Relats, articles, opinió i contes en català
Continua de Crònica de Guerra 1
14:59h: Surt Dmitri Medvédev. Tots els canals del món i la radio en directe. A la feina tots davant del televisor. Envio un missatge a mon pare dient-li “ojo els Russos”.
15:05h: Rússia acaba de declarar la guerra als Estats Unints.
15:06h: Missatge del meu pare dient “la cosa no pinta bé”
…
Avui, mirant i repassant la pel·lícula de Roger Patterson i Robert Gimlim, més coneguda per simplement la pel·lícula de Patterson, sobre la qual, d’aquí pocs dies, espero extreure una conclusió clara de l’hominoide visible de la filmació, m’ha vingut al cap que moltes d’aquestes gravacions i/o fotografies sempre “poden ser” una farsa. Per què? us preguntareu, doncs és molt senzill, és tan senzill que estic per organitzar un concurs dient que qui trobi una imatge/film on es vegi un personatge/animal llegendari o simplement fora del normal, serà premiat.
08:00h: Em llevo
08:09h: Ara si, paro el despertador i surto del llit. Faig el primer cafè del dia i escolto (no el miro perquè vaig fent cosestes) al meu bon amic Cuní. Em rento les dents, pixo (assegut) i em rento la cara. Paro la tele. Vaig fins al rebedor i recullo claus (butxaca esquerra), monedes (també butxaca esquerra) i cartera (butxaca del cul). Crido l’ascensor i mentre l’espero penso si hauré tancat tots els llums, cada dia el mateix…
Sé estic en una edat en la que res es pot donar per segur, però com que sóc un temerari vaig a fer-vos una petita confessió. Potser me’n penediré, no us dic que no, però és una cosa que fa anys que porto a dins i de la que vull alliberar-me d’una puta vegada: sóc un merda.
Ja començo a estar una mica fins els pebrots de la crisi que mai s’scaba i que, cada dia que passa, ens diuen que el pitjor encara està per arribar. Fa dos anys que el pitjor està per arribar! Em sembla que em fet pasqua abans de ram… El cas és que ja he trobat la solució per sortir d’aquesta crisi que no ens deixa ni respirar i que afecta a qualsevol cosa de la nostra vida quotidiana. Fa falta una bona guerra…
Continue reading ‘Una bona guerra’
Jo sóc de Sant Joan de les Abadesses, un petit poble dels Pirineus catalans on, fins fa pocs anys, no es celebrava la diada de Sant Joan. O sigui, si que es celebrava però no amb fogueres, sopars populars ni petards. Aquestes activitats les guardàvem pel dia de Sant Isidre que, no sé com, ha anat desapareguen de les nostres vides i ara, sense saber molt bé perquè, celebrem Sant Joan amb gran frenesia i il·lusió. Com que no tinc històries d’aquest dia us n’explicaré una del dia de Sant Isidre que, pel cas, ve a ser el mateix.
Continue reading ‘Sant Joan’
Els que em coneixen, que segons el Facebook cada dia són més i segons el Twitter menys, saben perfectament que no estic d’acord amb pràcticament re. És un defecte que he tingut tota la vida i, ara, crec que ja és massa tard per posar-hi remei; per tant, i a no ser que molesti molt a algú (i potser ni així), seguiré queixant-me per tot el que cregui que m’he de queixar. I avui, per seguir amb aquesta llista de queixes amb què s’està convertint aquest blog, m’agradaria parlar dels avions.
Els que em coneixen saben perfectament que odio amb ganes tots els insectes, per petits i ridículs que siguin. I si no em coneixeu, doncs ara ja ho sabeu. L’any passat ja vaig tenir les meves desavinences amb un senyor miriàpode que em va ocupar l’habitació. I, de fet, pot ser que encara l’estigui ocupant, doncs no vaig arribar a trobar mai el seu refotut cadàver. El cas és que les cuques i cuquetes poden amb mi. Sé que no és de molt home això, però jo mai he presumit de virilitat, així que me la porta summament fluixa…
Continue reading ‘La cuca’
En Robert (amb català o amb anglès) era un infermer fracassat de l’hospital Quirón de Barcelona. Cada dia arribava a treballar tard i, plogués o fes sol, també arribava suat de les cues que havia de fer a la Ronda de dalt, amb la seva petita moto cent vint-i-cinc negre, vinguent des de la seva Santa Coloma de Gramenet natal. Aparcava just davant de l’entrada i, corrent com un desesperat, intentava arribar abans que el metge en cap del departament de nou-nats. Gairebé sempre es cordava malament els botons de la bata i poques vegades recordava que havia de posar-se, si o si, la targeta identificadora al pectoral esquerre.
En Robert, a part d’impuntual, era baix i gras. Tenia molt de pel, el del pit se l’hi ajuntava amb el de la barba i, aquest, seguia fins al del cap i baixava per l’esquena fins al cul. Sempre duia les mans suades i gairebé mai aconseguia fer-se cabre els guants de làtex a les seves mans petites, amples i botifarrones. Portava unes ulleres de cul de got graduades fins l’infinit i completament descombinades amb les poques variants de xandalls que solia vestir. Els seus peus grossos caminaven mal destrament pel gres de l’hospital. De fet era l’únic de tota la clínica que no duia les espardenyes reglamentaries, ell tenia llicència per anar amb bambes victòria, la única marca apta pel seu peu deforme.
Continue reading ‘L’infermer Robert’
I avui, quan has arribat a la feina, tard com sempre, tothom s’ha quedat sorprès de la teva veu afònica i ronca. Molt allunyada de la que tenies divendres passat, abans d’un cap de setmana que, se’ns dubte, per tu ha estat molt llarg.
El cap del departamanent, mentre es feia un cafè dolent de la Nespresso, t’ha demanat entre rialles que què et passava a la veu. Si havies sortit de festa o havies anat a veure el futbol al camp. Davant de tota la redacció, alguns fent el cafè, d’altres menjant galetes “principe”, t’has esplaiat en una resposta que, sincerament, no era gens necessària. I molt menys un dilluns a primera hora.
Comentaris