La història de la humanitat està repleta de guerres. Cada dos per tres n’hi ha una en algun racó de món i que Europa faci més de 60 anys que viu en pau no és precisament una bona senyal. Està clar que en algun moment o altre ha d’arribar una guerra. I la meva pregunta és… Quan arribi que he de fer?

Posem per cas que els Francesos ens comencen a bombardejar. Quin és el procediment a seguir? He de trucar algun número? He d’amagar-me a sota la taula o millor que baixi al pàrquing? O potser el més lògic seria sortir al carrer? I en cas de que hi hagi un Setge que t’hi cagues què? Què representa que he de fer? Estalviar aliments suposo, però… On en podré trobar de nous? L’aviació espanyola on deixaria caure les provisions bàsiques per sobreviure? A plaça Catalunya o en un descampat? I a quina hora? Al matí, a la tarda o a la nit? Puc intentar escapar del setge o millor que no? M’he d’amagar sota la taula? I si ens ataquen amb bombes brutes o productes químics? On trobo màscares protectores? I quan les trobi… com han de ser? Serveixen les de paper tipus Michael Jackson? O millor alguna cosa més professional? Seria segur veure aigua de l’aixeta o la comprem en ampolla? Seria segur? M’he d’amagar sota la taula?

I tot això sense parlar d’atacs d’infanteria bàsica, atacs navals, bombes incendiaries, guerrilles urbanes, lluita de trinxeres, atacs simultanis entre aviació i exercit terrestre, bombardejos des de les costes o atacs nuclears.

Crec que enlloc de protestar tant per segons quines retallades a sanitat, ensenyament, cultura o joventut ens hauríem de preocupar més per quan arribi la guerra. Els avis sempre diuen “a tu et fa falta passar una guerra”. Si? En serio? Però si no sabria fer re! Seria la meva mort segura. I, tal com deia el gran Woody Allen, en cas de guerra jo només serviria per presoner. Em consola pensar que els que varen fer la mili obligatòria tampoc sabrien massa bé què fer, però segur que tindrien més coneixements que jo, un pobre, dèbil i fràgil blogger.

Demano, de bo de veres, algun seguit d’instruccions o directrius, com les dels avions, per si de cas arriba la guerra. Segur que imprimir uns tríptics o programes no representaria gaire despesa i creieu-me si us dic que ens aniria molt bé. Mai està de més està informat. De moment, i per si de cas, començaré per amagar-me, un parell d’hores diàries, a sota la taula. Mai se sap!

DIA 1

• Els Estats Units enfonsen una fragata xinesa als mars de la Xina. Les causes no queden clares. Els primers informes apunten a que ha estat un error, però no hi ha informacions clares. Xina no es pronuncia.
• Poques hores després la Xina respon amb un atac sorpresa sobre la base Americana de Guam. Les baixes, humanes i materials, són incalculables. Obama surt i demana una explicació, adverteix que sinó no hi haurà més remei que declarar la Guerra a l’imperi Xinès
• Un creuer turístic britànic és enfonsat prop de les platges de Dunkerke. Les primers noticies apunten cap a Xina. Hores més tard la Mosad descobreix que el vaixell ha estat enfonsat per un submarí nuclear Alemany de fabricació Russa.
• Estats Units, Gran Bretanya i França declaren la guerra a Xina i Alemanya.  Rússia es posiciona en favor de l’imperi Xinès i es forma la potent aliança Germano-russa-xinesa. Espanya ofereix tot el suport als aliats, però no confirma oficialment que estigui en guerra contra l’eix comunista.
• En un moviment sorpresa Corea del Nord ataca de manera brutal Corea del Sud. Seül no té més remei que capitular.  Corea del Nord es suma a la causa comunista.

