Actualment vivim en un món en el què és més important aparentar ser guay que realment ser-ho. El què popularment coneixem com a gent cool, geeks (un estil similar) o el sempre poc usat Trendy. Ser guay és un estil de vida. I la veritat és que és un estil de vida difícil de mantenir. Jo mateix porto unes ulleres de pasta que em foten un mal de la hòstia darrere l’orella dreta, només perquè la gent es pensi que sóc guay. Quan, amb tota probabilitat, un altre tipus d’ulleres em serien molt més còmodes. També vaig amb un Mac per ser Trendy, porto uniPhone i menypreuo els altres mòbils, i tinc un cotxe amb dos ratlles “molonas de la muerte” que em donen un puntgeek/friki superior.

A Barcelona, ciutat trendy per definició, ser cool cada cop costa més. Fa anys l’arribada del Bicing, amb un nomgilipolles fins a dir prou, va suposar un punt de trobada per la gent trendy de la ciutat. Però ràpidament es va veure que suar no és precisament fashion i molt menys haver de donar voltes per la ciutat com un boig per poder trobar una puta paradeta lliure i deixar la bici. Ara el Bicing ha quedat gairebé limitat als hippies de la ciutat que, a un altre nivell de guayisme, es segueixen conformant amb el què abans havia estat guay i ara ja es considera en desús. Per allò de la rebel·lia i no complir les normes i directrius de la societat, suposo…

Ara, el què és trendy a la ciutat Comtal, és anar amb bus. Els busos interurbans estan a l’ordre del dia entre elsguays de Barcelona. Ha estat un moviment lent, però sense pausa, i actualment el bus és el transport més modern,geek, casual i cool de tots els que hi ha a la ciutat. Tant que, si t’atreveixes a anar-hi sense un iPod, iPhone o BB et sents vulgar i gairebé com un intrús. El Metros, en canvi, han deixat d’estar de moda. Quan vaig arribar a BCN(nom guay) fa 8 anys el metro estava a l’ordre del dia, i el bus quedava limitat a avis, trajectes que amb metro suposaven molts transbords o persones amb problemes de claustrofòbia. Això, però, ha anat canviant i ara el Metro és només per Hippies (el mateix que he dit pel bicing), pobres (tot i costar el mateix) i gent que fa pinta de perillosa.

Però això que passa amb el bus i el metro és molt curiós, perquè, fora de la ciutat els papers s’inverteixen. És molt de guay fer trajectes llargs, d’una ciutat a una altra per exemple, amb el tren. Mentre que el bus, més còmode, perquè negar-ho, està limitat a les classes més baixes (tot i ser més car). La gent Trendy avui en dia ja no agafa el cotxe, i molt menys el bus, fan servir el tren. Això si, quan arriben a la capital s’afanyen a canviar el tren pel bus, només faltaria que en algun moment es perdés la condició de Cool.

I jo on encaixo en aquesta classificació? Doncs enlloc. Fa anys vaig decidir que era massa delicat per compartir espai amb gent que no es dutxa, que té pressa, que seus massa aprop o que tafanegen el què llegeixes i vaig decidir compar-me una moto. Ara vaig sol i tranquil per la ciutat i, quan n’he de sortir, agafo el cotxe. És un altre estil de guayisme. Jo no faig veure que no em puc permetre anar amb cotxe o moto, directament hi vaig i passo de les multituds.

Un dels principals problemes de la situació econòmica actual és la gran quantitat de monedes i monedetes que tenim. Cada dia surto de casa amb un bitllet o monedes grosses i, inexplicablement, arribo a casa sense bitllets ni monedes grans, només carregat amb ferralla de coure que no té cap valor, no l’accepta cap màquina i acaba podrint-se en algun racó, calaix o recipient de la casa. M’agradaria poder comptar la quantitat de monedes inútils i abandonades que hi ha corrent per Europa (i per qualsevol país que funcioni amb una altra divisa). No sé perquè sospito que la quantitat seria tant escandalosament alta que ens caurien els collons a terra. De fet, potser millor no saber-ho.

El cas és que jo, tal com us deia, no sóc gens amic d’aquestes monedetes. Em rebenten les monedes de 5 i 1 cèntim, però les que em treuen realment de polleguera són les de 2 cèntims. Tants anys anant amb Euros i encara no els hi he trobat una puta utilitat!

