L’any passat vaig dir que el 2011 era un any rar, no sabíem ben bé si començàvem dècada, teníem (i tenim) una forta crisi i, a més a més, el número “2011″ és lleig a més no poder. Però, ves per on, ha resultat ser un any molt carregat, tant en temes personals, com de país (sigui quin sigui), com a nivell internacional. Qui ho havia de dir. Han caigut dos dictadors, 3 règims, el cap de l’organització terrorista més gran del món, Alemanya torna a governar Europa, els anglesos segueixen anant a la seva, Japó les ha passat putes, el premi Nobel de la PauObama està demostrant que no el mereixia, Espanya ha guanyat la particular lluita amb Itàlia, hem tingut eleccions municipals i estatals, tornem a tenir majoria del PP, el Barça segueix guanyant, jo he canviat de feina i, el més important, no m’han trencat la cara (tot i que no negaré que algun cop just ha anat).

El 2012 no sé què ens portarà, però innegablement és més agradable a la vista que el 2011. Però això ja ha demostrat que no hi vol dir re… En principi aquest any ens ha de portar noves visions de la crisi, potser el retorn de la pesseta, qui sap si Alemanya decidirà envair Polònia, la caiguda d’algun altre règim (Síria?), la mort d’algun personatge il·lustre (Castro?), alguna altre guerra americana (Iran?), algun descobriment gros (Higgs) i, encara que no vulguem, alguns desastres naturals grossos. I el primer que em digui que aquest any s’acaba el món l’hi parteixo la boca…

A nivell personal no demano gaires coses aquest any. A poder ser un cotxe nou, guanyar molta pasta, ser molt feliç, no tenir cap desgràcia, fer algun descobriment important (Higgs) i, per anar bé, que no em parteixin la cara (si, tinc una obsessió amb el tema). I per tots vosaltres doncs… desitjo que em pogueu comprar un cotxe nou, que em faciliteu guanyar molta pasta, que no propicieu la meva infelicitat, que m’ajudeu a fer algun descobriment i, per anar bé, que no em partiu la cara. Bé, i si voleu i podeu, ser una mica feliços.

Bon 2012 a tots. Espero que les passeu molt felices i, si no pot ser, que no les passeu gaire magres. Oloro que el 2012 serà un bon any. Ara, també us diré que el meu nas no és gaire fi, és el mateix que va apostar per república Txeca al Mundial, pel Chelsea a la Champions o per Madrid com a ciutat Olímpica. Total, sigui el què sigui, quesigueu feliços. I recordeu que el 28 d’abril tindrem Antònia Font a Sant Joan, que poc té a veure amb el tema, però almenys a mi em farà una mica més feliç.

Cuideu-vos!

Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…

Als 18 anys (17 de fet, però això no té res a veure), quan em va arribar el moment d’anar a estudiar el què realment m’importava, Internet tot just estava a les beceroles, no hi havia coneixements del què arribaria a ser, les xarxes socials encara no existien i les professions relacionades amb el sector, tant comunes ara, semblaven un invent del diable sense futur. Així que, sense saber ben bé perquè, vaig anar a estudiar el què més m’agradava en aquell moment: cinema. Gran error.

El cinema, al nostre país, sigui quin sigui, és una merda, una estafa i una mentida. A no ser que siguis fill d’algú important, tinguis algun endoll considerable o siguis un veritable geni (que no era el meu cas) no tens cap opció detriomfar dintre del gremi. I qui diu triomfar diu, tan sols, trobar alguna feina relacionada. Ara tots estem contents perquè “Pa Negre” anirà als Òscars, però no ens equivoquem. Pa Negre és un puta merda de pel·lícula i el cine al nostre país fot fàstic. Les subvencions van a parar sempre als mateixos, no hi ha opcions d’entrar en un dels monsmés tancats que existeixen i, ens agradi o no, la carrera de cinema del prestigiós Escac no s’aguanta per enlloc. I us ho diu algú que l’ha estudiat.

