L’any passat vaig dir que el 2011 era un any rar, no sabíem ben bé si començàvem dècada, teníem (i tenim) una forta crisi i, a més a més, el número “2011″ és lleig a més no poder. Però, ves per on, ha resultat ser un any molt carregat, tant en temes personals, com de país (sigui quin sigui), com a nivell internacional. Qui ho havia de dir. Han caigut dos dictadors, 3 règims, el cap de l’organització terrorista més gran del món, Alemanya torna a governar Europa, els anglesos segueixen anant a la seva, Japó les ha passat putes, el premi Nobel de la PauObama està demostrant que no el mereixia, Espanya ha guanyat la particular lluita amb Itàlia, hem tingut eleccions municipals i estatals, tornem a tenir majoria del PP, el Barça segueix guanyant, jo he canviat de feina i, el més important, no m’han trencat la cara (tot i que no negaré que algun cop just ha anat).

El 2012 no sé què ens portarà, però innegablement és més agradable a la vista que el 2011. Però això ja ha demostrat que no hi vol dir re… En principi aquest any ens ha de portar noves visions de la crisi, potser el retorn de la pesseta, qui sap si Alemanya decidirà envair Polònia, la caiguda d’algun altre règim (Síria?), la mort d’algun personatge il·lustre (Castro?), alguna altre guerra americana (Iran?), algun descobriment gros (Higgs) i, encara que no vulguem, alguns desastres naturals grossos. I el primer que em digui que aquest any s’acaba el món l’hi parteixo la boca…

A nivell personal no demano gaires coses aquest any. A poder ser un cotxe nou, guanyar molta pasta, ser molt feliç, no tenir cap desgràcia, fer algun descobriment important (Higgs) i, per anar bé, que no em parteixin la cara (si, tinc una obsessió amb el tema). I per tots vosaltres doncs… desitjo que em pogueu comprar un cotxe nou, que em faciliteu guanyar molta pasta, que no propicieu la meva infelicitat, que m’ajudeu a fer algun descobriment i, per anar bé, que no em partiu la cara. Bé, i si voleu i podeu, ser una mica feliços.

Bon 2012 a tots. Espero que les passeu molt felices i, si no pot ser, que no les passeu gaire magres. Oloro que el 2012 serà un bon any. Ara, també us diré que el meu nas no és gaire fi, és el mateix que va apostar per república Txeca al Mundial, pel Chelsea a la Champions o per Madrid com a ciutat Olímpica. Total, sigui el què sigui, quesigueu feliços. I recordeu que el 28 d’abril tindrem Antònia Font a Sant Joan, que poc té a veure amb el tema, però almenys a mi em farà una mica més feliç.

Cuideu-vos!

Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…

Papasol Girona no mor, però si que necessita un canvi. Malauradament fa temps que m’he quedat bloquejat, i un escrit al mes (com a molt) no és el ritme que l’hi vull donar, per tant ha arribat el moment de canviar una miqueta. Tinc algunes idees, no moltes, que m’agradaria comentar-vos. Us les exposaré en forma d’enquesta i així, vosaltres mateixos, podeu valorar que us faria més gràcia que fos Papasol Girona.

De blog personal ja en tinc un, així que la idea segueix essent que aquest blog mantingui un estil particular, propi i diferent. A veure què us semblen les propostes! Podeu votar-ne dues. (Segurament acabaré fent el que em donarà la gana, però sempre queda bé preguntar).

Als 18 anys (17 de fet, però això no té res a veure), quan em va arribar el moment d’anar a estudiar el què realment m’importava, Internet tot just estava a les beceroles, no hi havia coneixements del què arribaria a ser, les xarxes socials encara no existien i les professions relacionades amb el sector, tant comunes ara, semblaven un invent del diable sense futur. Així que, sense saber ben bé perquè, vaig anar a estudiar el què més m’agradava en aquell moment: cinema. Gran error.

