L’any passat vaig dir que el 2011 era un any rar, no sabíem ben bé si començàvem dècada, teníem (i tenim) una forta crisi i, a més a més, el número “2011″ és lleig a més no poder. Però, ves per on, ha resultat ser un any molt carregat, tant en temes personals, com de país (sigui quin sigui), com a nivell internacional. Qui ho havia de dir. Han caigut dos dictadors, 3 règims, el cap de l’organització terrorista més gran del món, Alemanya torna a governar Europa, els anglesos segueixen anant a la seva, Japó les ha passat putes, el premi Nobel de la PauObama està demostrant que no el mereixia, Espanya ha guanyat la particular lluita amb Itàlia, hem tingut eleccions municipals i estatals, tornem a tenir majoria del PP, el Barça segueix guanyant, jo he canviat de feina i, el més important, no m’han trencat la cara (tot i que no negaré que algun cop just ha anat).

El 2012 no sé què ens portarà, però innegablement és més agradable a la vista que el 2011. Però això ja ha demostrat que no hi vol dir re… En principi aquest any ens ha de portar noves visions de la crisi, potser el retorn de la pesseta, qui sap si Alemanya decidirà envair Polònia, la caiguda d’algun altre règim (Síria?), la mort d’algun personatge il·lustre (Castro?), alguna altre guerra americana (Iran?), algun descobriment gros (Higgs) i, encara que no vulguem, alguns desastres naturals grossos. I el primer que em digui que aquest any s’acaba el món l’hi parteixo la boca…

A nivell personal no demano gaires coses aquest any. A poder ser un cotxe nou, guanyar molta pasta, ser molt feliç, no tenir cap desgràcia, fer algun descobriment important (Higgs) i, per anar bé, que no em parteixin la cara (si, tinc una obsessió amb el tema). I per tots vosaltres doncs… desitjo que em pogueu comprar un cotxe nou, que em faciliteu guanyar molta pasta, que no propicieu la meva infelicitat, que m’ajudeu a fer algun descobriment i, per anar bé, que no em partiu la cara. Bé, i si voleu i podeu, ser una mica feliços.

Bon 2012 a tots. Espero que les passeu molt felices i, si no pot ser, que no les passeu gaire magres. Oloro que el 2012 serà un bon any. Ara, també us diré que el meu nas no és gaire fi, és el mateix que va apostar per república Txeca al Mundial, pel Chelsea a la Champions o per Madrid com a ciutat Olímpica. Total, sigui el què sigui, quesigueu feliços. I recordeu que el 28 d’abril tindrem Antònia Font a Sant Joan, que poc té a veure amb el tema, però almenys a mi em farà una mica més feliç.

Cuideu-vos!

A l’hora de fer neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, sempre em marco una ruta a seguir: començo escombrant habitacions, menjador, rebedor i cuina, i després frego, en el mateix ordre, i em guardo la cuina (i els seus fogons sortits de les mateixes entranyes de l’infern) per l’últim de tot. I el lavabo? El lavabo és per cagar, així que si tinc temps el netejo i sinó passo de tot. El problema d’aquesta neteja va ser un element mòbil que no havia contemplat: el gat.

La curiositat del felí per la neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, va resultar ser molt major del que jo esperava i les mosques que caçava sense pietat saltant com un capullo van quedar en un llunyà segon terme. Era molt més interessant el què jo feia! A l’habitació vaig haver de fer malabars amb l’escombra, la pala, el què anava recollint de terra i el què el gat m’anava portant de ves a saber on abans no vaig descobrir que podia tancar el pelut emprenyador en alguna altra estança perquè no emprenyés tant. La idea no l’hi va agradar massa però per collons els meus, així que es va haver d’aguantar i, al cap de pocs minuts, ja s’havia cansat de miolar com un desesperat darrera la porta.

Amb les habitacions netes va tocar el torn del menjador, molt més laboriós d’escombrar per la quantitat d’obstacles que hi ha. A més, per fer més difícil el repte, em vaig veure obligat a quedar-me l’Osmi per tal de que no desordenés l’habitació que acabava de (mig) recollir. Apartant cadires, sofàs, taules, llibres, revistes, paperets i un felí molt pesat, vaig aconseguir escombrar tot el terra de parquet fosc del menjador. Quan ja anava a llençar la brossa a la bossa de les deixalles (que sàviament carretejava amunt i avall) em vaig fixar en un detall curiós i inesperat. Al mig de tota la merda, borró, trossos de menjar, engrunes i collonades varies recollides a la pala hi havia el què semblava ser una sabata petita. Una sabata amb la sola blanca i d’un color rosa descolorit francament lleig. Portava uns cordons blancs i semblava que hagués recorregut molts quilòmetres, tot i ser ridículament petita. Al no saber d’on havia sortit vaig decidir guardar-la al prestatge on guardem totes les andròmines desaparellades, trobades o inútils (almenys per nosaltres).

