Aquest divendres, al nostre bar habitual, estàvem fent una magnífica partida de botifarra quan de sobte, i sense previ avís, un amic de tota la vida (i excel·lent lector) em va dir que no l’hi estaven agradant els articles taronges, o sigui, els d’opinió. L’hi vaig contestar que els feia, precisament, per cagar-me amb tot i despertar el guerrer que tots portem dins. Dels quatre que estàvem jugant només ell s’havia llegit l’article i, curiosament, va ser el que menys es va posar en la discussió. Això em va fer recordar aquell personatge dels còmics d’Astèrix i Obèlix que sembrava merder i després desapareixia. Zitzanya em sembla que es deia… Total, que els quatre vàrem tenir una aferrissada discussió sobre el que jo havia expressat en l’anterior post. Tant gran va ser la bronca que fins i tot vam abandonar la partida. Curiosament la vàrem abandonar quan jo cantava i tenia vuit bastos a la mà… Això si que em va fer ràbia…

L’endemà, encara no del tot recuperat de la baralla verbal anterior, un altre lector habitual (propietari d’ECEC) em va dir, amb molta sorna, que havia pogut llegir entre línies les meves simpaties cap al grup polític català de Ciutadans. Jo l’hi vaig contestar que la política em sua enormement els baixos i que, en cap moment, havia pretès polititzar-me o posicionar-me en favor d’un o altre partit. Tot i això, i en vistes de que no m’havia expressat massa bé, com començava a ser evident, l’hi vaig dir que dilluns, sens falta, publicaria una correcció/aclariment de l’article. I aquí la teniu…

La meva intenció no era parlar del català i castellà exclusivament i, encara menys, donar a entendre el què volia pel futur de Catalunya. Tal i com deia al principi de l’esmentat article, jo vaig parlar del català i el castellà perquè són els idiomes que em toquen de més d’aprop i, per tant, dels que en puc conèixer més la situació. Però la tesi que vaig intentar desenvolupar, sense massa èxit val a dir, és vàlida per a qualsevol idioma mundial que topi directament amb algun idioma dels grossos (anglès, francès, alemany, xinès mandarí o el mateix castellà).

L’únic que pretenia demostrar, política al marge (sobretot, si us plau), era que els idiomes estan en una constant evolució. Una evolució molt semblant a la de les espècies, una evolució que només permet que sobrevisquin els més forts, en aquest cas els idiomes més estesos. El català, per exemple, és un idioma amb molta història, una sonoritat excel·lent i una escriptura exemplar, però, com tants d’altres en el món, està condemnat. No perquè no l’usem prou, o perquè ens l’hagin prohibit (que també ho han fet) o perquè no hagi tingut oportunitats. No, res d’això. Simplement està condemnat perquè l’evolució i la globalització no permeten que idiomes menors tinguin cabuda en el món actual. De fet, crec que només és qüestió de temps que desapareguin altres idiomes com l’italià, l’holandès, el gaèlic, el flamenc, les múltiples variants del xinès, els dialectes del japonès i, fins i tot, el francès o l’alemany.

Està clar que l’anglès sobreviurà. Al igual que el xinès, el rus, l’àrab o, lògicament, l’espanyol. Vol dir això que prefereixo l’espanyol/castellà per sobre del català? No. Res d’això. A la vida ens imposen moltes coses, però l’idioma, per sort o per desgracia, es una cosa que podem triar (almenys ara). I crec que saber, de bones a primeres, dos idiomes com sabem nosaltres, els catalans, és una sort. Una sort de la que pocs països poden gaudir-ne. Siguem conscients d’això i deixem que cada un esculli el que més l’hi agradi. No vulguem imposar un idioma com ens van fer a nosaltres ja fa anys, tots sabem que això no funciona així.

Una altra de les coses que pretenia dir, i que no va quedar massa clara, és que cada un ha de tenir la voluntat de voler aprendre. Jo no tinc la missió divina d’ensenyar el català a ningú. Parlar amb català quan vagi a comprar el pa, un frankfurt o una samarreta no salvarà l’idioma ni farà que aquests venedors aprenguin automàticament el català. Una persona ha de tenir força de voluntat per aprendre un idioma i si no en té ja podem anar parlant català a tort i a dret que poc aconseguirem.

Un idioma no es salva amb 3 o 4 anys de campanyes, televisions amb català, propaganda a favor o parlant amb els comerciants. L’evolució d’un idioma és cosa d’anys. Molts anys. I per més que ara ens conscienciem de que el català s’ha de salvar, res podrem fer per lluitar contra l’evolució i la globalització.

