Relats, articles, opinió i contes en català
Així, amb un títol humil, modest, serè i sincer començo la meva felicitació de Nadal d’enguany. Sé que enviar felicitacions de Nadal és un tòpic, i dels grossos, però ja que no ho fem per setmana santa, Sant Jordi, la castanyada, la puríssima, reis o el meu aniversari, deixeu-m’ho fer quan diu la tradició i així quedem tots contents. Un altre dia si voleu, ja discutirem les tradicions, però això avui no toca.
La gent que em coneix ja sap que sóc una persona d’extrems. No contemplo el punt mig, la neutralitat o una posició moderada. Sempre ha de ser o tot o res. A més a més tinc el do especial de posicionar-me sempre en favor de la gent, fets, noticies o esdeveniments que acostumen a caure malament. Jo sóc així, què voleu que hi faci…
Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…
Les coses moren. Tot mor. Les persones, els animals, les plantes, cèl·lules, fongs, bacteris, virus, planetes, estrelles, fins i tot galàxies senceres. Per tant, seria molt estrany que un blog no morís. Però encara no ha arribat el dia! No patiu!
Papasol Girona no mor, però si que necessita un canvi. Malauradament fa temps que m’he quedat bloquejat, i un escrit al mes (com a molt) no és el ritme que l’hi vull donar, per tant ha arribat el moment de canviar una miqueta. Tinc algunes idees, no moltes, que m’agradaria comentar-vos. Us les exposaré en forma d’enquesta i així, vosaltres mateixos, podeu valorar que us faria més gràcia que fos Papasol Girona.
De blog personal ja en tinc un, així que la idea segueix essent que aquest blog mantingui un estil particular, propi i diferent. A veure què us semblen les propostes! Podeu votar-ne dues. (Segurament acabaré fent el que em donarà la gana, però sempre queda bé preguntar).
Loading ...
Avui faig anys, 26 per ser exactes. Sé que encara sóc jove, que encara em queden molts anys per endavant, però ara, tot just ara, em començo a donar compte que la vida és una merda. O tal i com diria el meu avi: una puta merda.
Deixant de banda que la paraula correcte (almenys en català) és làmpada, Lamparetes és un molt bon títol, que a més va molt en consonància amb Antònia Font, del nou CD del grup balear per excel·lència (amb permís de Tomeu Penya, lògicament). Feia 5 anys que Antònia Font no treia un disc nou, així que les ganes que hi havien eren moltes (i les expectatives més). Val a dir que el 2007 varen treure el recopilatori “Coser i Cantar” on revisaven els seus temes més populars acompanyats per l’Orquestra Simfònica de Bratislava, però cançons noves feia un lustre (que es diu aviat) que no en sentíem. Feia dies que hauria d’haver publicat aquest escrit, però volia esperar a veure’ls en concert per donar la meva opinió. Som-hi!
Com ja sabeu m’agrada donar les gràcies després de les grans gestes que realitzem. Ja siguin Entrevoltes, concerts de primavera o visites escenificades. Tot el què porta més feina del que és habitual produeix una millor sensació quan surt bé, i quan surt de pebrots, com va passar aquest dia 16, la sensació és indescriptible. Una passada vaja!
Crec que no em quedaré curt, ni erraré massa, si asseguro que la saga Toy Story és la millor trilogia de tota la història del cine. Potser Star Wars podria discutir aquests honor. I, de fet, ja m’agradaria veure-ho! Toy Story va marcar un punt d’inflexió en la història del cine, Toy Story 2 va consolidar un gènere i ara, recentment, Toy Story 3 ha demostrat que per més gastat que estigui un estil encara es pot sorprendre i captivar al públic, ja sigui infantil, jove o adult. Toy Story és al cine, el què el Senyor dels Anells a la literatura, l’època negra de Goya a la pintura o els Beatles a la música. Que no és “moco de pavo”, vaja.
Aquest passat cap de setmana (i divendres) he estat a la gran i històrica Londres. La gent se’n feia creus quan l’hi deia que no hi havia estat mai, però què voleu que us hi digui, la meva política de viatges sempre anteposa països culinàriament bons a països amb una història que t’hi cagues però que s’hi menja de pena. Per tant Londres ha tardat en arribar… Però ara ja hi he anat i aquí teniu les meves (més que qüestionables) conclusions.
Avui és un bon dia per canviar el món. Avui és un bon dia per mobilitzar un país, qualsevol. Avui toca començar la revolta. Canviar les normes, les lleis i les prohibicions. Avui hem de començar una guerra, crear un gran monopoli o fer un descobriment revolucionari. Avui és dia per les heroïcitats, per escriure el nostre nom en la història. Avui és un molt bon dia per canviar el món!
Comentaris