DIA 1

• Els Estats Units enfonsen una fragata xinesa als mars de la Xina. Les causes no queden clares. Els primers informes apunten a que ha estat un error, però no hi ha informacions clares. Xina no es pronuncia.
• Poques hores després la Xina respon amb un atac sorpresa sobre la base Americana de Guam. Les baixes, humanes i materials, són incalculables. Obama surt i demana una explicació, adverteix que sinó no hi haurà més remei que declarar la Guerra a l’imperi Xinès
• Un creuer turístic britànic és enfonsat prop de les platges de Dunkerke. Les primers noticies apunten cap a Xina. Hores més tard la Mosad descobreix que el vaixell ha estat enfonsat per un submarí nuclear Alemany de fabricació Russa.
• Estats Units, Gran Bretanya i França declaren la guerra a Xina i Alemanya.  Rússia es posiciona en favor de l’imperi Xinès i es forma la potent aliança Germano-russa-xinesa. Espanya ofereix tot el suport als aliats, però no confirma oficialment que estigui en guerra contra l’eix comunista.
• En un moviment sorpresa Corea del Nord ataca de manera brutal Corea del Sud. Seül no té més remei que capitular.  Corea del Nord es suma a la causa comunista.

DIA 2

• M’arriba una carta del ministeri de defensa informant-me que estic en reserva de l’exercit i que si es necessari seré cridat a files. En cas que m’hi negui seré jutjat per crims de guerra segons la convenció de Ginebra.  Tots els joves d’entre 22 i 27 anys estem en la mateixa situació.
• Un atac conjunt entre Xina, Rússia i guerrilles Afganès entren a Pakistan. Islamabad aguanta però no sabem durant quant.
• Es produeixen gravíssim atemptats als metros de Londres, Manchester, Milà, París, Lió, Lisboa, Madrid i Barcelona. Hi ha milers de morts i quantioses destrosses. Cap país de l’Eix es pronuncia sobre l’atemptat.
• Hu Jintao confirma que Xina ha estat darrere als atemptats Europeus. També diu que això només ha fet que començar i que l’imperi Roig dominarà el món a no ser que E.E.U.U. demani perdó. Espanya entra oficialment en guerra formant part de l’Aliança.
• Estats Units reitera que no demanarà perdó, que l’enfonsament de la fragata va ser un error i que la resposta Xinesa ha estat terriblement desproporcionada. Ofereix, també, tot el suport que faci falta a Europa.
• Es tanca l’espai Aeri Mundial. Qualsevol avió que no respecti la mesura serà abatut.  L’aeroport Charles de Gaulle es converteix en l’únic aeroport en funcionament d’Europa. Únicament exerceix funcions militars.
• Un ataca conjunt entre Estats Units i Japó aconsegueix assentar una base a la platja de Pusam, Corea del Sud. Ha de ser la porta per entrar a Àsia. L’Imperi Britànic envia suport naval des de la seva base a l’illa de Trivandrum (Índia)
• Alemanya ataca Holanda entrant per terra i aire. Amsterdam es rendeix i s’annexa, de manera oficial, al país germànic. El govern està a l’exili i Bèlgica es prepara pel Pitjor. França reforça la frontera Est.
• Espanya envia gran part del seu exercit cap a França.
• Putin i el president Rus, des del Kremlin, anuncien la re-formació de la URSS. Els tancs desfilen per la plaça Roja. Tots els països antigament soviètics mostren el seu suport a la URSS. Àustria, per variar, dóna suport a Alemanya.
• Un agent secret del servei secret Britànic, el MI6, dispara mortalment la cancellera Angela Merkel quan aquesta estava fent un discurs des de la porta de Brandenburg.
• Aprofitant aquest caos Marroc, Líbia, Algèria i Tunísia conquereixen Ceuta i Melilla i comencen un potent atac contra Gibraltar i les costes espanyoles.
• L’exercit espanyol i britànic aconsegueixen frenar l’embestida, però es declara toc de queda i s’implanta, per primera vegada des de la Guerra Civil l’estat d’alarma Deft Con 1.
• Ja és de nit quan marxa la llum. Un missatge a la televisió ens avisa de que hem estat severament atacats. Un convoy de cotxes de l’exercit passen per la carretera direcció Sud.
• Alguna cosa ha passat que encara no sabem…

Totes les entregues de les Cròniques de Guerra

En Kolia viu en un apartament petit al centre de la ciutat. No té parella ni cap intenció de tenir-ne. Va poc arreglat i menja poc més del necessari per aguantar els llargs torns de treball a la mina de niquel, propietat de la multinacional Norilsk Nickel. Cada matí a les sis trenta puja a l’autocar de l’empresa que, sense calefacció, circula per les carreteres malmeses pel gel, la pluja àcida i la contaminació. Els trenta o quaranta graus sota zero que ho cobreixen tot fan que perdre el bus representi perdre la feina i, molt possiblement, la vida. Ell no l’ha perdut mai però algun seu amic si, i val a dir que no s’han tornat a trobar mai més. Fa més de 15 anys que treballa de dilluns a dissabte, però encara es sorprèn quan algun arbre, durant el trajecte, combustiona esporàdicament, recordant-li que, segurament, viu a la pitjor ciutat del món.

Les condicions laborals de la fàbrica són infrahumanes. No disposen de descansos, fan més hores de les permeses, estan exposats constantment a materials químics altament nocius, no tenen sindicat i els pocs dies de vacances que tenen els acaben treballant sempre per poder cobrar una mica més a final de mes. Però tot i això en Kolia està content. Ell sap que en qualsevol altre racó de món seria més feliç, cobraria més i podria fer més coses, però a ell l’hi agrada col·laborar perquè el seu país, la Mare Rússia, segueixi tinguen el respecte i poder que té.

Un dilluns al matí, però, la seva vida es va truncar irremeiablement. Encara no eren les quatre de la matinada quan, de sobte, van començar a sonar les sirenes repartides per tota la ciutat. En Kolia es va despertar ràpidament, sabia perfectament que aquella sirena només sonava en casos extremadament greus i, per la durada de l’alarma, la cosa no pintava massa bé. En Kolia va sortir del llit d’una volada i va fer l’esforç d’encendre el llum, però aquest no es va obrir. Va a anar a les palpentes fins la finestra, va córrer les cortines i va pujar la persiana. El seu apartament era petit, però estava en una setena planta així que, passés el què passés, segur que ho veuria. La sorpresa va ser majúscula quan va veure el cel completament tacat de vermell i unes enormes columnes de fum, vermell també, que emanaven de la fàbrica de niquel. Els arbres de les afores, malmesos tots per anys i anys de contaminació sense control, estaven tots en flames i la gent cridava des de les finestres de les cases. Els quaranta i pico de graus negatius no convidaven a sortir al carrer però era evident que si volien marxar de la ciutat, cosa que semblava obligada, haurien d’armar-se de valor, i uns quants abrics, i sortir.

Mentre en Kolia es preparava una maleta amb atuells bàsics i uns quants queviures va posar la ràdio per saber que collons estava passant. Però l’estat Rus, fent gala de la seva fama, no donava cap noticia del succés. Semblava com si ho intentés amagar. Eren poc més de les cinc de la matinada quan una gran explosió, provinent de la fàbrica, va fer veure a en Kolia, i els 200.000 habitants de la ciutat, que la cosa anava en serio.

Va afanyar-se a fer la maleta i va sortir disparat cap al carrer, amb l’esperança de que algun seu amic, conductor, s’animés a treure’l de la ciutat. Un cop a la intempèrie va adonar-se que la cosa era pitjor del que es pensava. La capa de permafrost s’estava començant a fondre i la pintura de la part alta dels edificis estava desfent-se, deixant a la vista uns edificis vells i rònecs que poques esperances tenien de sobreviure. Es començaven a sentir sorolls, crits i explosions a la llunyania i cada cop eren més les famílies que estaven al carrer. En Kolia va arrencar a corre cap a casa d’en Sasha, el seu veí conductor, amb l’esperança de poder abandonar el caos a lloms del quatre per quatre xinès del seu amic.

Corrent pel camí va notar com començava a ploure, però no un pluja normal, no. Era una pluja densa, oliosa i picant. Cremava la pell. Es va tapar com va poder i va seguir corrent com un esperitat. Aquella maleïda pluja ho estava cremant tot. Alguns edificis ja estaven en flames i els més vells de la ciutat començaven a enderrocar-se sota una pluja cada cop més abundant, densa, pesant, oliosa i picant. Norilsk s’estava convertint en l’infern i cap simulacre els havia preparat per una situació tant complicada.

Quan va arribar a casa d’en Sasha, cobrint-se com podia, en Kolia va comprovar com el seu amic ja havia marxat. La porta del seu pis estava oberta i el cotxe no estava aparcat allà on acostumava. La pluja cada cop era més intensa i començava a fondre els pneumàtics de cautxú esparracat dels cotxes del carrer. Alguns habitants de la ciutat ja jeien estesos a terra, amb la pell vermella i inflada per una pluja que s’ho menjava tot. La mina, a kilòmetres de distància, seguia explotant com si d’un bol de crispetes es tractés i ja no quedaven arbres al voltant de Norilsk. L’estàtua de Lenin, situada al vell mig de la plaça principal, s’estava arrugant com un paper i del cel queien aus mortes per culpa la pluja.