Així doncs em trobo, amb 26 anys, treballant d’una cosa que mai he estudiat (Community Manager) perquè, en el moment que vaig haver de triar, semblava que internet no tingués cap futur, o, si més no, no es veia a venir un futur com el que ha acabat essent. 26 anys, uns estudis, una professió i la difícil tasca de buscar una feinamínimament relacionada amb el què he estudiat i amb el què tinc experiència. Difícil? Si, però no impossible. Segur que dintre de poc algun il·luminat ajuntarà les dues coses i jo, tonto com sempre, hauré de quedar-me al remolc.

La vida és una merda i no es justa. No ha estat sempre així però. El problema és que ens ha tocat viure en un moment en el que tot va molt ràpid i, si et descuides, perds el tren. Jo encara no he perdut el tren, però estic corrent darrere seu com un desesperat. Espero atrapar-lo, però no ho asseguro. I tot per no atrevir-me a estudiar alguna cosa relacionada amb internet quan va arribar el moment de triar. Els errors es paguen, i es paguen molt cars. Ja puc anar fent cursos de CM, Màrqueting o la mandanga amb vinagre que si hagués triat com tocava, en el moment que tocava, res seria igual. De qui és culpa això? Clarament del sistema educatiu, ja que en el moment de fer el pas institut-universitat ningú em va saber aconsellar. Ni poc ni gens. Tant de bo pogués tornar vuit anys enrere i assegurar el tret.

Total, que l’única solució que ens queda és la beguda. Beure com desesperats. O, tal i com dirien els castellans, beure como si no existiera mañana. Espressió que, per cert, crec que hauríem d’anar adaptant al català perquè és francament bona.

A l’hora de fer neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, sempre em marco una ruta a seguir: començo escombrant habitacions, menjador, rebedor i cuina, i després frego, en el mateix ordre, i em guardo la cuina (i els seus fogons sortits de les mateixes entranyes de l’infern) per l’últim de tot. I el lavabo? El lavabo és per cagar, així que si tinc temps el netejo i sinó passo de tot. El problema d’aquesta neteja va ser un element mòbil que no havia contemplat: el gat.

La curiositat del felí per la neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, va resultar ser molt major del que jo esperava i les mosques que caçava sense pietat saltant com un capullo van quedar en un llunyà segon terme. Era molt més interessant el què jo feia! A l’habitació vaig haver de fer malabars amb l’escombra, la pala, el què anava recollint de terra i el què el gat m’anava portant de ves a saber on abans no vaig descobrir que podia tancar el pelut emprenyador en alguna altra estança perquè no emprenyés tant. La idea no l’hi va agradar massa però per collons els meus, així que es va haver d’aguantar i, al cap de pocs minuts, ja s’havia cansat de miolar com un desesperat darrera la porta.

Amb les habitacions netes va tocar el torn del menjador, molt més laboriós d’escombrar per la quantitat d’obstacles que hi ha. A més, per fer més difícil el repte, em vaig veure obligat a quedar-me l’Osmi per tal de que no desordenés l’habitació que acabava de (mig) recollir. Apartant cadires, sofàs, taules, llibres, revistes, paperets i un felí molt pesat, vaig aconseguir escombrar tot el terra de parquet fosc del menjador. Quan ja anava a llençar la brossa a la bossa de les deixalles (que sàviament carretejava amunt i avall) em vaig fixar en un detall curiós i inesperat. Al mig de tota la merda, borró, trossos de menjar, engrunes i collonades varies recollides a la pala hi havia el què semblava ser una sabata petita. Una sabata amb la sola blanca i d’un color rosa descolorit francament lleig. Portava uns cordons blancs i semblava que hagués recorregut molts quilòmetres, tot i ser ridículament petita. Al no saber d’on havia sortit vaig decidir guardar-la al prestatge on guardem totes les andròmines desaparellades, trobades o inútils (almenys per nosaltres).

