L’any passat vaig dir que el 2011 era un any rar, no sabíem ben bé si començàvem dècada, teníem (i tenim) una forta crisi i, a més a més, el número “2011″ és lleig a més no poder. Però, ves per on, ha resultat ser un any molt carregat, tant en temes personals, com de país (sigui quin sigui), com a nivell internacional. Qui ho havia de dir. Han caigut dos dictadors, 3 règims, el cap de l’organització terrorista més gran del món, Alemanya torna a governar Europa, els anglesos segueixen anant a la seva, Japó les ha passat putes, el premi Nobel de la PauObama està demostrant que no el mereixia, Espanya ha guanyat la particular lluita amb Itàlia, hem tingut eleccions municipals i estatals, tornem a tenir majoria del PP, el Barça segueix guanyant, jo he canviat de feina i, el més important, no m’han trencat la cara (tot i que no negaré que algun cop just ha anat).

El 2012 no sé què ens portarà, però innegablement és més agradable a la vista que el 2011. Però això ja ha demostrat que no hi vol dir re… En principi aquest any ens ha de portar noves visions de la crisi, potser el retorn de la pesseta, qui sap si Alemanya decidirà envair Polònia, la caiguda d’algun altre règim (Síria?), la mort d’algun personatge il·lustre (Castro?), alguna altre guerra americana (Iran?), algun descobriment gros (Higgs) i, encara que no vulguem, alguns desastres naturals grossos. I el primer que em digui que aquest any s’acaba el món l’hi parteixo la boca…

A nivell personal no demano gaires coses aquest any. A poder ser un cotxe nou, guanyar molta pasta, ser molt feliç, no tenir cap desgràcia, fer algun descobriment important (Higgs) i, per anar bé, que no em parteixin la cara (si, tinc una obsessió amb el tema). I per tots vosaltres doncs… desitjo que em pogueu comprar un cotxe nou, que em faciliteu guanyar molta pasta, que no propicieu la meva infelicitat, que m’ajudeu a fer algun descobriment i, per anar bé, que no em partiu la cara. Bé, i si voleu i podeu, ser una mica feliços.

Bon 2012 a tots. Espero que les passeu molt felices i, si no pot ser, que no les passeu gaire magres. Oloro que el 2012 serà un bon any. Ara, també us diré que el meu nas no és gaire fi, és el mateix que va apostar per república Txeca al Mundial, pel Chelsea a la Champions o per Madrid com a ciutat Olímpica. Total, sigui el què sigui, quesigueu feliços. I recordeu que el 28 d’abril tindrem Antònia Font a Sant Joan, que poc té a veure amb el tema, però almenys a mi em farà una mica més feliç.

Cuideu-vos!

Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…

Papasol Girona no mor, però si que necessita un canvi. Malauradament fa temps que m’he quedat bloquejat, i un escrit al mes (com a molt) no és el ritme que l’hi vull donar, per tant ha arribat el moment de canviar una miqueta. Tinc algunes idees, no moltes, que m’agradaria comentar-vos. Us les exposaré en forma d’enquesta i així, vosaltres mateixos, podeu valorar que us faria més gràcia que fos Papasol Girona.

De blog personal ja en tinc un, així que la idea segueix essent que aquest blog mantingui un estil particular, propi i diferent. A veure què us semblen les propostes! Podeu votar-ne dues. (Segurament acabaré fent el que em donarà la gana, però sempre queda bé preguntar).

La història de la humanitat està repleta de guerres. Cada dos per tres n’hi ha una en algun racó de món i que Europa faci més de 60 anys que viu en pau no és precisament una bona senyal. Està clar que en algun moment o altre ha d’arribar una guerra. I la meva pregunta és… Quan arribi que he de fer?

