DIA 1

• Els Estats Units enfonsen una fragata xinesa als mars de la Xina. Les causes no queden clares. Els primers informes apunten a que ha estat un error, però no hi ha informacions clares. Xina no es pronuncia.
• Poques hores després la Xina respon amb un atac sorpresa sobre la base Americana de Guam. Les baixes, humanes i materials, són incalculables. Obama surt i demana una explicació, adverteix que sinó no hi haurà més remei que declarar la Guerra a l’imperi Xinès
• Un creuer turístic britànic és enfonsat prop de les platges de Dunkerke. Les primers noticies apunten cap a Xina. Hores més tard la Mosad descobreix que el vaixell ha estat enfonsat per un submarí nuclear Alemany de fabricació Russa.
• Estats Units, Gran Bretanya i França declaren la guerra a Xina i Alemanya.  Rússia es posiciona en favor de l’imperi Xinès i es forma la potent aliança Germano-russa-xinesa. Espanya ofereix tot el suport als aliats, però no confirma oficialment que estigui en guerra contra l’eix comunista.
• En un moviment sorpresa Corea del Nord ataca de manera brutal Corea del Sud. Seül no té més remei que capitular.  Corea del Nord es suma a la causa comunista.

DIA 2

• M’arriba una carta del ministeri de defensa informant-me que estic en reserva de l’exercit i que si es necessari seré cridat a files. En cas que m’hi negui seré jutjat per crims de guerra segons la convenció de Ginebra.  Tots els joves d’entre 22 i 27 anys estem en la mateixa situació.
• Un atac conjunt entre Xina, Rússia i guerrilles Afganès entren a Pakistan. Islamabad aguanta però no sabem durant quant.
• Es produeixen gravíssim atemptats als metros de Londres, Manchester, Milà, París, Lió, Lisboa, Madrid i Barcelona. Hi ha milers de morts i quantioses destrosses. Cap país de l’Eix es pronuncia sobre l’atemptat.
• Hu Jintao confirma que Xina ha estat darrere als atemptats Europeus. També diu que això només ha fet que començar i que l’imperi Roig dominarà el món a no ser que E.E.U.U. demani perdó. Espanya entra oficialment en guerra formant part de l’Aliança.
• Estats Units reitera que no demanarà perdó, que l’enfonsament de la fragata va ser un error i que la resposta Xinesa ha estat terriblement desproporcionada. Ofereix, també, tot el suport que faci falta a Europa.
• Es tanca l’espai Aeri Mundial. Qualsevol avió que no respecti la mesura serà abatut.  L’aeroport Charles de Gaulle es converteix en l’únic aeroport en funcionament d’Europa. Únicament exerceix funcions militars.
• Un ataca conjunt entre Estats Units i Japó aconsegueix assentar una base a la platja de Pusam, Corea del Sud. Ha de ser la porta per entrar a Àsia. L’Imperi Britànic envia suport naval des de la seva base a l’illa de Trivandrum (Índia)
• Alemanya ataca Holanda entrant per terra i aire. Amsterdam es rendeix i s’annexa, de manera oficial, al país germànic. El govern està a l’exili i Bèlgica es prepara pel Pitjor. França reforça la frontera Est.
• Espanya envia gran part del seu exercit cap a França.
• Putin i el president Rus, des del Kremlin, anuncien la re-formació de la URSS. Els tancs desfilen per la plaça Roja. Tots els països antigament soviètics mostren el seu suport a la URSS. Àustria, per variar, dóna suport a Alemanya.
• Un agent secret del servei secret Britànic, el MI6, dispara mortalment la cancellera Angela Merkel quan aquesta estava fent un discurs des de la porta de Brandenburg.
• Aprofitant aquest caos Marroc, Líbia, Algèria i Tunísia conquereixen Ceuta i Melilla i comencen un potent atac contra Gibraltar i les costes espanyoles.
• L’exercit espanyol i britànic aconsegueixen frenar l’embestida, però es declara toc de queda i s’implanta, per primera vegada des de la Guerra Civil l’estat d’alarma Deft Con 1.
• Ja és de nit quan marxa la llum. Un missatge a la televisió ens avisa de que hem estat severament atacats. Un convoy de cotxes de l’exercit passen per la carretera direcció Sud.
• Alguna cosa ha passat que encara no sabem…

Totes les entregues de les Cròniques de Guerra

Una de les coses que em feia més gràcia del viatge, perquè jo sempre he estat una mica raret, era l’aeroport de Heathrow. Jo, no sé perquè, sento una obsessió malaltissa pels aeroports i totes les estadístiques i números que els acompanyen i, collons, Heathrow és un dels aeroports més importants del món amb molta diferència. Així que quan vaig comprar els bitllets el llunyà més de desembre, ja vaig arreglar-me-les per anar directe a Heathrow. I, evitant els lamentables vols barats i companyies de segona, vaig optar per la il·lustra British Airways com a mitjà de transport.

La meva sorpresa va ser majúscula amb l’aeroport en qüestió. No és que em decepcionés, perquè és un monstre de collons que es pixa en el nostre sobrevalorat (i sempre de segona) aeroport del Prat, però el vaig trobar molt caòtic, dispers, vell i amb poc glamur. Ja l’he vist, ja està, ja ho podré dir. Però sincerament, és molt més espectacular l’aeroport de Barajas que el tant parlat Heathrow dels nassos.

Em va sorprendre també, just arribar a Londres, la famosa puntualitat britànica. I em va sorprendre per una simple raó: és mentida. Potser si que tenen rellotges per doquier, però el bus va sortir gairebé 10 minuts tard i va arribar amb més de 15 minuts de retard. Bus que, per cert, tenia cinturons pels passatgers i, el més important, te’ls havies de posar. Punt a favor.

L’entrada per carretera a Londres és molt decepcionant. Cases grises i velles, poblacions veïnes que viuen al remolc de la gran urbs amb molt poca gràcia, suburbis trets de qualsevol pel·lícula de Guy Richie que millor no acostar-s’hi i un caos circulatori de collons (més enllà de l’evident diferència en els sentits de circulació). Sorprenent també que el carrer més ample de Londres tingui, amb prou feines, la mateixa amplada que qualsevol carrer normalet de l’eixample Barcelonina. La Diagonal, Gran Via, Balmes, Meridiana o Passeig de Gràcia es riuen vilment dels carrers Londinencs. Sempre s’ha dit que els italians o espanyols, i per tant (us agradi o no) catalans, conduïm molt malament però, sincerament, això no deixa de ser una llegenda urbana. Són ells els que no en tenen ni idea!

Vam tenir la sort de poder agafar un hotel just al costat del Big Ben, el London Eye i tot el símbol del poder britànic. Molt bona zona, no diré que no. No entraré a discutir l’hotel, ja que cadascú es tria el seu, però si que diré que vàrem estar de collons.

Només hi vam estar tres dies a la ciutat, així que no ho vàrem poder veure tot, però si que vàrem veure suficient com per fer-nos una idea de la tònica general. Aquí us exposo algunes de les conclusions a les que vaig arribar. Les compartireu o no, però si teniu alguna cosa a afegir podeu deixar-me-la als comentaris i estaré la mar de content.

• Es respira història en tots i cada un dels carrers de la ciutat. Saben que han marcat durant molts anys la història mundial i no se n’amaguen.
• És sorprenent la quantitat de monuments que arriben a tenir escampats per la ciutat, però segurament el més sorprenent és que la majoria de monuments estan dedicats a guerres, batalles o campanyes militars.
• Mirant els monuments i homenatges de la ciutat t’adones que són un país que s’ha passat més anys en guerra (amb tothom) que en pau. De fet, fent memòria dels meus estudis més bàsics, m’adono que efectivament Gran Bretanya ha estat emmerdada en la majoria de guerres de la història. Una mica com Espanya de fet…
• També he pogut comprovar que tenen una obsessió, gairebé malaltissa, per la Segona Guerra Mundial. De fet és normal, van aguantar amb dos collons les envestides dels alemanys durant molt de temps. Cert que al final els americans els hi van salvar el cul, però no van fer tant el pena com França. Passejant pels voltants de Buckingham Palace no podia evitar pensar en com els pilots anglesos desviaven les bombes alemanyes amb les ales dels avions perquè no caiguessin sobre la ciutat. Si senyor, dos collons. Amb raó estan obsessionats!
• També estan molt contents del seu imperi colonial, que tot i haver desaparegut, encara es manté, més o menys intacte, gràcies a la Commonwealth. A cada pas i moment et trobes dedicatòries a les seves colònies africanes, al seu estimat Canadà, a les illes petitotes que tenen escampades o a la gran joia de la corona: el subcontinent Indi.
• Innegable també la devoció que senten per la seva difunta Reina Victòria. Va ser la Reina que més va fer avançar el país i també la que va tenir l’imperi més gran de la història mundial. Ben merescut es té l’imponent monument que hi ha davant del palau real.
• Gran devoció, també, pel Duc de Wellington Arthur Wellesley. I es que si no hagués estat per aquest bon home potser ara parlaríem tots francès.
• Tenen una xarxa de metro que tomba d’esquena, a part de ser la més antiga del món, però això no treu que ara es veu obsoleta, vella, rònega, deixada i claustrofòbica. Se salva, però, perquè durant la Segona Guerra Mundial va salvar la vida a moltíssima gent. Cosa que també et recorden bastant sovint…
• El Big Ben de nit, amb els llums verds, sembla un puticlub
• Soho = Gràcia + Les Rambles
• No vaig acabar d’entendre perquè tenen monedes, doncs a molts llocs no te les volen si veuen que portes bitllets. I això per no parlar de la ferralla petita, que no te la treus de sobre de cap de les maneres.
• Sorprenent també que durant tres dies només vaig veure 3 cotxes de la marca Seat, mentre que vaig veure 4 o 5 Lamborghinis, un parell de Maybachs, uns quants Rolls Roys, incomptables Porsches i bastants Ferraris. En conclusió, a Londres hi ha molta pasta.
• Els carrers, carreteres i vorades de la ciutat foten pena. La majoria tenen esquerdes, estan repletes de xiclets enganxats i trepitjats, i necessiten una mà de pintura urgent.
• Plou. Sempre plou.

