Relats, articles, opinió i contes en català
Així, amb un títol humil, modest, serè i sincer començo la meva felicitació de Nadal d’enguany. Sé que enviar felicitacions de Nadal és un tòpic, i dels grossos, però ja que no ho fem per setmana santa, Sant Jordi, la castanyada, la puríssima, reis o el meu aniversari, deixeu-m’ho fer quan diu la tradició i així quedem tots contents. Un altre dia si voleu, ja discutirem les tradicions, però això avui no toca.
La gent que em coneix ja sap que sóc una persona d’extrems. No contemplo el punt mig, la neutralitat o una posició moderada. Sempre ha de ser o tot o res. A més a més tinc el do especial de posicionar-me sempre en favor de la gent, fets, noticies o esdeveniments que acostumen a caure malament. Jo sóc així, què voleu que hi faci…
Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…
Avui faig anys, 26 per ser exactes. Sé que encara sóc jove, que encara em queden molts anys per endavant, però ara, tot just ara, em començo a donar compte que la vida és una merda. O tal i com diria el meu avi: una puta merda.
Dimarts vaig decidir que ja que divendres era festa el millor seria fer dissabte dimecres. Dit i fet, davantal, escombra en mà i a netejar s’ha dit, vaig dir-me a mi mateix abans de començar tot el ritual. El primer, però, era posar música a tot volum per tal de netejar tot ballant com un condemnat (aprofitant, òbviament, que estava sol a casa). Lamparetes, el nou disc d’Antònia Font, va ser l’escollit per ajudar-me en la meva labor casolana. “Me sobren Paraules” i a netejar!
No fa pas tants anys que vaig ser petit. La meva infantesa ara, des d’una maduresa encara molt verda, la recordo feliç, emocionant i amb grans moments que abans em semblaven catastròfics. Recordo interessantíssims partits de futbol al patí de l’escola Abadessa Emma, excursions eternes per la ruta de la cova i la Moreneta, viatges amb bici fins al triquet, caçades populars de capgrossos a la plana, intents de tirar petards al cementiri durant la festa de Sant Isidre, els immensos solars sense edificar (en aquell moment), el naixement del meu germà petit i, també, el naixement del meu cosí petit. Avui no us vull parlar del naixement d’aquest, però si que us vull parlar del meu cosí (petit).
Com ja sabeu m’agrada donar les gràcies després de les grans gestes que realitzem. Ja siguin Entrevoltes, concerts de primavera o visites escenificades. Tot el què porta més feina del que és habitual produeix una millor sensació quan surt bé, i quan surt de pebrots, com va passar aquest dia 16, la sensació és indescriptible. Una passada vaja!
Comentaris