Acte seguit va tocar passar al rebedor, o recibidor tal i com diria la meva àvia (que en un pim pam el vaig tenir fet) i la cuina. Les cuines acostumen a ser un món a part i, tot i cuinar-s’hi, és espectacular la quantitat de merda que s’hi arriba a acumular. Després de llençar un nombre d’ampolles que no vaig saber comptar em vaig disposar a escombrar. D’allà va sortir de tot: borró, engrunes, plàstics, papers, trossets de cansalada, algun pernil, una ungla del gat, molts pels i cabells, restes d’hortalisses inclassificables, una pela grillada de patata i, de sota la taula, una cameta. Si senyor, una cama. Era una cama petita, més petita que el meu dit petit, i semblava arrencada amb mala llet a causa d’una gran estravada. La zona del maluc estava ensangonada i tot semblava indicar que també estava rossegada. Rosegada per algun animal amb ullals afilats i acostumat a mastegar carns crues… Malparit de gat!

L’Osmi no em va saber dir d’on havia sortit aquella cama que, en efecte, coincidia amb la sabateta que havia trobar instants abans. Segons sembla compartim pis amb uns sers diminuts i mutilats, almenys un d’ells. Això explica perquè els auriculars m’apareixen entortolligats dia sí i dia també, perquè se’m mouen les sabatilles de lloc, els sargits d’algunes peces de roba i el gran merder que sentim al menjador quan anem a dormir. No sé quantes personetes petites podem tenir a casa, ni tampoc sé si ens volen mal o són gent de bé, però el què sí sé és que el gat els hi té jurada. Potser a la nit quan dormim l’insulten i l’hi fan putadetes. Qui sap. El què és segur és que aquell dia, com ja era de preveure, no vaig acabar netejant al lavabo. I parlant de lavabos, i el què em té més preocupat de tot, on fan les necessitats els ocupes diminuts que tenim? Perquè una cosa és que visquin silenciosament en algun raconet de la casa i l’altra, molt diferent, és que es vagin cagant per aquí i per allà.

La història de la humanitat està repleta de guerres. Cada dos per tres n’hi ha una en algun racó de món i que Europa faci més de 60 anys que viu en pau no és precisament una bona senyal. Està clar que en algun moment o altre ha d’arribar una guerra. I la meva pregunta és… Quan arribi que he de fer?

Posem per cas que els Francesos ens comencen a bombardejar. Quin és el procediment a seguir? He de trucar algun número? He d’amagar-me a sota la taula o millor que baixi al pàrquing? O potser el més lògic seria sortir al carrer? I en cas de que hi hagi un Setge que t’hi cagues què? Què representa que he de fer? Estalviar aliments suposo, però… On en podré trobar de nous? L’aviació espanyola on deixaria caure les provisions bàsiques per sobreviure? A plaça Catalunya o en un descampat? I a quina hora? Al matí, a la tarda o a la nit? Puc intentar escapar del setge o millor que no? M’he d’amagar sota la taula? I si ens ataquen amb bombes brutes o productes químics? On trobo màscares protectores? I quan les trobi… com han de ser? Serveixen les de paper tipus Michael Jackson? O millor alguna cosa més professional? Seria segur veure aigua de l’aixeta o la comprem en ampolla? Seria segur? M’he d’amagar sota la taula?

I tot això sense parlar d’atacs d’infanteria bàsica, atacs navals, bombes incendiaries, guerrilles urbanes, lluita de trinxeres, atacs simultanis entre aviació i exercit terrestre, bombardejos des de les costes o atacs nuclears.

Crec que enlloc de protestar tant per segons quines retallades a sanitat, ensenyament, cultura o joventut ens hauríem de preocupar més per quan arribi la guerra. Els avis sempre diuen “a tu et fa falta passar una guerra”. Si? En serio? Però si no sabria fer re! Seria la meva mort segura. I, tal com deia el gran Woody Allen, en cas de guerra jo només serviria per presoner. Em consola pensar que els que varen fer la mili obligatòria tampoc sabrien massa bé què fer, però segur que tindrien més coneixements que jo, un pobre, dèbil i fràgil blogger.

Demano, de bo de veres, algun seguit d’instruccions o directrius, com les dels avions, per si de cas arriba la guerra. Segur que imprimir uns tríptics o programes no representaria gaire despesa i creieu-me si us dic que ens aniria molt bé. Mai està de més està informat. De moment, i per si de cas, començaré per amagar-me, un parell d’hores diàries, a sota la taula. Mai se sap!