El cinema, al nostre país, sigui quin sigui, és una merda, una estafa i una mentida. A no ser que siguis fill d’algú important, tinguis algun endoll considerable o siguis un veritable geni (que no era el meu cas) no tens cap opció detriomfar dintre del gremi. I qui diu triomfar diu, tan sols, trobar alguna feina relacionada. Ara tots estem contents perquè “Pa Negre” anirà als Òscars, però no ens equivoquem. Pa Negre és un puta merda de pel·lícula i el cine al nostre país fot fàstic. Les subvencions van a parar sempre als mateixos, no hi ha opcions d’entrar en un dels monsmés tancats que existeixen i, ens agradi o no, la carrera de cinema del prestigiós Escac no s’aguanta per enlloc. I us ho diu algú que l’ha estudiat.

Així doncs em trobo, amb 26 anys, treballant d’una cosa que mai he estudiat (Community Manager) perquè, en el moment que vaig haver de triar, semblava que internet no tingués cap futur, o, si més no, no es veia a venir un futur com el que ha acabat essent. 26 anys, uns estudis, una professió i la difícil tasca de buscar una feinamínimament relacionada amb el què he estudiat i amb el què tinc experiència. Difícil? Si, però no impossible. Segur que dintre de poc algun il·luminat ajuntarà les dues coses i jo, tonto com sempre, hauré de quedar-me al remolc.

La vida és una merda i no es justa. No ha estat sempre així però. El problema és que ens ha tocat viure en un moment en el que tot va molt ràpid i, si et descuides, perds el tren. Jo encara no he perdut el tren, però estic corrent darrere seu com un desesperat. Espero atrapar-lo, però no ho asseguro. I tot per no atrevir-me a estudiar alguna cosa relacionada amb internet quan va arribar el moment de triar. Els errors es paguen, i es paguen molt cars. Ja puc anar fent cursos de CM, Màrqueting o la mandanga amb vinagre que si hagués triat com tocava, en el moment que tocava, res seria igual. De qui és culpa això? Clarament del sistema educatiu, ja que en el moment de fer el pas institut-universitat ningú em va saber aconsellar. Ni poc ni gens. Tant de bo pogués tornar vuit anys enrere i assegurar el tret.

Total, que l’única solució que ens queda és la beguda. Beure com desesperats. O, tal i com dirien els castellans, beure como si no existiera mañana. Espressió que, per cert, crec que hauríem d’anar adaptant al català perquè és francament bona.

El primer que sorprèn del disc, en comparació amb els anteriors, és que de 14 cançons moltes d’aquestes són històries que expliquen alguna cosa. Això, que sembla tant simple i obvi, és tot una novetat en el darrer disc del conjunt balear que, fins ara, ens havia acostumat a lletres surrealistes on es deien moltes coses i molt poques amb un sentit real. No diré si és millor o pitjor, però si que diré que és sorprenent.

En una entrevista en un programa radiofònic, el mateix dia de la presentació del CD, Joan Miquel Oliver deia que, segons el seu punt de vista, era el millor disc del grup. Jo, que ja tenia el disc i el començava a escoltar amb l’objectiu de perdre l’oïda si feia falta, vaig pensar que en Joan estava exagerant molt. Però amb el què jo no comptava era que els productes d’Antònia Font necessiten ben bé un parell de setmanes per valorar-se com es mereixen. De fet, és normal que ho hagués oblidat, 5 anys sense noticies seves han estat massa temps. Ara, bastants dies més tard, i després d’haver-los vist en directe al Casino l’Aliança del Poblenou, puc assegurar que potser si que es el millor disc del grup. Si més no és el que té més proporció de cançons genials (que no bones. Bones ho són totes).