Posem per cas que els Francesos ens comencen a bombardejar. Quin és el procediment a seguir? He de trucar algun número? He d’amagar-me a sota la taula o millor que baixi al pàrquing? O potser el més lògic seria sortir al carrer? I en cas de que hi hagi un Setge que t’hi cagues què? Què representa que he de fer? Estalviar aliments suposo, però… On en podré trobar de nous? L’aviació espanyola on deixaria caure les provisions bàsiques per sobreviure? A plaça Catalunya o en un descampat? I a quina hora? Al matí, a la tarda o a la nit? Puc intentar escapar del setge o millor que no? M’he d’amagar sota la taula? I si ens ataquen amb bombes brutes o productes químics? On trobo màscares protectores? I quan les trobi… com han de ser? Serveixen les de paper tipus Michael Jackson? O millor alguna cosa més professional? Seria segur veure aigua de l’aixeta o la comprem en ampolla? Seria segur? M’he d’amagar sota la taula?

I tot això sense parlar d’atacs d’infanteria bàsica, atacs navals, bombes incendiaries, guerrilles urbanes, lluita de trinxeres, atacs simultanis entre aviació i exercit terrestre, bombardejos des de les costes o atacs nuclears.

Crec que enlloc de protestar tant per segons quines retallades a sanitat, ensenyament, cultura o joventut ens hauríem de preocupar més per quan arribi la guerra. Els avis sempre diuen “a tu et fa falta passar una guerra”. Si? En serio? Però si no sabria fer re! Seria la meva mort segura. I, tal com deia el gran Woody Allen, en cas de guerra jo només serviria per presoner. Em consola pensar que els que varen fer la mili obligatòria tampoc sabrien massa bé què fer, però segur que tindrien més coneixements que jo, un pobre, dèbil i fràgil blogger.

Demano, de bo de veres, algun seguit d’instruccions o directrius, com les dels avions, per si de cas arriba la guerra. Segur que imprimir uns tríptics o programes no representaria gaire despesa i creieu-me si us dic que ens aniria molt bé. Mai està de més està informat. De moment, i per si de cas, començaré per amagar-me, un parell d’hores diàries, a sota la taula. Mai se sap!

Fem una cançó protesta, uns discurs a la porta de Brandenburg o aixequem tot un país. Escrivim articles revolucionaris, inventem un nou gènere literari o pintem un quadre inclassificable. Fem colossals construccions, innovem en mecànica, física, química o enginyeria. Saltem tots plegats i fem cine de veritat. Convencem a tot un poble, fem-nos respectar, posem de moda el nostre vestir o tornem a sortir a la mar.

Com lamento haver nascut tant tard. Fa anys era possible, i fins hi tot fàcil, canviar el món. Ara no es pot fer re, tot es il·legal, està regulat o ja hi ha algú que ho ha fet abans. O, tal i com diria el meu avi, una puta merda!

Les pel·lícules, viodeojocs, sèries o programes que ensenyen pits femenins són considerats no aptes per menors de 13 anys. I les pel·lícules, videojocs, sèries o programes que ensenyen el què hi ha més avall de la cintura són classificats, directament, com a només aptes per majors d’edat. Ningú protesta per això. En canvi passejar-se ensenyant les vergonyes per la ciutat està ben vist? Que algú m’ho expliqui. Perquè una model, que es dedica a ensenyar carn i, gràcies a Déu, ho té tot a lloc, no és apte per infants, en canvi si que poden veure tota classe de deformitats físiques pel carrer de la ciutat? Això no té cap ni peus!

Reconec que per segons que sóc el més modern de tots i que per unes altres coses encara visc al segle divuit. Però, sincerament, considero el nudisme una falta de respecte enorme vers les altres persones. Entenc que existeixin platges nudistes, pobles nudistes, sales de festa nudistes i fins hi tot espectacles nudistes. Ho entenc i ho respecto, ja que ningú m’obliga a assistir a aquests llocs. El que no entenc de cap manera és com pot ser que s’arribés al punt de legalitzar anar despullat pel carrer. La sexualitat de cada un és una cosa íntima, personal i que no tenim per què compartir. Jo no vull que em vegin despullat ni vull veure els altres. I si mai em pica la curiositat tinc llocs adaptats per fer-ho, i aquests no són, ni han de ser, els carrers de les ciutats.

