Relats, articles, opinió i contes en català
La gent que em coneix ja sap que sóc una persona d’extrems. No contemplo el punt mig, la neutralitat o una posició moderada. Sempre ha de ser o tot o res. A més a més tinc el do especial de posicionar-me sempre en favor de la gent, fets, noticies o esdeveniments que acostumen a caure malament. Jo sóc així, què voleu que hi faci…
Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…
Dimarts vaig decidir que ja que divendres era festa el millor seria fer dissabte dimecres. Dit i fet, davantal, escombra en mà i a netejar s’ha dit, vaig dir-me a mi mateix abans de començar tot el ritual. El primer, però, era posar música a tot volum per tal de netejar tot ballant com un condemnat (aprofitant, òbviament, que estava sol a casa). Lamparetes, el nou disc d’Antònia Font, va ser l’escollit per ajudar-me en la meva labor casolana. “Me sobren Paraules” i a netejar!
No fa pas tants anys que vaig ser petit. La meva infantesa ara, des d’una maduresa encara molt verda, la recordo feliç, emocionant i amb grans moments que abans em semblaven catastròfics. Recordo interessantíssims partits de futbol al patí de l’escola Abadessa Emma, excursions eternes per la ruta de la cova i la Moreneta, viatges amb bici fins al triquet, caçades populars de capgrossos a la plana, intents de tirar petards al cementiri durant la festa de Sant Isidre, els immensos solars sense edificar (en aquell moment), el naixement del meu germà petit i, també, el naixement del meu cosí petit. Avui no us vull parlar del naixement d’aquest, però si que us vull parlar del meu cosí (petit).
L’arbre de maduixa de davant de casa avui feia taronges, així que me n’he exprimit una i he agafat l’hovercraft per anar cap a la feina. inpuntual com sempre i en dia equivocat com acostumo. Jo no sóc així. Sóc de meló.
Molt bona nit a tothom! O com diria una persona que tots coneixem: Hola macus!
No sé si sabré fer això de ser Rei Carnestoltes, l’anterior va deixar un nivell molt alt i el puta ara em cobra un euro i mig per cervesa…
Fa més de 10 anys que tinc el mateix número de mòbil. 10 anys que han servit per canviar-me el mòbil moltíssimes vegades, per anar augmentant prestacions, per fer duplicats de la targeta, per veure la introducció del 3G, les pantalles tàctils, la connectivitat a internet, la sincronització amb la meva biblioteca músical i un sense fi de tonteries i prestacions cada una més inútil i absurda. Molt maques, això si. Però inútils. I, com no podia ser d’altra manera, ja fa temps que m’he passat a l’iPhone i a les bones idees del meu amic Jobs. Però ara fa unes setmanes vaig decidir que ja m’havia cansat de tanta tonteria i vaig decidir canviar radicalment la meva connectivitat amb el món.
Jo sóc una persona petita, d’un poble petit, d’un país petit, amb un poder adquisitiu petit i una ment bastant petita. Suposo que per això tinc un concepte una mica especial de la vida, de la normalitat i del que és, o no, correcte. Com ja us he dit repetides vegades, jo sóc de Sant Joan de les Abadesses, un petit poble que reposa a les faldes de serra Cavallera, que té un relativament cristal·lí riu Ter i uns habitants terriblement especials.
Comentaris