De sobte un autocar de l’empresa, carregat de gent, va parar davant den Kolia. El conductor va obrir la porta i el va instar a que pugés ràpidament. A en Kolia no li va fer falta mirar al seu voltant per saber que era l’única solució possible, així que va entrar corrents per salvar la vida. El conductor va tancar ràpidament la porta i va augmentar el ritme. En Kolia, just al seu costat, l’hi va demanar quin era el pla i el conductor, gens convençut, el va contestar amb un breu: Sobreviure.

Per marxar de la ciutat només hi havia una carretera, i a sobre en mal estat, que passava, precisament, per davant de la mina de niquel: l’ull d’aquell infern. La carretera estava arrebossada de cotxes estimbats, gent amb la pell cremada i ensangonada, animals morts i aigua fosa. Els arbres seguien cremant i la mina, que seguia explotant i emetent enormes columnes de fum, no permetia pronòstics gens optimistes. La vermellor del cel amenaçava foc i ruïna i la pluja, més insistent a mesura que s’acostaven a la fàbrica, començava a fer fumejar la xapa de l’autocar. La gent anava en silenci dins de l’autocar, ningú s’atrevia a dir re. Fins hi tot els nens petits, conscients de la situació, callaven i deixaven que el conductor fes ostentació de les seves habilitats al voltant, ara més necessàries que mai.

Encara faltava un bon tros per arribar a la fàbrica quan va explotar un roda de l’autocar. El conductor va poder controlar la màquina, però irremeiablement va haver de parar. La xapa del capó estava pràcticament desgastada i del sostre es començaven a colar algunes gotes corrosives. Mentre el conductor cridava a la calma dues rodes més van explotar i l’autocar, que ja no podia més, va parar-se definitivament. Va ser en aquest moment quan la gent va començar a cridar i a plorar sense saber que fer, i també va ser en aquest moment quan en Kolia, rus convençut, va ser conscient de que, segurament, aquella no era la millor ciutat del món per viure.

Alguns van sortir corrents de l’autocar, arriscant-se a la seva sort i morint pocs metres més enllà. En Kolia, veient-se completament perdut, va seure al seient de davant i, tranquil·lament, va recolzar-se esperant que l’autocar, vell i ple de gasolina, entrés en combustió fent que aquest conte, que ja durava massa, s’acabés d’una puta vegada.

Mentrestant, a molts mils de kilòmetres de distància, l’Aleix Caballeria celebra el primer aniversari del seu blog amb un somriure als llavis i sense preocupar-se del què passa al món i, molt menys, del què passa a la seva llunyana i admirada Rússia.

Gràcies a tots per llegir-me durant un any, espero aguantar-ne molts més!

19:02h: Els informatius de TV3 confirmen la noticia: Angela Merkel acaba de ser assassinada per un franctirador. No hi ha més noticies…

19:05h: Interessant gir de guió, tot i que no sabem quines repercussions pot tenir això a nivell mundial. Què passarà amb Alemanya? I Holanda? I Àustria?

19:06h: Ens estem emmerdant per moments…

…

19:07h: Les noticies no tenen re, els alemanys han tallat la connexió i a totes les cadenes es limiten a donar recopilacions de tot el què ha passat en les últimes hores.

19:10h: Segons diuen, una ofensiva Corea-xinesa ha fet retrocedir les forces Aliades de les platges de Pusan. Les batalles estan essent dures i es preveuen llargues. Els Aliats s’hi juguen la porta d’entrada a Àsia.

19:12h: Les forces angleses, que han sortit fa hores de la Índia, encara no han arribat a ajudar els americans i japonesos. Estan travessant el mar de la Xina i fa rato que no se’n saben noticies.

19:15h: Es talla la senyal de la televisió. Alguna cosa ha passat.

19:17h: Tampoc funciona la radio ni el telèfon. Puta Telefònica! Qualsevol moment és bo per queixar-se…

19:20h: El 3G de l’iPad si que funciona. Sembla ser que una voladura a Plaça Catalunya (per retirar brossa i seguir buscant supervivents) ha deixat mitja Catalunya sense cobertura de cap tipus. A casa ja ens temíem el pitjor.

19:21h: Aprofito la falta de comunicacions per anar-me a dutxar, que avui he fotut una bona suada!

19:32h: Pa… pa… paparamericano! Tu, tu, tu…

19:45h: M’emprenyo com una mona! No hi ha el meu barnús (robat d’un hotel) al lavabo petit de casa meva. He de fer servir les tovalloles com la gent normal i pobre…

19:50h: Encara no funciona la tele ni la radio, però tornem a tenir Internet.

19:52h: Aprofito per mirar el correu.

19:53h: Encara hi ha gent que es creu que l’Andy i en John són els propietaris de Messenger i tenen intenció de tancar-lo… Per Déu!

19:54h: Un mail de la feina m’informa que durant els pròxims dies, i a l’espera de que la cosa es normalitzi, haurem de treballar des de casa. El mail també informa que ningú de l’empresa ha resultat ferit en l’atemptat de Plaça Catalunya. Menys mal.

19:55h: Aprofito, també, per penjar quatre tonteries al Tumblr. Totes tenen a veure amb la guerra, la cosa segueix sense pintar bé.

20:01h: Entro a la web de la BBC.

20:02h: “MI6 Strikes Germany”

20:04h: Llegint entre línies dedueixo que l’MI6 ha tingut alguna cosa a veure amb l’assassinat de la Merkel.

20:07h: Tornem a tenir senyal a la tele. Estan donant les notícies i, efectivament, parlen de que el franctirador de la porta de Brandenburg servia a les ordres de la Reina d’Anglaterra. No es tenen detalls ni noms.

20:10h: Sembla que els Anglesos varen aprendre alguna cosa durant la Segona Guerra Mundial i aquesta vegada ho han intentat acabar per la via ràpida. Veurem com reacciona Alemanya i les forces de l’Eix.

20:15h: Informa la CNN que el govern Alemany s’ha tancat al Bunker governamental per decidir com actuar. De moment no hi ha declaracions.

20:18h: A Pusan continuen les hòsties. No hi ha informació de cap tipus i les forces angleses segueixen desaparegudes. L’exercit Americà de moment aguanta, però tem una envestida Russa.

20:25h: Zapatero està viatjant a París. S’ha de reunir amb Cameron, Sarkozy, Berlusconi i Hillary Clinton per decidir quina serà l’aportació espanyola i europea a la guerra.

20:30h: Seguim enganxats a la tele, la programació està completament potes enlaire, em sembla que avui no podré veure House…

20:36h: La xifra de víctimes en l’atemptat de Barcelona ja arriba a les 1449. Madrid ja s’enfila fins les 1800 víctimes. Fem un repàs mental i ens sembla que cap familiar, amic o conegut estava la zona en el moment de les explosions.

20:38h: Segueixen repetint les mateixes noticies, no hi ha novetats. Tot el món està a l’espera de veure quin és el següent pas. Jo confio que no hagi de presentar-me a files i que el compromís espanyol a la guerra sigui breu, petit i ridícul. Com sempre vaja.

20:45h: Decidim desconnectar un rato, així que parem la tele i ens dediquem a altres temes. Ma mare fa el sopar, jo i el meu germà juguem al FIFA i mon pare navega per internet.

20:52h: Soroll d’avions per sobre nostre. Cap al Charles de Gaulle suposem…

21:13h: “Ràpid, poseu la tele! Ja mateix!” El meu pare exaltat ens fa posar la tele i abandonar l’interessant Manchester Bayern que dominava amb claredat. Ma mare ve ràpidament des de la cuina.

21:14h: Núria Bacardit en directe des de Algesires. És de nit i es veuen explosions, llums i sorolls de fons. Ens explica, mentre es tapa una orella amb la mà, que l’exercit marroquí acaba de desembarcar a Gibraltar. Ceuta i Melilla ja han caigut.

21:15h: Una gran explosió la fa caure per terra. S’aixeca i ens comenta que l’exèrcit espanyol està vinguen amb tota la rapidesa possible des de Granada. Les tropes angleses i espanyoles no aguantaran gaire.

21:18h: El Rei de Marroc confirma l’autoria dels atacs. Diu que els espanyols pagaran per tot els abusos dels últims anys. Algèria, Tunísia i Líbia donen suport a l’atac i estan enviant efectius. Egipte es manté al marge. Es talla la connexió amb Núria Bacardit.

21:20h: Des del telenotícies de Tv3 donen pas, en directe, a Zapatero i David Cameron des de l’Eliseu de París.

21:21h: Els dos dirigents confirmen que els seus països acaben de declarar la Guerra a Marroc. Que aquest gest no pot quedar així, i que la revolta serà aplacada amb duresa i contundència.

21:25h: Se’n van sense contestar preguntes. En Ramon Pellicer ens confirma que l’exercit espanyol ja està arribant a la zona i que del Charles de Gaulle acaba de sortir una flota de bombarders Aliats cap a l’estret.

21:26h: Ma mare ha cremat tot el sopar… Avui Bikinis!

21:28h: Marroc està bombardejant Gibraltar i Espanya amb míssils de llarg abast des de l’altre continent. L’exercit espanyol encara no ha arribat, i les poques tropes de la zona no podran aguantar més.

21:35h: Joder joder joder! Imatges per satèl·lit mostren 5 fragates de l’Eix apunt d’arribar a la zona. No afluixen les bombes.

21:42h: Tarifa i Algesires acaben de declarar el toc de queda. Espanya està en Deft Con 1. Des de la guerra civil que no es donava. Estem acollonits!

21:45h: Arriben els bombarders! Arriben els avions! Cagat amb la rapidesa!