Ahir, com tants d’altres dies, vaig decidir canviar el bar on dino habitualment per un dinar més saludable i confortable a casa. Reconec que no és un gran pla, ja que només tinc una hora per dinar i en viatges gasto més de cinquanta minuts, però què voleu que us hi digui… ja surto més tard! Entre corredisses i presses diverses no em vaig fixar que al vestíbul de l’edifici on vivim hi havia un gran enrenou de mobles, sofàs, caixes de cartró i bosses de totes les marques i colors. Il·lús de mi. Quan l’ascensor va parar a la cinquena planta, i abans de que s’obrissin les portes, vaig poder sentir com algun veí traginava coses aferrissadament i amb moltes ganes. Ja amb les portes obertes vaig poder comprovar com un bon home, alt i fornit, vestit per l’ocasió i amb uns guants blaus al cinturó, per si de cas, transportava el què, a primera vista, semblava ser un sunyer. Educadament em vaig apartar, vaig saludar i vaig dirigir-me cap a la porta del nostre piset. Ja sentia com miolava el gat darrere la porta, ja gairebé em veia a dins quan, de sobte, una mà suada i grossa em va cridar l’atenció picant-me, suaument, l’espatlla. Efectivament, era el veí traginador.

El veí i jo ens vàrem presentar fent servir, ambdós, un castellà rossegat i poc ortodox que amb res o molt poc s’assemblava al que surt a la televisió. Em va dir que es deia Xavi, que era d’Andorra i que, tot i tenir el pis des de fa temps, venien molt poc. Jo l’hi vaig dir que em deia (i dic) Aleix, que fa temps que visc aquí i que, casualment, el meu poble natal no queda massa lluny d’andorrà. No em va semblar que l’hi fes puta gràcia la nostra proximitat geogràfica, així que vaig deixar que seguís parlant. Em va comentar que estaven fent obres, que potser farien una mica de soroll i que no em preocupés que tot l’escampall del replà estaria recollit en breu. L’hi vaig dir que no es preocupés per re i vaig creuar els dits perquè digués que no mentre l’hi oferia la meva ajuda. Em va dir que no, sort. Després, sense saber gaire bé com, vàrem canviar el castellà per un català dels Pirineus molt més còmode pels dos i em va exposar el seu punt de vista sobre la delinqüència. Em va acollonir dient-me que últimament estaven atracant molts pisos de la zona i que, el nostre bloc, era un blanc fàcil i temptador. No vaig entendre exactament el perquè, però covard com sóc no em va fer falta per cagar-me a les calces. Acte seguit em va proposar reforçar la porta que fa de tallafocs, per tal de que només es pogués obrir amb una clau i així estar més segurs tots. Preocupat per la seguretat, més que cap altra persona que conegui, em va dir que ell mateix ja es faria càrrec de els despeses, que no patíssim. L’hi vaig comentar que per part meva no hi havia cap problema i que ja ho podia tirar endavant. I, tot i saber que em diria que no, l’hi vaig proposar de compartir els costos. Després d’un no molt cordial ens vàrem acomiadar i vaig entrar disparat cap a casa amb tota la idea de fer-me un dinar ràpid i marxar cagant llets.

Havent dinat, a corre-cuita, tot sigui dit, vaig sortir disparat amb tota la intenció de jugar-me la vida als carrers de Barcelona per tal d’arribar no massa tard a la feina. I quina va ser la sorpresa? Doncs, un altre cop, el veí Andorrà. Aquest cop vaig poder veure com col·locava una alarma al mateix replà on abans havíem estat parlant. La seva idea era posar una segona trava, a part de la porta reforçada, als lladres que arribessin fins l’entrada del nostre replà comunitari. Va dir-me que ell es feia càrrec de tots els costos i que ja em passaria un manual amb el funcionament de l’alarma que, per més seguretat, era d’aquelles que per desactivar-les hi has d’introduir dos codis i t’ha d’escanejar el dit. També em va comentar que se n’havia posat una altra dintre del seu pis i em va convidar a que jo me’n comprés una també. L’hi vaig denegar la proposta al·legant que tot allò ja em començava a semblar excessiu. I més tinguent en compte que nosaltres mai hem baixat les persianes del menjador i ni tant sols hem tancat mai la porta corredora que dóna al balcó Es va escandalitzar de mala manera i em va deixar marxar amb un somriure piadós.