En definitiva, Londres és una gran ciutat, una ciutat que marca el moviment mundial, la ciutat on s’hi couen la majoria d’afers, una ciutat amb una diversitat de cultures enormes i, sobretot, una ciutat amb una història que no te l’acabes. No és com Roma, però la història Londinenca ha marcat molt més la nostra vida recent que no l’imperi Romà. Més història que casa nostra? Segurament la mateixa, però la saben vendre millor.

M’ha agradat la ciutat? Si, molt. M’esperava bastant el què m’he trobat, però si, m’ha agradat. M’he proposat tornar-hi de manera més o menys regular ja que, tal i com he dit, em queden moltes coses per veure.

PD: Tornant British Airways em va perdre la maleta. No sé si té alguna cosa a veure amb la unió amb Ibèria, però em va fer rabiar de mala manera. Segons sembla, però, la maleta ja està a Barcelona i localitzada. Veurem quan tardo a recuperar-la…

Corria l’any 2000, o això em sembla recordar, i a Sant Joan de les Abadesses feia un dels millors estius que recordo. En aquella època la meva vida passava per anar dia si i dia també a la piscina, jugar partidets de futbol totes les tardes, a la nit anar a prendre alguna cosa al bar i, els caps de setmana i dies especials, treballar per l’oficina de turisme del meu poble. No hi treballava a jornada completa, com ja deveu haver deduït, però sempre que feia falta, ja fos per un espectacle, festa o concert, els anava a ajudar de molt bon grat (esperant cobrar la part acordada pocs dies després, això si).

Sant Joan és famós per moltes coses (que ara no enumeraré), però si per alguna cosa destaca especialment és pel cicle de representacions del comte Arnau que es duu a terme cada estiu al claustre del monestir. Aquesta col·laboració entre el grup de Teatre SAT i l’ajuntament de la vila té com a punt àlgid la representació de l’obra del comte Arnau pròpiament dita. El dia de la funció són molts els preparatius que s’han de fer, i jo, com a bon col·laborador que era (i segueixo essent), estava allà per tot el què fes falta.

El matí, des de les 10, era imperatiu habitar una petita carpa situada a fora del monestir per vendre i repartir entrades, deixant escollir, això si, el seient més confortable de tots els disponibles. També hi havia l’opció de comprar entrada per les tres funcions, diferents totes, previstes i englobades dintre del cicle. Però aquesta opció, tot i el descompte, només l’exercien uns pocs personatges del poble. Però eren cada any els mateixos, això si. Un d’aquests personatges, del qual no diré el nom, sempre comprava els seients 1 i 3, i vint minuts abans de la funció passava a recollir les entrades acompanyat pel seu acompanyant, que podia variar des de les filles, alguna parenta o alguna parella esporàdica i fugaç. Aquell any 2000 va venir amb la seva parella…

La funció començava a les vint-i-dos trenta de la nit i jo, havent sopat d’una esgarrapada, tornava a estar a la carpa després d’haver descansat a la tarda, mitja hora abans i apunt per vendre entrades, repartir les comprades i, si es dongués el cas, vendre també algun producte de marxandatge. Érem uns quants els que voltàvem per allà esperant que tot sortís el màxim de bé possible. Jo a fora venent, d’altres portant coses des de l’oficina cap al Claustre, un altre a la porta del claustre rebent la gent, etc. Tots teníem una funció i tots intentàvem fer-la el millor possible.

A les 22:05, quan amb prou feines portava 10 minuts al meu lloc de treball, va arribar, puntual com un clau, el comprador dels seients 1 i 3. Home de poble, i per tant gat escaldat, cada any era el primer d’arribar per si les mosques. El bon home venia acompanyat d’una dona, difícilment catalana, que l’hi agafava el braç amb tot l’amor que un es pugui imaginar. Educadament van recollir les entrades que jo, amb un somriure d’orella a orella, els hi vaig donar. I aprofitant que eren allà, i que no hi havia cua encara, el molt Casanova va preguntar a la doncella si volia algun souvenir com a record. Ella, sense veure-ho massa clar, l’hi va etzibar que l’hi faria gràcia una colònia del comte Arnau i jo, molt cordialment, els hi vaig deixar olorar. Va semblar que no els hi afectés gens la terrible olor a gasolina del producte i, deixant-se portar per un amor sense fronteres, el “ric” gentleman va comprar la colònia. Entrades i colònia en mà van marxar cap al claustre, disposats a començar a escalfar les cadires.

A la entrada del claustre, com manava la tradició, el capellà del poble esperava el públic per anar-los saludant un per un; a part, es clar, de la noia que estripava les entrades. Com que no hi havia una gran afluència de gent, i el capellà i el nostre amic eren bons coneguts, van parar-se a xerrar un ratet. No recordo per quins camins va anar la conversa, ni tampoc quins temes van tractar ni si el tractava de vostè o no. El què si recordo perfectament és que en un moment determinat de la conversa el nostre cavaller més il·lustre va deixar anar la següent frase: “Si, és una puta, però l’hi he comprat una colònia!”. El capellà, esglaiat, se’l va treure ràpidament de sobre i la Sònia, la noia que estripava les entrades, l’hi va esparracar l’entrada mentre em mirava tot aguantant-se el riure. Jo, a una distància prudencial, vaig poder riure tant com mereixia la situació. És a dir, molt!

I aquesta frase, que tanta gràcia ens va fer, ja ha passat, de manera oficial, a formar part de la meva història personal i, poc a poc, va entrant dintre la del poble. I és que pot tenir un munt d’aplicacions! Proposaré, de cara a aquest estiu, que un dels tres espectacles porti per títol el mític “Si, és una puta, però l’hi he comprat una colònia!”. O, si més no, que es mencioni d’alguna manera en el cartell. Crec que els Santjoanins hauríem de treure més partit a una frase tant perfecte. Històrica gairebé!

19:02h: Els informatius de TV3 confirmen la noticia: Angela Merkel acaba de ser assassinada per un franctirador. No hi ha més noticies…

19:05h: Interessant gir de guió, tot i que no sabem quines repercussions pot tenir això a nivell mundial. Què passarà amb Alemanya? I Holanda? I Àustria?

19:06h: Ens estem emmerdant per moments…

…

19:07h: Les noticies no tenen re, els alemanys han tallat la connexió i a totes les cadenes es limiten a donar recopilacions de tot el què ha passat en les últimes hores.

19:10h: Segons diuen, una ofensiva Corea-xinesa ha fet retrocedir les forces Aliades de les platges de Pusan. Les batalles estan essent dures i es preveuen llargues. Els Aliats s’hi juguen la porta d’entrada a Àsia.

19:12h: Les forces angleses, que han sortit fa hores de la Índia, encara no han arribat a ajudar els americans i japonesos. Estan travessant el mar de la Xina i fa rato que no se’n saben noticies.

19:15h: Es talla la senyal de la televisió. Alguna cosa ha passat.

19:17h: Tampoc funciona la radio ni el telèfon. Puta Telefònica! Qualsevol moment és bo per queixar-se…

19:20h: El 3G de l’iPad si que funciona. Sembla ser que una voladura a Plaça Catalunya (per retirar brossa i seguir buscant supervivents) ha deixat mitja Catalunya sense cobertura de cap tipus. A casa ja ens temíem el pitjor.

19:21h: Aprofito la falta de comunicacions per anar-me a dutxar, que avui he fotut una bona suada!

19:32h: Pa… pa… paparamericano! Tu, tu, tu…

19:45h: M’emprenyo com una mona! No hi ha el meu barnús (robat d’un hotel) al lavabo petit de casa meva. He de fer servir les tovalloles com la gent normal i pobre…

19:50h: Encara no funciona la tele ni la radio, però tornem a tenir Internet.