El grup ha tornat explicant històries més pròximes i habituals, a part de donar, a tot el CD, un toc més “vuitantero” del que havíem vist fins ara. Els teclats, sintetitzadors i algunes estocades de les guitarres ens transporten 30 anys enrere parlant de temes moderns. Podríem dir, per tant, que l’estil musical i la lletra de les cançons no acaben d’encaixar, són de temps diferents. I és per aquests detalls que Antònia Font és un grup tant i tant gran.

Segurament, i amb tota probabilitat, el disc conté algunes de les millors cançons en català del què portem d’any. Falta molt poc perquè Calgary 88 passi a formar part de les cançons de referència, que s’han de tocar si o si en un concert, del grup. I Icebergs i Gèisers, sense ser tant animada, té tots els números per convertir-se en la millor cançó de l’any. Me sobren paraules, Sospitosos, Pioners o Es Far de Ses Salines completen el pack de cançons genials que acompanyen un reguitzell de cançons molt bones per formar un conjunt magistral que no deixarà indiferent a ningú. Clint Eastwood, la primera cançó que es va presentar, és curiosament la més fluixeta del disc. Suposo que presentar-la abans formava part d’un complex pla de màrqueting per aconseguir que després el CD sonés millor del què la gent s’esperava. Just el contrari del què varen fer els Manel presentant Aniversari. Són estils diferents, tot i que m’agradaria que algun expert em digués què funciona millor.

Recapitulant, Lamparetes és un disc 100% Antònia Font on la major novetat la trobem en les temàtiques de les cançons, molt més properes que fins ara. El disc, tot i que de bon principi pot semblar que no, és molt més animat que la mitja i combina sons “vuitanteros” que l’hi donen un toc més festiu del què és habitual (amb permís d’algunes cançons d’altres discs). No hi ha veus noves, Joan Miquel Oliver continua deixant el seu segell en totes i cada una de les cançons, i podem veure com el grup segueix tinguen gran tirada per els grans esdeveniments i personatges històrics. Quan un grup porta els anys que porta Antònia Font l’objectiu deixa de ser sorprendre, però Antònia Font ha aconseguit sorprendre’ns un altre cop fent un producte molt similar als anteriors treballs. I és que, perquè canviar un sistema que, a part de funcionar, serveix d’exemple a gairebé tot el pati musical català? Amb aquest CD Antònia Font demostra que estan rodats i que tenen corda per estona. A part de ser un cop de puny sobre la taula per recordar que, ens agradi o no, el tron de l’actual pop català segueix essent seu.

Com he dit al principi he esperat haver anat a algun dels concerts del grup (que ara comencen) per opinar. Sense ser un expert en això (sóc dels que prefereix estar darrere organitzant que no davant escoltant) he de dir que el concert va estar molt i molt bé. Segurament la sonoritat del Casino de l’Aliança del Poblenou no és la millor de Barcelona (culpa del tècnic?), però l’espectacle que el conjunt balear va oferir va ser digne de recordar. Una hora per presentar tot el nou disc (es va notar que la gent encara no es coneix de memòria les cançons) i una hora i poc de popurrí de les seves millors cançons. Encara estan començant la gira i necessiten més rodatge en aquest sentit, però crec que Calgary 88 i Me Sobren Paraules podran anar de la mà amb grans cançons com Wa Yeah! Tokio m’és Igual, Batiskafo, Alegria, Love Song, Canta o Armando Rampas.

Ara només espero poder-los portar, un dia o altre, al meu bonic poble: Sant Joan de les Abadesses. Us prometo intentar-ho, tot i que no aconseguir-ho. Gràcies.

Conclusió: excepcional

Web: Antònia Font

Sé que fa 3 mesos (i una mica més) quan vàrem començar a preparar el concert ningú el veia massa clar, però hem demostrat que fent les coses amb ganes, il·lusió i, perquè negar-ho, dos collons, el resultat acostuma a ser molt positiu. El diumenge dia 17 ningú es plantejava que el concert hagués anat malament, i és que congregar més de 800 persones en un poble de poc més de 3000 habitants no deixa de ser molt i molt memorable. Una passada.