Quan per fi vaig acabar les meves hores laborals, tard a la tarda, vaig tornar relaxadament, jo i moto, cap a casa. El rebedor ja estava buit així que vaig suposar que aquell bon home, i la seva família, ja havia acabat amb la mudança. Vaig pujar al ascensor i, després de fer totes les tonteries agudes i per haver davant del mirall, per fi vaig arribar al nostre 5è pis. Tot semblava normal, així que vaig obrir la porta del tallafocs i, com no, va començar a sonar una alarma descomunal. Jo, que encara no sabia el codi ni cap de totes les coses que m’havia explicat, em vaig posar molt nerviós i, tot deixant la bossa a terra, vaig anar a picar en Xavi. Encara no havia arribat a la seva porta quan ell, en Xavi, va sortir disparat amb una gran escopeta a les mans i cridant. Vaig fer un crit d’horror, la negra va obrir la porta sorpresa i en Xavi em va disparar sense voler i, tot i no tocar-me, em vaig desmaiar durant un bon rato. Quan per fi vaig tornar en si vaig descobrir que era el centre d’atenció d’un bon grup de veïns. Després de contestar les preguntes de rigor els veïns van marxar i jo vaig voler aprofitar per renyar en Xavi. Però no vaig poder perquè ell em va increpar abans. Em va dir que en cas d’emergència el procediment habitual era pica de no sé quin collons de manera la porta o, en el seu defecte, introduir el codi que encara no sabia. Em va proposar fer torns amb l’escopeta per vigilar l’entrada i, en qüestió de dies, contractar un agent de seguretat que vetllés pels nostres interessos. Emprenyat com una mona l’hi vaig dir que ja s’ho podia fotre tot al cul, que jo no pagaria per un vigilant, que mai més em tornés a apuntar amb l’escopeta i que fes el fotut favor de treure la puta alarma! La negra va coincidir amb mi i, amb un sonor cop de porta, vàrem marxar cap als nostres respectius pisos.

Avui al matí, ja més tranquil, m´he llevat a l’hora prevista i, després de fet tot el ritual habitual, he sentit com hi havia enrenou al replà de l’escala. La meva ment brillant m’ha fet suposar que el veí estava col·locant una paret de formigó per evitar desastres nuclears o bé un fossat amb cocodrils per evitar que ens ataquessin els guerrers templaris de les creuades. Però no, no era res d’això. Pel què he pogut deduir de la conversa que mantenia en Xavi amb un parell de Mossos d’esquadra avui a la nit han entrat a robar al pis dels andorrans. Segons he pogut entendre el molt tonto s’havia deixat la porta oberta, així que els lladres ho han tingut terriblement fàcil. No he pogut evitar llençar un somriure mentre passava pel seu costat i he baixat amb l’ascensor feliç com mai. Ara només em fa patir com pot reaccionar aquest bon home, però fins que no torni a casa penso gaudir d’aquesta situació. Quan torni ja veurem com m’ho faig per superar totes les trampes i paranys que haurà col·locat l’obsessiu andorrà. A veure quines idees ha tingut…

DIA 1

• Els Estats Units enfonsen una fragata xinesa als mars de la Xina. Les causes no queden clares. Els primers informes apunten a que ha estat un error, però no hi ha informacions clares. Xina no es pronuncia.
• Poques hores després la Xina respon amb un atac sorpresa sobre la base Americana de Guam. Les baixes, humanes i materials, són incalculables. Obama surt i demana una explicació, adverteix que sinó no hi haurà més remei que declarar la Guerra a l’imperi Xinès
• Un creuer turístic britànic és enfonsat prop de les platges de Dunkerke. Les primers noticies apunten cap a Xina. Hores més tard la Mosad descobreix que el vaixell ha estat enfonsat per un submarí nuclear Alemany de fabricació Russa.
• Estats Units, Gran Bretanya i França declaren la guerra a Xina i Alemanya.  Rússia es posiciona en favor de l’imperi Xinès i es forma la potent aliança Germano-russa-xinesa. Espanya ofereix tot el suport als aliats, però no confirma oficialment que estigui en guerra contra l’eix comunista.
• En un moviment sorpresa Corea del Nord ataca de manera brutal Corea del Sud. Seül no té més remei que capitular.  Corea del Nord es suma a la causa comunista.

DIA 2

• M’arriba una carta del ministeri de defensa informant-me que estic en reserva de l’exercit i que si es necessari seré cridat a files. En cas que m’hi negui seré jutjat per crims de guerra segons la convenció de Ginebra.  Tots els joves d’entre 22 i 27 anys estem en la mateixa situació.
• Un atac conjunt entre Xina, Rússia i guerrilles Afganès entren a Pakistan. Islamabad aguanta però no sabem durant quant.
• Es produeixen gravíssim atemptats als metros de Londres, Manchester, Milà, París, Lió, Lisboa, Madrid i Barcelona. Hi ha milers de morts i quantioses destrosses. Cap país de l’Eix es pronuncia sobre l’atemptat.
• Hu Jintao confirma que Xina ha estat darrere als atemptats Europeus. També diu que això només ha fet que començar i que l’imperi Roig dominarà el món a no ser que E.E.U.U. demani perdó. Espanya entra oficialment en guerra formant part de l’Aliança.
• Estats Units reitera que no demanarà perdó, que l’enfonsament de la fragata va ser un error i que la resposta Xinesa ha estat terriblement desproporcionada. Ofereix, també, tot el suport que faci falta a Europa.
• Es tanca l’espai Aeri Mundial. Qualsevol avió que no respecti la mesura serà abatut.  L’aeroport Charles de Gaulle es converteix en l’únic aeroport en funcionament d’Europa. Únicament exerceix funcions militars.
• Un ataca conjunt entre Estats Units i Japó aconsegueix assentar una base a la platja de Pusam, Corea del Sud. Ha de ser la porta per entrar a Àsia. L’Imperi Britànic envia suport naval des de la seva base a l’illa de Trivandrum (Índia)
• Alemanya ataca Holanda entrant per terra i aire. Amsterdam es rendeix i s’annexa, de manera oficial, al país germànic. El govern està a l’exili i Bèlgica es prepara pel Pitjor. França reforça la frontera Est.
• Espanya envia gran part del seu exercit cap a França.
• Putin i el president Rus, des del Kremlin, anuncien la re-formació de la URSS. Els tancs desfilen per la plaça Roja. Tots els països antigament soviètics mostren el seu suport a la URSS. Àustria, per variar, dóna suport a Alemanya.
• Un agent secret del servei secret Britànic, el MI6, dispara mortalment la cancellera Angela Merkel quan aquesta estava fent un discurs des de la porta de Brandenburg.
• Aprofitant aquest caos Marroc, Líbia, Algèria i Tunísia conquereixen Ceuta i Melilla i comencen un potent atac contra Gibraltar i les costes espanyoles.
• L’exercit espanyol i britànic aconsegueixen frenar l’embestida, però es declara toc de queda i s’implanta, per primera vegada des de la Guerra Civil l’estat d’alarma Deft Con 1.
• Ja és de nit quan marxa la llum. Un missatge a la televisió ens avisa de que hem estat severament atacats. Un convoy de cotxes de l’exercit passen per la carretera direcció Sud.
• Alguna cosa ha passat que encara no sabem…

