Relats, articles, opinió i contes en català
Així, amb un títol humil, modest, serè i sincer començo la meva felicitació de Nadal d’enguany. Sé que enviar felicitacions de Nadal és un tòpic, i dels grossos, però ja que no ho fem per setmana santa, Sant Jordi, la castanyada, la puríssima, reis o el meu aniversari, deixeu-m’ho fer quan diu la tradició i així quedem tots contents. Un altre dia si voleu, ja discutirem les tradicions, però això avui no toca.
Dimarts vaig decidir que ja que divendres era festa el millor seria fer dissabte dimecres. Dit i fet, davantal, escombra en mà i a netejar s’ha dit, vaig dir-me a mi mateix abans de començar tot el ritual. El primer, però, era posar música a tot volum per tal de netejar tot ballant com un condemnat (aprofitant, òbviament, que estava sol a casa). Lamparetes, el nou disc d’Antònia Font, va ser l’escollit per ajudar-me en la meva labor casolana. “Me sobren Paraules” i a netejar!
Necessitem estar preparats per si comença la guerra. Dic més, és imperatiu estar preparats per si ara, de sobte, comença una gran guerra. Una senyora guerra. Una grandíssima guerra. Una guerra que t’hi cagues. Per exemple, jo sé que si em passa alguna cosa he de trucar al 012. O si m’entren a robar trucar al 088. Però no sé què he de fer en cas de guerra. No m’han educat en aquest tema i crec que ho haurien d’haver fet.
Tenim nous veïns. Al nostre cinquè pis Barcelona, on hi ha dos replans amb 3 pisos cada un, resulta que ens ha arribat un nou veí andorrà que, amb tota la bona fe del món, ens està revolucionant la comunitat. El nostre replà funcionava molt bé, doncs només érem nosaltres (al pis de la punta) i una noia de color al pis petit del mig. Aquesta noia, a part de ser de color, és de Nova York i imparteix classes d’anglès a hores intempestives, així que pràcticament podem dir que en el segon replà de l’últim pis del nostre bloc i vivíem sols. Fins ara. Ara aquesta parella d’andorrans, aparentment sense fills, han arribat amb tota la intenció de quedar-se. Segurament no són mala gent, tot el contrari, però que el nostre ritme de vida s’hagi d’alterar per un foraster no m’acaba d’agradar…
Fa gairebé tres mesos que tinc abandonats els relats de la col·lecció “Cròniques de Guerra” i com que vaig emmerdar molt la troca he pensat que, abans de seguir, el millor seria fer-ne un breu resum per tal de que tot quedi clar i no hi hagi dubtes ara que seguiré amb la història. Correcte? Doncs vinga! En capítols anteriors de Crònica de Guerra…
No és la primera vegada que parlo del meu gat aquí al blog i, suposo, que tampoc serà la última. Però avui no us vull parlar del meu gat vedell, de més de deu quilos de pes, sinó d’un gatet petit que tenim, des de fa poc més de dos mesos, aquí a Barcelona. Es de color blanc grisós, pesa poc més d’un quilo, té unes ungles massa afilades, caga com un cabró, menja per parar un tren i es passa més hores despert de les que hi ha en un sol dia. Ell el l’Osmi. O l’Osmiet tal i com ens agrada dir-li.
Sempre he estat un gran somiador, tant de nits com de dies. Recordo, quan era petit, que somiava molt i, a més a més, acostumava a recordar els somnis amb un gran luxe de detalls. Ara, que tinc més edat, cada vegada recordo menys els somnis. De fet, gairebé mai els recordo i, si sóc capaç de recordar el què he somiat, se’m borra ràpidament de la memòria. Tant que la majoria de dies no tinc ni temps d’explicar-ho. La setmana passada, però, vaig tenir un somni que recordo perfectament. I, a més a més i per encara més inri, resulta que aquest somni ja l’havia tingut alguna altra vegada. Si us sembla bé us l’explico i mireu de dir-me que significa, perquè, la veritat, és que estic bastant preocupat.
Continua de Crònica de Guerra 5
19:02h: Els informatius de TV3 confirmen la noticia: Angela Merkel acaba de ser assassinada per un franctirador. No hi ha més noticies…
19:05h: Interessant gir de guió, tot i que no sabem quines repercussions pot tenir això a nivell mundial. Què passarà amb Alemanya? I Holanda? I Àustria?
19:06h: Ens estem emmerdant per moments…
…
Comentaris