Voldria donar-vos les gràcies a tots, un per un, però com que ja em van avisar de que no volien un mail de més d’una pagina hauré d’intentar controlar-me i ser breu.

Primer de tot gràcies a tots els membres del JAS. El concert no hagués estat possible sense tots vosaltres i la pinya que fem quan ens ajuntem. Sense vosaltres no haguéssim pogut muntar-ho tot a temps, no haguéssim pogut recollir les més de 50 taules en un temps rècord ni tampoc haguéssim pogut mantenir una barra que al final de la nit treia fum. I tot això per no parlar del treball anterior al concert, com penjar cartells, contractar tot el què s’havia de contractar, repartir entrades, fer una publicitat infernal (gairebé pesada) i assistir (amb més o menys afluència) a totes les reunions. De bo de veres us dic que gràcies! Espero poder comptar amb vosaltres durant molts i molts anys més. Sé que la vàrem fer molt grossa, però creieu-me, encara ho podem fer millor.

Gràcies també a tots els grups i mànagers que varen venir. Sense ells el concert no hagués estat possible i, lluny de venir per cobrar al final de la nit i marxar, crec que puc afirmar en nom meu, i de tothom qui m’ho ha comentat, que va ser un dels millor concerts que s’han vist durant els últims anys a la comarca. Moltes gràcies a La Iaia per reafirmar-se com un gran grup que encara té moltes coses a dir dintre del panorama musical català. Moltes gràcies també a Sanjosex i al seu estil consagrat per demostrar-nos a tots els assistents que són un dels grups referència de Catalunya, molt bon concert! Genial, diria jo! I, com no, també moltes gràcies a Txarango. Estic convençut que sense ells la nit no hagués estat ni la meitat de rodona. Els hi desitjo un gran futur i, a poder ser, algun altre concert a Sant Joan. I gràcies als Vandalmogàvers, uns timbalers que es mereixen contracte indefinit per qualsevol activitat que fem a partir d’ara. L’any passat ens van entusiasmar a tots, però crec que aquest any s’han consagrat! Enhorabona!

I no seria just no donar les gràcies a l’ajuntament de Sant Joan per tot el suport i sacrificis que han fet per nosaltres. Vull donar especialment les gràcies a en Capri, sé que sense ell hagués estat molt complicat fer el concert (tot i que en algun moment em va fer patir, el molt cabró!). Gràcies, també, a l’Arnau Urgell per gestionar una gran campanya de màrketing des del Ripollès.info sense aconseguir-ne res a canvi. Realment admirable. Gracies també al meu cap, David Jané, per donar-me la llibertat que he necessitat durant aquests últimes setmanes per dur a bon port el concert. Gràcies a tots els de l’Enderrock per les facilitats que ens varen posar per anunciar-nos i per l’article que ens varen dedicar. Agrair al diari el Ripollès, i especialment a en Jordi Remolins, la magnífica contra que ens va dedicar a tots nosaltres. I moltes gràcies a l’amic Jordi Vilarrodà per tota la publicitat que ens ha fet i el reportatge que ens ha promès. De tot cor us dic que moltes gràcies a tots vosaltres. Sé que el concert no hagués estat el mateix sense la vostra ajuda. Gràcies.

I per acabar, moltes gràcies a tu, Mariona Tor. Gràcies per mantenir-me ordenat i assenyat durant tot el que ha durat la preparació. Gràcies per no engegar-me a prendre pel cul el primer dia que et vaig cridar i gràcies, també, per tot el què t’has carregat a l’esquena sense queixar-te. Lamento no haver parlat de res més durant les últimes dos setmanes i t’agraeixo molt la paciència que has tingut. Ara sí que t’has guanyat un bon regal! T’ho prometo!