19:52h: Aprofito per mirar el correu.

19:53h: Encara hi ha gent que es creu que l’Andy i en John són els propietaris de Messenger i tenen intenció de tancar-lo… Per Déu!

19:54h: Un mail de la feina m’informa que durant els pròxims dies, i a l’espera de que la cosa es normalitzi, haurem de treballar des de casa. El mail també informa que ningú de l’empresa ha resultat ferit en l’atemptat de Plaça Catalunya. Menys mal.

19:55h: Aprofito, també, per penjar quatre tonteries al Tumblr. Totes tenen a veure amb la guerra, la cosa segueix sense pintar bé.

20:01h: Entro a la web de la BBC.

20:02h: “MI6 Strikes Germany”

20:04h: Llegint entre línies dedueixo que l’MI6 ha tingut alguna cosa a veure amb l’assassinat de la Merkel.

20:07h: Tornem a tenir senyal a la tele. Estan donant les notícies i, efectivament, parlen de que el franctirador de la porta de Brandenburg servia a les ordres de la Reina d’Anglaterra. No es tenen detalls ni noms.

20:10h: Sembla que els Anglesos varen aprendre alguna cosa durant la Segona Guerra Mundial i aquesta vegada ho han intentat acabar per la via ràpida. Veurem com reacciona Alemanya i les forces de l’Eix.

20:15h: Informa la CNN que el govern Alemany s’ha tancat al Bunker governamental per decidir com actuar. De moment no hi ha declaracions.

20:18h: A Pusan continuen les hòsties. No hi ha informació de cap tipus i les forces angleses segueixen desaparegudes. L’exercit Americà de moment aguanta, però tem una envestida Russa.

20:25h: Zapatero està viatjant a París. S’ha de reunir amb Cameron, Sarkozy, Berlusconi i Hillary Clinton per decidir quina serà l’aportació espanyola i europea a la guerra.

20:30h: Seguim enganxats a la tele, la programació està completament potes enlaire, em sembla que avui no podré veure House…

20:36h: La xifra de víctimes en l’atemptat de Barcelona ja arriba a les 1449. Madrid ja s’enfila fins les 1800 víctimes. Fem un repàs mental i ens sembla que cap familiar, amic o conegut estava la zona en el moment de les explosions.

20:38h: Segueixen repetint les mateixes noticies, no hi ha novetats. Tot el món està a l’espera de veure quin és el següent pas. Jo confio que no hagi de presentar-me a files i que el compromís espanyol a la guerra sigui breu, petit i ridícul. Com sempre vaja.

20:45h: Decidim desconnectar un rato, així que parem la tele i ens dediquem a altres temes. Ma mare fa el sopar, jo i el meu germà juguem al FIFA i mon pare navega per internet.

20:52h: Soroll d’avions per sobre nostre. Cap al Charles de Gaulle suposem…

21:13h: “Ràpid, poseu la tele! Ja mateix!” El meu pare exaltat ens fa posar la tele i abandonar l’interessant Manchester Bayern que dominava amb claredat. Ma mare ve ràpidament des de la cuina.

21:14h: Núria Bacardit en directe des de Algesires. És de nit i es veuen explosions, llums i sorolls de fons. Ens explica, mentre es tapa una orella amb la mà, que l’exercit marroquí acaba de desembarcar a Gibraltar. Ceuta i Melilla ja han caigut.

21:15h: Una gran explosió la fa caure per terra. S’aixeca i ens comenta que l’exèrcit espanyol està vinguen amb tota la rapidesa possible des de Granada. Les tropes angleses i espanyoles no aguantaran gaire.

21:18h: El Rei de Marroc confirma l’autoria dels atacs. Diu que els espanyols pagaran per tot els abusos dels últims anys. Algèria, Tunísia i Líbia donen suport a l’atac i estan enviant efectius. Egipte es manté al marge. Es talla la connexió amb Núria Bacardit.

21:20h: Des del telenotícies de Tv3 donen pas, en directe, a Zapatero i David Cameron des de l’Eliseu de París.

21:21h: Els dos dirigents confirmen que els seus països acaben de declarar la Guerra a Marroc. Que aquest gest no pot quedar així, i que la revolta serà aplacada amb duresa i contundència.

21:25h: Se’n van sense contestar preguntes. En Ramon Pellicer ens confirma que l’exercit espanyol ja està arribant a la zona i que del Charles de Gaulle acaba de sortir una flota de bombarders Aliats cap a l’estret.

21:26h: Ma mare ha cremat tot el sopar… Avui Bikinis!

21:28h: Marroc està bombardejant Gibraltar i Espanya amb míssils de llarg abast des de l’altre continent. L’exercit espanyol encara no ha arribat, i les poques tropes de la zona no podran aguantar més.

21:35h: Joder joder joder! Imatges per satèl·lit mostren 5 fragates de l’Eix apunt d’arribar a la zona. No afluixen les bombes.

21:42h: Tarifa i Algesires acaben de declarar el toc de queda. Espanya està en Deft Con 1. Des de la guerra civil que no es donava. Estem acollonits!

21:45h: Arriben els bombarders! Arriben els avions! Cagat amb la rapidesa!

21:46h: Estan netejant les aigües espanyoles! Les fragates retrocedeixen, però sembla ser que Gibraltar ha caigut!

21:50h: Es confirma que Gibraltar, Ceuta i Melilla pertanyen a Marroc. L’exercit espanyol estableix bases al voltant. En Pellicer ens informa de que s’espera l’arribada de les tropes angleses per actuar.

22:00h: Mengem Bikinis amorrats a la tele.

22:10h: Es confirma que en 10 minuts Obama sortirà en directe per tot el món des de la casa blanca.

22:12h: Anuncis! Em sembla que és el primer cop en moltes hores que veig anuncis. Fins hi tot els trobava a faltar. Jeje…

22:18h: Prou d’anuncis no? Que ens acaben d’atacar, collons!

22:20h: Surt Obama des del despatx de la sala oval. Comença el discurs, com no, amb un “Americans”

22:21h: Ah, no no! Ha dit “Americans i ciutadans del món”. Si si, està exercint de president del món. Bé, de fet gairebé ho és…

22:22h: Comenta que el món està visquen dies de transició, amb batalles a tots els racons i escalades de tensió. Assegura que tots aquests actes de guerra i contra la humanitat violen, reiteradament, els tractats de Ginebre, i promet que no quedaran impunes. Defensa que les forces de l’Eix seran reprimides i,si no queda més remei, usaran tota la seva força i capacitat militar. Segueix parlant dels drets i deures dels civils… Bla, bla, bla… coses que ja no interessen.

22:30h: Tornem a les noticies. Un gràfic! Per fi un gràfic!

22:31h: Aham…

22:32: Ok, ja ho he entès. Hi ha moltes hòsties i molts moviments, però a grans trets la guerra es divideix amb dos bàndols: els Aliats i les forces de l’Eix. Són originals eh els putes!

22:35h: Les forces de l’Eix són Xina, Corea del Nord, Rússia, Alemanya, Àustria i, el nou membre, Marroc. Tot i això, Líbia, Tunísia, Algèria, Veneçuela i Iraq han mostrat el seu suport vers l’Eix. Al mapa els pinten de color vermell. Jeje, com els comunistes!

22:36h: Les forces Aliades, pintades de blau, són Corea del Sud, Japó, Estats Units, França, Anglaterra i Espanya. Polònia i Holanda, conquerides i amb el govern a l’exili o arrestat, han mostrat suport per l’Aliança. Itàlia, Grècia, Canadà, Austràlia i Brasil també han donat senyals de donar suport a la causa.

22:40h: Sembla que el tema no pot estar més emmerdat. Ara toca esperar la reacció Alemanya. Oh!I els Russos! Que, a part de fer capitular Polònia, encara no han fet re. Ai, ai ai que pinta malament la cosa…

22:44h: Acaba de marxar la llum. No va absolutament re.

22:54h: No sabem què ha passat.

23:00h: Tot el poble està a les fosques. Per la carretera passen cotxes de moros carregats fins a dalt de tot. Si, millor que marxin que es juguen un bon madero d’hòsties.

23:03h: Torna la llum. No tenim internet, ni radio ni tele. Alguna cosa ha passat.

23:07h: La pantalla de la tele s’acaba d’il·luminar de color blau. Un soroll de baixa freqüència ens acaba de deixar a tots sords.

23:08h: Apareix el símbol de la Casa Reial i l’escut espanyol. Unes lletres a la part inferior ens informen: “Mensaje para la ciudadania”

23:10h: Una veu pregravada ens indica que Espanya ha estat atacada i que s’ha declarat el toc de queda a partir de les 17:00 de la tarda. Es recomana no sortir de casa a no ser que sigui estrictament necessari. El missatge es va repetint. Seguim sense televisió, ni ràdio ni internet.

23:13h: Passen per la carretera centenars de cotxes de l’exèrcit. Duen les sirenes engegades i van a tota hòstia.