Els lectors més hippies (que espero que no n’hi hagi gaires) em sortiran amb la típica tonteria de les llibertats de les persones. I això és el què més em rebenta de tot. Tenir llibertat no vol dir fer el què et doni la gana en el moment que vulguis i on et surti de la polla. Hi ha uns organismes establerts, com ara ajuntaments, governs, consells, o la generalitat mateixa, que votem entre tots i que tenen el dret i l’obligació de decidir el què és millor pel poble. Per un sector molt reduït de la població la llibertat és l’anarquisme més absolut i, amics meus, això no és així. A part, la llibertat sempre té dos vessants. Si tu demanes llibertat per anar despullat pel carrer, jo demano llibertat per no veure òrgans sexuals i poder passejar tranquil. Si tu demanes llibertat per poder fumar on et doni la gana, jo demano llibertat per no haver d’agafar malalties per culpa del vici d’alguns. I perquè no em doneu llibertat per comprar una arma? Ah no! Que aquest és un tema que millor no tocar… Total, que avui en dia és molt fàcil donar la llibertat com argument, però això no vol dir que sigui un argument vàlid. De fet, si algú no et sap donar més argument que aquest vol dir que massa llest no és. Les coses com siguin.

El nudisme no ha de ser motiu de debat, ha de ser una opció a dur a terme en segons quins llocs i en segons quines condicions. Eh que hi ha llocs habilitats per realitzar-lo sense problemes? Doncs no toquem els pebrots i deixe-m’ho tal i com està. Que el país ja té prous problemes com per haver-nos de centrar en aquestes minúcies insignificants. I si, estic a favor de la prohibició de fer nudisme a la ciutat de Barcelona, però això no vol dir que estigui d’acord amb l’ajuntament, ja que considero que mai s’hauria d’haver aprovat una llei tant absurda i ridícula com aquesta.

Des del pis on visc a Barcelona, una cinquena planta interior prop de plaça Tetuan, veig la torre Agbar i la Sagrada Família. No us penseu que sigui una posició privilegiada, ja que només veig la punteta de la torre i el final de les torretes de la Sagrada Família, però, que voleu que us hi diguis, fa gràcia tot i no ser re de l’altre món. M’he fixat, durant tot el temps que porto allà, que els horaris de l’enllumenat de la Torre i el Temple no coincideixen. O dit d’una altra manera, no s’encenen ni s’apaguen a la mateixa hora. I jo em pregunto, perquè?

Segurament ambdós monuments pertanyen a entitats, empreses o gestores diferents, però, sense entrar en el tema de propietats privades i públiques, suposo que tothom estarà d’acord en què les dues edificacions són monuments de la ciutat amb un pes semblant dintre de la ciutat (turísticament parlant). Tinguen això en compte, no entenc per què la torre Agbar apaga les seves llums sempre al voltant de les 12 de la nit i la Sagrada Família, en canvi, les acostuma a parar més tard. No m’he fixat en l’hora en que s’encenen, però estic pràcticament convençut que tampoc coincideixen els horaris. I encara diria més… Si tants calers falten per acabar les obres del temple, no seria una bona estratègia estalviar alguns calerons apagant abans les llums? I més ara, que la factura ha pujat escandalosament. A veure si algú m’ho pot explicar. I ja posats expliqueu-me també quina necessitat hi ha d’engegar les llums de Nadal tant abans de les dates assenyalades i, posant una miqueta més el dit a la llaga, perquè s’han d’encendre quan encara hi ha la claror del dia.