En definitiva, moltes gràcies a tots per la vostra participació, fos del nivell que fos. Amb un equip així dóna gust passar penes, nervis, estrès i emprenyades. Gràcies. I sobretot, sobretot, moltes gràcies per no partir-me la cara quan he aixecat la veu més del compte, he manat més del necessari o he pecat de pessimista. El concert va anar de pebrots, no hi vàrem perdre calers i tothom en va sortir contentíssim. Crec que tota la feina feta ha valgut molt la pena. Molt.

No he pogut resumir-ho en menys d’una pàgina, així que us tocarà aguantar-vos, em sap greu. Gràcies a tots, espero poder comptar amb vosaltres durant molts i molts anys, i creieu-me si us dic que aquest concert el recordaré durant molt de temps. Sabeu què és no poder dormir d’alegria i felicitat? Doncs jo si, ho vaig descobrir la matinada de dissabte quan em vaig posar al llit.

Ara si, gràcies a tots!

Toy Story, dirigida per John Lasseter, va ser estrenada l’any 1995 i és considerada la primera pel·lícula realitzada íntegrament de manera digital. Avui en dia s’estrena, gairebé, una pel·lícula d’animació cada mes. Moltes tenen una qualitat més que molt qüestionable i només serveixen com excusa perquè l’estudi esgarrapi alguna cosa d’un públic que, cada dia, comença a estar una mica més cansat d’un gènere que s’està saturant ràpidament. Però ull! Pixar segueix estrenant una pel·lícula cada any i ens demostra, cada vegada més, que l’èxit de totes les seves pel·lícules, o el fet de ser els primers en estrenar-se, no és una casualitat. La majoria de produccions de Pixar són obres d’art. Cine en majúscules. Són pel·lícules amb un molt bon guió totes, uns personatges ben definits i que evolucionen, una banda sonora feta a mida pels millors sastres sonors del mercat, un sentit de l’humor especial i característic, i, el més important i difícil, saben com fer que una pel·lícula agradi tant a nens com a adults. I dintre de tot el reguitzell de produccions Pixaresques destaca, per motius més que evidents, la saga Toy Story. La primera. La única. La inigualable. La història d’en Woody i en Buzz.

Toy Story ens va situar en un món màgic i original, el món dels joguets i la vida que tenien quan els seus amos no miraven. El vaquer Woody i el guardià espacial Buzz van conduir el pes d’una història sense fissures, amb dosis d’acció i de comèdia, que tenia un final únic i mític on vàrem poder descobrir una frase que ja ha passat a la història. A quants de vosaltres no us sona “hasta el infinito y más allá”? Els dos protagonistes estaven brillantment acompanyats per uns secundaris de luxe (fixes en tota la trilogia) com el porquet, en Rex el dinosaure, el Señor Patata, el Gos molla, els soldadets de plàstic o els extraterrestres de tres ulls que idolatraven el ganxo que els havia d’alliberar. A part, clar està, del mític Andy, el bon nen propietari de tots als joguets amb una gran capacitat d’imaginació. Òbviament a la pel·lícula no hi podia faltar un dolent, que en aquest cas era en Sid. Ell era el veí de l’Andy i tenia una obsessió malaltissa per putejar, a base de bé, tots els joguets Gràcies a un guió ràpid i treballat en Woody i en Buzz acaben a casa seva i les hauran de passar de tots colors per aconseguir tornar a casa de l’Andy abans de la mudança. A més, en Woody haurà de fer veure a en Buzz qui és realment i re-aconseguir l’amistat dels seus companys.

Tot i tenir un bon guió i una molt bona realització Toy Story va destacar gràcies al seu estil visual. Mai s’havia vist una pel·lícula igual, i l’animació digital va fer obrir els ulls a molts estudis que no van tardar en copiar els mecanismes per produir les seves pròpies pel·lícules d’animació. Toy Story va obrir la caixa de pandora i sense ella el cine d’animació no seria igual. Gràcies a Toy Story hem canviat el terme “dibuixos animats” per “animació”. L’únic punt negatiu que es pot trobar a la pel·lícula és precisament aquest, que va matar les pel·lícules de dibuixos que a mi, personalment, m’agradaven molt. Però no seria just no dir que el món del cine no seria el mateix sense aquesta magnífica peça.

