Relats, articles, opinió i contes en català
Ja fa més d’un parell d’anys que visc amb parella i crec que, després de tot aquest temps, he après a ser un bon novio. No un novio exemplar, però si que domino bastant el tema. En tot aquest temps he après a cuinar relativament bé, a fregar de manera acceptable, a combinar colors amb certa gràcia i, el més important, m’he fet una guia mental de tots els programes que fan a la tele distribuïts per dia i franja horària. Ara ja puc anar a tot arreu, crec.
Sempre he tingut dues iaies. No recordo que una arribés més tard que l’altra a la meva vida i, juraria, que n’he tingut dues des de que vaig néixer. Avis també en tenia dos, però tal i com ja us vaig explicar fa bastant de temps, un es va quedar pel camí, així que ara tinc un número primer d’avis. Concretament dos àvies i un avi. Números primers tot. De fet, la meva família es regeix íntegrament per números primers, sinó es trenca una genealogia ancestral basada en números primers. Però aquest avui no és el tema. Jo tinc dues àvies. L’una cuina de pebrots. De colló de mico m’atreviria a dir. L’altra, en canvi, cuina per necessitat. No és dolent però… No fotem, no és el mateix. Centrem-nos en la cuinera…
Continue reading ‘Els copiosos menjars de la iaia’
Quan era petit (més petit) un dels millors dies de l’any era l’arribada al poble de Ses Majestats. M’agradava pensar que venien d’un país llunyà, carregat de romanticisme, història i, sobretot, màgia i felicitat. La seva arribada cada any era diferent, algunes vegades venien amb carrosses, d’altres amb camells, algunes amb moto i, fins hi tot, en recordo una que van arribar asseguts en una espècia de trenet, com aquells que fan rutes turístiques als pobles de platja, però carregat de regals i no d’holandesos cremats pel sol. Amb el fanalet en una mà i la carta en l’altra esperava ansiós el moment de poder seure a la seva falda i explicar-los tot el què volia, la bondat que havia fet i el què els hi deixaria per menjar. Eren altres temps… Ara he crescut, sóc més conscient del que passa al món i he descobert la veritat de Ses Majestats. Una veritat que no m’ha agradat gens…
Continue reading ‘Ses Majestats’
Sempre m’ha agradat viatjar. Visitar nous països, relacionar-me amb gent que no entenc, explorar zones inaccessibles i verges, caminar dies i dies, suar com un lladre carretejant sarrons plens a vessar, canviar divises, comprar objectes absurds i inútils… A qui vull enganyar! No m’agrada ni m’agradarà mai. Sempre he dit que quan viatjo m’agrada anar a països d’un nivell similar o superior al meu. Però aquest avui no és el tema, sinó un afer que em va succeir fent la ruta dels castells del Loira francès, fa prop de dos anys.
Els que m’heu anat llegint aquest últim (gairebé) any sabreu, perfectament, que sento un odi visceral, irracional i segurament il·lògic vers els insectes. No tots els insectes em fan fàstic, però més d’un 90% estic convençut que sí. I si tenim en compte que és la classe d’animal més estesa del món doncs està clar que tinc un problema. Després de parlar-ne molt, ara, per fi, crec que puc escriure el meu afer amb el miriàpode sense por de que es repeteixi. He canviat de pis, ha passat més d’un any i em començo a sentir segur; així que… anem al gra!
Jo i en Josep Maria tenim una tradició sagrada que sempre, cada any, plogui o faci sol, hem de complir: anar a buscar bolets. El problema és que només hi anem un cop l’any i, com ja suposareu, no en tenim ni puta idea. No sabem que necessiten el bolets, ni on creixen, ni quant, ni si els agrada el sol o prefereixen l’ombra. Re, no sabem ben re. Però això no treu que cada any, algun cap de setmana d’octubre, ens embarquem en l’aventura dels caçadors de bolets. Aquest cap de setmana passat, com no podia ser d’altre manera, va tocar anar a buscar bolets.
Ja fa temps, també en aquest bloc, us vaig explicar els meus problemes gastrointestinals. Uns problemes que em permeten fer vida normal, però que m’emprenyen pràcticament a diari i em fan sentir realment incòmode. Descartada l’opció de que m’estigués nasquen un llimoner a la panxa, i després de consultar amb un bon metge (bo perquè cobra fort), vam decidir que el millor seria fer-me un anàlisi de sang. Amb aquest anàlisis, i amb l’ajuda d’un nou experiment que valora la tolerància del cos a diferents aliments, podríem saber a quins aliments he d’evitar per abandonar, d’una puta vegada, el mal de panxa.
Jo, no sé si per bé o per mal, estic emmerdat en la majoria de coses que passen al meu poble. He de dir que al principi fa gràcia, però arriba un moment en que treballar gratis (o per les putes, com més us agradi) acaba cansant. Però bé, aquest no és el tema avui. Resulta que l’altre dia, netejant el local d’una entitat a la qual pertanyo, em vaig trobar un rellotge. Us explico…
Els que em coneixen ja saben que els nens petits no em desperten cap mena de simpatia. Tot el contrari de fet. Un dia, discutint amb mon pare com fem habitualment, vam arribar a la conclusió que l’edat compresa entre el 0 i els 15 anys és una gran merda. I que un nen (o nena, ja m’enteneu) comença a ser interessant a partir d’aquesta edat, els quinze anys. Edat en la qual ja pots mantenir-hi una conversa, de més o menys qualitat, és capaç d’entendre teories i raonaments relativament complexos i coneix, ja, pràcticament tot el vocabulari. La història que us explicaré a continuació té com a protagonista un nen que, com ja deveu haver deduït, no tenia l’edat reglamentaria.
Ara, que el món està tant malament i tothom passa penúries, crec que és un bon moment per restaurar l’esclavitud. Jo, com a bon pioner que sempre he sigut, i que sempre, si Déu vol, seré, ja n’he comprat un.
Comentaris