Cada dia quan arribo a casa, després d’un dur jornal (?), repeteixo el procediment d’actuació: tanco la porta amb clau per dins i la deixo al pany, penjo les claus de la moto en un dels petits ganxos que tenim per penjar les claus amagats darrere d’una falsa porta i, acte seguit, me’n vaig al menjador a deixar la cartera damunt del moble de la tele i, ja per acabar, deixo totes les monedetes inservibles al costat de la cartera. A vegades, per sort, també n’hi deixo de 50 cèntims o fins i tot d’un o dos Euros. Rares vegades però, tot sigui dit. D’altres simplement m’oblido de treure’m les monedes de la butxaca i després van caient-me pel pis, servint de joguet al gat o fotent nosa a la vista quan caminem d’un lloc a l’altre. Però, pel valor que tenen, poques vegades m’ajupo a recollir-les.

Però últimament, des de feia unes quantes setmanes, les monedes desapareixien misteriosament a la nit. El gat, poc expressiu i segurament mentider, no em sabia dir què estava passant amb les monedes i, per més que busqués i regirés tota la casa, era incapaç de trobar-ne el menor rastre. Un dimecres vaig decidir canviar les monedetes de llocs, i les vaig guardar dintre d’una tassa tancada a un armari de la cuina. L’endemà, per sorpresa meva i del gat, les monedes tampoc hi eren. Collons! Vaig dir-me… Però ahir, sense voler vaig descobrir, per fi, que passava amb les putes monedetes de coure infernal.

Devien ser les 3 o les 4 de la matinada, no ho recordo exactament, però gràcies a la incomptable quantitat de pipes que vaig menjar tot mirat “El Dinero Nunca Duerme”, pel·lícula que no us recomano ni poc ni gens, vaig despertar-me completament assedegat. I com que ja fa anys que no dormo amb una ampolla d’aigua al costat (anant serè almenys) vaig haver d’aixecar-me per anar a la cuina buscar aigua Font Vella ben freda. D’aquella que fa mal a les dents i tot. Vaig passar pel menjador fosc tranquil·lament i vaig anar fins la cuina a beure aigua, on la llum de la nevera em va il·luminar la cara d’imbècil que devia fotre a aquelles hores i anant només amb calçotets. De camí de tornada cap al llit, ja no tant adormit com abans, vaig adonar-me que el sofà estava mogut i que hi havia algú regirant trastos entre la tele, la tauleta i el sofà. Ràpidament vaig obrir el llum, i tot cridant barbaritats com un condemnat un bon home de la tercera edat, vestit amb amb pantalons marrons, americana de pana i un armilla verd, va sortir d’entre l’espai que quedava entre el sofà desarraconat i la paret amb les mans enlaire i demanant que no el disparés. Em va sorprendre gratament la gorra del Super Avui que portava, amb la visera ben recte, això si, i amb un lleu somriure a la boca l’hi vaig preguntar què collons feia. Em va respondre que es deia Avel·lí, que era el veí de tercer segona i que cada nit, aprofitant que era el president de l’escala, entrava a les cases a recollir les monedetes que anàvem deixant per terra, als prestatges o al cendres i recipient habilitats per tal funció.

La meva cara de sorpresa no va tenir preu i em va fer tanta pena el pobre home que simplement el vaig deixar marxar avisant-lo de que no ho tornés a fer. Tot estranyat vaig anar a dormir un altre cop. El cony d’home feia setmanes que em robava les monedetes, a mi i ves a saber a quants veïns més, però al fer-ho sense cap mala intenció no m’hi vaig preocupar gaire. De fet, l’Avel·lí em va comentar que més d’una nit aprofitava per posar menjar al gat, raspallar-lo amb la seva pinta i, fins hi tot, netejar-li el sorral. Algunes nits, també, recollia les engrunes que hi havia sobre el marbre de la cuina per anar-les a tirar, l’endemà, als coloms de plaça Catalunya. La veió és l’ho pitjor que hi ha!

Avui, sortint de casa amb el coet al cul i agafat al manillar de la moto, encara al·lucinant per l’actitud de l’home, m’he creuat amb l’Avel·lí a passeig Sant Joan. El puta conduïa un Segway que semblava nou de trinca i anava carregat amb bosses de no precisament les botigues barates de Barcelona. Fill de puta! Resulta que a costa nostra s’ha fotut la barba d’or! A sobre deu ser dels que protesten per les retallades a les persones de la Tercera Edat. No em quedarà més remei que avisar el veí andorrà, obsessionat de les armes i la seguretat, explicar-li el què ha passat i creuar els dits perquè l’hi foti quatre trets al·legant l’incompliment d’alguna llei desconeguda per la majoria. Bé, de fet no deixa de ser un lladre que saqueja les cases a les nits, així que s’ho tindrà ben merescut. I és que jo sempre ho he dit: Facis el què facis, mai donis l’esquena a un vell!