4 anys més tard John Lasseter va tornar a agafar les regnes de la direcció per portar-nos, la encara més genial, Toy Story 2. La segona pel·lícula d’en Buzz i en Woody va ser una volta de cargol més al cine d’animació. Quan tots els estudis tenien un departament de pel·lícules d’animació els de Pixar van tornar a demostrar com s’havien de fer les coses i es varen treure de la màniga una excel·lent continuació. Bé, més que una continuació podríem parlar d’una evolució. Era evident que els personatges de la primera pel·lícula tenien el carisma i el potencial suficients com per aguantar una segona proposta i, com era d’esperar, ho van fer i ho van fer de collons. Toy Story 2 va millorar tota l’animació que coneixíem, va plantejar-nos un guió més adult, divertit i llarg, i va fer, un altre cop, que tant nens com adults sortissin amb un gran somriure del cine. Es van afegir personatges al repartiment, com la excel·lent Jessie o l’inigualable Perdigón, i es va introduir un nou antagonista: el típic friki col·leccionista. En aquesta segona part es canviaven els papers i era Woody el que estava en perill, pel què tots els seus amics de plàstic creuaven mitja ciutat per anar-lo a rescatar. També va haver-hi espai per conèixer el pare de Buzz (el malvat Zorg) i la tant esperada aparició d’un joguet mític com és la Barbie. Per si tot això fos poc els de Pixar van introduir desenes d’homenatges a pel·lícules mítiques (Jurasic Park, Star Wars, Mision Imposible…) i es van acabar de posar el públic adult a la butxaca. Per variar la pel·lícula té un final apoteòsic (amb vehicles, com les tres pel·lícules) que, sense ser tant històric com el de la 1, segur que tots el recordeu. El què deia, una obra d’art més.

11 anys més tard John Lasseter va cedir la seva cadira de director al novell (en temes de direcció) Lee Unkrich perquè acabés de posar la cirereta al pastís que era la saga amb la magistral Toy Story 3. Segurament la última pel·lícula de la trilogia era la més difícil de totes, per l’estat de l’animació i per ser una tercera part, però va resultar ser la pel·lícula més rodona de totes tres. Poques trilogies poden presumir d’aquest fet. Toy Story 3 té tot el què una pel·lícula ha de tenir: personatges definits i carismàtics, antagonistes, secundaris bons i dolents, persecucions, girs de guió, personatges clau que fan evolucionar la història, 3D, diferents localitzacions, un tempo magistral, històries paral·leles, flashbacks, acció, humor i, com no, un final magistral que va fer plorar tothom.

Toy Story 3 és la culminació d’una obra començada fa 16 anys. Una obra global que passarà a la història i que servirà, més del que ja ho està fent, de referència per altres productores. Tots coneixem els noms dels personatges, sabem que l’Andy marcava les soles de les sabates dels ninots amb el seu nom, coneixem el nom del veí, de la germana i l’estampat del paper de paret del protagonista. Sabem que en Woody té una “serpiente en su bota” i que en Buzz depèn del mando estelar per actuar. Coneixem l’amor d’en Woody, la Señora Patata i el pingüí rovellat. Sabem amb què van tornar de l’aeroport i quina era la pizzeria que prestava la seva furgoneta a les dues primeres pel·lícules. I, segur que si us dic “Extraños. Del exterior. Uuuu!” tots sabreu dir-me de quins personatges estem parlant, no? Per tot això, i moltes d’altres coses, podem afirmar que Toy Story és la millor trilogia de totes les que s’han fet mai al cinema i, al ritme que anem, de les que es faran.

I no podia dir-vos adéu de cap altra manera que amb un: Hasta el infinito… ¡Y más allá!