23:15h: Ha passat alguna cosa molt grossa, però no sabem què.

23:34h: El missatge de la tele es segueix repetint. Collons! Collons! Collons! Quin neguit!

Continuarà…

No recordo exactament quin era el recorregut. Tampoc recordo quins dies i vam anar ni quins castells vam visitar. Sóc un desastre. El què si que recordo és la visita al castell de Chenonceau, també conegut com a Castell de les Dones.

És un castell espectacular, que flota sobre el riu Cher i que manté la serenitat, l’elegància i el Savoir-faire que els francesos havien tingut fa anys, i durant poc temps, i que ara han perdut irremeiablement, convertint-se en un poble gris, fosc i que viu d’un passat oblidat i fugaç que mai havia arribat a tenir del tot. Però bé, ara no és moment de criticar els francesos, tot arribarà.

Com deia, estàvem de visita a Chenonceau. Havíem pagat un preu excessiu per entrar i estàvem caminant una llarga travessia d’arbres verds amb l’objectiu clar d’arribar al castell, fer les fotos de rigor, visitar-lo fent veure que en sabíem més coses de les que en posa a la wikipedia i mirar, si era possible, de robar algun objecte. Després de caminar el què em van semblar uns tres-cents kilòmetres per fi vàrem arribar al castell, i la sorpresa va ser majúscula al veure que tota la puta façana estava farcida de bastides, sacs de runa i palets plens de totxanes. Quina classe de monstre pèrfid i copròfag havia tingut la genial idea de fer obres durant l’època més forta de turistes? Francesos, és veritat…

Amb una emprenyada descomunal (gairebé tant com el mateix castell) vam posar-nos a la cua per tal d’entrar a les estàncies. La cua era desordenada, plena d’espanyols cridaners, d’holandesos vermells, japonesos fotògrafs i grans suadors. Per sort l’espera va ser curta i, gràcies a Déu, el sol no apretava amb gaire força. Un cop a dins el palau la impressió va millorar considerablement quan, per fi, vam poder comprovar que les obres només s’estaven realitzant a la part exterior. De cara a la galeria, vaja.

Jo era la segona vegada que visitava el castell, ja que la primera em va causar un gran impacte i en tenia un gran record (record substituït per la imatge del castell amb la puta bastida), així que vaig disposar-me a fer de mestre de cerimònies i guiar la meva parella per tot l’interior de la finca. Vàrem visitar les cuines, les sales d’estar, la sala de caça, el menjador, la sala de repòs, el despatx, l’habitació presidencial, les estàncies dels convidats, els banys, el rebost, el magatzem i un llarg etcètera d’habitacions inútils.

Encara no havíem pogut robar re quan la Mariona em va comentar que havia d’anar al lavabo, segurament a causa de tota l’Orangina beguda (una de les poques coses aprofitables dels francesos). Correctament l’hi vaig indicar on era el servei femení i, en vistes de la cua que hi havia, vaig dir-li que l’esperava al pis de d’alt on, si la memòria no em fallava, hi havia un petit museu amb tot de peces que els francesos consideren art (francesos… en serio?). Dit i fet.

Sorprenentment em va costar trobar les escales i encara em va estranyar més que aquestes estiguessin protegides per un cordó vermell de vellut. Jo, intrèpid català com sóc, vaig passar hàbilment per sobre la barrera, creient que la Mariona faria el mateix, i vaig començar a pujar unes infinites escales de cargol. Tot i que el castell només tenia dos plantes, o això semblava des de fora, vaig tardar un rato llarg en veure el final de les austeres escales. Quan per fi vaig arribar al final una vella i poc decorada porta de fusta em va fer preguntar, de bo de veres, si realment allò era el museu que jo recordava. No les tenia totes, no us enganyaré, però ja que havia arribat fins allà sentia curiositat per saber que hi havia darrera de l’última barrera que em quedava, així que vaig obrir la porta…

L’habitació estava perfectament il·luminada per la llum que entrava per unes grans finestres rodones que, juraria, no es veien des de fora. El terra, emmoquetat de vermell, semblava que no l’hagués trepitjat mai ningú, i les parets, clafertes de lleixes arrebossades de llibres, deixaven veure un color grogós més propi del Duc de Kent que no dels vulgars francesos. Al mig de la sala una petita taula rodona de fusta, enferriolada fins a dir prou, aguantava una espècie de tetera de porcellana blanca i blava. Una butaca individual de color blau em vigilava des de l’altre extrem de la sala.

Lentament em vaig acostar a la tetera. Notava com si algú em controlés, tot i que no era capaç de veure cap càmera enlloc. De sobte se’m va obrir el meu instint cleptomen i vaig pensar que aquella tetera m’estava demanat a crits que la robés. Vaig reposar la motxilla a la butaca, vaig obrir les cremalleres i, després de llençar a terra uns quants kleenex bruts i un envoltori de Toblerone, vaig anar per agafar la tetera. Al agafar-la, però, en va començar a sortir un fum verd i dens. Jo, espantat, vaig tirar la tetera al terra, caient jo darrere seu. acollonit des de la moqueta vaig poder comprovar com el fum verd s’anava ajuntant fins a crear una espècie de persona, verda lògicament, que lluïa un turbant al cap i portava uns pantalons de lli blancs i unes babutxes als peus.

Encara estava al·lucinant quan l’individu verd, amb els braços creuats, em va dir que era el geni de Chandul i que em compliria tres desitjos. Fent memòria de totes les meves lectures a la wikipedia vaig recordar que els Chandul eren una tribu de l’Argentina que, gràcies als espanyols, havien desaparegut ràpidament. Em vaig incorporar sense acabar-me de creure el que estava veient i, amb un somriure d’orella a orella, imaginat-me tot el que podria aconseguir, l’hi vaig preguntar: “El Geni de Chandul?” i ell em va contestar “El que ara mateix et follarà el cul!”. I dit i fet.

No sé si la història pot tenir alguna cosa a veure amb el meu odi vers els francesos, però fins el dia d’avui no l’havia explicat mai a ningú. Us demano, per tant, discreció. Val a dir que el violador anal verd argentí no em va complir cap desig i tal hi com havia aparegut va desaparèixer. Rient. Rient com un cabró, això si.

Ens tornàvem per veure qui duia el cotxe cada setmana. Al meu amic Patrick Harrington li tocava un cop de cada tres setmanes. Era un panameny rialler mig americà (de pare), mig panameny (de mare), mig lleidatà (de dona) que solia venir a la universitat amb un Citroën dos cavalls, atrotinat, que difícilment passava de seixanta quilòmetres per hora en pla, però que en baixada fàcilment passava de velocitats segures perquè, com ell mateix deia amb aquell accent curiós, mig caribeny mig de la terra ferma, cara avall fins i tot la merda corre. Tenia una mica l’aspecte d’en James Steward, aquell americà malgirbat que ho sabia tot i que pensava que si parlava en anglès prou a poc a poc tothom l’entendria.

Casat i assenyat, feia l’arrabassada cantant cançons criolles, en tercera en retenció i negociant els revolts en segona. Era un home de seny que sempre explicava anècdotes del canal (de Panamà) com sio l’enyorés, conduïa amb cura i ens deixava sans i estalvis prop d’alguna estació dels Ferrocarrils Catalans des d’on ens repartíem per tota la Barcelona de Cerdà ara fa un munt d’anys.

Sortíem de l’Autònoma, que en aquells anys semblava més un campament de hippies o de gitanos que no pas un centre educatiu universitari seriós, després de passar el matí en una combinació de classes rares, assistències al bar, preparacions de manifestacions, tancades a les aules per qualsevol collonada i mirar d’imaginar com seria millor la vida que ens esperava mentre miràvem com els grisos se’ns enduien algun professor per alguna inconfessable inclinació política. A la tornada, l’Arrabassada i cap a casa a estudiar i a planificar les nits de la Paloma del proper dijous.

Els que estàvem acostumats a conduir per revolts traïdors a les carreteres del nostre Pirineu natal sabíem que beure no era (ni és) un bon complement a la conducció de ginys mecànics autopropulsats. L’alcohol altera la percepció de les distàncies de frenada, l’habilitat en les traçades i potencia el convenciment que som millors conductors del que en realitat som. Però, hi havia altres substàncies… jordi

El matí del dimecres vuit d’octubre de mil nou-cents vuitanta lluïa un sol tebi al campus de l’Autònoma i a cap de nosaltres no ens preocupava una merda si Ronald Reagan guanyaria a Jimmy Carter, el rei dels cacauets, o no a les properes eleccions als States. Aquell matí, un amic nostre de León havia dut sense motiu aparent unes quantes ampolles d’un vinet negre peleón que ens va desbridar la llengua i ens va fer entrar gana. En aquells temps, els bikinis, els de menjar, eren una novetat i al bar de la Facultat de lletres de l’Autònoma, la Basilia, una cacerenya altiva, formosa i negríssima que s’havia tatuat el nom del seu nòvio al braç esquerra amb un clip roent escalfat amb un encenedor Bic, els feia de collons.