Aquell dimecres jo no m’esperava entrar en l’edat adulta, però ara, més crescut i parlat, he pogut descobrir que ningú s’espera aquest canvi quan per fi arriba. Durant les classes vaig estar distret com sempre. Vaig analitzar frases amb el ròtring 0′5, vaig accelerar el ritme cada vegada que em va sortir dels collons i vaig integrar tot el què em manaven derivar. Total, en aquell moment jo ja sabia que de poc em servirien aquelles collonades.

I entre dissimular per aquí i fer veure que treballava per allà va arribar l’hora de dinar. El menjar de l’escola en aquell moment, acostumar a menjar sempre a casa, em semblava vomitiu a més no poder, i el fet d’anar en una escola de monges, que t’obligaven a demanar un mínim i acabar-te’l si o si, poc ajudava a que el meu paladar apreciés els menjars cuinats amb cert amor per totes les cuineres i cambreres andaluses que poblaven el menjador de crits, zetes i ces. I després de dinar, per pair, res millor que tres quarts d’hora del que les monges en deien estudi. O tal com jo deia: tres quarts d’hora de no fer res castigat a la classe del costat. Els anys m’han fet oblidar el nom de la mestra que ens vigilava durant aquesta llarga estona, però mai oblidaré la cara que va posar quan l’hi vaig que apuntés que tenia bona actitud al seu quadern d’abstinències. Anys més tard vaig entendre el perquè de la cara i la diferència que hi havia entre abstinències i absències.

Les dues hores de la tarda van passar lentes com de costum, i entre conjugar verbs en l’idioma de Shakespeare i repassar la biografia de Mercè Rodoreda va arribar, per fi, l’hora de tornar a casa amb l’autocar de la Teisa, manat amb una precisió de cirurgia per un conductor amb mala llet que havia de portar nens d’un lloc a l’altre únicament perquè ho manava el seu contracte. Un cop arribats a Sant Joan la fresqueta matinal havia desaparegut i s’havia canviat per una més alegra caloreta primaveral. Tot i les ganes de diputar partidets de futbol tots sabíem que la quantitat irreverent de deures inútils ens impedien gaudir de la infantesa i havíem d’anar a tot corre cap a casa per acabar la feina, estudiar pels sempre imminents exàmens i mirar, això sí, Gat i Gos a la televisió.

La tarda, assegut davant dels deures i el pa amb nocilla, acostumava a passar lenta, i envejava el meu germà petit que no tenia més feina que jugar amb el Duplo i mirar dibuixos animats un darrere l’altre. Ara és ell el que m’enveja a mi, però d’això ja en parlaré un altre dia. L’hora de sopar trencava el meu ritme treballador lent i clamat, i servia d’excusa a ma mare perquè em renyés, dia sí i dia també, per coses que no havia fet i ni sabia que havia de fer. Ja amb la taula recollida em tornava a posar amb els malparits de deures que la majoria de dies, per desesperació meva, ni corregíem i sempre em prometia a mi mateix no tornar-los a fer mai més. Promesa que mai complia, tot sigui dit.

A tres quarts de quinze, amb tot acabat i recollit, em disposava a anar a dormir, amb un somriure d’orella a orella per la satisfacció d’haver fet tota la feina. Mal feta, si. Però, en el fons, això m’importava ben poc. Aquell dimecres fred de maig, però, va canviar una cosa molt important dintre de la meva habitual rutina. Un canvi que em va fer deixar enrere la infantesa i entrar, per sempre, en l’edat adulta. I és que aquella nit, sense esperar-m’ho ni saber-ho, vaig canviar, per fi, la pasta de dents de maduixa per una molt més seriosa i adulta de menta.

Ja sabeu, perquè ho he repetit moltes vegades, que el metro no m’agrada una merda. És brut, fa pudor, està ple de gent, depens d’uns horaris arbitraris i terriblement volàtils i la majoria de vegades no pots seure. Un despropòsit de transport, vaja. Però en vistes de les opcions, i de que fa més de 8 anys que no vaig en bici, no m’ha quedat alternativa.