Que us semblen a vosaltres les pel·lícules?

Conclusió: Excepcional

Una de les coses que em feia més gràcia del viatge, perquè jo sempre he estat una mica raret, era l’aeroport de Heathrow. Jo, no sé perquè, sento una obsessió malaltissa pels aeroports i totes les estadístiques i números que els acompanyen i, collons, Heathrow és un dels aeroports més importants del món amb molta diferència. Així que quan vaig comprar els bitllets el llunyà més de desembre, ja vaig arreglar-me-les per anar directe a Heathrow. I, evitant els lamentables vols barats i companyies de segona, vaig optar per la il·lustra British Airways com a mitjà de transport.

La meva sorpresa va ser majúscula amb l’aeroport en qüestió. No és que em decepcionés, perquè és un monstre de collons que es pixa en el nostre sobrevalorat (i sempre de segona) aeroport del Prat, però el vaig trobar molt caòtic, dispers, vell i amb poc glamur. Ja l’he vist, ja està, ja ho podré dir. Però sincerament, és molt més espectacular l’aeroport de Barajas que el tant parlat Heathrow dels nassos.

Em va sorprendre també, just arribar a Londres, la famosa puntualitat britànica. I em va sorprendre per una simple raó: és mentida. Potser si que tenen rellotges per doquier, però el bus va sortir gairebé 10 minuts tard i va arribar amb més de 15 minuts de retard. Bus que, per cert, tenia cinturons pels passatgers i, el més important, te’ls havies de posar. Punt a favor.

L’entrada per carretera a Londres és molt decepcionant. Cases grises i velles, poblacions veïnes que viuen al remolc de la gran urbs amb molt poca gràcia, suburbis trets de qualsevol pel·lícula de Guy Richie que millor no acostar-s’hi i un caos circulatori de collons (més enllà de l’evident diferència en els sentits de circulació). Sorprenent també que el carrer més ample de Londres tingui, amb prou feines, la mateixa amplada que qualsevol carrer normalet de l’eixample Barcelonina. La Diagonal, Gran Via, Balmes, Meridiana o Passeig de Gràcia es riuen vilment dels carrers Londinencs. Sempre s’ha dit que els italians o espanyols, i per tant (us agradi o no) catalans, conduïm molt malament però, sincerament, això no deixa de ser una llegenda urbana. Són ells els que no en tenen ni idea!

Vam tenir la sort de poder agafar un hotel just al costat del Big Ben, el London Eye i tot el símbol del poder britànic. Molt bona zona, no diré que no. No entraré a discutir l’hotel, ja que cadascú es tria el seu, però si que diré que vàrem estar de collons.

Només hi vam estar tres dies a la ciutat, així que no ho vàrem poder veure tot, però si que vàrem veure suficient com per fer-nos una idea de la tònica general. Aquí us exposo algunes de les conclusions a les que vaig arribar. Les compartireu o no, però si teniu alguna cosa a afegir podeu deixar-me-la als comentaris i estaré la mar de content.