Tres o quatre bikinis més tard ja tots anàvem per l’enèsima cervesa i saltàvem i corríem pel campus com cabirols descerebrats empaitant noies, llençant-nos llaunes de cervesa buides i convencent al professor d’italià que ens cantés alguna cançoneta napolitana clàssica com ara el Torna a Surriento, Santa Lucia o alguna més moderna (llavors) com ara Maruzella de Renato Carossone, cosa que sempre acabava fent sota la influència etílica i insistent de la nostra joventut desbocada.

El sol lluïa sobre un cel blavíssim i els Boeing que anaven cap al Prat guixaven el cel amb alifats euclidians que ningú no tenia collons de desxifrar. La vida reposava tranquil·la sobra la mal cuidada gespa del campus mentre algú recitava Homer, altres calculaven azimuts celestials o altres liaven maria de la bona amb paperets per al caldo robats a casa, més llunyana que plutó.

Els anys seixanta havien arribat tard a la nostra rara i estèril España Osborne Domecq con dos cojones, The Beach Boys fascinaven i tots cantàvem Lolasense saber massa ben bé que era la història d’un tio i no d’una tia, però tampoc no importava massa en aquells dies en què encara no sabíem ben bé siJefferson Airplane eren els mateixos que Jefferson Starship o no. Moustaki arrassaba amb tot, Brassens era Déu, Paco Ibáñez cridava pels escenaris consignes sobre qualsevol cosa consignable i, aquell vuit d’octubre, el nostre amic Harrington estava decidit a fumar de valent, les herbes de colors que havia dut en Recasens.

Del vi peleón i els bikinis, vàrem passar a les cerveses, els crits i finalment, a l’hora de marxar en Patrick havia aconseguit liar més o menys un petardo descomunal que ens vàrem anar passant en harmonia i pau universal. Lovely Rita sonava estranyíssima amb aquell accent caribeny d’en Patrick, però no ens va importar gens quan vàrem agafar el SEAT 127 d’en Recasens qui, anys més tard, es dedicaria a la caça major i al negoci de les pells.

En Josep Recasens, en Patrick Harrington, jo mateix, un canadenc errant, Pierre crec recordar que es deia, que ningú no coneixia però que recitava els poemes de Cohen amb mestria, i el meu amic Xevi López ens vàrem encabir, fumats, suats i alegres a l’estret i no massa potent SEAT 127 del nostre amic futur traficant de pells.

Com era d’esperar, les costes per enfilar-nos a l’arrabassada es varen fer lentament, els trenta-cinc cavalls de vapor del 127 no donaven per a massa alegries amb cinc passatgers cantadors, però tan bon punt com vàrem veure Barcelona estendre’s cap a la mar mediterrània, oculta encara en aquell llavors, en un quadriculat harmoniós se’ns varen començar a aplicar les lleis de la mecànica de Newton, i la gravetat universal. Jo era l’únic amb coneixements de física bàsica i entremig de la sinestèsia desbocada de la nostra amiga maria vaig notar els primers símptomes d’acceleració que el malmès motor del SEAT d’en Recasens aplicava amb ajut de la impressionant gravetat de l’arrabassada i vaig ser l’únic conscient de l’escurçament de les meves magnituds bàsiques per l’efecte de Lorentz. Patrick Harrington no parava de cantar amb el seu peculiar català que cara avall fins i tot la merda corre. I no anava errat.

Als primers revolts en Recasens controlava la situació mínimament, però al poc, la situació era de desesperada caiguda lliure i derrapada lliure a tomba oberta. Amb una penetrant olor de pneumàtics cremats que se’ns colava per les finestres obertes, en Recasens va avançar ciclistes i motoristes, va provar de redissenyar el traçat de l’Arrabassada i va comprovar amb estupor el principi físic pel qual els frens transformen l’energia en calor primer i en horror després. Vuit revolts més avall els frens ja ens eren inútils i a la pudor de pneumàtic cremat se li sumava ara la de pastilles de frens fregides.

El canadenc se les enginyava per anar canviant de cançó al cartutx de la cinta de vuit pistes d’en Recasens mentre tots anàvem d’una banda a l’altra al ritme de Boney M, Elvis, o Elton John. L’habilitat d’en Recasens devia ser notable perquè malgrat derrapar a tots i cada un dels revolts d’una Arrabassada lliure de controls de tràfic en aquell llavors i perdre un altaveu i dos cartutxos de vuits pistes en algun revolt va aconseguir arribar a baix de tot amb el cotxe i nosaltres sans i estalvis i enfilar a tota hòstia i reduïnt marxes com  un desesperat pel primer carrer amunt que va trobar fins a aturar el cotxe enmig d’una descomunal polseguera en un descampat lliure encara d’especulació després d’haver tallat l’encesa del motor.

No vàrem ser conscients de les seves habilitats ni del perill fins passada una bona estona. El canadenc Pierre va desaparèixer al poc per una de les finestrelles del darrera, en Patrick va marxar caminat tranquil·lament, com si no hagués passast res fins la primera parada de taxis, que no quedava massa lluny, mentre cantava cançons criolles, però el meu amic Xevi López i jo ens vàrem quedar amb en Recasens per acabar de cantar totes les cançons del cartutx de vuit pistes fins que la gana ens va vèncer, els pneumàtics i el radiador del 127 varen deixar de fumejar, i quan els frens cristal·litzats varen tornar actuar de manera més o menys normal en Recasens ens va poder dur al nostre pis del carrer Còrsega havent dinat on, després de moltes rialles, en Recasens, en Xevi López i jo mateix ens vàrem ventilar amb la resta de companys del pis unes excel·lents ampolles de Moriles que algú havia oblidat a la nevera estranyament atapeïda de canalons i plates d’ensaladilla russa.

No recordo com va acabar la nit, però al bar de sota casa encara vàrem poder sentir als dos treballadors del metro clients habituals del bar insultar-se decididament amb unitats de capacitància, microfaradi i similars, com sempre feien a altes hores de la matinada.

L’Any 1973 la família McCullin, catòlica i extremadament conservadora, estava d’enhorabona, la seva filla gran, la Kate, havia de començar les seves classes de medecina a la universtiat de Yale. Era un estiu fred, rarament fred, i la família al complert estava ultimant els preparatius perquè la kate no enyorés la seva petita i blanca casa paterna quan marxes a molts kilòmetres de distància per estudiar.

La Kate s’agafava a la lleugera la seva aventura universitària i semblava més preocupada pels nois de Linn que per la carrera que estava a punt de començar. Cada nit anava al bar del poble i tornava a altes hores de la nit, algunes vegades completament borratxa, d’altres acompanyada per algun home i, de tant en tant, sola i serena.

El dotze d’agost, abans de sopar i de sortir cap al bar de sempre, ja que a Linn no hi havia masses més opcions, va decidir prendre’s un bany relaxant per desconnectar de l’ambient familiar, molt enrarit degut a la seva imminent marxa. Va omplir la banyera, si va tirar sals de bany, d’aquelles grogues amb olor vainilla, i si va capbussar tot escoltant les cançons que sonaven a la radio. Mentrestant la seva mare preparava el sopar a la cuina i son pare jeia mirant algun partit universitari a la tele vella de raigs catòdics. Els tres germans de la Kate, més petits tots, jugaven a Base-ball al patí interior de la finca.

De sobte un crit eixordador va fer que tots paressin de fer el què estaven fent i prestessin atenció. La música del bany havia deixat de sonar, i un silenci sepulcral envoltava la casa. Començava a fosquejar i tota la família McCullin estava esperant saber a què s’havia degut aquell crit esgarrifós. Novament es va tornar a sentir un crit, amb la diferència que aquest cop va ser més greu i va venir acompanyat d’un terrible cop de porta.

En Joe McCullin va aixecar-se ràpidament de la seva butaca unipersonal i va pujar, a tota velocitat, cap al pis de dalt on la Kate estava banaynt-se. El passadís, de parquet vell i abonyegat, estava moll i la porta del bany, al final del passadís, estava oberta. Quan en Joe va arribar al lavabo va cridar a la seva dona, la Sally, que pugés corrents. La Kate estava estirada al terra de l’excusat, envoltada per un bassal de sang i amb la pell completament blanca i nua. La porta tenia el forrellat trencat, i hi havia rastres de sang. Quan els nens i la Mare van veure la Kate no van poder evitar cridar i començar a plorar. En Joe va comprovar que estava viva i, amb tota la delicadesa que podia tenir un home que manava camions, la va agafar i la va portar al seu llit. De camí a l’habitació de la Kate va notar com el cos de la seva filla pesava molt més del que s’hauria pensat i es va fixar, també, amb unes estranyes marques que tenia als palmells de la mà i als peus. La Sally, creient que es tractava d’un assassinat va afanyar-se a trucar a la policia.

