Relats, articles, opinió i contes en català
Ja he explicat repetides vegades, aquí al blog, en directe o per la radio, els meus problemes constants i persistents amb la panxa. O dit d’una altra manera: que sempre tinc mal de panxa. Recordo, de fet, un parell d’articles relacionats aquí al blog amanits amb unes quantes mentides, com faig habitualment. El cas és que el meu mal de panxa crònic pot deixar de ser-ho en les pròximes setmanes. Encara no heu deduït la relació entre el títol i el què us vull dir? Doncs passeu que us ho explicaré…
Abans d’entrar en matèria, i per si algú s’ho pregunta o bé no se n’ha informat, he perdut. O no he guanyat, dieu el què preferiu. Però, tot i tenir molt clar que no guanyaria, vaig decidir anar a la gala d’entrega de Premis Blocs, celebrada al Tecnocampus de Mataró, per veure què s’hi remenava. I aquí estan les meves impressions.
Segur que heu sentit a parlar de la fi del món segons el calendari Maya, sí home, aquell que diu que tot s’acabarà al 2012. De fet no li tinc gens de por, per tant, aquest escrit va pels que creuen que finarem al 2012.
Comencem, com no, per el principi.
L’aniversari és una cosa que, parlant amb plata, me la porta molt fluixa. Els anys no es celebren en un sol dia, sinó que es van celebrant durant tot l’any. Descobrint coses que abans no podies fer, adonant-te que estàs madurant, veient com augmenta el respecte que et té la resta de gent, etc. És per això que mai m’ha agradat celebrar-lo amb despampanants festes, àpats extraordinaris, comitives sorpresa i semblants tonteries. Regals? Això si, sempre està bé rebre regals… I aquest any, per celebrar els meus 25 anys, els sindicats han decidit regalar-me una vaga general, que no és poc.
Des de la meva modesta opinió, sense massa criteri de re però atrevint-me a opinar de tot, crec que hi ha coses que les estem fent malament. Moltes les estem fent malament, n’estic completament segur, però prefereixo centrar-me en un tema que conec bastant bé: la conducció.
L’altre dia el meu germà, des del seu espai del “Racó d’en Pau” feia una reflexió sobre com aconseguir la felicitat. Crec que era una bona reflexió i hi puc estar en gran part d’acord, però crec que la felicitat no és una cosa que has d’anar a buscar, ni tampoc és una sensació que saps exactament com trobar. Re d’això. La felicitat arriba, sense avisar i sense plantejar-t’ho. Un dia, sense saber ben bé com, obriràs els ulls i t’adonaràs que ets feliç. Sense haver-t’ho plantejar, sense haver-ho buscat, sense ser-ne conscient. La felicitat va i ve, no té més. I jo, ara, sóc feliç.
Feia temps que no feia un article d’opinió, suposo que és perquè en els últims vaig marxar una mica escaldat. Però ara, recuperat després de vacances, torno a estar aquí per intentar atiar una mica el foc. Total, per la gent que em llegeix… I de pas celebraré que sóc finalista als Premis Bloc Catalunya (no té res a veure, però ho havia de dir). Anem-hi doncs!
Suposo que heu notat, centenars de milers de lectors meus, que he estat un temps desaparegut. L’explicació és senzilla: he estat de vacances i no he fet absolutament re. I quan dic re vull dir re. Zero. Nada. I tot aquest temps m’ha servit per reflexionar molt sobre l’odiat estiu (que tantes vegades que comentat). Ara que tot sembla que comença a tornar a la normalitat us exposo les meves conclusions. No pretenc que les comprengueu ni que les compartiu. És més, no demano ni que les llegiu (que no lleixiu) jo les deixo aquí i vosaltres feu el què vulgueu.
Avui, mirant i repassant la pel·lícula de Roger Patterson i Robert Gimlim, més coneguda per simplement la pel·lícula de Patterson, sobre la qual, d’aquí pocs dies, espero extreure una conclusió clara de l’hominoide visible de la filmació, m’ha vingut al cap que moltes d’aquestes gravacions i/o fotografies sempre “poden ser” una farsa. Per què? us preguntareu, doncs és molt senzill, és tan senzill que estic per organitzar un concurs dient que qui trobi una imatge/film on es vegi un personatge/animal llegendari o simplement fora del normal, serà premiat.
Després dels pals i hòsties que m’han caigut aquest cap de setmana em veig amb l’obligació de corregir l’article anterior, ja que, pel que veig, no es va acabar d’entendre o no vaig saber expressar el què pretenia. Deixeu-me, per tant, intentar explicar-ho de nou, a veure si ara hi ha menys confusions…
Comentaris