21:46h: Estan netejant les aigües espanyoles! Les fragates retrocedeixen, però sembla ser que Gibraltar ha caigut!

21:50h: Es confirma que Gibraltar, Ceuta i Melilla pertanyen a Marroc. L’exercit espanyol estableix bases al voltant. En Pellicer ens informa de que s’espera l’arribada de les tropes angleses per actuar.

22:00h: Mengem Bikinis amorrats a la tele.

22:10h: Es confirma que en 10 minuts Obama sortirà en directe per tot el món des de la casa blanca.

22:12h: Anuncis! Em sembla que és el primer cop en moltes hores que veig anuncis. Fins hi tot els trobava a faltar. Jeje…

22:18h: Prou d’anuncis no? Que ens acaben d’atacar, collons!

22:20h: Surt Obama des del despatx de la sala oval. Comença el discurs, com no, amb un “Americans”

22:21h: Ah, no no! Ha dit “Americans i ciutadans del món”. Si si, està exercint de president del món. Bé, de fet gairebé ho és…

22:22h: Comenta que el món està visquen dies de transició, amb batalles a tots els racons i escalades de tensió. Assegura que tots aquests actes de guerra i contra la humanitat violen, reiteradament, els tractats de Ginebre, i promet que no quedaran impunes. Defensa que les forces de l’Eix seran reprimides i,si no queda més remei, usaran tota la seva força i capacitat militar. Segueix parlant dels drets i deures dels civils… Bla, bla, bla… coses que ja no interessen.

22:30h: Tornem a les noticies. Un gràfic! Per fi un gràfic!

22:31h: Aham…

22:32: Ok, ja ho he entès. Hi ha moltes hòsties i molts moviments, però a grans trets la guerra es divideix amb dos bàndols: els Aliats i les forces de l’Eix. Són originals eh els putes!

22:35h: Les forces de l’Eix són Xina, Corea del Nord, Rússia, Alemanya, Àustria i, el nou membre, Marroc. Tot i això, Líbia, Tunísia, Algèria, Veneçuela i Iraq han mostrat el seu suport vers l’Eix. Al mapa els pinten de color vermell. Jeje, com els comunistes!

22:36h: Les forces Aliades, pintades de blau, són Corea del Sud, Japó, Estats Units, França, Anglaterra i Espanya. Polònia i Holanda, conquerides i amb el govern a l’exili o arrestat, han mostrat suport per l’Aliança. Itàlia, Grècia, Canadà, Austràlia i Brasil també han donat senyals de donar suport a la causa.

22:40h: Sembla que el tema no pot estar més emmerdat. Ara toca esperar la reacció Alemanya. Oh!I els Russos! Que, a part de fer capitular Polònia, encara no han fet re. Ai, ai ai que pinta malament la cosa…

22:44h: Acaba de marxar la llum. No va absolutament re.

22:54h: No sabem què ha passat.

23:00h: Tot el poble està a les fosques. Per la carretera passen cotxes de moros carregats fins a dalt de tot. Si, millor que marxin que es juguen un bon madero d’hòsties.

23:03h: Torna la llum. No tenim internet, ni radio ni tele. Alguna cosa ha passat.

23:07h: La pantalla de la tele s’acaba d’il·luminar de color blau. Un soroll de baixa freqüència ens acaba de deixar a tots sords.

23:08h: Apareix el símbol de la Casa Reial i l’escut espanyol. Unes lletres a la part inferior ens informen: “Mensaje para la ciudadania”

23:10h: Una veu pregravada ens indica que Espanya ha estat atacada i que s’ha declarat el toc de queda a partir de les 17:00 de la tarda. Es recomana no sortir de casa a no ser que sigui estrictament necessari. El missatge es va repetint. Seguim sense televisió, ni ràdio ni internet.

23:13h: Passen per la carretera centenars de cotxes de l’exèrcit. Duen les sirenes engegades i van a tota hòstia.

23:15h: Ha passat alguna cosa molt grossa, però no sabem què.

23:34h: El missatge de la tele es segueix repetint. Collons! Collons! Collons! Quin neguit!

Continuarà…

14:16h: Tropes franceses es dirigeixen cap a la frontera Est del país gal. L’exercit espanyol es comença a mobilitzar. Bèlgica ja tremola.

14:20: Alemanya ha conquerit Holanda amb poc més de mitja hora. Hi ha masses fronts oberts i això comença a fer una pudor a Tercera Guerra Mundial que no s’aguanta per enlloc.

14:22h: Estic cagat, la cosa no pot anar pitjor…

…

14:25h: El món és un caos, ningú sap que fer. Cap país esperava una Guerra d’aquestes magnituds, i sembla que la cosa va a pitjor. De moment seguim sense noticies ni de la Merkel ni de Hu Jintao.

14:30h: Comença el telenotícies i a casa passem a menjar-nos el segon plat: Bistec. Cap de nosaltres parla, tots estem pendents del que digui la televisió.

14:32h: Com no podia ser d’altra manera comencen parlant de l’atemptat a Barcelona i Madrid. Sembla ser que la cosa ja està controlada, però els desperfectes són enormes. Totes les línies de metro estan tallades, no funciona cap mena de transport públic i la policia local, els Mossos i la Guàrdia Civil controlen totes les entrades i sortides de la ciutat. Sort que he marxat abans!

14:35h: Madrid està més o menys igual que Barcelona.

14:36h: Per fi tenim xifres oficials de morts: Barcelona, 1233 morts i més de 200 desapareguts. Madrid surt pitjor parada: 1614 morts i més de mig miler de desapareguts.

14:40h: En Ramon Pellicer ens informa de que l’exèrcit espanyol està controlant totes les ciutats principals i que una gran part dels efectius estan dirigint-se cap a Andalusia per controlar la frontera amb les terres africanes, que de moment no s’han posicionat.

14:43h: Ens acabem els bistecs i anem per les postres.

14:44h: Surt Sarkozy. Decreta el toc de queda a tot França i informa que la conducta Alemanya no quedarà sense càstig. Segons comenta els exercits gals s’estan dirigint cap a la frontera alemanya i belga.

14:46h: El president francès confirma, també, que l’aeroport parisenc Charles de Gaulle passa a ser l’aeroport militar Europeu, des del que sortiran totes les tropes que facin falta i on arribarà tot el material i esquadrons americans i anglesos.

14:49h: La situació a Pusan està controlada. Els Americans i els Japonesos han pres posicions, i ja estan arribant les primeres tropes angleses des de la Índia.

14:54h: Per fi! Per fi! Surt Hu Jintao! El president Xinès parla per tot el mon des de la ciutat prohibida Xinesa. Absolutament tot el món està pendent del què pugui dir.

14:55h: Hu Jintao comença fort, i reconeix l’autoria de tots els atemptats Europeus. Diu que això només ha estat un primer exemple del poder Xinès i comenta que tots els països que donin suport a Estats Units provaran la seva ira. Diu que Xina, amb l’ajuda de Rússia i Alemanya, no té cap rival, i convida a Estats Units a retirar-se de Corea del Nord i demanar perdó públicament. Segons Hu Jintao és la única manera de parar una escalada de violència sense precedents.

15:02h: Hu Jintao segueix parlant de tractats, pactes, economia i temes que ja no ens interessen.

15:04h: A casa valorem les opcions de que EEUU demani perdó, i ho veiem més aviat negre. Ara toca esperar a la resposta d’Obama. A veure com gestiona aquesta crisi el president americà.

15:10h: Ha estat un dia molt llarg, i això que només anem per la meitat. M’estiro al sofà amb la intenció de fer migdiada. Deixo la tele de fons, per si de cas hi ha novetats importants…

15:27h: El meu cap no deixa de donar voltes a tot el què està passant i no puc dormir. Sembla que la cosa ha afluixat una mica, però, tal hi com deien en alguna pel·lícula que ara no recordo, això no és més que el silenci que precedeix la tempesta.

16:50h: Em desperta ma mare molt exaltada. Tardo en reaccionar, però em diu que faci el fotut favor de mirar la tele. El meu pare i el meu germà ja ho estan mirant…

16:52h: Rússia en directe. Moscou acaba de desplegar una bandera comunista enorme al bell mig de la plaça Roja. L’exercit desfila al seu voltant. Medvédev, des del Kremlin i amb Vladimir Putin al costat, assegura que torna la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Torna la URSS! Valga’m Déu…

16:58h: Medvédev explica que la URSS mai s’hauria d’haver dissolt i que ara és un moment immillorable per reconstruir el somni de la majoria de Russos. Segons diu, la majoria de països que abans formaven part de la URSS volen tornar-ne a formar part i el que no seran exclosos del mercat Rus i rebran severes represàlies.

17:01h: En resum, torna la URSS tal com i era abans, i si algun país no en vol formar part serà envaït. Això és el què ha vingut a dir el president Rus. O soviètic?

17:08h: Això comença a fer molta pudor a Tercera Guerra Mundial, amb la diferència que aquest cop la URSS i Alemanya formen part del mateix equip…

17:10h: Collons! Acabo d’adonar-me que més enllà de la frontera franc-germànica és tot territori enemic! I per si fos poc tenen a Xina entre els seus Aliats! Això no pot acabar bé de cap manera. Només espero que els Americans tinguin algun pla infal·lible.

17:16h: Perfecte… Àustria acaba de signar un tractat amb Alemanya i passa a formar part de la nova Alemanya de Merkel. Aquests austríacs foten el mateix a cada Guerra!