DIA 2

• M’arriba una carta del ministeri de defensa informant-me que estic en reserva de l’exercit i que si es necessari seré cridat a files. En cas que m’hi negui seré jutjat per crims de guerra segons la convenció de Ginebra.  Tots els joves d’entre 22 i 27 anys estem en la mateixa situació.
• Un atac conjunt entre Xina, Rússia i guerrilles Afganès entren a Pakistan. Islamabad aguanta però no sabem durant quant.
• Es produeixen gravíssim atemptats als metros de Londres, Manchester, Milà, París, Lió, Lisboa, Madrid i Barcelona. Hi ha milers de morts i quantioses destrosses. Cap país de l’Eix es pronuncia sobre l’atemptat.
• Hu Jintao confirma que Xina ha estat darrere als atemptats Europeus. També diu que això només ha fet que començar i que l’imperi Roig dominarà el món a no ser que E.E.U.U. demani perdó. Espanya entra oficialment en guerra formant part de l’Aliança.
• Estats Units reitera que no demanarà perdó, que l’enfonsament de la fragata va ser un error i que la resposta Xinesa ha estat terriblement desproporcionada. Ofereix, també, tot el suport que faci falta a Europa.
• Es tanca l’espai Aeri Mundial. Qualsevol avió que no respecti la mesura serà abatut.  L’aeroport Charles de Gaulle es converteix en l’únic aeroport en funcionament d’Europa. Únicament exerceix funcions militars.
• Un ataca conjunt entre Estats Units i Japó aconsegueix assentar una base a la platja de Pusam, Corea del Sud. Ha de ser la porta per entrar a Àsia. L’Imperi Britànic envia suport naval des de la seva base a l’illa de Trivandrum (Índia)
• Alemanya ataca Holanda entrant per terra i aire. Amsterdam es rendeix i s’annexa, de manera oficial, al país germànic. El govern està a l’exili i Bèlgica es prepara pel Pitjor. França reforça la frontera Est.
• Espanya envia gran part del seu exercit cap a França.
• Putin i el president Rus, des del Kremlin, anuncien la re-formació de la URSS. Els tancs desfilen per la plaça Roja. Tots els països antigament soviètics mostren el seu suport a la URSS. Àustria, per variar, dóna suport a Alemanya.
• Un agent secret del servei secret Britànic, el MI6, dispara mortalment la cancellera Angela Merkel quan aquesta estava fent un discurs des de la porta de Brandenburg.
• Aprofitant aquest caos Marroc, Líbia, Algèria i Tunísia conquereixen Ceuta i Melilla i comencen un potent atac contra Gibraltar i les costes espanyoles.
• L’exercit espanyol i britànic aconsegueixen frenar l’embestida, però es declara toc de queda i s’implanta, per primera vegada des de la Guerra Civil l’estat d’alarma Deft Con 1.
• Ja és de nit quan marxa la llum. Un missatge a la televisió ens avisa de que hem estat severament atacats. Un convoy de cotxes de l’exercit passen per la carretera direcció Sud.
• Alguna cosa ha passat que encara no sabem…

Totes les entregues de les Cròniques de Guerra

Una de les coses que em feia més gràcia del viatge, perquè jo sempre he estat una mica raret, era l’aeroport de Heathrow. Jo, no sé perquè, sento una obsessió malaltissa pels aeroports i totes les estadístiques i números que els acompanyen i, collons, Heathrow és un dels aeroports més importants del món amb molta diferència. Així que quan vaig comprar els bitllets el llunyà més de desembre, ja vaig arreglar-me-les per anar directe a Heathrow. I, evitant els lamentables vols barats i companyies de segona, vaig optar per la il·lustra British Airways com a mitjà de transport.

La meva sorpresa va ser majúscula amb l’aeroport en qüestió. No és que em decepcionés, perquè és un monstre de collons que es pixa en el nostre sobrevalorat (i sempre de segona) aeroport del Prat, però el vaig trobar molt caòtic, dispers, vell i amb poc glamur. Ja l’he vist, ja està, ja ho podré dir. Però sincerament, és molt més espectacular l’aeroport de Barajas que el tant parlat Heathrow dels nassos.

Em va sorprendre també, just arribar a Londres, la famosa puntualitat britànica. I em va sorprendre per una simple raó: és mentida. Potser si que tenen rellotges per doquier, però el bus va sortir gairebé 10 minuts tard i va arribar amb més de 15 minuts de retard. Bus que, per cert, tenia cinturons pels passatgers i, el més important, te’ls havies de posar. Punt a favor.

L’entrada per carretera a Londres és molt decepcionant. Cases grises i velles, poblacions veïnes que viuen al remolc de la gran urbs amb molt poca gràcia, suburbis trets de qualsevol pel·lícula de Guy Richie que millor no acostar-s’hi i un caos circulatori de collons (més enllà de l’evident diferència en els sentits de circulació). Sorprenent també que el carrer més ample de Londres tingui, amb prou feines, la mateixa amplada que qualsevol carrer normalet de l’eixample Barcelonina. La Diagonal, Gran Via, Balmes, Meridiana o Passeig de Gràcia es riuen vilment dels carrers Londinencs. Sempre s’ha dit que els italians o espanyols, i per tant (us agradi o no) catalans, conduïm molt malament però, sincerament, això no deixa de ser una llegenda urbana. Són ells els que no en tenen ni idea!

Vam tenir la sort de poder agafar un hotel just al costat del Big Ben, el London Eye i tot el símbol del poder britànic. Molt bona zona, no diré que no. No entraré a discutir l’hotel, ja que cadascú es tria el seu, però si que diré que vàrem estar de collons.

Només hi vam estar tres dies a la ciutat, així que no ho vàrem poder veure tot, però si que vàrem veure suficient com per fer-nos una idea de la tònica general. Aquí us exposo algunes de les conclusions a les que vaig arribar. Les compartireu o no, però si teniu alguna cosa a afegir podeu deixar-me-la als comentaris i estaré la mar de content.