Totes les entregues de les Cròniques de Guerra

Quan va arribar al pis tenia dos mesos de vida, si és que hi arribava, no feia més d’un pam de llarg i amb prou feines sabia córrer. L’hi va costar uns quants dies adaptar-se a la nova llar, va costar, també, que ens agafés confiança i aprengués on estava tot el que ell necessitava per viure. I encara va costar més que respongués pel seu nom al cridar-lo. Clar que això últim encara no sé si ho hem aconseguit del tot ja que si l’hi diem Osmi ve corrents, però si l’hi diem Pedro, Juan o Esteve també ve. Fins i tot ve quan l’hi diem adjectius, adverbis o noms i, fins i tot, si només fem sorolls guturals.

També ha après que si es posa davant (o darrere) d’una porta tancada aquesta s’acaba obrint i que si insisteix molt quan estem a la cuina sempre acaba rapinyant alguna cosa. També ha après que cagar-se fora del seu caixó de les caques serveix perquè l’hi busquem una ubicació millor i, en cas de que la nova no l’hi agradi, pot repetir el procediment fins que estigui tot al seu gust. L’animal ha après, també, que deixar el pinso que no l’hi agrada comporta tenir-ne un de nou als pocs dies i que l’aigua no ha d’estar ni massa freda ni massa calenta.

S’ha acostumat, entre d’altres coses, a mossegar-nos quan alguna cosa no l’hi va bé. Si el toquem i no en té ganes ens mossega, si fa massa calor ens mossega, si vol jugar també ens mossega i si ocupem el seu lloc al sofà també ens acaba mossegant. De vegades simplement ens mossega per pur vici. De fet, hem arribat al punt de no fer re per por de que ens mossegui. Ahir mateix, sense anar més lluny, estàvem jo i la meva parella al sofà mirant la tele sense atrevir-nos ni a canviar de canal per temor de que ens mossegués. Ens vam haver de xupar tot l’episodi de Walker Texas Ranger per poder posar un altre canal i, com que aquella hora no feien re interessant, ens va mossegar. Segons sembla ara també ens mossega si no l’hi agrada la graella televisiva.

El dia que va arribar vam decidir que l’educaríem, aprofitant que la Mariona és pepsicòloga, per tal de que fos el millor gat del món. Però ara, dos mesos més tard, i amb braços i cames completament esgarrapats, resulta que no l’hem educat, tot el contrari, ell ens ha educat a nosaltres. Alguna cosa hem fet malament. Només espero que no es llegeixi aquest post, perquè ja sabeu el destí que m’espera…

El somni no sé com començava, però jo recordo des del moment en què jo i la meva parella, la Mariona, estàvem en una granja, vella i atrotinada, perduda a la muntanya, que semblava ser la nostra llar. La vivenda estava decorada amb bastant mal gust: mobles de bambú, cadires de cànem, quadres amb fulles i plumes, objectes estranys, sofàs amb virolats esperpèntics, pipes, catximbes i una llar de foc metàl·lica. Encara que em sàpiga greu haver-ho de reconèixer, la veritat és que era una casa molt Hippie.