17:18h: Em fa molta gràcia (per dir-ho d’alguna manera) que estiguem seguint la guerra en rigorós directe. El què em fa més por, però, és tot el què a la tele no diuen. No perquè no vulguin, sinó perquè no ho saben. Tornen a començar les èpoques d’espies i de missatges encoberts.

17:24h: Gran part de la Marina americana s’esta dirigint cap a Europa. Es preveu que arribin a la Bretanya francesa dintre de pocs dies. Sembla que aquest cop el desembarcament de Normandia no tardarà tant en arribar.

17: 35h: S’anuncia la compareixença de Merkel dintre d’una hora.

17:41h: Agafo la jaqueta i em disposo a sortir a prendre un cafetó

17:45h: Sant Joan sembla no immutar-se davant de la imminent Guerra. Tot segueix igual i no noto massa preocupació.

17:52h: Arribo al Bar d’en Jose. Em demano un cafè i llegeixo, tranquil·lament, l’edició especial de tarda de la Vanguardia.

17:55h: El diari exposa tots els fet, i diu que des de la crisi dels míssils cubans no s’havia viscut una tensió mundial tant gran. Varis especialistes comenten el seu punt de vista del tema. Cap és especialment optimista.

18:01h: Sorpresa! La contraportada de la Vanguardia està ocupada per un missatge del Govern Espanyol i el Rei.

18:02h: Llegeixo…

18:04h: Segueixo llegint…

18:07h: Ok. Espanya informa de que tots els joves d’entre 22 i 27 anys (és a dir jo), estan en reserva de l’exèrcit. Se’ns prohibeix la sortida del país i si som cridats a files hem de comparèixer si o si. En cas de que no ho fem serem jutjats per un tribunal de guerra segons els acords de la convenció de Ginebre. Bé! Estic súper content!

18:15h: decideixo marxar cap a casa per anar a veure què ens diu la bona de la senyora Merkel.

18:22h: Sembla que al carrer hi ha menys gent del què és habitual.

18:23h: Un soroll eixordador ens fa mirar a tots cap al cel. Passen varis avions en direcció França. Són de l’exèrcit, no hi ha dubte. És deuen dirigir cap a l’aeroport Charles de Gaulle?

18:30h: Arribo a casa i sec al sofà, amb la meva família, davant de la tele.

18:32h: Tots els canals de la televisió estan pendents del què hagi de dir la presidenta Alemanya. Els informatius comenten que hi ha més d’un milió de persones a la porta de Brandenburg. Berlín espera impacient. L’exèrcit Alemany controla tots i cada un dels racons berlinesos.

18:35h: Entre grans aplaudiments apareix la senyora Angela Merkel. Sembla que els Alemanys estan d’acord amb la seva posició. No ho havia viscut, però aquesta situació recorda molt el discurs de Hitler a Nuremberg.

18:36h: Por.

18:37h: Comença el discurs de Merkel. Tot el món pendent d’ella…

18:38h: Comença explicant la història Alemanya. Comenta que el país germànic porta molts anys siguent menyspreat i que això ha de canviar. Diu, també, que gràcies a les accions que tenen en ment, i amb el suport de la URSS i Xina, això canviarà i tornarà a situar Alemanya al lloc on es mereix.

18:45h: Diu que hi haurà canvis al govern i que s’afegiran ministeris perduts, com el de propaganda, el de guerra o el d’armament.

18:46h: Boom! S’acaba de sentir una espècie de petard! Angela Merkel acaba de caure a terra! Merkel ha caigut!

18:47h: Berlín crida. No sabem que ha passat! L’exèrcit desallotja la tarima des de la que Merkel parlava. No veiem que passa! La gent corre amunt i avall!

18:48h: S’acaba de perdre la connexió amb Berlín. Alguna cosa ha passat, no sabem què! Ai ai ai..

18:50h: Es confirma el què tots pensàvem, no ha estat un petard, sinó un tret. Un franctirador ha disparat a Angela Merkel! Els informatius no tenen més novetats al respecte…

18:52h: Alemanya ha tallat la comunicació amb tot el món.

18:55h: A casa no sabem que pensar, això no ens ho esperàvem. Estem a l’espera.

19:02h: Els informatius de TV3 confirmen la noticia: Angela Merkel acaba de ser assassinada per un franctirador. No hi ha més noticies…

19:05h: Interessant gir de guió, tot i que no sabem quines repercussions pot tenir això a nivell mundial. Què passarà amb Alemanya? I Holanda? I Àustria?

19:06h: Ens estem emmerdant per moments…

Continuarà….

Quan el 8 de setembre les forces del règim van assetjar Leningrad en Seriozha i la Tanya van pensar que seria cosa de dies tornar a la normalitat, així que van seguir amb la seva vida normal i sense fer massa cas a les restriccions alimentaries. En aquell moments poc sabien que els hi esperaven més de nou-cents dies de cruel setge.

Dos mesos després la situació començava a ser insostenible. La Tanya no tenia feina, en Seriozha havia de caminar set kilòmetres cada dia per anar a treballar, ja que el combustible tampoc arribava a la ciutat, i les restriccions començaven a ser cada cop més dures. Dos-cents cinquanta grams diaris de menjar eren molt escassos, i per un dona embarassada encara més. El mercat negre de la ciutat començava a estar esgotat i les poques provisions que arribaven a través del llac gelat Ladoga eren cada cop més pobres.

La gent moria per les borades de les cases, alguns s’arriscaven a escapar, però sempre eren capturats, torturats i assassinats pels implacables alemanys, i els més valents agafaven les armes i intentaven desmoralitzar les forces del Reich, molt més numeroses i preparades. Per si tot això fos poc, aquell any les temperatures a Leningrad van arribar a mínims històrics, situant-se, freqüentment, per sota els cinquanta graus. La situació començava a ser insostenible.

Al cap de tres mesos la ciutat estava completament desbordada. No hi havia menjar, no hi havia combustible i només els edificis militars disposaven d’electricitat. En un esforç per sobreviure els habitants de la ciutat van decidir cremar els llibres de la biblioteca, de més de dos-cents anys d’història, per poder-se esclafar una mica. Els que no van ser cremats van ser barrejats amb mel i van servir com a aliment. La Tanya, cada cop més embarassada, començava a tenir marejos i clars símptomes de desnutrició. En Seriozha seguia treballant pel país, però els diners que guanyava no servien de re en una ciutat assetjada que vivia en la prehistòria. En tot això els alemanys van descobrir el pas de Ladoga i les provisions, que ja eren ridícules, van començar a ser completament inexistents.

Encara en ple hivern, i aguantant com podien, van començar a corre veus per la ciutat de que la solució era el canibalisme. Els habitants morts a la borades van començar a desaparèixer sospitosament i un mercat negre de cadàvers va aparèixer del no re. L’Estat, en conèixer la desesperada situació, va donar llibertat absoluta per executar tot aquell que trafiques o es beneficies dels cadàvers. Tothom negava l’evidència, però tots coneixien habitants, desesperats, que s’havien tirat al canibalisme o fins hi tot a la coprofàgia. Val a dir que la Tanya i en Seriozha no s’ho havien ni plantejat, a pesar de la seva situació insostenible.

Després de quatre mesos llargs la situació encara era pitjor. El mercat de cadàvers era un fet, no hi havia menjar, les desaparicions i segrests havien augmentat, ja no quedaven llibres a la biblioteca i l’exercit alemany seguia assetjant la ciutat. Les perspectives no podien ser pitjors. Un raig de llum va il·luminar la ciutat quant uns quants voluntaris van descobrir un graner, mig en flames, que contenia gra. Aquest es va repartir entre els habitants, i en Seriozha i la Tanya van poder reflotar, mínimanent, la seva alimentació. Pocs dies després l’exercit aeri soviètic va aconseguir fer arribar unes quantes tones de sucre a la ciutat, que va ser rebut com un regal del cel, mai millor dit. Però la alegria va durar pocs dies, ja que les provisions eren veritablement ridícules per la dimensió de la ciutat.

Cinc mesos després, quan l’embarràs de la Tanya ja estava a l’últim mes, el nen va deixar de moure’s. La desgracia no podia ser pitjor, i els presagis d’haver perdut el fill s’anaven confirmant a mida que passaven els dies i el fetus no donava senyals de vida. En aquells moments la dieta de la Tanya i en Seriozha es basava en algunes rates i gats de carrer, poc nutritius i amb un gust horrible, que podien trobar molt de tant en tant. Si aconseguien menjar alguna cosa cada dos o tres dies podien estar més que molt contents. Havien rebaixat el seu pes de manera dràstica i la seva imatge era una caricatura del què havia estat. La panxa de la Tanya estava sospitosament caiguda i els pits, abans ufanosos i plens de llet, s’assemblaven cada cop més a dos figues seques. La roba els queia i cada dia havien de fer més forats al cinturó.

Poques setmanes després, la Tanya va trencar aigües. Sense cap comadrona que la pogués assistir, ni cap hospital operatiu, va haver de donar llum a casa amb l’única ajuda d’en Seriozha. El fill, nen, va néixer mort i la Tanya va quedar en coma degut a la poca força i a la Sang perduda. En Seriozha va buscar desesperadament un metge per la ciutat, però no hi va haver sort. Quan va tornar es va trobar amb dos cadàvers, banyats per un mar de sang i amb la cara desfigurada.

Dos dies després en Seriozha va haver de prendre la decisió més difícil de la seva vida, una decisió inesborrable que l’acompanyaria fins a la fi dels seus dies. Lluitant per la supervivència va decidir jugar-se, a cara o creu, quin dels dos cossos enterraria. L’alte, lamentablement, l’hi havia de servir d’aliment a l’espera de que el setge acabés ràpid.