• Es respira història en tots i cada un dels carrers de la ciutat. Saben que han marcat durant molts anys la història mundial i no se n’amaguen.
• És sorprenent la quantitat de monuments que arriben a tenir escampats per la ciutat, però segurament el més sorprenent és que la majoria de monuments estan dedicats a guerres, batalles o campanyes militars.
• Mirant els monuments i homenatges de la ciutat t’adones que són un país que s’ha passat més anys en guerra (amb tothom) que en pau. De fet, fent memòria dels meus estudis més bàsics, m’adono que efectivament Gran Bretanya ha estat emmerdada en la majoria de guerres de la història. Una mica com Espanya de fet…
• També he pogut comprovar que tenen una obsessió, gairebé malaltissa, per la Segona Guerra Mundial. De fet és normal, van aguantar amb dos collons les envestides dels alemanys durant molt de temps. Cert que al final els americans els hi van salvar el cul, però no van fer tant el pena com França. Passejant pels voltants de Buckingham Palace no podia evitar pensar en com els pilots anglesos desviaven les bombes alemanyes amb les ales dels avions perquè no caiguessin sobre la ciutat. Si senyor, dos collons. Amb raó estan obsessionats!
• També estan molt contents del seu imperi colonial, que tot i haver desaparegut, encara es manté, més o menys intacte, gràcies a la Commonwealth. A cada pas i moment et trobes dedicatòries a les seves colònies africanes, al seu estimat Canadà, a les illes petitotes que tenen escampades o a la gran joia de la corona: el subcontinent Indi.
• Innegable també la devoció que senten per la seva difunta Reina Victòria. Va ser la Reina que més va fer avançar el país i també la que va tenir l’imperi més gran de la història mundial. Ben merescut es té l’imponent monument que hi ha davant del palau real.
• Gran devoció, també, pel Duc de Wellington Arthur Wellesley. I es que si no hagués estat per aquest bon home potser ara parlaríem tots francès.
• Tenen una xarxa de metro que tomba d’esquena, a part de ser la més antiga del món, però això no treu que ara es veu obsoleta, vella, rònega, deixada i claustrofòbica. Se salva, però, perquè durant la Segona Guerra Mundial va salvar la vida a moltíssima gent. Cosa que també et recorden bastant sovint…
• El Big Ben de nit, amb els llums verds, sembla un puticlub
• Soho = Gràcia + Les Rambles
• No vaig acabar d’entendre perquè tenen monedes, doncs a molts llocs no te les volen si veuen que portes bitllets. I això per no parlar de la ferralla petita, que no te la treus de sobre de cap de les maneres.
• Sorprenent també que durant tres dies només vaig veure 3 cotxes de la marca Seat, mentre que vaig veure 4 o 5 Lamborghinis, un parell de Maybachs, uns quants Rolls Roys, incomptables Porsches i bastants Ferraris. En conclusió, a Londres hi ha molta pasta.
• Els carrers, carreteres i vorades de la ciutat foten pena. La majoria tenen esquerdes, estan repletes de xiclets enganxats i trepitjats, i necessiten una mà de pintura urgent.
• Plou. Sempre plou.

En definitiva, Londres és una gran ciutat, una ciutat que marca el moviment mundial, la ciutat on s’hi couen la majoria d’afers, una ciutat amb una diversitat de cultures enormes i, sobretot, una ciutat amb una història que no te l’acabes. No és com Roma, però la història Londinenca ha marcat molt més la nostra vida recent que no l’imperi Romà. Més història que casa nostra? Segurament la mateixa, però la saben vendre millor.

M’ha agradat la ciutat? Si, molt. M’esperava bastant el què m’he trobat, però si, m’ha agradat. M’he proposat tornar-hi de manera més o menys regular ja que, tal i com he dit, em queden moltes coses per veure.

PD: Tornant British Airways em va perdre la maleta. No sé si té alguna cosa a veure amb la unió amb Ibèria, però em va fer rabiar de mala manera. Segons sembla, però, la maleta ja està a Barcelona i localitzada. Veurem quan tardo a recuperar-la…

Fem una cançó protesta, uns discurs a la porta de Brandenburg o aixequem tot un país. Escrivim articles revolucionaris, inventem un nou gènere literari o pintem un quadre inclassificable. Fem colossals construccions, innovem en mecànica, física, química o enginyeria. Saltem tots plegats i fem cine de veritat. Convencem a tot un poble, fem-nos respectar, posem de moda el nostre vestir o tornem a sortir a la mar.