Dilluns passat, a les 9 del matí, vaig pujar puntual com un clau al metro línia vermella parada Arc de Triomf maleta en mà i auriculars a tot volum escoltant Sanjosex com un boig. Sense esperar-ho vaig poder seure durant tot el trajecte, però això no vol dir que anés còmode ja que dos parades més endavant el vagó es va omplir de gom a gom, i una bona dona, d’uns quatre-cents quilos de pes, una mica més i se m’asseu a la falda en algun d’aquells bots inesperats que fa de tant en tant la ferroviària en general. Superat aquest tràmit vaig fer transbord a plaça d’Espanya fins a agafar els catalans. També vaig poder seure ja que, sorprenentment, el vagó anava sospitosament buit. Suposo que la falta de gent va fer que em fixés més que mai en els detalls del transport públic. I tot ullant seients, vidres, finestres i finestretes vaig percatar-me que sota una de les cadires individuals del costat de la porta hi havia unes ulleres. Unes ulleres velles i gastades, rodones, de pasta i sense el nom estampat de cap marca coneguda. Sorprès les vaig agafar, disposat a deixar-les a objectes perduts (cosa que encara no he fet). En certa manera em va fer gràcia trobar-les, no sé perquè, però em vaig sentir satisfet.

L’endemà dimarts, encara amb la moto al taller, em vaig veure obligat, altre cop, a utilitzar el transport públic. Tot i repetir el mateix ritual i horari que el dia anterior aquest cop no hi va haver sort i vaig haver d’anar dret tot el trajecte, cagant-me, això si, en tota la xarxa de metros que tant utilitza la moderna Barcelona per xulejar. Encara no havíem arribat a plaça d’Espanya, on m’esperava un transbord quilomètric però necessari, quan em vaig adonar que algú s’havia deixat, recolzat a la porta, un bastó. El típic bastó amb el mànec curvat en forma de jota i sense cap més atractiu que el color marró fosc de la fusta vella i gastada. Vaig mirar al meu voltant i al veure que ningú el reclamava ni tenia pinta de posseir-lo vaig decidir emportar-me’l. La meva idea era deixar-lo a objectes perduts, junt amb les ulleres, però em vaig sentir tant atractiu caminant amb bastó que vaig decidir quedar-me’l, com a mínim, durant tres o quatre dies. O, en el seu defecte, fins que me’n cansés.

Dimecres, sense moto altra volta, vaig haver de tornar a repetir el procediment d’agafar el metro. La pluja va ajudar a que el metro anés a rebentar i aquest cop, a part de no poder seure, treballs vaig tenir a poder entrar. Sort que Antònia Font va fer que el meu viatge fos una mica més suportable, perquè després de la parada de Catalunya no em pensava pas que pogués arribar sa i estalvi a la parada d’Espanya. Un cop allà, sense el bastó que m’havia oblidat el dia anterior a l’oficina, vaig començar a caminar ràpid pels passadissos subterranis amb la intenció de que el transbord no se’m fes tant pesat com solia. I allà al mig de tota la gentada, la pudor suor i el terra moll per la pluja vaig trobar-me el meu tercer obsequi consecutiu: un gorro. Era un gorro vulgar, de color blanc, amb una borla vermella i una goma també vermella. Estava xop d’aigua així que, a diferència del bastó i les ulleres, vaig decidir no agafar-lo. A part, posar-te un gorro usat per algú que desconeixes és una mica fastigós, que voleu que us digui. Així que vaig seguir tirant rumb a la feina que, per variar una miqueta, ja anava tard.

Dijous, òbviament, també vaig haver d’anar amb metro. Ja se’m començaven a inflar els pebrots de tant transport públic, tanta caríssima T10 i tanta gent amb pudor suor de bon matí, però lamentablement no tenia altra opció. Dijous, sense pluja ni incidències meteorològiques, vaig poder seure còmodament tot escoltant el meu amic Roger Mas. Va ser un viatge plàcid i tranquil fins a plaça Espanya on, amb un somriure de tranquilitat, vaig enfilar el llarguíssim transbord més content que els altres dies. Vaig arribar als catalans abans d’hora i content perquè tot estava sortint tant bé vaig decidir canviar el de vegades massa tranquil Roger Mas per uns molt més animats Abba. I de sobte, mentre el meu interior cantava cor que vols cor que desitges “Does Your Mother Know”, vaig veure una cosa sorprenent. Una persona sorprenent, més ben dit. Els meus ulls es van clavar al clatell del propietari de tots els objectes que havia trobat en dies anteriors. Silenciosament em vaig aixecar i em vaig dirigir cap al personatge misteriós que, inconscient de la meva presencia, seguia llegint un llibre de viatge. L’hi vaig picar l’esquena suaument perquè es girés, i a mida que va anar girant el cap cap a mi el meu somriure es va anar fent cada vegada més gran. Efectivament amics i amigues, dijous passat, als Ferrocarrils de la Generalitat que surten des de plaça d’Espanya, hi vaig trobar en Wally.