Va enterrar la Tanya al jardí destrossat i en ruïnes de casa seva, i entre plors i sanglots va preparar el cadàver del seu fill per tal de que l’hi durés el màxim de dies possibles. En Seriozha ja no treballava, vivia en la més extrema misèria, passava un fred infernal, el pitjor que havia passat mai, i per si fos poc estava obligat a menjar-se el seu propi fill per sobreviure.

Tres setmanes després en Seriozha va morir de fred i el seu cadàver va ser trobat al costat d’on ell mateix havia enterrat la seva dona. No van tenir enterraments d’honor, no van ser recordats i ningú va saber mai de la seva trista història. Trista com totes les que van succeir a Leningrad durant els gairebé 3 anys de setge.

Avui en dia Sant Petersburg encara recorda el Setge, i els seus habitants, entre ells alguns supervivents, encara entonen el “Troya va caure, Roma va caure, però Leningrad no va caure”. I no dubto que si la Tanya i en Seriozha fossin vius l’entonessin també. No n’hi ha per menys.

Ja m’he cansat de ser un treballador més d’una empresa. Una part d’un engranatge. Una formigueta treballadora. Un simple assalariat. És per això que, després de meditar-ho molt, he decidit ser el meu propi amo. Manar-me jo. Tenir jo les responsabilitats. Emportar-me jo els problemes i els èxits. Reunions. Viatges. Més reunions. Mèrits, perquè no. Per això mateix he decidit comprar GAZPROM.

Avui al migdia he tancat la compra per 280 mil milions d’Euros. Val a dir que la compra no ha estat fàcil, i la OPA hostil que vaig llençar fa mesos ha costat que arribés a bon port. Com que al banc hi tenia poc més de quatre mil euros, he hagut de demanar un préstec a La Caixa. De bones a primeres no els hi va semblar massa bé la idea de deixar-me aquesta quantitat de diners, però després d’exposar les meves idees i ensenyar-los-hi el meu currículum (una mica inflat) no han tingut cap mena d’inconvenient en deixar-me la quantitat demanada. He necessitat un aval, per si mai deixo de pagar, però el meu pare tampoc ha tingut problema per ajudar-me. Així que, després de firmar els papers, hem acordat que em deixen 279 mil milions d’Euros i una mica més. Pagaré 220 Euros l’any, així que d’aquí un milió d’anys, més o menys, ja ho hauré pagat tot. Però la veritat és que espero poder liquidar el crèdit una mica abans…

D’aquesta manera passo a tenir el 100% de l’empresa més gran de Rússia, Europa i una de les més importants del món. Jo controlaré el tràfic més gran de gas del món, i seré jo el que mantindrà calenta Europa i Rússia durant les llargues èpoques d’hivern. Jo triaré si és necessari tallar alguna aixeta o no, i seré el responsable directe de moure l’economia Europea durant els pròxims anys.

Sé que no tinc massa experiència dirigint grans empreses, però crec que seré capaç de gestionar, amb certa facilitat, una plantilla de més de quatre-cents quinze mi treballadors. Primer de tot m’agradaria reunir-me amb tots els treballadors i demanar la seva opinió sobre l’empresa, saber que falla i què podríem millorar. Després em reuniré amb els dirigents per saber com veurien la implantació, un cop al mes, del “divendres de Dry Martini”, per fer-ho tot una mica menys formal. I per acabar em reuniré amb els presidents de Rússia, països ex-soviètics, França, Noruega, Suècia, Alemanya i estats de l’Est per exposar quins seran els principals canvis en la gestió de GAZPROM. De moment només introduiré els “Divendres de Dry Martini”, però tinc en ment introduir el dia sense corbata, el dia de portar els fills a la feina i unes jornades de convivències a la muntanya de Montserrat. Tot millores.

De moment seguiré visquen a Barcelona, però ja estic buscant un modest piset a Sant Petersburg per poder estar més al dia del funcionament de la companyia. Com que els calers em sortiran per les orelles he decidit vendre’m el cotxe i comprar-me un Zepelin. Si algú sap d’algun lloc on en venguin bé de preu que m’informi. Una cosa petita i modesta serà més que suficient.

També he pensat que estaria bé posar un futbolín a la sala menjador de la empresa Mare i mirar d’organitzar un equip de futbol sala per alguna lliga de treballadors. Jo, per descomptat, seré l’entrenador.

M’ha semblat, també, que els mobles de les diferents seus estan una mica malmesos, així que ja he contactat amb una petita fusteria del meu poble perquè ens faci un pressupost per renovació de material. M’agrada molt el cireré, així que intentarem fer els mobles de cireré massís. Tot i que al meu despatx em decantaré pel Roure…

Com podeu comprovar ja ho tinc tot en ment, i amb aquests retocs l’empresa no pot fer res més que créixer. Espero que la inversió em vagi bé i a veure si, dintre d’uns anys, puc muntar-me jo mateix la meva pròpia empresa enlloc de comprar-ne de ja fetes. Accepto que no té el mateix mèrit. Desitgeu-me sort.

Continua de Crònica de Guerra 3

11:03h: A prendre pel cul la puta maleta! Marxo cagant llets del pis! Baixo al pàrquing, agafo el cotxe i gas!

11:05h: Aconsegueixo contactar amb mon pare. Les noticies parlen d’un atac sincronitzat al metro de varies ciutats Europees. Lisboa, Madrid, Barcelona, Lió, París, Milà, Londres, Manchester…

11:06h: Les rondes van bastant buides, marxo de Barcelona abans la cosa no empitjori. La mare que ho va arribar a parir tot! Em cago en tots els Déus!

…

11:10h: La cosa no podia anar tant bé. Encara no he arribat al nus de la trinitat i ja anem tots parats. Pel retrovisor veig com fumeja Barcelona. Segueixo sense agafar cap emissora de radio.

11:13h: Em truca ma mare, histèrica perduda. L’hi dic que ja estic marxant de Barcelona, que no pateixi que amb poques hores estaré a Sant Joan. Em comenta el mateix que m’ha dit el meu pare, un atac sincronitzat a les principals ciutats europees. No hi ha més detalls, però ja gairebé s’assegura que han estat els comunistes.

11:15h: Segueixo parat. Pels carrils del costat passen ambulàncies, bombers i policies. La guàrdia urbana està habilitant un carril únicament pels servies d’emergència.

11:16h: Ens sobrevolen helicòpters. Mai n’havia vist tants. La radio segueix sense captar re i em començo a posar nerviós.

11:18h: Passa un convoy de camions de l’exercit en sentit oposat. Precisament l’altre dia pensava que feia temps que no en veia. Bona ocasió per veure’n. El cotxes comencen a pitar.

11:22h: Com que veig que no avancem, decideixo navegar amb l’iPhone a veure que descobreixo.

11:24h: “Europe Under Attack” titula la BBC. Llegint entre línies, perquè el meu anglès no és especialment bo, entenc que ha estat un atac simultani organitzat. No s’atreveixen a dir països concrets, però tot apunta cap a Xina.

11:30h: Per fi capto la radio! Sintonitzo Catalunya Radio, no sé perquè em dóna més confiança que RAC1.

11:31h: De moment no hi ha novetats al respecte. Els mitjans encara no s’atreveixen a dir xifres de morts, però segons diuen plaça Catalunya està completament rebentada. Les pèrdues, humanes i materials, seran considerables.

11:33h: Mentalment intento esbrinar si algun amic o conegut podia estar pels voltants de l’explosió. Crec que no. Em tranquil·litzo una mica…

11:40h: Ens comencem a moure, a poc a poc, però sembla que la cosa avança.

11:42h: Primers recomptes, molt orientatius de víctimes. París ha estat la ciutat més afectada, i es calcula que hi han hagut més de 3000 morts. Londres, Madrid i Barcelona són les segones més afectades, les xifres oscil·laran entre els 1500 i 2000 morts, sense comptar desapareguts ni ferits. Valga’m Déu! L’han fotut molt grossa! Fills de puta!

11:45: Segueixen passant Bombers i Ambulàncies. Barcelona bull, és una sensació completament nova. Nota que formo part de la història, i no m’agrada.

11:52h: Brrrrruuuum! Sento un gran terrabastall i veig una gran fumerada marró a través del retrovisor. Veig com tots els ocupants dels cotxes es giren. Hòstia puta! Una altra columna de fum s’aixeca al mig de Barcelona. Plaça Catalunya, sens dubte!

11:53h: Catalunya Radio en directe… acaba de caure el Corte Inglés! Joder, joder joder! Plaça Catalunya és un infern! Un gran nombre de bombers estaven de la zona (que ja anomenen zona 0) en el moment del esfondrament.

11:54h: Intento trucar, no sé ben bé perquè, suposo que per no sentir-me tant sol i desemparat. Línies col·lapsades un altre cop. Serà un dia molt llarg…

11:58h: Zapatero en directe. Diu que estan estudiant a consciència l’autoria dels atemptats, però que això no quedarà així i que Espanya està disposada a entrar en guerra si és el què fa falta. No s’atreveix a fer previsions de víctimes ni arrisca en senyalar un culpable, però se’l sent molt emprenyat.

12:02h: Espanya en Guerra, ara si que l’hem feta bona! No vull anar a la guerra de cap manera. Em consola pensar que serà una coalició enorme de països poderosos i que, amb un pel de sort, no em tocarà. Parla Carme Chacón que, com a ministra de Guerra, ara té una gran responsabilitat.