Era de nit. Una nit molt fosca, i jo i la Mariona estàvem mirant la tele. No recordo què miràvem ni a on sèiem, però si que recordo que, tot i mirar la tele, hi havia un silenci sepulcral. De sobte vam veure com per el camí de terra, que comunicava la nostra casa amb algun poble o ciutat que desconec, arribava un tot terreny a tota pastilla i amb els llums encesos. Jo i la Mariona ens vam estranyar, suposo que no devíem rebre masses visites a aquelles intempestives hores. Vam creuar els dits perquè el cotxe passés de llarg, sabent que, de parar davant de casa, no ens esperava res de bo. Lamentablement el cotxe va anar disminuint la marxa a mida que arribava a la finca i, finalment, va parar el motor a l’era de davant de la porta.

Jo i la Mariona, porucs i temorosos de mena (com en la vida real), vam decidir tancar tots els llums, la porta i fer veure que no hi érem. Arrodits al sofà vam sentir, perfectament, com s’obrien i es tancaven les portes del cotxe. Després un passos secs i convençuts es van acostar, amb tota la parsimònia, cap a la casa. Després d’uns segons eterns de silenci un puny va colpejar amb força la porta. No vam dir re així que van tornar a picar. La tensió es podia tallar amb un ganivet. De sobte, quan ja ens pensàvem que havien desistit, un tret va rebentar el pany. Per la porta van entrar dos homes, un era alt sec i amb ulleres fosques, i l’altre era baixet, forçut, engiponava un anorac negre ajustat i arrossegava una enorme bossa de brossa negre.

No recordo exactament quines paraules varen fer servir, però sé que l’alt ens va dir, pistola en mà, que si no col·laboràvem ens fotria un tret entre cella i cella. Davant d’aquesta proposta vam decidir col·laborar, callar i esperar que marxessin.

Després d’accedir al tracte, sense masses ganes, la veritat sigui dita, el personatge que semblava un porter de discoteca va obrir la immensa bossa de la brossa i va deixar al descobert un cadàver. No vam saber qui era, però recordo perfectament que el cadàver ja començava a tenir tons blavosos i certes parts del seu cos estaven, ja, bastant inflades. Era evident que aquell cadàver portava dies essent un cadàver. Sense saber que dir, i amb la mirada clavada al cadàver, l’alt i sec ens va dir que necessitaven desmembrar el mort i que, per tant, necessitaven instruments i una habitació.

Ràpidament vam accedir, i després de donar-li un considerable ganivet i cedir-li l’habitació de convidats, el porter de discoteca es va tancar deixant-nos amb a soles amb el malfactor alt i sec.

No tinc gaires detalls d’aquests moments, només sé que mentre aquell estava a dintre de l’habitació fent manualitats, nosaltres vam compartir una tassa de cafè amb el sicari, alt i sec, asseguts al menjador.

Després d’un rato va sortir el forçut, completament ensangonat i amb un tros de carn, sospitosament vermell, a les mans. Es va dirigir a la cuina i, sense veure’l, vam deduir que estava fregint aquell tros de carn. Quan va haver acabar va venir cap amb menjador, en una mà i duia un plat amb el tros de carn i a l’altra quatre coberts.

No sé com ni perquè, però entre els quatre ens vàrem menjar la carn del fiambre. Ni tan sols els hi va fer falta obligar-nos. Després van recollir, amb una altra bossa de brossa, el cadàver desmembrat. Ens van donar les gràcies, ens varen tornar el ganivet i van marxar per allà on havien vingut.

Després d’això el somni continuava, però ja no recordo que passava. La meva memòria, per algun motiu que desconec, ha decidit memoritzar només aquest tros de somni. La veritat, no sé que em preocupa més, si el somni en si o que sigui la segona vegada que ho somio. Teniu alguna idea del què pot voler dir? Estic molt malalt?

19:02h: Els informatius de TV3 confirmen la noticia: Angela Merkel acaba de ser assassinada per un franctirador. No hi ha més noticies…

19:05h: Interessant gir de guió, tot i que no sabem quines repercussions pot tenir això a nivell mundial. Què passarà amb Alemanya? I Holanda? I Àustria?

19:06h: Ens estem emmerdant per moments…

…

19:07h: Les noticies no tenen re, els alemanys han tallat la connexió i a totes les cadenes es limiten a donar recopilacions de tot el què ha passat en les últimes hores.

19:10h: Segons diuen, una ofensiva Corea-xinesa ha fet retrocedir les forces Aliades de les platges de Pusan. Les batalles estan essent dures i es preveuen llargues. Els Aliats s’hi juguen la porta d’entrada a Àsia.

19:12h: Les forces angleses, que han sortit fa hores de la Índia, encara no han arribat a ajudar els americans i japonesos. Estan travessant el mar de la Xina i fa rato que no se’n saben noticies.

19:15h: Es talla la senyal de la televisió. Alguna cosa ha passat.

19:17h: Tampoc funciona la radio ni el telèfon. Puta Telefònica! Qualsevol moment és bo per queixar-se…

19:20h: El 3G de l’iPad si que funciona. Sembla ser que una voladura a Plaça Catalunya (per retirar brossa i seguir buscant supervivents) ha deixat mitja Catalunya sense cobertura de cap tipus. A casa ja ens temíem el pitjor.