Com lamento haver nascut tant tard. Fa anys era possible, i fins hi tot fàcil, canviar el món. Ara no es pot fer re, tot es il·legal, està regulat o ja hi ha algú que ho ha fet abans. O, tal i com diria el meu avi, una puta merda!

Poca gent de Belton coneix la teva existència, i dels teus pocs amics gairebé cap sap amb exactitud de què treballes. Mai has explicat masses detalls de la teva vida íntima, segurament per això segueixes essent solter als teus més que passats quaranta anys. Però la veritat és que tampoc t’interessa trobar una dona que et qüestioni la teva més que establerta i inamovible forma de vida. De fet, sempre has dit que les dones ho emmerden tot.

Però que els teus amics, assidus al bar del barri, no sàpiguen de què treballes no vol dir que no ho facis. La teva feina no passarà a la història, segur que no, i més d’un coincidiria dient que no és important i que, fins i tot, és prescindible. Però tu, treballador submís de mena, mai te n’has queixat, ni als amics ni als superiors, i, tot i saber que segurament t’ho mereixes, mai has demanat un augment. Sempre arribes a l’hora que has d’arribar, no has faltat mai per malaltia i t’agafes els dies de vacances que tens pràcticament per obligació. No és que t’encanti el que fas, però, que collons, tampoc et desagrada.

Cada dia, de dilluns a divendres, agafes el bus B28, que surt de davant de casa teva a les vuit quinze del matí, i arribes a la presó del Comtat de Bell, a les nou i poc, després de zigzaguejar la carretera estatal Rd. 93 més de 50 quilòmetres tot vorejant el llac Stillhouse. Entres a la presó per la porta del servei i, després de fitxar i dels registres de rigor, vas a la teva taquilla per posar-te el teu uniforme, l’únic de tota la presó que té corbata, i et dirigeixes cap al teu humil despatx. Un cop allà et submergeixes en un mai acabar de burocràcia i papers diversos que algú ha de tenir controlats i posats al dia. I aquest ets tu.

El segon divendres de cada mes, però, la teva feina varia irremeiablement. El segon divendres de cada mes has d’arribar a la presó del comtat de Bell dues hores abans del què és habitual i has d’acompanyar la corbata, pagada per l’estat, amb un barret Stetson, també pagat per l’estat, d’un color crema molt bonic. A les 8:30 has d’estar a la l’avantsala, tu i els teus ajudants, i fer una última comprovació per assegurar-te que tot funciona a la perfecció i que, per tant, tot sortirà de meravella. I és que el segon divendres de cada mes toca, sempre, plogui o faci sol, una execució a la cadira elèctrica. I tu, estimat Randy Frost, n’ets el botxí. Ben vestit, això si, però el Botxí. L’últim esglaó d’una justícia més que qüestionable. La mà executora d’una democràcia jove, però potent, que es creu exemple i model de tota la humanitat. Sobre teu recau la sentència d’un covard jutge que no coneixes ni coneixeràs. Tu, Randy Frost, carregues amb més morts a les teves espatlles que totes les víctimes juntes de tots els presos que, per obligació, has hagut d’ajusticiar. Però, tal i com deia abans, la feina no et desagrada. És el què saps fer perquè, sense saber com, és el què has fet tota la vida.

Les pel·lícules, viodeojocs, sèries o programes que ensenyen pits femenins són considerats no aptes per menors de 13 anys. I les pel·lícules, videojocs, sèries o programes que ensenyen el què hi ha més avall de la cintura són classificats, directament, com a només aptes per majors d’edat. Ningú protesta per això. En canvi passejar-se ensenyant les vergonyes per la ciutat està ben vist? Que algú m’ho expliqui. Perquè una model, que es dedica a ensenyar carn i, gràcies a Déu, ho té tot a lloc, no és apte per infants, en canvi si que poden veure tota classe de deformitats físiques pel carrer de la ciutat? Això no té cap ni peus!

Reconec que per segons que sóc el més modern de tots i que per unes altres coses encara visc al segle divuit. Però, sincerament, considero el nudisme una falta de respecte enorme vers les altres persones. Entenc que existeixin platges nudistes, pobles nudistes, sales de festa nudistes i fins hi tot espectacles nudistes. Ho entenc i ho respecto, ja que ningú m’obliga a assistir a aquests llocs. El que no entenc de cap manera és com pot ser que s’arribés al punt de legalitzar anar despullat pel carrer. La sexualitat de cada un és una cosa íntima, personal i que no tenim per què compartir. Jo no vull que em vegin despullat ni vull veure els altres. I si mai em pica la curiositat tinc llocs adaptats per fer-ho, i aquests no són, ni han de ser, els carrers de les ciutats.