12:05h: No diu re que no sapiguem, però remarca que Espanya està disposada a anar a la guerra. Ara si eh! Ara tots som espanyols… La mare que ho va parir!

12:06h: Ens movem una mica més ràpid. Segueixen passant camions militars, ambulàncies i bombers. Barcelona mai havia estat tant sorollosa i començo a tenir mal de cap. Les cares dels conductors dels altres cotxes són un poema. Tant tranquil com estava jo fa dos dies!

12:10h: Per fi passo el nus de la trinitat i entro a l’autopista. Va plena, com no, tot i que menys que les rondes.

12:16h: Les barreres dels peatges estan obertes… tot un detall contant que estem en guerra.

12:20h: Antoni Basses en directe a Catalunya Radio. Sembla que surt Robert Gates, secretari de defensa estatunidenc i antic director de la CIA, a la palestra.

12:22h: Condemna els atemptats que hi han hagut arreu d’Europa al dia d’avui. Diu que Europa pot comptar amb tot el seu suport i que la CIA i el Pentàgon estan funcionant a ple rendiment per saber qui ha estat l’autor dels atemptats, tot i que tot apunta cap a l’imperi Xinès. No es descarta, però, la participació Russa o Alemanya.

12:25h: Assegura, oficialment, que el tràfic aeri mundial ha estat cancel·lat i que qualsevol que vulneri aquesta veda serà abatut sense avís previ.

12:26h: Se’n va sense respondre preguntes. En Basses està a la seva salsa. Diria que està excitat i tot… Clar, com que el puta està a Washington…

12:42h: Direcció Vic sembla que hi ha menys cotxes… Vaig millor, però no em puc treure del cap tot el què he vist. Aquell soroll atronador no me’l treure mai del cap…

12:51h: David Cameron en directe. Condemna, com no, l’atemptat comès a Europa i assegura que aquesta Guerra no ha fet més que començar.

12:52h: Em pregunto perquè ningú ha utilitzat l’expressió Tercera Guerra Mundial. Tots ho sabem, no cal que se n’amaguin.

12:55h: Cameron comenta que es molt d’hora per saber qui ha estat l’autor dels atemptats, però que tot apunta cap a Xina.

12:56h: Sense noticies de Hu Jintao. I recordem que la mala puta de la Merkel encara no ha dit re. Ja ho deia jo… No ens fiem dels Alemanys!

13:05: Passo per Vic. Per fi vaig tranquil a la carretera, sembla que a la Catalunya profunda no efecte la guerra ni els conflictes internacionals. Casi que millor…

13:18h: Informatiu especial. Sembla que hi ha novetats al Pacífic. Informa Catalunya Radio que un atac conjunt entre Japó i Estats Units ha aconseguit desembarcar i consolidar posicions a la platja de Pusan, Corea del Sud ( o Corea del Nord des de l’invasió).

13:20: L’atac s’ha dut a terme per mar i per aire, hi han intervingut 8 portaavions americans i 3 vaixells de guerra japonesos. Més de 250 avions i prop de 300 vaixells de tropes. Estatus Units ja està en territori enemic

13:22h: U ese a!!! U ese a!!! U ese a!!! Canto com un gilipolles jo sol al cotxe. Si és que els americans sempre ens han de treure les castanyes del foc.

13:30h: Informen que el Regne Unit, des de la seva base aTrivandrum, al sud de la Índia, envia efectius cap a Pusam. L’objectiu és consolidar un camp base des del que poder atacar i recuperar Corea del Sud.

13:31h: Espero que recordin que Rússia està molt aprop… Ai ai ai…

13:45h: Arribo per fi a Sant Joan de les Abadesses. Vaig directe a casa.

13:46h: Aparco al pàrquing, baixo del cotxe, saludo al gat, que no té ni idea del que passa, i pujo disparat cap a casa.

13:47h: Tots s’alegren de veure’m. La televisió ha recuperat el senyal i en Cuní segueix informant. Sembla que la tragèdia de Barcelona està més o menys controlada i que el número de víctimes al final no serà tant elevat com semblava. El danys material, però, són enormes.

13:55: Comencem a dinar patates fregides i bistec, sense treure en cap moment, això si, la vista de la tele.

14:02: Novetats! Novetats! Alemanya acaba de llençar, fa pocs minuts, un atac llampec, del mateix estil que durant la segona guerra mundial, sobre Holanda.

14:05h: Sembla ser que amb pocs minuts les tropes Alemanyes han aconseguit entrar fins ben endins dels Països Baixos. Amsterdam es prepara per rebre un bombardeig aeri, es cosa de minuts.

14:06h: Holanda demana ajuda a la comunitat internacional. Des de París s’informa que faran tot el què puguin per ajudar. És a dir, re.

14:10h: Venlo, Nijmegen, Enschede i Coevorden ja han capitulat. Avions alemanys a pocs quilòmetres d’Amsterdam. Els tancs i exercits de terra Alemanys ja han pres posicions a tota la frontera Est i es preparen pe avançar!

14:12h: Alemanys fills de puta! És fàcil conquerir Països sense exèrcit eh!

14: 13h: Tot el món pendent d’Holanda que, de moment, no està rebent cap mena d’ajuda. Això si que és una guerra en directe.

14:15h: J.P Balkenende, Primer ministre d’Holanda, acaba de firmar la rendició incondicional per evitar una massacre. Holanda passa a annexar-se a Alemanya.

14:16h: Tropes franceses es dirigeixen cap a la frontera Est del país gal. L’exercit espanyol es comença a mobilitzar. Bèlgica ja tremola.

14:20: Alemanya ha conquerit Holanda amb poc més de mitja hora. Hi ha masses fronts oberts i això comença a fer una pudor a Tercera Guerra Mundial que no s’aguanta per enlloc.

14:22h: Estic cagat, la cosa no pot anar pitjor…

Continuarà…

Sé que molta gent no estarà d’acord amb mi, però la Wikipedia és una font de saber inesgotable. Sóc perfectament conscient de que hi ha informació errònia i que molta gent penja coses sense tenir-ne ni idea. Però jo diposito una confiança cega en el revisors de la web i confio (i espero) que com a mínim un 50 per cent del què hi ha sigui correcte. Només demano això. Partint d’aquí puc dir, amb la boca ben oberta, que pràcticament m’he llegit tota l’enciclopèdia virtual. I es que és molt divertit navegar d’un tema a l’altre. Avui per exemple…

He començat llegint sobre l’època Victoriana, d’aquí he passat a la Reina Victòria i de la Reina me n’he anat cap a l’imperi Britànic. He llegit sobre les colònies, sobre els tractats amb els indígens i he acabat llegint sobre l’índia en general. Des de l’Índia he anat a parar al Rinoceront de Sumatra, d’aquest al de Java i del de Java al gran Rinoceront Blanc de la sabana africana. Aquest m’ha dut a l’elefant, que alhora m’ha portat als mamífers en general i aquests a saber que l’orca és el mamífer més estès després de l’home.

D’aquí he passat a l’oceà Pacífic, les costes de Califòrnia, el Surf, el punk, los Ramones i Nova York. De la gran ciutat he anat als gratacels, dels gratacels al terrorisme, del terrorisme a l’Islam i de l’Islam a la religió. El Cristianisme, el Vaticà, el Papa i los Borgia. El pinto Velázquez, el Imperio Español i Sud-Amèrica. L’Amazones, les anacondes, el peix gat, les tribus i el canibalisme. Holocausto Caníbal, el ResplandorResplandor, l’Exorcista, William Friedkin i els Òscars. Llistes de guanyadors, escàndols, no presentats i Marlon Brando. Jack Nicholson, Kubrick, Spielberg, Intel·ligència Artificial, Jude Law, Enemigo a las Puertas. Anem cap a Rússia?

Rússia, Sant Petersburg, Moscou, KGB, MI6 i Londres. Arsenal, Chelsea, Manchester Liverpool i Champions League. Inter de Milà, Barcelona i ja gairebé sóc a casa. Gaudí, Cerdà, Dalí, Miró, Maragall. Maragall, la Vaca Cega i cap Sant Joan de les Abadesses que, ara si, ja som a casa.

Veieu que bé que m’ho he passat i quant he après!

00:11h: Alemanya ha enganyat a mig món, ningú sabia que tingués material militar nuclear i molt menys que es posicionés d’aquesta manera.

00:15h: Missatge SMS del meu pare: “La cosa s’emmerda per moments”

00:16h: Tinc por.

…

00:17h: Tots els canals ens bombardegen amb la bona nova. Telecinco, encara no sé com, ho ha convertit en un debat entre vàries criatures televisives que, totes sumades, tenen menys coeficient que en Forrest Gump.

00:18h: Hi ha la Belén Esteban amb una samarreta amb un símbol de la Pau, ara si que estem salvats. Tots els canals a l’espera d’una comparaixença de la cancellera Angela Merkel.

00:34h: Cap canal té noves informacions, no paren de donar voltes al mateix tema i ni la Merkel ni en Hu Jintao ni tant sols Wen Jiabao surten a dir re. Crec que aniré a dormir, però no sé si podré…

01:00h: Efectivament no puc dormir. El meu cap no para de pensar en què faré si la cosa s’emmerda i com em podré lliurar de la Guerra. Jo sóc molt dèbil.

01:02h: Penso que amb un pel de sort, i amb els estudis que tinc, potser encara em destinarien a la radio o televisió de l’exercit. No ho veig clar.