Acte seguit va tocar passar al rebedor, o recibidor tal i com diria la meva àvia (que en un pim pam el vaig tenir fet) i la cuina. Les cuines acostumen a ser un món a part i, tot i cuinar-s’hi, és espectacular la quantitat de merda que s’hi arriba a acumular. Després de llençar un nombre d’ampolles que no vaig saber comptar em vaig disposar a escombrar. D’allà va sortir de tot: borró, engrunes, plàstics, papers, trossets de cansalada, algun pernil, una ungla del gat, molts pels i cabells, restes d’hortalisses inclassificables, una pela grillada de patata i, de sota la taula, una cameta. Si senyor, una cama. Era una cama petita, més petita que el meu dit petit, i semblava arrencada amb mala llet a causa d’una gran estravada. La zona del maluc estava ensangonada i tot semblava indicar que també estava rossegada. Rosegada per algun animal amb ullals afilats i acostumat a mastegar carns crues… Malparit de gat!

L’Osmi no em va saber dir d’on havia sortit aquella cama que, en efecte, coincidia amb la sabateta que havia trobar instants abans. Segons sembla compartim pis amb uns sers diminuts i mutilats, almenys un d’ells. Això explica perquè els auriculars m’apareixen entortolligats dia sí i dia també, perquè se’m mouen les sabatilles de lloc, els sargits d’algunes peces de roba i el gran merder que sentim al menjador quan anem a dormir. No sé quantes personetes petites podem tenir a casa, ni tampoc sé si ens volen mal o són gent de bé, però el què sí sé és que el gat els hi té jurada. Potser a la nit quan dormim l’insulten i l’hi fan putadetes. Qui sap. El què és segur és que aquell dia, com ja era de preveure, no vaig acabar netejant al lavabo. I parlant de lavabos, i el què em té més preocupat de tot, on fan les necessitats els ocupes diminuts que tenim? Perquè una cosa és que visquin silenciosament en algun raconet de la casa i l’altra, molt diferent, és que es vagin cagant per aquí i per allà.

El meu cosí va néixer el dia de Sant Eudald, el seu avi es deia Eudald i el patró de Ripoll, el seu poble, és Sant Eudald, però inexplicablement es diu Arnau. L’Arnau va néixer quan jo encara era fill únic i, al passar-se molts i molts dies a casa dels meus avis, va fer que l’hi agafés una simpatia especial. Tanta que, pocs mesos després, quan va néixer el meu germà vaig trobar-lo avorrit i poca cosa. Els anys, però, em van fer canviar de parer.

En aquells temps, llunyans ja, el meu avi Eudald estava jubilat i tenia tot el temps del món per dedicar-se, amb cos i ànima, al seu nou nét. Jo, petit com era, també passava moltes hores amb ells: em venien a buscar a les 5 quan sortia de l’escola, m’acompanyaven a jugar a la plaça Clavé, miràvem junts els dibuixos del Club Súper 3, fèiem construccions amb blocs de fusta que lentament havia anat robant de casa meva (i de mi mateix, per tant) i rèiem pels descosits quan la meva àvia banyava el petit Arnau a la pica de la cuina. Eren altres temps. Temps en què no m’havia de preocupar per ser puntal als llocs, ni per decidir a qui havia de votar, ni tant sols per saber com collons es feia una declaració de la renta. La meva única preocupació era jugar i fer els pocs i breus deures que em posaven.

Un dia de primavera, divendres em sembla recordar, el meu avi Eudald i l’Arnau, amb el cap arrissat com una malparida de madeixa de llana enrotllada sense cap ordre ni concert, em varen venir a buscar a la sortida de l’escola com feien habitualment. Com que feia bo vàrem decidir anar a fer una volta pel poble i, de pas, anar a controlar les obres que estaven fent a l’edifici de davant de casa meva al carrer Ramon d’Urg, perquè, tal i com ja he dit, el meu avi era jubilat, i com a bon jubilar tocava anar a veure obres amb certa regularitat.

Jo, petit i malparit com era, vaig aprofitar que el meu avi estava embadalit mirant les obres, i comentant-les (i millorant-les) amb en Pere Roca, per agafar el cotxet del meu cosí i emportar-me’l a fer un vol millor del que estàvem fent. L’avi Eudald ens va veure però, confiant en el seu nét gran masculí com mai, va deixar que me l’emportés pensant-se que no podia passar res greu. Jo vaig començar a caminar lentament tot explicant les aventures que havia viscut en cada un dels indrets pels que anàvem passant. L’Arnau, tot i dormir, semblava que m’entengués, així que em vaig anar animant i, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a córrer com si m’hi anés la vida.