Els lectors més hippies (que espero que no n’hi hagi gaires) em sortiran amb la típica tonteria de les llibertats de les persones. I això és el què més em rebenta de tot. Tenir llibertat no vol dir fer el què et doni la gana en el moment que vulguis i on et surti de la polla. Hi ha uns organismes establerts, com ara ajuntaments, governs, consells, o la generalitat mateixa, que votem entre tots i que tenen el dret i l’obligació de decidir el què és millor pel poble. Per un sector molt reduït de la població la llibertat és l’anarquisme més absolut i, amics meus, això no és així. A part, la llibertat sempre té dos vessants. Si tu demanes llibertat per anar despullat pel carrer, jo demano llibertat per no veure òrgans sexuals i poder passejar tranquil. Si tu demanes llibertat per poder fumar on et doni la gana, jo demano llibertat per no haver d’agafar malalties per culpa del vici d’alguns. I perquè no em doneu llibertat per comprar una arma? Ah no! Que aquest és un tema que millor no tocar… Total, que avui en dia és molt fàcil donar la llibertat com argument, però això no vol dir que sigui un argument vàlid. De fet, si algú no et sap donar més argument que aquest vol dir que massa llest no és. Les coses com siguin.

El nudisme no ha de ser motiu de debat, ha de ser una opció a dur a terme en segons quins llocs i en segons quines condicions. Eh que hi ha llocs habilitats per realitzar-lo sense problemes? Doncs no toquem els pebrots i deixe-m’ho tal i com està. Que el país ja té prous problemes com per haver-nos de centrar en aquestes minúcies insignificants. I si, estic a favor de la prohibició de fer nudisme a la ciutat de Barcelona, però això no vol dir que estigui d’acord amb l’ajuntament, ja que considero que mai s’hauria d’haver aprovat una llei tant absurda i ridícula com aquesta.

Com deia, necessito quatre persones altament capacitades per feina de risc però molt ben remunerada. Necessito un programador informàtic, una persona amb contactes (demostrables) internacionals i domini d’anglès i francès. Un conductor expert que pugui pilotar un helicòpter sense problemes i un entès en armes de foc, lleugeres i pesades.

Cada febrer un triangle de països africans, governats per dictadures militars, envien carregaments d’or, diamants i dòlars cap a prestigiosos bancs clandestins d’Europa. Aquests Bancs guarden els béns dels països durant 3 dies, el temps que necessita l’ONU per revisar les dictadures i decidir les ajudes que els hi donaran. Després d’aquests tres dies tot el material torna a ser enviat cap al triangle africà d’on no en torna a sortir fins l’any següent per les mateixes dates. L’incontable patrimoni es guarda en tres bancs diferents: el Royal Bank of London, el Banque Centrale de Vous Enfantez de París i el Banco Central Europeo de Barcelona. La idea és atracar els tres bancs en dos dies.

El carregament arriba a Londres el dia 15 de Febrer a les 8:30 del matí. Allà ens haurem apropiat d’un furgó policial i amb les acreditacions corresponents (que corren a càrrec del ganxo) no tindrem problema per carregar tot el material. El furgó anirà escoltat per 4 cotxes patrulla de l’Scotland Yard, un helicòpter i via satèl·lit. A dintre el furgó tindrem preparades 15 bosses idèntiques a les que venen carregades d’or, i un cop arribats al banc descarregarem les falses. Arribarem al banc a les 9:00 i el material no es comprovarà fins les 10:00, hora en què arriba el director del banc i el ministre d’economia del país. Per evitar problemes un Jet privat ens estarà esperant a Heathrow a les 09:35h i sortirem rumb París amb una tercera part del botí a bord. És imprescindible que anem completament compenetrats i sincronitzats.

A les 10:25 arribarem a París i anirem directe a un hotel del centre, des del qual farem tots els preparatius. El tresor, en aquest cas, estarà guardat a la caixa forta del Banc, protegida per càmeres, sensors tèrmics, infrarojos, 8 guàrdies armats de l’equip Swat americà i gossos ensinistrats. El banc, i la caixa, comparteixen paret amb la biblioteca nacional francesa i serà des d’allà on entrarem. A les 00:00 de la nit del dia 16, aprofitant les campanades de l’església adjacent, obrirem un forat a la paret aprofitant un material de l’exercit americà capaç de fondre ciment, acer i tità amb poc més de mig minut, que és el temps que duraran les campanades. Un cop dintre tindrem 2 minuts i 30 segons per recollir tot el material abans que els sensors tèrmics no informin de la nostra presència. Els tres de dintre la càmera aniran amb bombolles d’oxigen, per no fer variar la temperatura al respirar, i amb monos de neoprè. Els dos restants hauran de captar l’atenció dels guàrdies des de fora fingint una baralla de carrer. Carregarem tot el material a la furgoneta Volkswagen que ens estarà esperant al carrer de darrere, dos bosses cada un, i marxarem a tota velocitat cap a l’aeroport Charles de Gaulle on el Jet ens seguirà esperant per marxar puntuals a la 01:15 de la matinada camí de Barcelona.