08:00h: Sona el despertador. Avui no em costa llevar-me i surto del llit immediatament. Vull anar a veure que m’explica el meu amic Cuní i què ha passat mentre dormia.

08:05h: Faig un cafè i menjo un croissant de xocolata tot mirant en Cuní. Avui està encès i tremendament excitat. Comparteix pantalla amb un bon reguitzell de personatges i, com no, la pilar Rahola. No diuen res de nou, així que dedueixo que no deu haver passat re mentre dormia.

08:09h: Imatges de palestina. Allà van més avançats i els àrabs ja han sortit armats al carrer. Israel de moment no ha respost ni s’ha postulat en favor de ningú, tot i que és de suposar que donaran suport als americans. Iran segueix callat, però és qüestió de temps que exploti.

08:15h: Segueixo mirant en Cuní, avui no tinc por de fer tard a la feina, tinc altres preocupacions. M’entero de que si que ha passat una cosa mentre dormia, ha sortit el “bo” de l’Hugo Chávez despotricant del capitalisme i donant suport a la causa comunista. Enmig de tant poder i de la magnitud

08:29h: Sembla que la cosa està parada, així que abans de adormir-me de nou decideixo marxar cap a la feina.

08:32h: Arribo al pàrquing, em poso el casc de la moto, engego i me’n vaig.

08:43h: Sospitosament no hi ha tant trànsit com altres dies.

08:46h: Passant per Avinguda Madrid m’adono de que un esquadró d’uns quinze avions ens acaben de sobrevolar sorollosament. Tothom mira amunt, els cotxes, parats als semàfors, tarden a arrencar. Això no pinta bé.

08:50h: Encara meditant d’on deuen haver sortit aquells avions sóc conscient de que he arribat molt d’hora la feina.

08:52: Aparco la moto, guardo el casc, poso el candau, em compro un Kit Kat al súper i pujo a treballar

08:55h: Em sorprèn trobar tota la oficina davant de la tele. Pregunto, horroritzat per la possible resposta, que què passa. Em fan callar tots alhora. Miro la pantalla i veig el president xinès.

08:56h: Hu Jintao en directe per tots els canals. Tot el món pendent del president. Noto que el meu futur depèn, en gran part, del què pugui dir. Està al parlament xinès i fa un discurs molt efusiu davant de milers de persones que no paren d’aplaudir.

08:57h: La traductora (no entenc perquè ho fa una dona, que no hi ha homes?) té penes i treballs a traduir tot el què està dient. Segons comenta la senyora Hu Jintao està dient que Estatus Units s’ha passat de la ratlla i que això no pot quedar així de cap manera, que ja és hora de que el món vegi quin és l’imperi més poderós de la terra. Avisa de que cap poble, ciutat ni país estarà segur mentre doni suport al poble americà.

09:03h: Exalta el discurs apel·lant a l’ambició xinesa i adverteix que això acaba de començar, que l’atac a Guam només ha estat una petita demostració de força i que aniran fins a on faci falta. Acaba dient que l’aliança Xino-Russa-Alemanya no capitularà.

09:04h: La mare que el va parir! Per dir això més valdria que no hagués sortit!

09:15h: Discutim tots amb tots. Ningú troba explicació possible al què se’ns tira a sobre. Jo només espero que en Zapatero aguanti i que no s’emmerdi més del compte, la neutralitat espanyola en les dos primeres Guerres Mundials em sembla un clar exemple a seguir…

09:16h: Intentem anar a treballar però amb un ull posat a la tele i a en Cuní. Està que no cap al plató…

09:17h: Encenc l’ordinador i ho preparo tot per fer veure que treballo.

09:20h: Google ha posat un símbol de la pau a cada “o” del seu nom. Engego la radio i em disposo a escoltar en Basté, tant o més excitat que en Cuní.

09:31h: A la radio tenen tertúlia analitzant el què ha dit Hu Jintao. A la tele tres quarts del mateix. Sembla que estem en un punt mort. Esperem resposta de la Casa Blanca i del Kremlin.

09:47h: Trucada de ma mare. Prefereixo no agafar-la, pel què pugui ser.

09:53h: Segueix trucant sense parar, així que decideixo agafar-lo.

09:54h: Està histèrica perduda i vol que torni, tant si com no, cap al meu Sant Joan natal. Intento tranquil·litzar-la però em llança una bomba que no m’esperava.

09:56h: Acaba d’arribar a casa meva, a Sant Joan, una carta del ministeri de defensa. Se’m cauen els collons a terra i l’hi dic que l’obri i la llegeixi immediatament.

10:01h: Efectivament. El govern Espanyol, en vista de que la cosa no pinta gens bé, ha decidit avisar a tots els reserves per tal de que estiguin apunt per incorporar-se a files quan sigui necessari.

10:02h: L’hi dic a ma mare que de moment només és un avís, que no tinc la intenció de tornar i que estic convençut que les coses no aniran a més. Menteixo, vaja.

10:05h: Comento la noticia a tots els joves de, més o menys, la meva edat de la oficina. Tots al telefon.

10:10h: Doncs si, tots estem en llista i apunt per ser cridats. L’ambient a la feina no podria ser pitjor. A la tele informen de que Pakistan, etern aliat americà, està essent atac pels talibans i guerrilles Xineses i Russes.

10:12h: Alemanya la fotrà molt grossa, ho sé.

10:15h: Arriba el jefe gros i, passant sala per sala, diu que prefereix que avui treballem des de casa.

10:16h: Les cames em toquen al cul. Em sembla que faré cas a ma mare i marxaré cap a Sant Joan.

10:17h: Agafo el casc, pujo a la moto i arrenco.

10:18h: Trec el candau i, ara si, arrenco.

10:29h: De camí a casa veig més Helicòpters dels que he vist en ma vida. No m’agrada gens la situació i començo a desitjar la mort de moooooolta gent.

10:32h: Per poc no m’atropellen. Els cotxes, esverats tots, em prou feines si respecten els semàfors. Ai, ai, ai…

10:44h: Arribo a casa. Aparco la moto, guardo el casc i pujo disparat cap al pis amb la intenció de fer-me la maleta, agafar tot el que cregui necessari i marxar cagant llets.

10:51h: Poso la tele mentre en faig la maleta. En Cuní segueix discutint. Ara, no sé des de quan, tenen un convidat xinès que explica el seu punt de vista. Tots se’l miren malament…

10:55h: Bum! Sento una gran explosió. Es mouen les làmpades, em cauen a terra vàries coses i marxa el senyal de la tele. Surto a tot corre al balcó.

10:56h: Déu meu! Déu meu! Déu meu! Una gran columna de fum negre i gris surt del mig de la ciutat. Em costa ubicar-me, però juraria que ha estat plaça Catalunya. Collons! Collons! Collons!

10:57h: No va el televisor ni agafo cap freqüència de ràdio.

10:58h: Surto al balcó i tot mirant la columna de fum, que s’enfila cap al cel, truco ma mare.

11:00h: Les línies estan col·lapsades. Bum! Una altre explosió, de menor potència, al mateix lloc que abans!

11:01h: El fum ara és completament negre i em sembla veure un color vermell/groc de fons. La ciutat bull i fa un soroll que no havia sentit mai.

11:03h: A prendre pel cul la puta maleta! Marxo cagant llets del pis! Baixo al pàrquing, agafo el cotxe i gas!

11:05h: Aconsegueixo contactar amb mon pare. Les noticies parlen d’un atac sincronitzat al metro de varies ciutats Europees. Lisboa, Madrid, Barcelona, Lió, París, Milà, Londres, Manchester…

11:06h: Les rondes van bastant buides, marxo de Barcelona abans la cosa no empitjori. La mare que ho va arribar a parir tot! Em cago en tots els Déus!

Continuará…

Continua de Crònica de Guerra 1

14:59h: Surt Dmitri Medvédev. Tots els canals del món i la radio en directe. A la feina tots davant del televisor. Envio un missatge a mon pare dient-li “ojo els Russos”.

15:05h: Rússia acaba de declarar la guerra als Estats Unints.

15:06h: Missatge del meu pare dient “la cosa no pinta bé”

…

15:10h: A la feina estem tots esverats. Cada un dóna la seva hipotètica opinió sobre el desenvolupament del conflicte. La majoria coincidim en què la cosa no passarà a més. Algun, però, no pot evitar pensar en la tercera guerra mundial, una idea que a tots ens passa pel cap però que cap de nosaltres vol acceptar.

15:16h: Debats en directe a tots els canals de la tele. Bé, a tots no, a Telecinco la subnormal de la Belén Esteban està parlant de no sé quina merda amb patates. Per Déu quin fàstic…

15:30h: Tot el planeta està esperant una resposta del President Obama a la declaració Russa. De moment seguim sense noticies ni Xineses ni de les principals potències Europees.

15:42h: Costa molt, però decidim tornar tots a la feina en vistes de que la cosa va per llarg. Davant de l’ordinador no deixo de pensar en com anirà la cosa. Encara no que no vulgui, cada idea que passa per dintre del meu cap em porta a recordar que ara mateix estic a la reserva de l’exèrcit espanyol. Jo i tots els de la meva edat, que, vulguis que no, és un consol.