Amics i amigues. Els idiomes tenen un naixement, una vida i una mort. No val la pena que intentem allargar l’agonia d’un idioma, si aquest ha de morir ho farà i punt. Potser ho allargarem cinc anys, deu, quinze o cinquanta, però el seu final arribarà, per més bona fe i voluntat que hi posem. I repeteixo que no parlo només del català, sinó de moltíssims idiomes. Segurament un percentatge escandalosament alt.

Tant de bo pogués viure milers d’anys per demostrar-ho…

I que consti que no parlo ni de política, ni d’estats, ni de països ni de nacions. Simplement parlo d’idiomes. Idiomes que no coneixen de fronteres ni de tots aquests sidrals que tenim avui en dia.

No estic parlant només del català en aquest escrit, tot i que al viure a Catalunya és el que em toca més directament. El català, com a idioma, no com a persona, té més història que la majoria de països mundial que, en algun moment o altre, han patit alteracions petites, mitjanes o grosses. Que per A o per B el català hagi acabat reduït a Catalunya és només conseqüència de l’evolució. De la mateixa manera que l’evolució ha volgut que el castellà o l’anglès es parlin a gairebé la meitat del mon.

Significa això que el castellà està oprimint el català? No, de cap manera. No entraré a discutir si Espanya oprimeix Catalunya, aquest és un altre tema, però el que està clar és que no hem d’associar dos idiomes a dos zones concretes. Perquè de la mateixa manera que diem que se’ns està imposant, si o si, el castellà, jo també podria dir que se’ns està imposant l’argentí, el peruà, el chilè o el mexicà. Eh que us semblaria una tonteria? Doncs és el que estem fent.

El català és un idioma amb una gran història, igual que el castellà. Són dos idiomes que tenen molt en comú i, per més que ens esforcem a defensar-ne més un que l’altre, és evident que els anys acabaran amb algun dels dos. I, ens agradi o no, té molts números de ser el català el perdedor. No per culpa d’Espanya, ni dels polítics, ni de la immigració. No, re d’això. Simplement per una qüestió evolutiva. Una evolució que ja s’ha carregat (o modificat) centenars d’idiomes. Sense anar més lluny el gran progenitor llatí.

El que més em rebenta de tot això és que se’ns posi entre l’espasa i la paret, i se’ns obligui a escollir-ne un dels dos. Ambdós són oficials i, des del meu punt de vista, extremadament bonics a l’oïda. Negar-ho és ser un imbècil, i punt. No veig perquè quan algú em parla amb castellà segons qui s’ha d’ofendre si el contesto amb castellà. Què passa? He signat algun paper que desconec que m’obliga a parlar sempre i amb tothom amb català? És ser un desertor, un fatxa o un impresentable fer servir el castellà a Catalunya? ¿Porqué si me da la gana no puedo seguir éste escrito en castellano?

Me gustan ambos idiomas, no veo porqué debo escoger uno de los dos. Creo que es una suerte saber, de buenas a primeras, dos idiomas. Más un tercero, en este caso inglés, que se nos enseña obligadamente en las escuelas. Ahora que lo pienso… ¿Y el inglés? ¿Nadie se cabrea porqué se enseñé en las escuelas? ¿A ningún político listo radical se le ha ocurrido culpar el inglés de estar menospreciando nuestro idioma? Tiempo al tiempo…

Lo que queria decir es que, con todo ese rollo de la (mala) política, estamos perdiendo el mundo real de vista. No veo ningún problema en que un país tenga varios idiomas oficiales, todo lo contrario de hecho. Es una suerte que debemos apreciar y valorar, y no juzgar a nadie por usar uno u otro en determinadas ocasiones. Yo no voy a obligar a nadie a hablar un idioma u otro en mi casa y espero que los otros hagan lo mismo conmigo. Repito, asociar un idioma a un país si que es de fachas y más propio de una dictadura que no de una democracia como la nuestra, tan cacareada y progresista como intentan vendérnosla.

En resum, associar un idioma a un país és un error molt greu. Gravíssim. Sé que l’evolució em donarà la raó, el problema és que no estaré aquí per veure-ho i això, senyores i senyors, em toca molt els ous.

Políticos, por favor, centraros en lo que realmente toca, que tenemos mucho problemas, y dejad de marear a los idiomas que, nos guste o no, esos van su ritmo. Mucho más lento y desacelerado que nuestras rápidas e insulsas vidas. Y tened clara una cosa, nunca se puede imponer un idioma. Hace años se hizo y todos sabemos que se trataba de una dictadura. No hagamos lo mismo otra vez, aunque se trate de una democracia. Y si, voy a hablar con el idioma que me de la gana y a escribir con el que me salga de las pelotas. Adéu.