Quan el meu avi i el seu bon amic Pere Roca (que anys més tard m’acusaria formalment de pixar-me a les seves mongeteres) ho varen veure van començar a córrer darrere nostre tant ràpid com la seva edat els ho permetia. Jo, cotxet en mà, al veure que ens perseguien vaig augmentar el ritme tot cantant la cançó d’Oliver y Benji. El cotxet botava de tal manera que en més d’una ocasió vaig estar apunt de caure per terra jo, nen i cotxet. En veure que l’Arnau, ja despert, no podia parar de riure vaig optar per mantenir el ritme i acompanyar el recorregut amb llargues zigzaguejades que anaven de punta a punta de carrer. Darrere meu els dos vells es cagaven en mi, la meva progenitora, part de la plantilla del Madrid i m’amenaçaven dient-me tot un seguit de tortures que em farien quan m’agafessin. En aquest moment en Pere va començar a tirar-me pedres per intentar que frenés, però l’única cosa que va aconseguir va ser estossar l’Arnau cosí que, sorprenentment, encara reia més que abans.

Ja portàvem gairebé 6 voltes a l’illa de cases quan, per fi, el meu avi va veure clar el què havia de fer per frenar-me. Va parar en sec, es va descordar l’abric típic d’avi de color blau cel que portava i en va treure la seva vella Colt Goverment Serie 70 de 9 mil·límetres. Va deixar que en Pere Roca seguís corrent darrere meu com un desesperat, mentre seguia insultant-me amb paraules que encara ara em sonen grosses, i ell es va amagar en una entrada esperant que jo tornés a passar per allà en la meva setena volta.

Quan em va veure lluny a l’horitzó del carrer Bernat Saulet es va afanyar a comprovar que, efectivament, quedaven bales al carregador i just quan vaig passar per davant seu em va abatre amb un certer tir al meu genoll. Jo, deixant de cantar la puta cançoneta d’Oliver y Benji,vaig caure de morros a terra, emportant-me per davant el cotxet i fent que l’Arnau sortís disparat a una velocitat molt propera a la del so. Mentre jo em lamentava a terra en Pere Roca va saltar d’entre dos cotxes i tot fent una tombarella va agafar el meu indefens cosí a l’aire. Tota la gent que s’havia aplegat al voltant de la improvisada cursa va explotar en un sonor aplaudiment. El meu avi i en Pere varen saludar com si acabessin de guanyar algun trofeu importantíssim i jo, jaient i queixant-me al terra, vaig haver d’esperar pacientment que arribés l’ambulància per portar-me cap a l’hospital de Campdevànol.

Ara, anys més tard, recordo l’anècdota amb gran alegria i no puc evitar riure com un desesperat cada vegada que expliquem en algun sopar, dinar o reunió familiar. El genoll encara em dol i aquest caminar ridícul i penós que tinc m’acompanyarà tota la vida. Però el què vàrem arribar a riure aquell dia a casa meu mereix tot això i molt més. Gran infantesa la meva…

Sé que fa 3 mesos (i una mica més) quan vàrem començar a preparar el concert ningú el veia massa clar, però hem demostrat que fent les coses amb ganes, il·lusió i, perquè negar-ho, dos collons, el resultat acostuma a ser molt positiu. El diumenge dia 17 ningú es plantejava que el concert hagués anat malament, i és que congregar més de 800 persones en un poble de poc més de 3000 habitants no deixa de ser molt i molt memorable. Una passada.

Voldria donar-vos les gràcies a tots, un per un, però com que ja em van avisar de que no volien un mail de més d’una pagina hauré d’intentar controlar-me i ser breu.

