria evitar comparar el meu menjar amb el dels altres. Em conec, i sé que arribaria el dia en que aniria a comprar-me el menjar en un restaurant, abans d’entrar a treballar, i me’l guardaria en un tupper per tal d’impressionar els altres. Jo sóc així i al final la brometa m’acabaria sortint més cara que anar-me’n cada dia a dinar a fora. No tinc mesura, ho sé.

A més, sempre he pensat que quan una cosa la fa tothom deixa de ser original. Suposo que la finalitat del tupper mai ha estat la originalitat, però la meva finalitat si. I, sincerament, un producte tant massificat (i socialista) no té lloc en la meva manera de ser. I molt menys mentre segueixin fent la majoria de tuppers d’aquest color tant gay.

Em sap molt de greu, però no em convencereu (Màrius tu tampoc). Prefereixo anar a un restaurant o anar a casa, però no un punt mig que agafa les coses més dolentes de cada part. Mort al tupper! I severes malalties a tots els que l’usen! (Si, la desgracia aliena em provoca una estranya sensació de benestar)

Tupper si o tupper no?