Willem Stapletoor II sabia que el cap d’Hornos era un pas complicat, tanmateix no els hi quedava més remei, l’“Espíritu de Granda” i el seu capità José Francisco Tumecilla els hi portaven dies d’avantatge i la última batalla havia deixat l’ ”Stone of Southampton” molt tocat. El castell de popa estava completament trinxat i el màstil central em prou feines s’aguantava. No és que la batalla fos dura, simplement l’exèrcit espanyol, en una ferma demostració de valentia i poder nàutic havia deixat en evidència la millor nau de la flota anglesa.
La Reina Anna, monarca de la secundaria Anglaterra, havia encomanat a Willem la defensa del cap d’Hornos, l’objectiu era simple, evitar que els espanyols, molt superiors a tots els nivells, passessin i arribessin a la seves preuades Filipines, ric oasis d’espècies exòtiques, metalls valuosos i unes indígenes més putes que les gallines.
La primera trobada entre naus es va resoldre amb una contundent victòria espanyola. La nau anglesa poc va poder fer davant de la mala llet hispana. Per si això fos poc, els trenta canons per banda no van tenir rival davant de les costes sud-americanes, i el pas de Magallaes es va omplir de fustes i cadàvers del, últimament vingut a menys, “Stone of Southampton”. Entre la tripulació del valent capità Willem la frase de que si Déu existia era espanyol cada cop sonava amb més força i els ànims estaven sota mínims. A sobre, i per si els problemes fossin pocs, la Terra del Foc quedava molt lluny, així que tocava arreglar la caravel·la al bell mig de les aigües més remogudes del mon conegut i, encara que Willem no en fos conscient, una nau de assalt francesa venia darrere. La batalla semblava perduda…
Comentaris