15:43h: Malparits de Russos…

16:00h: Quart cafè del dia. Comentem la jugada i la situació actual. Tots coincidim en què la cosa acabarà malament, però tots tenim l’esperança de que Europa aguanti i no s’emmerdi massa. Jo, pessimista com sempre, els recordo que les batalles més grans de la història han tingut lloc a Europa. No els tranquil·litzo…

16:23h: Se m’ha adormit el peu que poso a sota al cul quan sec. Faig estranys moviments per caminar. Es riuen de mi…

16:25h: Es segueixen rient de mi…

16:45h: Surt Zapatero. Aquest cop només en directe per Espanya i algun que altre país…

16:53h: No diu res clar… com sempre!

17:00h: Entenem que Espanya no s’involucrarà en la Guerra. Zapatero diu que és un tema que han de solucionar els implicats. Tot i això critica l’acció Xinesa i la invasió Coreana.

17:02h: Les coses estan així: Espanya no s’hi posarà, però en cas de fer-ho ho faria en favor dels Estats Units. Creuo els dits perquè Espanya no acabi entrant en guerra. Sóc molt dèbil jo, en cas de guerra només serviria com a presoner. I amb prou feines.

17:25h: El president francès, Sarkozy, anuncia que en pocs minuts es dirigirà a la república francesa. Aquest bon home i el seu afany de protagonisme també em fan por. No tanta com els Russos, però deunidó. Ni rastre de Gran Bretanya, per cert.

17:33h: Seül acaba de capitular. Corea del Sud forma part, oficialment, de Corea del Nord. Està per veure què diu Japó de tot això…

17:37h: Truca ma mare…

17:38h: Segueix volent que demani festa i vagi a Sant Joan per estar tots més tranquils. L’hi dic que no ho penso fer i que a mi tot això no m’afecta per res.

17:40h: Ens tornem a discutir….

17:45h: Surt Sarkozy. Aquest si que en directe per tot el món.

17:50h: Parlar de números, d’acords, de tractes i de pactes. No veig clar on vol anar a parar. De fet, ni veig clar que hagi d’acabar parlant de la Guerra.

17:55h: Ara si! Comenta que avui s’han dut a terme un seguit d’accions no molt nobles. Defensa la posició i presumpte error dels Estats Units. Condemna greument l’atac a la base de Guam i la invasió conjunta de Corea del Sud. Ofereix tota l’ajuda mèdica, civil i militar que faci falta. No acaba de declarar la guerra a ningú, però França acaba de posicionar-se, clarament, en favor dels Estats Units.

18:01h: Bé, sembla que el país Yanki acaba d’aconseguir un més que molt bon aliat més enllà de l’Atlàntic. Suposo que també podrà comptar amb els alemanys i els anglesos… I si anessin molt maldades amb els espanyols i tot.

18:03h: Plego, per avui ja n’hi ha hagut prou. Ha estat un dia realment molt poc productiu, però molt carregat informativament parlant.

18:06h: Em poso el casc, pujo a la moto i vaig ràpid i corrents cap a casa. No em vull perdre re!

18:14h: Pa, panamericano…

18:40h: Trànsit de merda. Arribo per fi a casa.

18:42h: Pujo les escales corrents, ensopego i caic estrepitosament. Arribo per fi al tercer pis, obro la porta, deixo les claus, la cartera i les monedes al moble de l’entrada i vaig disparat a posar la tele.

18:50h: Miro canal per canal, però sembla que la cosa s’ha calmat. De moment no hi ha cap mena de novetat. Sembla ser que Xina, Rússia i Estats Units es tenen massa respecte.

18:52h: Decideixo mirar un documental d’hipopòtams (que ja he vist) que donen pel 33. Mentrestant remeno cosetes de l’ordinador i busco alguna bona vinyeta per publicar al blog.

18:58h: Un hipopòtam sa i jove acaba d’arrencar, d’una mossegada, la cua d’un seu compatriota només per demostrar qui és el més fort. Segueixo buscant alguna cosa divertida mentre em distrec mirant fotos pel Facebook.

19:01h: Em sorprèn veure que molts companys de la meva edat ja estan casats o estan en procés de fer-ho. Se m’està passant l’arròs?

19:22h: Interrupció de l’excel·lent documental, sembla que hi ha novetats. Segons m’explica la noia dels informatius de TV3, una flota de portaavions americans està entrant al mar de la Xina. Els americans estan començant a efectuar maniobres de guerra. L’exercit xinès s’està mobilitzant cap a la costa Sud. Hong Kong i Shanghái semblen els principals objectius.

19:27h: De moment no hi ha més novetats, però se’ns anuncia que David Cameron, primer ministre Britànic, està apunt de comparèixer davant dels medis. Decideixo quedar-me a TV3 i passar del documental repetit del 33. No trobo cap vinyeta graciosa, així que obro una cervesa i tanco el mac. A veure que m’expliquen els anglesos.

19:30h: David Cameron en directe des de la Casa Blanca, això si que no m’ho esperava. Les seves intencions no poden ser més clares.

19:45h: Cameron diu que ha parlat amb la Cambra Alta i la Cambra dels Lords, i que, després de consultar-ho amb la Reina Isabel II, la seva posició és inapel·lable: estan oficialment en guerra amb les potències comunistes. Era d’esperar.

19:50h: David explica els lligams històrics entre les dues superpotències anglosaxones, i assegura que els americans podran comptar amb tota l’ajuda que faci falta, igual com ells van poder comptar amb el seu suport en les dues primeres guerres mundials.

19:56h: Em pregunto perquè coi anomenen americans als ciutadans estatunidencs. No són coses diferents? En fi… L’aliança dels “bons” va guanyant membres, ja són Estats Units, França i Gran Bretanya.

20:10h: La noia de TV3 ha cedit el seu lloc al guapo d’en Ramon Pellicer. En Ramon m’informa de que les principals ciutats d’Orient Mitjà estan patint disturbis i altercats. Segons sembla, les ambaixades americanes estan essent atacades. Iran i Israel segueixen callats de moment, però els palestins ja fa rato que cremen banderes americanes pel carrer.

20:24h: No hi ha més novetats (seguim esperant Hu Jintao i Angela Merkel), així que emprenc unes brillants partides al New Super Mario Bros Wii.

20:55h: Déu meu que bo que sóc!

21:30h: Torno a posar la tele. TV3 (i tots els canals) parlant de la guerra, però pel moment tot segueix igual. Decideixo fer-me uns macarrons a la carbonara, així en tindré per l’endemà i podré anar a dinar a casa.

21:37h: Em surten dos rovells dintre d’un ou. Estic molt content i ho celebro ballant el “Me va, me va” de Julio Iglesias.

21:50h: Macarrons fets i servits. Els informatius segueixen sense novetats, tot i que la majoria de canals s’han farcit d’especialistes que donen tota classe de opcions i possibilitats. La majoria coincideixen en què la cosa no anirà a més i que es resoldrà per la via del diàleg.

22:06h: Última hora! Informació acabada d’arribar! La cosa es complica…

22:07h: En Ramon, amb una cara veritablement seriosa, m’informa de que un submarí nuclear acaba d’enfonsar un creuer Britànic que navegava pels mars de la Xina. No hi ha informació del subamrí, però es dona per setntat que era Xinès o Rus.

22:15h: Comencen a sortir els primers noms. El vaixell era el Crown Princess i anava carregat amb més de 400 turistes (la majoria anglesos) i uns 200 tripulants. Encara estan esperant noticies, però les baixes seran molt nombroses. Ni Xinesos ni Russos es pronuncien.

22:22h: Un portaavions americà, custodiat per dues fragates i un creuer, es dirigeix cap a la zona del naufragi. Primers míssils israelians a Palestina. No es novetat, però avui tot és important…

22:30h: Menjo macarrons tot esperant novetats…

23:12h: Surt el President Obama. Ui ui ui…

23:20h: Parla de com està anant el dia, i diu que o es prenen mesures o la cosa anirà a pitjor. No descarta un atac conjunt contra els xinesos, tot i que abans, segons diu, intentarà reunir-se amb Hu Jintao per trobar una solució al conflicte. Condemna l’atac al creuer i diu que el país autor ho pagarà molt car.

23:25h: Obama se’n va sense respondre preguntes. Antoni Bassas haurà d’esperar…

23:41h: Tinc són, però la cosa està massa animada com per anar a dormir. Mai havia vist tots els canals parlant del mateix, estem vivint la història amics!

23:52h: Surt Hillary Rodham Clinton. La presenten com a secretaria d’Estat dels Estats Units, cap del departament d’Estat i encarregada de les relacions institucionals, membre del consell de seguretat i comissaria de l’Estat Major estatunidenc. Que la presentin per tants noms em fa sospitar, segur que no porta noticies bones…

23:55h: Explica tot el què ja sabem

23:58h: Segons explica, una operació conjunta entre la CIA i la Mosad ha aconseguit localitzar el submarí autor de l’atemptat contra el creuer britànic.

00:02h: Es tracte d’un submarí, de classe Serra II, propulsat gràcies a l’energia nuclear i carregat amb míssils d’abast internacional. El submarí en qüestió és de fabricació Russa, tot i que aquest submarí en concret no responia ordres russes, sinó… Alemanyes!

00:05h: Efectivament gent, Alemanya acaba d’entrar en guerra i de la manera menys pensada. Les meves esperances de que la guerra no arribés a Europa s’acaben d’esfumar…

00:09h: Hillary exigeix una explicació alemanya i assegura que això no quedarà així!

00:11h: Alemanya ha enganyat a mig món, ningú sabia que tingués material militar nuclear i molt menys que es posicionés d’aquesta manera.

00:15h: Missatge SMS del meu pare: “La cosa s’emmerda per moments”

00:16h: Tinc por.

Continuarà…