Jo sóc una persona petita, d’un poble petit, d’un país petit, amb un poder adquisitiu petit i una ment bastant petita. Suposo que per això tinc un concepte una mica especial de la vida, de la normalitat i del que és, o no, correcte. Com ja us he dit repetides vegades, jo sóc de Sant Joan de les Abadesses, un petit poble que reposa a les faldes de serra Cavallera, que té un relativament cristal·lí riu Ter i uns habitants terriblement especials.

A Sant Joan de les Abadesses passa, com en molts altres pobles, que la immigració últimament està creixent a un ritme molt més alt que la població autòctona. Aquesta situació, en principi, no és preocupant, ja que tot i augmentar el nombre de forasters encara no són suficients com per plantejar canvis de nom de carrers, estructures pròpies, representants a l’ajuntament, més ajudes, etc. Però aquest “control” tan pacífic és deu, principalment, a la mesura que es va decidir dur a terme fa poc més d’un any. Us explico.

La Pepita no sé què més, una dona del poble de tota la vida i amiga de la meva iaia Nita des de fa molts i molts anys, sempre havia defensat una posició molt ferma vers la immigració. Segons la Pepita no sé què més, el què s’hauria d’haver fet a Sant Joan era fotre daltabaix del pont el primer immigrant que va arribar, ja fos marroquí, andalús, colombià, rus, anglès, francès o de Ripoll. D’aquesta manera hauríem deixat clara la nostra posició de bones a primeres, i segur que hauríem tallat en sec la immigració. Òbviament aquest mètode tant salvatge, prehistòric, poc ètic i gens moral no el vam portar mai a terme… fins fa un any.

Fa un any ens vam adonar que la immigració s’estava convertint en un problema cada vegada més greu, així que vam agafar l’immigrant que al nostre parer portava més temps al poble i, sense fer cas a les seves súpliques, el vàrem fotre daltabaix del pont vell de Sant Joan. La Pepita no sé què més i les seves amigues, entre d’altres la meva iaia, van aplaudir fins que no van poder més i va semblar que la mort correctora de l’Abdul havia de servir com a escarment. Res més lluny!

Poques setmanes més tard la comunitat musulmana del poble, lluny de fer les maletes i marxar, va començar a organitzar manifestacions i protestes davant de l’ajuntament. Els vilatans, per tal de que no semblés un atac només contra la seva ètnia, vam decidir fotre daltabaix del pont el regidor d’urbanisme, que res tenia a veure però que tampoc feia res per evitar les propostes. Amb això vam aconseguir calmar els ànims durant un temps breu. Però aquestes dues morts van portar un bon grapat de periodistes al poble, així que, ja que hi érem posats, vam llençar daltabaix del pont (nou aquest cop) una periodista molt bufona de Canal Sur. Què vam aconseguir amb això? Doncs tenir tota la comunitat andalusa, no pas petita, emprenyada amb nosaltres. I, per intentar calmar l’ambient, no vam tenir més remei que llençar daltabaix del pont un parell de colombians, un pakistanès, dos francesos, el dentista argentí i en Maties, l’alemany que tothom estimava.

Al cap de poc ens vam enterar de que el jutjat Europeu de La Haya volia jutjar el poble, i especialment el nostre bon alcalde, per crims reiterats contra la humanitat. Per evitar el judici i tornar a ser un poble normal no vàrem tenir més remei que sacrificar l’alcalde pont avall. Amb tots els honors que es mereixia, això si.

Aquesta solució, però, no va fer més que encendre els ànims dels pobles veïns, l’estat, els estats veïns i tota la comunitat internacional. Un emissari de la ONU, vigilat permanentment via satèl·lit, va venir a fer-nos una visita i, després de dies de reunions, es va arribar, per fi, a un acord que satisfeia a totes les parts implicades. I quina era aquesta solució? Us preguntareu en aquest punt de la història. Doncs ben fàcil, fa poc més d’un mes vam acabar amb tota la polèmica de la manera més senzilla i menys pensada: Vam fotre la Pepita no sé què més daltabaix del pont vell. Mort el gos, morta la ràbia.

Ara tot és una bassa d’oli, ningú protesta, ningú aixeca la veu, tothom es respecta i ningú demana re. I això que fa més de mig any que estem sense alcalde!