Arribarem a Barcelona i anirem a descansar a l’hotel Monegal de plaça Catalunya fins l’endemà a les 07:00h del matí. El carregament arribarà a les 09:30h del matí a l’edifici situat, també, a plaça Catalunya, així que tindrem poc més d’una hora per preparar l’assalt al furgó blindat que portarà el carregament.

Tenim llogada una grua industrial que s’ha d’anar a recollir a Glòries a les 07:30 del matí, tenim també un cotxe de bombers i una ambulància, a part d’un Aston Martin DB9. A les 8:35h del matí, aproximadament, el furgó policial passarà per Muntaner amb Mallorca i serà allà on l’assaltarem.

Tindrem els semàfors programats per tal de que pari exactament a aquesta cruïlla, un cop el furgó estigui parat tallarem el pas amb la grua industrial, que estarà esperant la senyal al xamfrà. El camió de bombers, que seguirà el furgó des de que entri a Barcelona, l’envestirà per darrere empotrant-lo contra la grua i quan el furgó estigui atrapat sortirem tots disparant les nostres AK-47 i creant un caos espectacular. No cal dir que portarem tots màscares de jugadors de Hoquei i no direm ni una paraula. El temps de reacció de la policia especialitzada és, en aquests casos, de 4 minuts i mig, per tant tindrem 3 minuts i 30 segons per volar la porta del furgó, reduir els tres guàrdies de dins i carregar les bosses falses a l’Aston Martin que estarà esperant a carrer Mallorca. Quan sentim les sirenes marxarà l’Aston Martin disparant i distreguen l’atenció, en aquestes arribarà l’ambulància. Mentre s’atenen falsament els ferits carregarem totes les bosses al vehicle i marxarem.

S’abandonarà l’Aston Martin a Consell de Cent amb Tarragona i recollirem els membres de l’equip a plaça d’Espanya amb Gran Via. Al garatge de carrer Aprestadora número 8 de l’Hospitalet del Llobregat, canviarem l’Ambulància per una furgoneta Mercedes i marxarem, seguint les normes de circulació, cap a l’aeroport.

Un cop allà tornarem a pujar al Jet Privat amb destí Casablanca. Allà repartirem el botí amb les proporcions acordades i ens separarem per sempre més.

No sé exactament de quan serà la recompensa, però estaríem parlant, segurament, de més de 9 xifres a repartir. Qui s’hi vulgui apuntar, ja ho sap.

I si el pla falla, sempre podem atracar la botiga de llaminadures del meu poble. No hi ha tanta recompensa, però és molt menys arriscat. Ja ho anirem veient sobre la marxa. Em quedo a l’espera de currículums.

En Kolia viu en un apartament petit al centre de la ciutat. No té parella ni cap intenció de tenir-ne. Va poc arreglat i menja poc més del necessari per aguantar els llargs torns de treball a la mina de niquel, propietat de la multinacional Norilsk Nickel. Cada matí a les sis trenta puja a l’autocar de l’empresa que, sense calefacció, circula per les carreteres malmeses pel gel, la pluja àcida i la contaminació. Els trenta o quaranta graus sota zero que ho cobreixen tot fan que perdre el bus representi perdre la feina i, molt possiblement, la vida. Ell no l’ha perdut mai però algun seu amic si, i val a dir que no s’han tornat a trobar mai més. Fa més de 15 anys que treballa de dilluns a dissabte, però encara es sorprèn quan algun arbre, durant el trajecte, combustiona esporàdicament, recordant-li que, segurament, viu a la pitjor ciutat del món.

Les condicions laborals de la fàbrica són infrahumanes. No disposen de descansos, fan més hores de les permeses, estan exposats constantment a materials químics altament nocius, no tenen sindicat i els pocs dies de vacances que tenen els acaben treballant sempre per poder cobrar una mica més a final de mes. Però tot i això en Kolia està content. Ell sap que en qualsevol altre racó de món seria més feliç, cobraria més i podria fer més coses, però a ell l’hi agrada col·laborar perquè el seu país, la Mare Rússia, segueixi tinguen el respecte i poder que té.