La policia va tardar poc més de cinc minuts en arribar, temps suficient com per comprovar que la Kate estava perfectament viva i que, a part dels estigmes, no tenia cap ferida que l’hi hagués pogut fer brollar tanta sang. La policia va comprovar les empremtes dactilars de tota la família i es va passar un bon rato buscant pistes que poguessin orientar la búsqueda i resolució del què havia passat. Enmig de tot aquest merder la Kate, que reposava al llit amb una tovallola humida al cap, va despertar sense recordar re. No va saber dir, ni a la policia ni a la família, que havia passat, però va assegurar que es trobava bé. Els estigmes de mans i peus, sospitosament, havien desaparegut i l’única proba del què havia passat era la taca de sang del bany. Després de les preguntes de rigor la policia va marxar, no sense abans recomanar que portessin la Kate al metge i recordar-los que per qualsevol cosa més els truquessin.

Aquella nit la Kate va sopar a casa i, per primera vegada en molt de temps, no va sortir al bar del poble. La família va insistir molt en anar a l’hospital, però la Kate, desmemoriada, no en va voler ni sentir a parlar. Poc més tard de la mitja nit, i després de resar les oracions pertinents, més alguna d’extra després de tot el què havia passat, la família McCullin va anar a dormir. Abans, però, van revisar que tot estigués correctament tancat i barrat.

A les dues cinquanta tres de la matinada, amb tota la família dormint, la Kate va deixar anar un crit terrorífic. Tota la casa es va despertar de sobte, alguna cosa estava passant i, segurament, estava relacionat amb l’afer del vàter. En Joe va agafar la seva vella escopeta de caça i, seguint les ordres de la Sally, va anar a tot corre cap a l’habitació de la seva filla. Els tres nens espiaven des de les seves habitacions, el parquet grinyolava com mai i, misteriosament, tornava a estar moll. La porta de la Kate estava tancada, però per les escletxes sortia una intensa llum blanca. En Joe va pensar que la Kate estaria desperta i espantada a sobre el llit, pensant amb el què havia passat a la tarda, però quan va obrir la porta va veure que anava molt errat. Va deixar anar l’arma a terra i acate seguit va caure ell també. Espantat des del terra veia com la seva filla, completament ensangrentada, flotava, com per art de màgia, sobre el llit. La finestra estava oberta i no hi havia cap rastre d’aquella llum blanca.

Quan en Joe encara estava intentant païr el que passava la Kate va començar a recitar, amb veu greu i amarga, versos indesxifrables amb algun idioma perdut. Entre vers i vers escopia sang i els seus ulls s’anaven tornant cada vegada més negres. Quan la Sally va arribar, i encara amb en Joe a terra, va anar corrents a abraçar la seva filla que, completament tenyida de vermell i vomitant, seguia recitant. La Sally sabia perfectament que estava passant, així que, tot plorant, va començar a resar abraçada a la seva filla. Inesperadament la Kate va caure desplomada a sobre el llit i va continuar dormint amb el son més profund que mai l’hi havien vist. En aquell mateix moment la Sally va agafar el telèfon i va trucar al capellà del poble. Mitja hora més tard va arribar.

Eren quarts de quatre de la matinada, aparentment tots els fills dormien, i la Sally i en Joe, que ja havia començat a beure, explicaven al capellà què havia passat. Tot apuntava a una possessió, ho sabien els tres, però cap s’atrevia a dir-ho pel seu nom. Mentre meditaven tota mena d’opcions van sentir con un dels seus fills cridava histèric perdut des del pis de dalt. El crit va ser fugaç però eixordador i quan va tornar el silenci es van apagar totes les llums de la casa i les finestres es van obrir misteriosament. La remor del vent va entrar a la casa i del sostre en va començar a degotar sang. Els tres van pujar corrents cap a dalt per saber que dimonis estaria passant.

La kate estava dreta al mig del passadís. Tenia els ulls en blanc i, tacada de sang, parlava amb veu baixa mirant cap a terra. Quan els va veure va marxar corrents, de quatre grapes, cap a la seva habitació i va tancar la porta d’una volada. Les portes dels seus germans estaven obertes i de cada una d’elles en sortien petjades de sang. En Joe, la Sally i el capellà van entrar a tot corre a la primera habitació, i van quedar glaçats en veure el panorama. El més petit dels seus fills jeia estirat a terra, completament degollat i amb cara de dolor. Les parets, amb pòsters de dibuixos animats, estaven empastifades de color vermell. El panorama de les altres habitacions era el mateix: els tres nens havien estat degollats. La Sally es va desmaiar i en Joe, posant-se les mans al cap, es preguntava perquè collons els hi estava passant tot això. En mig de tot l’espectacle van començar a sentir forts cops i rialles a l’habitació de la Kate. Quan en Joe i el capellà van entrar se la van trobar despullada, amb els cabells arrencats i destrossant-se les dents a cops de cap contra la paret mentre reia diabòlicament. Els va mirar de dalt a baix i amb les ungles va començar a arrencar-se la pell del cos mentre seguia rient amb els ulls en blanc i la boca desdentegada.

En Joe, encès d’Ira, va anar corrents cap a ella i la va començar a colpejar amb totes les seves forces. Mentrestant el capellà l’hi deia que parés, que aquesta no era la manera de lluitar contra el mal! Quan va arribar la Sally, ja recuperada del desmai, va agafar en Joe perquè parés. Els dos ploraven desconsoladament i la seva filla, completament desfigurada, va tornar a entrar en un son profund i impertorbable…

Demà continua…

14:16h: Tropes franceses es dirigeixen cap a la frontera Est del país gal. L’exercit espanyol es comença a mobilitzar. Bèlgica ja tremola.

14:20: Alemanya ha conquerit Holanda amb poc més de mitja hora. Hi ha masses fronts oberts i això comença a fer una pudor a Tercera Guerra Mundial que no s’aguanta per enlloc.

14:22h: Estic cagat, la cosa no pot anar pitjor…

…

14:25h: El món és un caos, ningú sap que fer. Cap país esperava una Guerra d’aquestes magnituds, i sembla que la cosa va a pitjor. De moment seguim sense noticies ni de la Merkel ni de Hu Jintao.

14:30h: Comença el telenotícies i a casa passem a menjar-nos el segon plat: Bistec. Cap de nosaltres parla, tots estem pendents del que digui la televisió.

14:32h: Com no podia ser d’altra manera comencen parlant de l’atemptat a Barcelona i Madrid. Sembla ser que la cosa ja està controlada, però els desperfectes són enormes. Totes les línies de metro estan tallades, no funciona cap mena de transport públic i la policia local, els Mossos i la Guàrdia Civil controlen totes les entrades i sortides de la ciutat. Sort que he marxat abans!

14:35h: Madrid està més o menys igual que Barcelona.

14:36h: Per fi tenim xifres oficials de morts: Barcelona, 1233 morts i més de 200 desapareguts. Madrid surt pitjor parada: 1614 morts i més de mig miler de desapareguts.

14:40h: En Ramon Pellicer ens informa de que l’exèrcit espanyol està controlant totes les ciutats principals i que una gran part dels efectius estan dirigint-se cap a Andalusia per controlar la frontera amb les terres africanes, que de moment no s’han posicionat.

14:43h: Ens acabem els bistecs i anem per les postres.

14:44h: Surt Sarkozy. Decreta el toc de queda a tot França i informa que la conducta Alemanya no quedarà sense càstig. Segons comenta els exercits gals s’estan dirigint cap a la frontera alemanya i belga.

14:46h: El president francès confirma, també, que l’aeroport parisenc Charles de Gaulle passa a ser l’aeroport militar Europeu, des del que sortiran totes les tropes que facin falta i on arribarà tot el material i esquadrons americans i anglesos.

14:49h: La situació a Pusan està controlada. Els Americans i els Japonesos han pres posicions, i ja estan arribant les primeres tropes angleses des de la Índia.

14:54h: Per fi! Per fi! Surt Hu Jintao! El president Xinès parla per tot el mon des de la ciutat prohibida Xinesa. Absolutament tot el món està pendent del què pugui dir.

14:55h: Hu Jintao comença fort, i reconeix l’autoria de tots els atemptats Europeus. Diu que això només ha estat un primer exemple del poder Xinès i comenta que tots els països que donin suport a Estats Units provaran la seva ira. Diu que Xina, amb l’ajuda de Rússia i Alemanya, no té cap rival, i convida a Estats Units a retirar-se de Corea del Nord i demanar perdó públicament. Segons Hu Jintao és la única manera de parar una escalada de violència sense precedents.

15:02h: Hu Jintao segueix parlant de tractats, pactes, economia i temes que ja no ens interessen.

15:04h: A casa valorem les opcions de que EEUU demani perdó, i ho veiem més aviat negre. Ara toca esperar a la resposta d’Obama. A veure com gestiona aquesta crisi el president americà.