19:21h: Aprofito la falta de comunicacions per anar-me a dutxar, que avui he fotut una bona suada!

19:32h: Pa… pa… paparamericano! Tu, tu, tu…

19:45h: M’emprenyo com una mona! No hi ha el meu barnús (robat d’un hotel) al lavabo petit de casa meva. He de fer servir les tovalloles com la gent normal i pobre…

19:50h: Encara no funciona la tele ni la radio, però tornem a tenir Internet.

19:52h: Aprofito per mirar el correu.

19:53h: Encara hi ha gent que es creu que l’Andy i en John són els propietaris de Messenger i tenen intenció de tancar-lo… Per Déu!

19:54h: Un mail de la feina m’informa que durant els pròxims dies, i a l’espera de que la cosa es normalitzi, haurem de treballar des de casa. El mail també informa que ningú de l’empresa ha resultat ferit en l’atemptat de Plaça Catalunya. Menys mal.

19:55h: Aprofito, també, per penjar quatre tonteries al Tumblr. Totes tenen a veure amb la guerra, la cosa segueix sense pintar bé.

20:01h: Entro a la web de la BBC.

20:02h: “MI6 Strikes Germany”

20:04h: Llegint entre línies dedueixo que l’MI6 ha tingut alguna cosa a veure amb l’assassinat de la Merkel.

20:07h: Tornem a tenir senyal a la tele. Estan donant les notícies i, efectivament, parlen de que el franctirador de la porta de Brandenburg servia a les ordres de la Reina d’Anglaterra. No es tenen detalls ni noms.

20:10h: Sembla que els Anglesos varen aprendre alguna cosa durant la Segona Guerra Mundial i aquesta vegada ho han intentat acabar per la via ràpida. Veurem com reacciona Alemanya i les forces de l’Eix.

20:15h: Informa la CNN que el govern Alemany s’ha tancat al Bunker governamental per decidir com actuar. De moment no hi ha declaracions.

20:18h: A Pusan continuen les hòsties. No hi ha informació de cap tipus i les forces angleses segueixen desaparegudes. L’exercit Americà de moment aguanta, però tem una envestida Russa.

20:25h: Zapatero està viatjant a París. S’ha de reunir amb Cameron, Sarkozy, Berlusconi i Hillary Clinton per decidir quina serà l’aportació espanyola i europea a la guerra.

20:30h: Seguim enganxats a la tele, la programació està completament potes enlaire, em sembla que avui no podré veure House…

20:36h: La xifra de víctimes en l’atemptat de Barcelona ja arriba a les 1449. Madrid ja s’enfila fins les 1800 víctimes. Fem un repàs mental i ens sembla que cap familiar, amic o conegut estava la zona en el moment de les explosions.

20:38h: Segueixen repetint les mateixes noticies, no hi ha novetats. Tot el món està a l’espera de veure quin és el següent pas. Jo confio que no hagi de presentar-me a files i que el compromís espanyol a la guerra sigui breu, petit i ridícul. Com sempre vaja.

20:45h: Decidim desconnectar un rato, així que parem la tele i ens dediquem a altres temes. Ma mare fa el sopar, jo i el meu germà juguem al FIFA i mon pare navega per internet.

20:52h: Soroll d’avions per sobre nostre. Cap al Charles de Gaulle suposem…

21:13h: “Ràpid, poseu la tele! Ja mateix!” El meu pare exaltat ens fa posar la tele i abandonar l’interessant Manchester Bayern que dominava amb claredat. Ma mare ve ràpidament des de la cuina.

21:14h: Núria Bacardit en directe des de Algesires. És de nit i es veuen explosions, llums i sorolls de fons. Ens explica, mentre es tapa una orella amb la mà, que l’exercit marroquí acaba de desembarcar a Gibraltar. Ceuta i Melilla ja han caigut.

21:15h: Una gran explosió la fa caure per terra. S’aixeca i ens comenta que l’exèrcit espanyol està vinguen amb tota la rapidesa possible des de Granada. Les tropes angleses i espanyoles no aguantaran gaire.

21:18h: El Rei de Marroc confirma l’autoria dels atacs. Diu que els espanyols pagaran per tot els abusos dels últims anys. Algèria, Tunísia i Líbia donen suport a l’atac i estan enviant efectius. Egipte es manté al marge. Es talla la connexió amb Núria Bacardit.

21:20h: Des del telenotícies de Tv3 donen pas, en directe, a Zapatero i David Cameron des de l’Eliseu de París.

21:21h: Els dos dirigents confirmen que els seus països acaben de declarar la Guerra a Marroc. Que aquest gest no pot quedar així, i que la revolta serà aplacada amb duresa i contundència.

21:25h: Se’n van sense contestar preguntes. En Ramon Pellicer ens confirma que l’exercit espanyol ja està arribant a la zona i que del Charles de Gaulle acaba de sortir una flota de bombarders Aliats cap a l’estret.