• Es respira història en tots i cada un dels carrers de la ciutat. Saben que han marcat durant molts anys la història mundial i no se n’amaguen.
• És sorprenent la quantitat de monuments que arriben a tenir escampats per la ciutat, però segurament el més sorprenent és que la majoria de monuments estan dedicats a guerres, batalles o campanyes militars.
• Mirant els monuments i homenatges de la ciutat t’adones que són un país que s’ha passat més anys en guerra (amb tothom) que en pau. De fet, fent memòria dels meus estudis més bàsics, m’adono que efectivament Gran Bretanya ha estat emmerdada en la majoria de guerres de la història. Una mica com Espanya de fet…
• També he pogut comprovar que tenen una obsessió, gairebé malaltissa, per la Segona Guerra Mundial. De fet és normal, van aguantar amb dos collons les envestides dels alemanys durant molt de temps. Cert que al final els americans els hi van salvar el cul, però no van fer tant el pena com França. Passejant pels voltants de Buckingham Palace no podia evitar pensar en com els pilots anglesos desviaven les bombes alemanyes amb les ales dels avions perquè no caiguessin sobre la ciutat. Si senyor, dos collons. Amb raó estan obsessionats!
• També estan molt contents del seu imperi colonial, que tot i haver desaparegut, encara es manté, més o menys intacte, gràcies a la Commonwealth. A cada pas i moment et trobes dedicatòries a les seves colònies africanes, al seu estimat Canadà, a les illes petitotes que tenen escampades o a la gran joia de la corona: el subcontinent Indi.
• Innegable també la devoció que senten per la seva difunta Reina Victòria. Va ser la Reina que més va fer avançar el país i també la que va tenir l’imperi més gran de la història mundial. Ben merescut es té l’imponent monument que hi ha davant del palau real.
• Gran devoció, també, pel Duc de Wellington Arthur Wellesley. I es que si no hagués estat per aquest bon home potser ara parlaríem tots francès.
• Tenen una xarxa de metro que tomba d’esquena, a part de ser la més antiga del món, però això no treu que ara es veu obsoleta, vella, rònega, deixada i claustrofòbica. Se salva, però, perquè durant la Segona Guerra Mundial va salvar la vida a moltíssima gent. Cosa que també et recorden bastant sovint…
• El Big Ben de nit, amb els llums verds, sembla un puticlub
• Soho = Gràcia + Les Rambles
• No vaig acabar d’entendre perquè tenen monedes, doncs a molts llocs no te les volen si veuen que portes bitllets. I això per no parlar de la ferralla petita, que no te la treus de sobre de cap de les maneres.
• Sorprenent també que durant tres dies només vaig veure 3 cotxes de la marca Seat, mentre que vaig veure 4 o 5 Lamborghinis, un parell de Maybachs, uns quants Rolls Roys, incomptables Porsches i bastants Ferraris. En conclusió, a Londres hi ha molta pasta.
• Els carrers, carreteres i vorades de la ciutat foten pena. La majoria tenen esquerdes, estan repletes de xiclets enganxats i trepitjats, i necessiten una mà de pintura urgent.
• Plou. Sempre plou.

En definitiva, Londres és una gran ciutat, una ciutat que marca el moviment mundial, la ciutat on s’hi couen la majoria d’afers, una ciutat amb una diversitat de cultures enormes i, sobretot, una ciutat amb una història que no te l’acabes. No és com Roma, però la història Londinenca ha marcat molt més la nostra vida recent que no l’imperi Romà. Més història que casa nostra? Segurament la mateixa, però la saben vendre millor.

M’ha agradat la ciutat? Si, molt. M’esperava bastant el què m’he trobat, però si, m’ha agradat. M’he proposat tornar-hi de manera més o menys regular ja que, tal i com he dit, em queden moltes coses per veure.

PD: Tornant British Airways em va perdre la maleta. No sé si té alguna cosa a veure amb la unió amb Ibèria, però em va fer rabiar de mala manera. Segons sembla, però, la maleta ja està a Barcelona i localitzada. Veurem quan tardo a recuperar-la…

Fem una cançó protesta, uns discurs a la porta de Brandenburg o aixequem tot un país. Escrivim articles revolucionaris, inventem un nou gènere literari o pintem un quadre inclassificable. Fem colossals construccions, innovem en mecànica, física, química o enginyeria. Saltem tots plegats i fem cine de veritat. Convencem a tot un poble, fem-nos respectar, posem de moda el nostre vestir o tornem a sortir a la mar.

Com lamento haver nascut tant tard. Fa anys era possible, i fins hi tot fàcil, canviar el món. Ara no es pot fer re, tot es il·legal, està regulat o ja hi ha algú que ho ha fet abans. O, tal i com diria el meu avi, una puta merda!