15:10h: Ha estat un dia molt llarg, i això que només anem per la meitat. M’estiro al sofà amb la intenció de fer migdiada. Deixo la tele de fons, per si de cas hi ha novetats importants…

15:27h: El meu cap no deixa de donar voltes a tot el què està passant i no puc dormir. Sembla que la cosa ha afluixat una mica, però, tal hi com deien en alguna pel·lícula que ara no recordo, això no és més que el silenci que precedeix la tempesta.

16:50h: Em desperta ma mare molt exaltada. Tardo en reaccionar, però em diu que faci el fotut favor de mirar la tele. El meu pare i el meu germà ja ho estan mirant…

16:52h: Rússia en directe. Moscou acaba de desplegar una bandera comunista enorme al bell mig de la plaça Roja. L’exercit desfila al seu voltant. Medvédev, des del Kremlin i amb Vladimir Putin al costat, assegura que torna la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Torna la URSS! Valga’m Déu…

16:58h: Medvédev explica que la URSS mai s’hauria d’haver dissolt i que ara és un moment immillorable per reconstruir el somni de la majoria de Russos. Segons diu, la majoria de països que abans formaven part de la URSS volen tornar-ne a formar part i el que no seran exclosos del mercat Rus i rebran severes represàlies.

17:01h: En resum, torna la URSS tal com i era abans, i si algun país no en vol formar part serà envaït. Això és el què ha vingut a dir el president Rus. O soviètic?

17:08h: Això comença a fer molta pudor a Tercera Guerra Mundial, amb la diferència que aquest cop la URSS i Alemanya formen part del mateix equip…

17:10h: Collons! Acabo d’adonar-me que més enllà de la frontera franc-germànica és tot territori enemic! I per si fos poc tenen a Xina entre els seus Aliats! Això no pot acabar bé de cap manera. Només espero que els Americans tinguin algun pla infal·lible.

17:16h: Perfecte… Àustria acaba de signar un tractat amb Alemanya i passa a formar part de la nova Alemanya de Merkel. Aquests austríacs foten el mateix a cada Guerra!

17:18h: Em fa molta gràcia (per dir-ho d’alguna manera) que estiguem seguint la guerra en rigorós directe. El què em fa més por, però, és tot el què a la tele no diuen. No perquè no vulguin, sinó perquè no ho saben. Tornen a començar les èpoques d’espies i de missatges encoberts.

17:24h: Gran part de la Marina americana s’esta dirigint cap a Europa. Es preveu que arribin a la Bretanya francesa dintre de pocs dies. Sembla que aquest cop el desembarcament de Normandia no tardarà tant en arribar.

17: 35h: S’anuncia la compareixença de Merkel dintre d’una hora.

17:41h: Agafo la jaqueta i em disposo a sortir a prendre un cafetó

17:45h: Sant Joan sembla no immutar-se davant de la imminent Guerra. Tot segueix igual i no noto massa preocupació.

17:52h: Arribo al Bar d’en Jose. Em demano un cafè i llegeixo, tranquil·lament, l’edició especial de tarda de la Vanguardia.

17:55h: El diari exposa tots els fet, i diu que des de la crisi dels míssils cubans no s’havia viscut una tensió mundial tant gran. Varis especialistes comenten el seu punt de vista del tema. Cap és especialment optimista.

18:01h: Sorpresa! La contraportada de la Vanguardia està ocupada per un missatge del Govern Espanyol i el Rei.

18:02h: Llegeixo…

18:04h: Segueixo llegint…

18:07h: Ok. Espanya informa de que tots els joves d’entre 22 i 27 anys (és a dir jo), estan en reserva de l’exèrcit. Se’ns prohibeix la sortida del país i si som cridats a files hem de comparèixer si o si. En cas de que no ho fem serem jutjats per un tribunal de guerra segons els acords de la convenció de Ginebre. Bé! Estic súper content!

18:15h: decideixo marxar cap a casa per anar a veure què ens diu la bona de la senyora Merkel.

18:22h: Sembla que al carrer hi ha menys gent del què és habitual.

18:23h: Un soroll eixordador ens fa mirar a tots cap al cel. Passen varis avions en direcció França. Són de l’exèrcit, no hi ha dubte. És deuen dirigir cap a l’aeroport Charles de Gaulle?

18:30h: Arribo a casa i sec al sofà, amb la meva família, davant de la tele.

18:32h: Tots els canals de la televisió estan pendents del què hagi de dir la presidenta Alemanya. Els informatius comenten que hi ha més d’un milió de persones a la porta de Brandenburg. Berlín espera impacient. L’exèrcit Alemany controla tots i cada un dels racons berlinesos.

18:35h: Entre grans aplaudiments apareix la senyora Angela Merkel. Sembla que els Alemanys estan d’acord amb la seva posició. No ho havia viscut, però aquesta situació recorda molt el discurs de Hitler a Nuremberg.

18:36h: Por.

18:37h: Comença el discurs de Merkel. Tot el món pendent d’ella…

18:38h: Comença explicant la història Alemanya. Comenta que el país germànic porta molts anys siguent menyspreat i que això ha de canviar. Diu, també, que gràcies a les accions que tenen en ment, i amb el suport de la URSS i Xina, això canviarà i tornarà a situar Alemanya al lloc on es mereix.

18:45h: Diu que hi haurà canvis al govern i que s’afegiran ministeris perduts, com el de propaganda, el de guerra o el d’armament.

18:46h: Boom! S’acaba de sentir una espècie de petard! Angela Merkel acaba de caure a terra! Merkel ha caigut!

18:47h: Berlín crida. No sabem que ha passat! L’exèrcit desallotja la tarima des de la que Merkel parlava. No veiem que passa! La gent corre amunt i avall!

18:48h: S’acaba de perdre la connexió amb Berlín. Alguna cosa ha passat, no sabem què! Ai ai ai..

18:50h: Es confirma el què tots pensàvem, no ha estat un petard, sinó un tret. Un franctirador ha disparat a Angela Merkel! Els informatius no tenen més novetats al respecte…

18:52h: Alemanya ha tallat la comunicació amb tot el món.

18:55h: A casa no sabem que pensar, això no ens ho esperàvem. Estem a l’espera.

19:02h: Els informatius de TV3 confirmen la noticia: Angela Merkel acaba de ser assassinada per un franctirador. No hi ha més noticies…

19:05h: Interessant gir de guió, tot i que no sabem quines repercussions pot tenir això a nivell mundial. Què passarà amb Alemanya? I Holanda? I Àustria?

19:06h: Ens estem emmerdant per moments…

Continuarà….

Quan el 8 de setembre les forces del règim van assetjar Leningrad en Seriozha i la Tanya van pensar que seria cosa de dies tornar a la normalitat, així que van seguir amb la seva vida normal i sense fer massa cas a les restriccions alimentaries. En aquell moments poc sabien que els hi esperaven més de nou-cents dies de cruel setge.

Dos mesos després la situació començava a ser insostenible. La Tanya no tenia feina, en Seriozha havia de caminar set kilòmetres cada dia per anar a treballar, ja que el combustible tampoc arribava a la ciutat, i les restriccions començaven a ser cada cop més dures. Dos-cents cinquanta grams diaris de menjar eren molt escassos, i per un dona embarassada encara més. El mercat negre de la ciutat començava a estar esgotat i les poques provisions que arribaven a través del llac gelat Ladoga eren cada cop més pobres.

La gent moria per les borades de les cases, alguns s’arriscaven a escapar, però sempre eren capturats, torturats i assassinats pels implacables alemanys, i els més valents agafaven les armes i intentaven desmoralitzar les forces del Reich, molt més numeroses i preparades. Per si tot això fos poc, aquell any les temperatures a Leningrad van arribar a mínims històrics, situant-se, freqüentment, per sota els cinquanta graus. La situació començava a ser insostenible.

Al cap de tres mesos la ciutat estava completament desbordada. No hi havia menjar, no hi havia combustible i només els edificis militars disposaven d’electricitat. En un esforç per sobreviure els habitants de la ciutat van decidir cremar els llibres de la biblioteca, de més de dos-cents anys d’història, per poder-se esclafar una mica. Els que no van ser cremats van ser barrejats amb mel i van servir com a aliment. La Tanya, cada cop més embarassada, començava a tenir marejos i clars símptomes de desnutrició. En Seriozha seguia treballant pel país, però els diners que guanyava no servien de re en una ciutat assetjada que vivia en la prehistòria. En tot això els alemanys van descobrir el pas de Ladoga i les provisions, que ja eren ridícules, van començar a ser completament inexistents.

Encara en ple hivern, i aguantant com podien, van començar a corre veus per la ciutat de que la solució era el canibalisme. Els habitants morts a la borades van començar a desaparèixer sospitosament i un mercat negre de cadàvers va aparèixer del no re. L’Estat, en conèixer la desesperada situació, va donar llibertat absoluta per executar tot aquell que trafiques o es beneficies dels cadàvers. Tothom negava l’evidència, però tots coneixien habitants, desesperats, que s’havien tirat al canibalisme o fins hi tot a la coprofàgia. Val a dir que la Tanya i en Seriozha no s’ho havien ni plantejat, a pesar de la seva situació insostenible.

