Relats, articles, opinió i contes en català
Des de la meva modesta opinió, sense massa criteri de re però atrevint-me a opinar de tot, crec que hi ha coses que les estem fent malament. Moltes les estem fent malament, n’estic completament segur, però prefereixo centrar-me en un tema que conec bastant bé: la conducció.
En Joan era una noi afable, correcte i extremadament educat. Havia estudiat a les millors escoles franceses i britàniques, i mai, repeteixo, mai, s’havia plantejar la seva vida lluny dels llibres. Per en Joan el saber ho era tot, i el seu afany de coneixement no tenia límits. Tot a la seva vida era perfecte, només un petit problema el consumia per dins dia i nit, i és que en Joan, a part de ser terriblement llest, també era terriblement baix. I amb això si que no hi podia fer res.
Passo de tot! Passo dels tuppers, dels menjars preparats, de les conserves, dels àpats enllaunats, dels menjadors d’empresa, de les sales comunitàries, de veure els altres mastegar amb la boca oberta, d’olorar menjars putrefactes, d’escoltar les alabances que fa segons qui de la seva menja i, en general passo dels tuppers. Passo de tot!
Els que em coneixen ja saben que hi ha moltes coses que m’emprenyen. De fet, hi ha més coses que m’emprenyen que no pas m’agraden. Una d’aquestes coses la vaig redescobrir fa ben poc. Aquesta mateixa setmana de fet.
Un caos general, i descontrolat, en la meva vida, fruit de l’atzar o dels pecats acumulats, va fer que em quedés sense cap vehicle disponible. La por es va apoderar de mi, em veia perdut sense poder anar motoritzat per la vida. Per sort, i després del pànic inicial, vaig recordar que Barcelona disposa d’una gran (ejem, ejem) xarxa de metros i ferrocarrils. No em va quedar més remei, doncs, que sobreposar-me a la desgracia, armar-me de valor i utilitzar el metro. Com els socialistes. En fi…
Un cop al metro vaig adonar-me que realment no s’hi anava tant malament, que hi podies escoltar música i anar tranquil·lament i assegut fins al teu destí. Osti, fins hi tot em van entrar ganes de trucar al concessionari i dir-los que la moto, en procés de reparació, ja se la podien fotre al cul o, en el seu defecte, confitar-la. Sort que aquesta vegada vaig poder controlar els meus impulsos irrefrenables d’actuar sense pensar, perquè poc després, una noia, em va fer veure la llum. Vaig recordar d’on venia aquell odi tant visceral pel metro, i transports públics que estava a punt de tancar amb pany i forrellat.
Ja em sap greu, però sempre he pensat que la gent que mor en la caiguda d’un ascensor, sense faltar al respecte a ningú, és profundament imbècil (faltant només una mica al respecte, perdó). Jo, home de món, fa temps que he descobert la manera d’evitar una mort tonta i, segurament, dolorosa. Val a dir, però, que encara no ho he pogut provar mai la meva tècnica, tot hi que no dubto ni un moment que funcionaria la perfecció. És més, potser patentaré la maniobra, sota el nom de maniobra d’Aleix.
De fet, no entenc com no se l’hi ha acudit mai a ningú, doncs és ben simple i senzilla la maniobra d’Aleix. Posem-nos en situació. Imagineu-vos que esteu pujant a un vuitè pis, amb un ascensor rònec, vell i poc funcional. Un d’aquells ascensors que només de pujar-hi ja veus que si arribes allà on vols, és perquè estàs de molta sort. Com el del pàrking de plaça Catalunya, perquè tots ens entenguem.
Sempre he sabut que, tard o d’hora, canviaré el món. No sé com, ni amb quina magnitud, però que ho faré és pràcticament segur. Tanmateix em conec, i ja he incomplert moltes promeses. No tinc cap Óscar ni cap Grammy, per exemple, i no hi ha perspectives, massa esperançadores, de guanyar-ne un en breu, diguéssim. Tot i això l’esperança és l’últim que es perd i un dia o altre revolucionaré la Humanitat. Es parlarà de mi la resta d’eternitat i el meu nom s’escriurà al costat de Darwin, Da Vinci, Plató, Juli Cèsar o, modèstia apart, Jesucrist. Però si us he de ser sincer, no en tinc ni idea de com fer-ho.
Comentaris