21:26h: Ma mare ha cremat tot el sopar… Avui Bikinis!

21:28h: Marroc està bombardejant Gibraltar i Espanya amb míssils de llarg abast des de l’altre continent. L’exercit espanyol encara no ha arribat, i les poques tropes de la zona no podran aguantar més.

21:35h: Joder joder joder! Imatges per satèl·lit mostren 5 fragates de l’Eix apunt d’arribar a la zona. No afluixen les bombes.

21:42h: Tarifa i Algesires acaben de declarar el toc de queda. Espanya està en Deft Con 1. Des de la guerra civil que no es donava. Estem acollonits!

21:45h: Arriben els bombarders! Arriben els avions! Cagat amb la rapidesa!

21:46h: Estan netejant les aigües espanyoles! Les fragates retrocedeixen, però sembla ser que Gibraltar ha caigut!

21:50h: Es confirma que Gibraltar, Ceuta i Melilla pertanyen a Marroc. L’exercit espanyol estableix bases al voltant. En Pellicer ens informa de que s’espera l’arribada de les tropes angleses per actuar.

22:00h: Mengem Bikinis amorrats a la tele.

22:10h: Es confirma que en 10 minuts Obama sortirà en directe per tot el món des de la casa blanca.

22:12h: Anuncis! Em sembla que és el primer cop en moltes hores que veig anuncis. Fins hi tot els trobava a faltar. Jeje…

22:18h: Prou d’anuncis no? Que ens acaben d’atacar, collons!

22:20h: Surt Obama des del despatx de la sala oval. Comença el discurs, com no, amb un “Americans”

22:21h: Ah, no no! Ha dit “Americans i ciutadans del món”. Si si, està exercint de president del món. Bé, de fet gairebé ho és…

22:22h: Comenta que el món està visquen dies de transició, amb batalles a tots els racons i escalades de tensió. Assegura que tots aquests actes de guerra i contra la humanitat violen, reiteradament, els tractats de Ginebre, i promet que no quedaran impunes. Defensa que les forces de l’Eix seran reprimides i,si no queda més remei, usaran tota la seva força i capacitat militar. Segueix parlant dels drets i deures dels civils… Bla, bla, bla… coses que ja no interessen.

22:30h: Tornem a les noticies. Un gràfic! Per fi un gràfic!

22:31h: Aham…

22:32: Ok, ja ho he entès. Hi ha moltes hòsties i molts moviments, però a grans trets la guerra es divideix amb dos bàndols: els Aliats i les forces de l’Eix. Són originals eh els putes!

22:35h: Les forces de l’Eix són Xina, Corea del Nord, Rússia, Alemanya, Àustria i, el nou membre, Marroc. Tot i això, Líbia, Tunísia, Algèria, Veneçuela i Iraq han mostrat el seu suport vers l’Eix. Al mapa els pinten de color vermell. Jeje, com els comunistes!

22:36h: Les forces Aliades, pintades de blau, són Corea del Sud, Japó, Estats Units, França, Anglaterra i Espanya. Polònia i Holanda, conquerides i amb el govern a l’exili o arrestat, han mostrat suport per l’Aliança. Itàlia, Grècia, Canadà, Austràlia i Brasil també han donat senyals de donar suport a la causa.

22:40h: Sembla que el tema no pot estar més emmerdat. Ara toca esperar la reacció Alemanya. Oh!I els Russos! Que, a part de fer capitular Polònia, encara no han fet re. Ai, ai ai que pinta malament la cosa…

22:44h: Acaba de marxar la llum. No va absolutament re.

22:54h: No sabem què ha passat.

23:00h: Tot el poble està a les fosques. Per la carretera passen cotxes de moros carregats fins a dalt de tot. Si, millor que marxin que es juguen un bon madero d’hòsties.

23:03h: Torna la llum. No tenim internet, ni radio ni tele. Alguna cosa ha passat.

23:07h: La pantalla de la tele s’acaba d’il·luminar de color blau. Un soroll de baixa freqüència ens acaba de deixar a tots sords.

23:08h: Apareix el símbol de la Casa Reial i l’escut espanyol. Unes lletres a la part inferior ens informen: “Mensaje para la ciudadania”

23:10h: Una veu pregravada ens indica que Espanya ha estat atacada i que s’ha declarat el toc de queda a partir de les 17:00 de la tarda. Es recomana no sortir de casa a no ser que sigui estrictament necessari. El missatge es va repetint. Seguim sense televisió, ni ràdio ni internet.

23:13h: Passen per la carretera centenars de cotxes de l’exèrcit. Duen les sirenes engegades i van a tota hòstia.

23:15h: Ha passat alguna cosa molt grossa, però no sabem què.

23:34h: El missatge de la tele es segueix repetint. Collons! Collons! Collons! Quin neguit!

Continuarà…