I sense abandonar el tema de la il·luminació, m’agradaria fer una altra petita reflexió: els túnels. Quina classe de persona, segurament cobrant dels calers que paguem entre tots, és l’encarregada de gestionar els llums dels túnels? No pot ser que durant el dia la il·luminació estigui al mínim i a la nit, quan la vista ja està acostumada a la poca llum, estigui al màxim. Aquesta eminència es deu pensar que a la nit, que hi ha menys llum, es necessita més lluminositat dintre del túnel, mentre que durant el dia, que ja hi ha llum a fora, no en fa falta tanta. Aquest raonament està equivocat de totes totes. Tal i com està ara muntat sempre que entres a un túnel, sigui l’hora del dia que sigui, no veus re, provocant uns perillosos segons en els que condueixes a cegues. El bon sistema seria el de posar dintre dels túnels una llum similar a la que hi ha a fora, d’aquesta manera s’evitaria aquest canvi tant radical i perillós. Duran el dia, molta llum, i a la nit, poca. És el procediment correcte. Si us plau, qua algú amb cert poder ho llegeixi i es posi mans a la feina. És imperatiu arreglar-ho ja, crec que tothom si ha fixat..

I per avui crec que res més.

Resulta que Ses Majestats no viuen en terres com les que un es pot imaginar. No viuen en països trets de les mil i una nits. Ni tenen un entorn preciós, carregat de joguines, amor, felicitat, joia i palmeres. No, res de això. La veritat és molt més dura i, en certa manera, realista.

El rei Blanc, en Melcior, és el xeic d’un petit país satèl·lit de la gran Aràbia Saudí. El país es va independitzar no fa masses anys i ara viuen de parar la mà a l’espera de que els països rics esquitxin pel seu petroli. En Melcior ha fet construir gran hotels del no re, s’ha inventat llacs, illes i alguna muntanya, ha prohibit l’alcohol i el tabac i fa anar les dones tapades fins als ulls. La pobresa entre la classe mitja arriba a tants per cent realment deplorables i l’analfabetisme i la mort infantil es disparen cada any. Els únics que viuen bé són els familiars del rei i, com no, els turistes. L’any passat en Melcior va comprar un equip de la First Division Anglesa i ara, molts milions després, l’equip està jugant per pujar a la Premier. Es comenta, també, que el país està meditant presentar candidatura per les olimpíades del 2026 i que ja té una bona cartera de famosos disposats a donar la cara defensant una proposta que no s’aguanta per enlloc. Les males llengües diuen que el xeic té un cotxe diferent per cada dia del mes, però això encara no està confirmat.

El rei Ros, en Gaspar, també regenta un petit emirat, tot i que en aquest cas la seva proximitat no és amb l’Aràbia Saudí, sinó amb l’Iran. Les fonts d’ingressos del país venen d’uns contractes multimilionaris i escandalosos amb certes empreses Russes dedicades a l’extracció de Gas, principalment, i petroli, en menor mesura. Últimament el Rei Gaspar ha estat en boca de tothom i es que certes informacions de la CIA mostren relacions amb perillosos grups terroristes. Fins al punt de ser considerat un dels centres de finançament terrorista més gran del món. Poc sabem de la situació del país, ja que el rei no deixa que transcendeixi cap mena d’informació. No fa falta dir que dels disset tractats internacionals dels drets humans no n’han firmat cap. De fet, no fa massa, encara van apedregar una dona públicament per no haver fet un bon sopar al seu home. Segons els EEUU el país forma part del considerat, popularment, com eix del mal.

El Rei Negre, en Baltasar, és l’únic dels tres reis que no pertany al continent asiàtic, sinó que ve de la profunditat d’Àfrica. En Baltasar va pujar al poder gràcies a un violent cop d’estat i després de manipular les lleis, i diverses eleccions, va aconseguir auto-anomenar-se president vitalici del País. L’estat dictatorial, situat al golf del Congo, és extremadament ric en Mercuri, Liti i Diamants. De fet, la meitat de la producció Mundial ve del país d’en Baltasar. Capbussat en una permanent guerra civil ja es compten en milions les víctimes de diferents ètnies eradicades; i els països rics, massa preocupats en altres temes, prefereixen mirar cap un altre lloc. Es comenta que el propi Baltasar controla, personalment, el 50% del tràfic mundial de diamants de sang i que la majoria dels seus treballadors són esclaus. Els cascs blaus han intentat posar ordre en més d’una ocasió, però sempre han acabat marxant amb la cua entre les cames.