Un dilluns al matí, però, la seva vida es va truncar irremeiablement. Encara no eren les quatre de la matinada quan, de sobte, van començar a sonar les sirenes repartides per tota la ciutat. En Kolia es va despertar ràpidament, sabia perfectament que aquella sirena només sonava en casos extremadament greus i, per la durada de l’alarma, la cosa no pintava massa bé. En Kolia va sortir del llit d’una volada i va fer l’esforç d’encendre el llum, però aquest no es va obrir. Va a anar a les palpentes fins la finestra, va córrer les cortines i va pujar la persiana. El seu apartament era petit, però estava en una setena planta així que, passés el què passés, segur que ho veuria. La sorpresa va ser majúscula quan va veure el cel completament tacat de vermell i unes enormes columnes de fum, vermell també, que emanaven de la fàbrica de niquel. Els arbres de les afores, malmesos tots per anys i anys de contaminació sense control, estaven tots en flames i la gent cridava des de les finestres de les cases. Els quaranta i pico de graus negatius no convidaven a sortir al carrer però era evident que si volien marxar de la ciutat, cosa que semblava obligada, haurien d’armar-se de valor, i uns quants abrics, i sortir.

Mentre en Kolia es preparava una maleta amb atuells bàsics i uns quants queviures va posar la ràdio per saber que collons estava passant. Però l’estat Rus, fent gala de la seva fama, no donava cap noticia del succés. Semblava com si ho intentés amagar. Eren poc més de les cinc de la matinada quan una gran explosió, provinent de la fàbrica, va fer veure a en Kolia, i els 200.000 habitants de la ciutat, que la cosa anava en serio.

Va afanyar-se a fer la maleta i va sortir disparat cap al carrer, amb l’esperança de que algun seu amic, conductor, s’animés a treure’l de la ciutat. Un cop a la intempèrie va adonar-se que la cosa era pitjor del que es pensava. La capa de permafrost s’estava començant a fondre i la pintura de la part alta dels edificis estava desfent-se, deixant a la vista uns edificis vells i rònecs que poques esperances tenien de sobreviure. Es començaven a sentir sorolls, crits i explosions a la llunyania i cada cop eren més les famílies que estaven al carrer. En Kolia va arrencar a corre cap a casa d’en Sasha, el seu veí conductor, amb l’esperança de poder abandonar el caos a lloms del quatre per quatre xinès del seu amic.

Corrent pel camí va notar com començava a ploure, però no un pluja normal, no. Era una pluja densa, oliosa i picant. Cremava la pell. Es va tapar com va poder i va seguir corrent com un esperitat. Aquella maleïda pluja ho estava cremant tot. Alguns edificis ja estaven en flames i els més vells de la ciutat començaven a enderrocar-se sota una pluja cada cop més abundant, densa, pesant, oliosa i picant. Norilsk s’estava convertint en l’infern i cap simulacre els havia preparat per una situació tant complicada.

Quan va arribar a casa d’en Sasha, cobrint-se com podia, en Kolia va comprovar com el seu amic ja havia marxat. La porta del seu pis estava oberta i el cotxe no estava aparcat allà on acostumava. La pluja cada cop era més intensa i començava a fondre els pneumàtics de cautxú esparracat dels cotxes del carrer. Alguns habitants de la ciutat ja jeien estesos a terra, amb la pell vermella i inflada per una pluja que s’ho menjava tot. La mina, a kilòmetres de distància, seguia explotant com si d’un bol de crispetes es tractés i ja no quedaven arbres al voltant de Norilsk. L’estàtua de Lenin, situada al vell mig de la plaça principal, s’estava arrugant com un paper i del cel queien aus mortes per culpa la pluja.

De sobte un autocar de l’empresa, carregat de gent, va parar davant den Kolia. El conductor va obrir la porta i el va instar a que pugés ràpidament. A en Kolia no li va fer falta mirar al seu voltant per saber que era l’única solució possible, així que va entrar corrents per salvar la vida. El conductor va tancar ràpidament la porta i va augmentar el ritme. En Kolia, just al seu costat, l’hi va demanar quin era el pla i el conductor, gens convençut, el va contestar amb un breu: Sobreviure.

Per marxar de la ciutat només hi havia una carretera, i a sobre en mal estat, que passava, precisament, per davant de la mina de niquel: l’ull d’aquell infern. La carretera estava arrebossada de cotxes estimbats, gent amb la pell cremada i ensangonada, animals morts i aigua fosa. Els arbres seguien cremant i la mina, que seguia explotant i emetent enormes columnes de fum, no permetia pronòstics gens optimistes. La vermellor del cel amenaçava foc i ruïna i la pluja, més insistent a mesura que s’acostaven a la fàbrica, començava a fer fumejar la xapa de l’autocar. La gent anava en silenci dins de l’autocar, ningú s’atrevia a dir re. Fins hi tot els nens petits, conscients de la situació, callaven i deixaven que el conductor fes ostentació de les seves habilitats al voltant, ara més necessàries que mai.

Encara faltava un bon tros per arribar a la fàbrica quan va explotar un roda de l’autocar. El conductor va poder controlar la màquina, però irremeiablement va haver de parar. La xapa del capó estava pràcticament desgastada i del sostre es començaven a colar algunes gotes corrosives. Mentre el conductor cridava a la calma dues rodes més van explotar i l’autocar, que ja no podia més, va parar-se definitivament. Va ser en aquest moment quan la gent va començar a cridar i a plorar sense saber que fer, i també va ser en aquest moment quan en Kolia, rus convençut, va ser conscient de que, segurament, aquella no era la millor ciutat del món per viure.