Després de quatre mesos llargs la situació encara era pitjor. El mercat de cadàvers era un fet, no hi havia menjar, les desaparicions i segrests havien augmentat, ja no quedaven llibres a la biblioteca i l’exercit alemany seguia assetjant la ciutat. Les perspectives no podien ser pitjors. Un raig de llum va il·luminar la ciutat quant uns quants voluntaris van descobrir un graner, mig en flames, que contenia gra. Aquest es va repartir entre els habitants, i en Seriozha i la Tanya van poder reflotar, mínimanent, la seva alimentació. Pocs dies després l’exercit aeri soviètic va aconseguir fer arribar unes quantes tones de sucre a la ciutat, que va ser rebut com un regal del cel, mai millor dit. Però la alegria va durar pocs dies, ja que les provisions eren veritablement ridícules per la dimensió de la ciutat.

Cinc mesos després, quan l’embarràs de la Tanya ja estava a l’últim mes, el nen va deixar de moure’s. La desgracia no podia ser pitjor, i els presagis d’haver perdut el fill s’anaven confirmant a mida que passaven els dies i el fetus no donava senyals de vida. En aquells moments la dieta de la Tanya i en Seriozha es basava en algunes rates i gats de carrer, poc nutritius i amb un gust horrible, que podien trobar molt de tant en tant. Si aconseguien menjar alguna cosa cada dos o tres dies podien estar més que molt contents. Havien rebaixat el seu pes de manera dràstica i la seva imatge era una caricatura del què havia estat. La panxa de la Tanya estava sospitosament caiguda i els pits, abans ufanosos i plens de llet, s’assemblaven cada cop més a dos figues seques. La roba els queia i cada dia havien de fer més forats al cinturó.

Poques setmanes després, la Tanya va trencar aigües. Sense cap comadrona que la pogués assistir, ni cap hospital operatiu, va haver de donar llum a casa amb l’única ajuda d’en Seriozha. El fill, nen, va néixer mort i la Tanya va quedar en coma degut a la poca força i a la Sang perduda. En Seriozha va buscar desesperadament un metge per la ciutat, però no hi va haver sort. Quan va tornar es va trobar amb dos cadàvers, banyats per un mar de sang i amb la cara desfigurada.

Dos dies després en Seriozha va haver de prendre la decisió més difícil de la seva vida, una decisió inesborrable que l’acompanyaria fins a la fi dels seus dies. Lluitant per la supervivència va decidir jugar-se, a cara o creu, quin dels dos cossos enterraria. L’alte, lamentablement, l’hi havia de servir d’aliment a l’espera de que el setge acabés ràpid.

Va enterrar la Tanya al jardí destrossat i en ruïnes de casa seva, i entre plors i sanglots va preparar el cadàver del seu fill per tal de que l’hi durés el màxim de dies possibles. En Seriozha ja no treballava, vivia en la més extrema misèria, passava un fred infernal, el pitjor que havia passat mai, i per si fos poc estava obligat a menjar-se el seu propi fill per sobreviure.

Tres setmanes després en Seriozha va morir de fred i el seu cadàver va ser trobat al costat d’on ell mateix havia enterrat la seva dona. No van tenir enterraments d’honor, no van ser recordats i ningú va saber mai de la seva trista història. Trista com totes les que van succeir a Leningrad durant els gairebé 3 anys de setge.

Avui en dia Sant Petersburg encara recorda el Setge, i els seus habitants, entre ells alguns supervivents, encara entonen el “Troya va caure, Roma va caure, però Leningrad no va caure”. I no dubto que si la Tanya i en Seriozha fossin vius l’entonessin també. No n’hi ha per menys.

Aquest divendres, al nostre bar habitual, estàvem fent una magnífica partida de botifarra quan de sobte, i sense previ avís, un amic de tota la vida (i excel·lent lector) em va dir que no l’hi estaven agradant els articles taronges, o sigui, els d’opinió. L’hi vaig contestar que els feia, precisament, per cagar-me amb tot i despertar el guerrer que tots portem dins. Dels quatre que estàvem jugant només ell s’havia llegit l’article i, curiosament, va ser el que menys es va posar en la discussió. Això em va fer recordar aquell personatge dels còmics d’Astèrix i Obèlix que sembrava merder i després desapareixia. Zitzanya em sembla que es deia… Total, que els quatre vàrem tenir una aferrissada discussió sobre el que jo havia expressat en l’anterior post. Tant gran va ser la bronca que fins i tot vam abandonar la partida. Curiosament la vàrem abandonar quan jo cantava i tenia vuit bastos a la mà… Això si que em va fer ràbia…

L’endemà, encara no del tot recuperat de la baralla verbal anterior, un altre lector habitual (propietari d’ECEC) em va dir, amb molta sorna, que havia pogut llegir entre línies les meves simpaties cap al grup polític català de Ciutadans. Jo l’hi vaig contestar que la política em sua enormement els baixos i que, en cap moment, havia pretès polititzar-me o posicionar-me en favor d’un o altre partit. Tot i això, i en vistes de que no m’havia expressat massa bé, com començava a ser evident, l’hi vaig dir que dilluns, sens falta, publicaria una correcció/aclariment de l’article. I aquí la teniu…

La meva intenció no era parlar del català i castellà exclusivament i, encara menys, donar a entendre el què volia pel futur de Catalunya. Tal i com deia al principi de l’esmentat article, jo vaig parlar del català i el castellà perquè són els idiomes que em toquen de més d’aprop i, per tant, dels que en puc conèixer més la situació. Però la tesi que vaig intentar desenvolupar, sense massa èxit val a dir, és vàlida per a qualsevol idioma mundial que topi directament amb algun idioma dels grossos (anglès, francès, alemany, xinès mandarí o el mateix castellà).

L’únic que pretenia demostrar, política al marge (sobretot, si us plau), era que els idiomes estan en una constant evolució. Una evolució molt semblant a la de les espècies, una evolució que només permet que sobrevisquin els més forts, en aquest cas els idiomes més estesos. El català, per exemple, és un idioma amb molta història, una sonoritat excel·lent i una escriptura exemplar, però, com tants d’altres en el món, està condemnat. No perquè no l’usem prou, o perquè ens l’hagin prohibit (que també ho han fet) o perquè no hagi tingut oportunitats. No, res d’això. Simplement està condemnat perquè l’evolució i la globalització no permeten que idiomes menors tinguin cabuda en el món actual. De fet, crec que només és qüestió de temps que desapareguin altres idiomes com l’italià, l’holandès, el gaèlic, el flamenc, les múltiples variants del xinès, els dialectes del japonès i, fins i tot, el francès o l’alemany.

Està clar que l’anglès sobreviurà. Al igual que el xinès, el rus, l’àrab o, lògicament, l’espanyol. Vol dir això que prefereixo l’espanyol/castellà per sobre del català? No. Res d’això. A la vida ens imposen moltes coses, però l’idioma, per sort o per desgracia, es una cosa que podem triar (almenys ara). I crec que saber, de bones a primeres, dos idiomes com sabem nosaltres, els catalans, és una sort. Una sort de la que pocs països poden gaudir-ne. Siguem conscients d’això i deixem que cada un esculli el que més l’hi agradi. No vulguem imposar un idioma com ens van fer a nosaltres ja fa anys, tots sabem que això no funciona així.

Una altra de les coses que pretenia dir, i que no va quedar massa clara, és que cada un ha de tenir la voluntat de voler aprendre. Jo no tinc la missió divina d’ensenyar el català a ningú. Parlar amb català quan vagi a comprar el pa, un frankfurt o una samarreta no salvarà l’idioma ni farà que aquests venedors aprenguin automàticament el català. Una persona ha de tenir força de voluntat per aprendre un idioma i si no en té ja podem anar parlant català a tort i a dret que poc aconseguirem.

Un idioma no es salva amb 3 o 4 anys de campanyes, televisions amb català, propaganda a favor o parlant amb els comerciants. L’evolució d’un idioma és cosa d’anys. Molts anys. I per més que ara ens conscienciem de que el català s’ha de salvar, res podrem fer per lluitar contra l’evolució i la globalització.

Amics i amigues. Els idiomes tenen un naixement, una vida i una mort. No val la pena que intentem allargar l’agonia d’un idioma, si aquest ha de morir ho farà i punt. Potser ho allargarem cinc anys, deu, quinze o cinquanta, però el seu final arribarà, per més bona fe i voluntat que hi posem. I repeteixo que no parlo només del català, sinó de moltíssims idiomes. Segurament un percentatge escandalosament alt.

Tant de bo pogués viure milers d’anys per demostrar-ho…

I que consti que no parlo ni de política, ni d’estats, ni de països ni de nacions. Simplement parlo d’idiomes. Idiomes que no coneixen de fronteres ni de tots aquests sidrals que tenim avui en dia.