Tonteries vàries i diverses.
Després dels pals i hòsties que m’han caigut aquest cap de setmana em veig amb l’obligació de corregir l’article anterior, ja que, pel que veig, no es va acabar d’entendre o no vaig saber expressar el què pretenia. Deixeu-me, per tant, intentar explicar-ho de nou, a veure si ara hi ha menys confusions…
Quin cap de setmana més rar que hem tingut. S’han sumat tantes coses que és impossible que tot segueixi igual (tot i que em temo que així serà). Per una banda la manifestació catalana, amb més d’un milió de persones (o cinquanta-sis mil segons EFE) i per l’altra la primera victòria espanyola en un mundial. Ja és puta casualitat que tot hagi hagut d’encaixar d’aquesta manera. Només una setmana de diferència ja hagués estat suficient per poder pair tot l’enrenou, però no. Tot junt! Estudiem-ho…
Continue reading ‘El político-mundial’
Ja començo a estar una mica fins els pebrots de la crisi que mai s’scaba i que, cada dia que passa, ens diuen que el pitjor encara està per arribar. Fa dos anys que el pitjor està per arribar! Em sembla que em fet pasqua abans de ram… El cas és que ja he trobat la solució per sortir d’aquesta crisi que no ens deixa ni respirar i que afecta a qualsevol cosa de la nostra vida quotidiana. Fa falta una bona guerra…
Continue reading ‘Una bona guerra’
No diré que m’agradi molt viatjar, perquè diria una mentida, però si que m’agrada, com a tothom, fer escapadetes pseudo-culturals, re de platja, de tant en tant. A part, també sóc un xic meticulós a l’hora de triar els destins. Per exemple, mai aniré a un país que estigui per sota del meu. No geogràficament parlant, sinó en el que a economia i poder es refereix. Aquest meu estil tant personal fa que siguin molts pocs els països que puguin rebre la meva inestimable visita. Per exemple, mai em veureu per Àfrica, Sud-Amèrica o gran part d’Àsia. També queden eliminats la majoria de països de l’Europa de l’est, pràcticament tots els de l’Orient Mitjà i innumerables arxipèlags oceànics. Sóc molt fi, ho sé.
Continue reading ‘Les vacances’
Tinc un gat. Bé, de fet dos. Un a Barcelona, on resideixo normalment, i l’altre a Sant Joan de les Abadesses, el meu poble natal. El de Sant Joan és un gat gros, de més de 13 quilos de pes i 15 anys a les seves espatlles. És d’un color ros que, amb els anys, sospitosament, s’ha anat tornant de la mateixa tonalitat que el marró clar del parquet flotant que tenim. D’aquesta manera el senyor gat, que ara ja el tractem de vostè, ha aconseguit ser pràcticament invisible quan s’estira completament al terra de fusta del menjador o de les habitacions. Tot i això, i en contra del que es diu de l’experiència, encara no ha après que a les rajoles blanques del rebedor, per més quiet que s’hi estigui, no passa precisament desapercebut. Això no treu, però, que ho segueixi intentant dia rere dia. Per coses com aquestes s’ha guanyat a pols que el tractem de tonto. El gat tonto, vaja.
Continue reading ‘Prohibit aparcar’
Avui, dia 23 d’abril, és Sant Jordi. Suposo que no hi ha ningú que no se n’hagi adonat, per les paradetes, les senyeres i les banderetes, més que re, però no està de més recordar-ho. Avui és Sant Jordi i, com a català que sóc, estic content. No sé exactament perquè, però n’estic.
Recordo perfectament el dia que es va morir el meu avi. Va ser un dia rar. Molt rar, de fet. Trucades constants però previsibles, visites inesperades a tota hora, familiars plorant per casa, parents que feia temps que no veia i, sorprenentment, una remor incessant,i inexplicable, d’armaris que s’obrien i es tancaven. Com que el meu germà era petit, jo, sense ser molt gran, vaig haver d’exercir, per primera vegada, com a bon padrí que mai he estat. Sort que els meus avis de Montesquiu van arribar previsors a socorre’ns (a mi i al meu germà).
El meu avi feia temps que estava malalt. Jo, però, mai en vaig ser plenament conscient de l’embargadora de la malaltia i, de fet, els records que tinc d’aquella època, a part dels dies de la seva mort i enterrament, són tristament bonics. Suposo que la meva innocència, pròpia d’un nen, va fer que visqués aquella situació d’una manera molt diferent a com la van viure els meus pares, tiets, avis o família més directa.
Benvolgut Ministre d’Educació;
Em sap molt de greu, però no sé el seu nom. La veritat és que el ministeri d’educació el tinc bastant oblidat, i més des de que ja no estudio. Tot i això sento la irrefrenable necessitat d’adreçar-me a vostè per comentar-li un parell de temes que fa temps que em ballen pel cap. És probable que no sigui competència seva, de ser així agrairia molt que m’adrecés al ministeri o consellaria pertinent. Sense més preàmbuls em disposo a exposar-li els temes.
M’agrada anar a contracorrent. Sempre m’ha agradat portar la contraria, posar-me a favor de les minories i defensar qualsevol cosa que la gent normal, i vulgar, veu com a inapropiada, cruel o dolenta. M’encanta ser l’únic que defensa una posició. Tot i que en el meu subconscient noto que el que realment m’entusiasma, més que portar la contraria, és sentir-me protagonista. Però d’això ja en parlarem un altre dia…
Així que som-hi! Si em permeteu, a continuació em posaré i defensaré, a capa i a espasa, temes pels quals sembla que hi ha consens i/o acord. I és que d’això en diuen democràcia, us agradi o no…
Continue reading ‘A contracorrent 1′
Willem Stapletoor II sabia que el cap d’Hornos era un pas complicat, tanmateix no els hi quedava més remei, l’“Espíritu de Granda” i el seu capità José Francisco Tumecilla els hi portaven dies d’avantatge i la última batalla havia deixat l’ ”Stone of Southampton” molt tocat. El castell de popa estava completament trinxat i el màstil central em prou feines s’aguantava. No és que la batalla fos dura, simplement l’exèrcit espanyol, en una ferma demostració de valentia i poder nàutic havia deixat en evidència la millor nau de la flota anglesa.
La Reina Anna, monarca de la secundaria Anglaterra, havia encomanat a Willem la defensa del cap d’Hornos, l’objectiu era simple, evitar que els espanyols, molt superiors a tots els nivells, passessin i arribessin a la seves preuades Filipines, ric oasis d’espècies exòtiques, metalls valuosos i unes indígenes més putes que les gallines.
La primera trobada entre naus es va resoldre amb una contundent victòria espanyola. La nau anglesa poc va poder fer davant de la mala llet hispana. Per si això fos poc, els trenta canons per banda no van tenir rival davant de les costes sud-americanes, i el pas de Magallaes es va omplir de fustes i cadàvers del, últimament vingut a menys, “Stone of Southampton”. Entre la tripulació del valent capità Willem la frase de que si Déu existia era espanyol cada cop sonava amb més força i els ànims estaven sota mínims. A sobre, i per si els problemes fossin pocs, la Terra del Foc quedava molt lluny, així que tocava arreglar la caravel·la al bell mig de les aigües més remogudes del mon conegut i, encara que Willem no en fos conscient, una nau de assalt francesa venia darrere. La batalla semblava perduda…
Comentaris