Alguns van sortir corrents de l’autocar, arriscant-se a la seva sort i morint pocs metres més enllà. En Kolia, veient-se completament perdut, va seure al seient de davant i, tranquil·lament, va recolzar-se esperant que l’autocar, vell i ple de gasolina, entrés en combustió fent que aquest conte, que ja durava massa, s’acabés d’una puta vegada.

Mentrestant, a molts mils de kilòmetres de distància, l’Aleix Caballeria celebra el primer aniversari del seu blog amb un somriure als llavis i sense preocupar-se del què passa al món i, molt menys, del què passa a la seva llunyana i admirada Rússia.

Gràcies a tots per llegir-me durant un any, espero aguantar-ne molts més!

Resulta que Ses Majestats no viuen en terres com les que un es pot imaginar. No viuen en països trets de les mil i una nits. Ni tenen un entorn preciós, carregat de joguines, amor, felicitat, joia i palmeres. No, res de això. La veritat és molt més dura i, en certa manera, realista.

El rei Blanc, en Melcior, és el xeic d’un petit país satèl·lit de la gran Aràbia Saudí. El país es va independitzar no fa masses anys i ara viuen de parar la mà a l’espera de que els països rics esquitxin pel seu petroli. En Melcior ha fet construir gran hotels del no re, s’ha inventat llacs, illes i alguna muntanya, ha prohibit l’alcohol i el tabac i fa anar les dones tapades fins als ulls. La pobresa entre la classe mitja arriba a tants per cent realment deplorables i l’analfabetisme i la mort infantil es disparen cada any. Els únics que viuen bé són els familiars del rei i, com no, els turistes. L’any passat en Melcior va comprar un equip de la First Division Anglesa i ara, molts milions després, l’equip està jugant per pujar a la Premier. Es comenta, també, que el país està meditant presentar candidatura per les olimpíades del 2026 i que ja té una bona cartera de famosos disposats a donar la cara defensant una proposta que no s’aguanta per enlloc. Les males llengües diuen que el xeic té un cotxe diferent per cada dia del mes, però això encara no està confirmat.

El rei Ros, en Gaspar, també regenta un petit emirat, tot i que en aquest cas la seva proximitat no és amb l’Aràbia Saudí, sinó amb l’Iran. Les fonts d’ingressos del país venen d’uns contractes multimilionaris i escandalosos amb certes empreses Russes dedicades a l’extracció de Gas, principalment, i petroli, en menor mesura. Últimament el Rei Gaspar ha estat en boca de tothom i es que certes informacions de la CIA mostren relacions amb perillosos grups terroristes. Fins al punt de ser considerat un dels centres de finançament terrorista més gran del món. Poc sabem de la situació del país, ja que el rei no deixa que transcendeixi cap mena d’informació. No fa falta dir que dels disset tractats internacionals dels drets humans no n’han firmat cap. De fet, no fa massa, encara van apedregar una dona públicament per no haver fet un bon sopar al seu home. Segons els EEUU el país forma part del considerat, popularment, com eix del mal.

El Rei Negre, en Baltasar, és l’únic dels tres reis que no pertany al continent asiàtic, sinó que ve de la profunditat d’Àfrica. En Baltasar va pujar al poder gràcies a un violent cop d’estat i després de manipular les lleis, i diverses eleccions, va aconseguir auto-anomenar-se president vitalici del País. L’estat dictatorial, situat al golf del Congo, és extremadament ric en Mercuri, Liti i Diamants. De fet, la meitat de la producció Mundial ve del país d’en Baltasar. Capbussat en una permanent guerra civil ja es compten en milions les víctimes de diferents ètnies eradicades; i els països rics, massa preocupats en altres temes, prefereixen mirar cap un altre lloc. Es comenta que el propi Baltasar controla, personalment, el 50% del tràfic mundial de diamants de sang i que la majoria dels seus treballadors són esclaus. Els cascs blaus han intentat posar ordre en més d’una ocasió, però sempre han acabat marxant amb la cua entre les cames.

Avui he sabut que cada any, després de fer el paripé pels carrers dels pobles, els Reis es reuneixen amb els alcaldes per negociar contactes milionaris, millorar relacions i fer una mica de comerç. També m’he assabentat que la gent que acompanya els reis no són servents, sinó esclaus que venen obligats a punta de pistola. I els regals que ens deixen a la nit a casa? No sigueu tontos, sabeu perfectament que els regals els posen els pares quan els nens dormen. El què no sé és si ho fan coaccionats o per pròpia voluntat.