Avui he sabut que cada any, després de fer el paripé pels carrers dels pobles, els Reis es reuneixen amb els alcaldes per negociar contactes milionaris, millorar relacions i fer una mica de comerç. També m’he assabentat que la gent que acompanya els reis no són servents, sinó esclaus que venen obligats a punta de pistola. I els regals que ens deixen a la nit a casa? No sigueu tontos, sabeu perfectament que els regals els posen els pares quan els nens dormen. El què no sé és si ho fan coaccionats o per pròpia voluntat.

He canviat de paràgraf però les idees segueixen sense sortir. Les narracions de gag fàcil s’han acabat o, si més no, no tinc collons de lligar-ne cap. Els relats més foscs i caòtics, més profunds tots, tampoc surten i ja no se m’acudeix cap altra història que pugui ubicar a la meva Rússia estimada o a la sempre enyorada Unió Soviètica. Literàriament estic passant per un mal moment i el més trist és que no sé com solucionar-ho.

Repassant (i havent repassat) la wikipedia veig que la majoria d’artistes, ja siguin pintors, escriptors o escultors, passaven també per èpoques, coincidint sempre les millors amb els seus moments personalment i espiritual més dèbils. Això em porta a pensar que potser em fa falta una desgràcia forta a la vida. Una mort sobtada, un violent atracament, un accident greu, un robatori… Clar que també podria agafar una retallada i baixar al carrer a carregar-me uns quants desgraciats. De fet, les èpoques carceràries acostumen a ser, també, molt productives. Tot i que amb la meva debilitat, tant física com mental, les passaria realment putes a la presó. Per tant descartaré la idea.

Una altra opció és la d’escriure frases sense sentit però enfarriolades fins a vomitar un arc de Sant Martí. Molts escriptors usen aquest sistema i així omplen pàgines i pàgines al voltant d’una idea que es podria resumir en poc més de mitja pàgina. I la casa de paper, on la caputxeta, ja feta dona, hi havia passat tantes i tantes hores, ja feia temps que havia apagat els seus llums de neó, i les seves portes, abans obertes de bat a bat, tenien les frontisses rovellades per manca de clients que, molt hàbilment, s’havien buscat altres cases de barrets més barates, modernes i, sobretot, amb més llums de neó. Mireu que fàcil arriba a ser! Total, tot per dir que el puticlub ha tancat!

I, encara que no us ho creieu, aquest paràgraf que comença ara l’escric cinc dies després dels anteriors. I, desafortunadament, segueixo igual de perdut. Imagineu-vos si estic malament que, fins i tot, m’he plantejat començar a escriure de futbol, un tema més que molt recurrent, que crea multitud d’opinions i en el que mai ningú té la raó. La desesperació és màxima i comença a convertir-se en odi, ràbia, frustració i ira. Sobretot ira.

Espero que arribin temps millors, seguiré esforçant-me en trobar temes i intentaré no recórrer tant a l’opinió que, tot i donar moltes visites, no deixa de ser una collonada de ganduls, esnobs i fatxendes prepotents que es creuen que ens han de salvar el món, tot i no haver viscut mai re del què parlen.

Prometo, això si, recórrer a les drogues (especialment dures) si en qüestió de pocs dies no m’ha vingut la inspiració. Perquè, no fotem, tots sabem que les drogues obren la ment, maten lentament i dolorosa però t’aboquen a les idees bones. I crec que el treballar prop de Zona Franca em facilitarà molt l’adquisició de substàncies il·legals. Doneu-me temps, però tornaré. Juro que tornaré.