Primer de tot gràcies a tots els membres del JAS. El concert no hagués estat possible sense tots vosaltres i la pinya que fem quan ens ajuntem. Sense vosaltres no haguéssim pogut muntar-ho tot a temps, no haguéssim pogut recollir les més de 50 taules en un temps rècord ni tampoc haguéssim pogut mantenir una barra que al final de la nit treia fum. I tot això per no parlar del treball anterior al concert, com penjar cartells, contractar tot el què s’havia de contractar, repartir entrades, fer una publicitat infernal (gairebé pesada) i assistir (amb més o menys afluència) a totes les reunions. De bo de veres us dic que gràcies! Espero poder comptar amb vosaltres durant molts i molts anys més. Sé que la vàrem fer molt grossa, però creieu-me, encara ho podem fer millor.

Gràcies també a tots els grups i mànagers que varen venir. Sense ells el concert no hagués estat possible i, lluny de venir per cobrar al final de la nit i marxar, crec que puc afirmar en nom meu, i de tothom qui m’ho ha comentat, que va ser un dels millor concerts que s’han vist durant els últims anys a la comarca. Moltes gràcies a La Iaia per reafirmar-se com un gran grup que encara té moltes coses a dir dintre del panorama musical català. Moltes gràcies també a Sanjosex i al seu estil consagrat per demostrar-nos a tots els assistents que són un dels grups referència de Catalunya, molt bon concert! Genial, diria jo! I, com no, també moltes gràcies a Txarango. Estic convençut que sense ells la nit no hagués estat ni la meitat de rodona. Els hi desitjo un gran futur i, a poder ser, algun altre concert a Sant Joan. I gràcies als Vandalmogàvers, uns timbalers que es mereixen contracte indefinit per qualsevol activitat que fem a partir d’ara. L’any passat ens van entusiasmar a tots, però crec que aquest any s’han consagrat! Enhorabona!

I no seria just no donar les gràcies a l’ajuntament de Sant Joan per tot el suport i sacrificis que han fet per nosaltres. Vull donar especialment les gràcies a en Capri, sé que sense ell hagués estat molt complicat fer el concert (tot i que en algun moment em va fer patir, el molt cabró!). Gràcies, també, a l’Arnau Urgell per gestionar una gran campanya de màrketing des del Ripollès.info sense aconseguir-ne res a canvi. Realment admirable. Gracies també al meu cap, David Jané, per donar-me la llibertat que he necessitat durant aquests últimes setmanes per dur a bon port el concert. Gràcies a tots els de l’Enderrock per les facilitats que ens varen posar per anunciar-nos i per l’article que ens varen dedicar. Agrair al diari el Ripollès, i especialment a en Jordi Remolins, la magnífica contra que ens va dedicar a tots nosaltres. I moltes gràcies a l’amic Jordi Vilarrodà per tota la publicitat que ens ha fet i el reportatge que ens ha promès. De tot cor us dic que moltes gràcies a tots vosaltres. Sé que el concert no hagués estat el mateix sense la vostra ajuda. Gràcies.

I per acabar, moltes gràcies a tu, Mariona Tor. Gràcies per mantenir-me ordenat i assenyat durant tot el que ha durat la preparació. Gràcies per no engegar-me a prendre pel cul el primer dia que et vaig cridar i gràcies, també, per tot el què t’has carregat a l’esquena sense queixar-te. Lamento no haver parlat de res més durant les últimes dos setmanes i t’agraeixo molt la paciència que has tingut. Ara sí que t’has guanyat un bon regal! T’ho prometo!

En definitiva, moltes gràcies a tots per la vostra participació, fos del nivell que fos. Amb un equip així dóna gust passar penes, nervis, estrès i emprenyades. Gràcies. I sobretot, sobretot, moltes gràcies per no partir-me la cara quan he aixecat la veu més del compte, he manat més del necessari o he pecat de pessimista. El concert va anar de pebrots, no hi vàrem perdre calers i tothom en va sortir contentíssim. Crec que tota la feina feta ha valgut molt la pena. Molt.

No he pogut resumir-ho en menys d’una pàgina, així que us tocarà aguantar-vos, em sap greu. Gràcies a tots, espero poder comptar amb vosaltres durant molts i molts anys, i creieu-me si us dic que aquest concert el recordaré durant molt de temps. Sabeu què és no poder dormir d’alegria i felicitat? Doncs jo si, ho vaig descobrir la matinada de dissabte quan em vaig posar al llit.

Ara si, gràcies a tots!