Relats, articles, opinió i contes en català
Sóc un gran amant de les bromes, els que em coneixen ja ho saben. I, tot i que la majoria de les que faig no s’entenen, intento, com a mínim, fer-ne tres o quatre per dia. Avui, navegant per Internet, n’he trobat una de molt bona que us animo a provar. El problema és tenir els recursos suficients com per fer-la. El que si que us demanaré, en cas de que la feu, és que ho graveu en vídeo i m’ho envieu. Us prometo penjar-ho. A veure que us sembla.
Quina sort que tinc. Cada dia que em connecto a Internet ho guanyo tot. Viatges, cursos pagats, premis en metàl·lic, ser el visitant 1 milió i un llarg etcètera de coses. Es ben bé que sóc un tiu amb sort… I ara, si no us fa re, penso dedicar el post d’avui a un reguitzell de gent. Tal hi com es feia rabans amb els fotologs que, per cert, encara existeixen. Anem-hi doncs…
Jo sóc de Sant Joan de les Abadesses, un petit poble dels Pirineus catalans on, fins fa pocs anys, no es celebrava la diada de Sant Joan. O sigui, si que es celebrava però no amb fogueres, sopars populars ni petards. Aquestes activitats les guardàvem pel dia de Sant Isidre que, no sé com, ha anat desapareguen de les nostres vides i ara, sense saber molt bé perquè, celebrem Sant Joan amb gran frenesia i il·lusió. Com que no tinc històries d’aquest dia us n’explicaré una del dia de Sant Isidre que, pel cas, ve a ser el mateix.
Continue reading ‘Sant Joan’
Jo, com a bon Forrest Gump que sóc, no sé massa de gairebé re, però, tot i això, m’atreveixo amb tots els temes. Que potser les dic de l’alçada d’un campanar? No ho nego, però com a mínim sempre intento donar el meu punt de vista. No com aquells impresentables que callen com uns putes quan es parla d’alguna cosa que no els hi agrada o simplement no en saben. Si alguna cosa he après, en la meva curta vida, és que s’ha d’opinar de tot. De fet, és molt probable que a vegades, al no saber re d’un tema, t’inventis els arguments i llavors, sorprenentment, els que t’escolten ho afirmen amb el cap i et corroboren la idea. Jeje… Colla d’hipòcrites! Avui, doncs, us vull parlar d’un tema del que no en tinc la més mínima idea, però que defensaré com un lleó si fa falta: La Justícia.
Ja sabeu, els que em coneixeu, que sento un gran respecte i admiració per tot el que tingui a veure amb el gran imperi (ara ja no) Rus. Tot, absolutament tot, ho fan diferent. No diré si millor o pitjor, simplement diferent. Sembla que ells encara estiguin immersos en la guerra freda i el seu tarannà no deixarà mai de sorprendrem. És per això que avui us deixo amb uns quants anuncis (genials) d’una marca russa de fruits secs. Són anuncis fets amb animació i cada un ens presenta batalles èpiques interessants. Per començar us deixo una lluita animada entre Jackie Chan i Sauron. Després del salt trobareu tres anuncis més. Tots genials, per descomptat.
No sé què em passa últimament, però m’està entrant una obsessió malaltissa, diria que fins i tot perillosa, amb els viatges en general i els hotels en particular. Tot i no ser un gran viatjant he de reconèixer que és un tema que em fascina i captiva enormement. Tot i que, com a bon viatjant que no sóc, tinc un seguit de normes que mai, baix cap concepte, me les he saltat ni tinc la més mínima intenció de fer-ho.
Encara recordo aquella vegada que em vaig passar 4 setmanes recuperant-me a l’hospital quan era petit. Molt petit, de fet. No sabria dir-vos amb exactitud quina edat tenia, però deuria ser al voltant dels 5 o 6 anys.
Sempre he tingut mal de panxa. La gent que em coneix ja ho sap i jo, de fet, mai m’he avergonyit del meu problema. Tot el contrari, si he de se sincer. Quan en tinc ho proclamo als quatre vents, per poc dolorós o breu que sigui. És una mica com el conte del llop i el pagès. Sé que arribarà el dia en que tindré un atac d’apendicitis i ningú em creurà. Però de moment, i a l’espera de que arribi aquest dia, que tard o d’hora arribarà, em seguiré queixant al més mínim indici de mal de panxa.
La meva àvia, pobre dona, fa molts i molts anys que viu al mateix pis. Els meus comptes només arriben a 25 però, segons ella, hi porta més de quaranta anys en aquell maleït bloc rònec i caducat.
Val a dir, però, que no sempre ha estat igual i que, des de que en tinc constància almenys, l’hàbitat ha sofert varis canvis. Ha modernitzat l’electrònica, ha fet petits canvis de mobiliari, ha renovat les fotografies, ha pintat, i fins hi tot s’ha instal·lat una còmoda calefacció elèctrica, per tal d’evitar els ridículs quatre graus, o cinc quan tot anava bé, que assolia en ple hivern a la seva habitació desemparada pròpia d’àvia.
Suposo que a ningú l’hi ha passat per alt, però per si de cas ho recordaré: dilluns va nevar (fa dos dilluns de fet). “A on?” direu. Doncs a tot arreu. Absolutament a tot arreu de la nostra petita i nostrada Catalunya. Fet curiós, ara que ho penso. Déu nostre senyor devia voler castigar el nostre paiset, una mica com va fer amb tota la humanitat amb el gran diluvi universal, o, anys més tard, amb les plagues d’Egipte. El cas, i fos qui fos el pecador, és que dilluns va caure una nevada més que considerable. Tant, que fins hi tot Barcelona es va tenyir de blanc.
Jo tinc la sort, o desavantatge, de viure a la part alta de Barcelona. I no alta en el sentit de rica o prepotent. No, res més lluny. Alta en el sentit de metres sobre el nivell del mar. Jo, i els meus honrats companys de pis, vivim a Vallcarca. Un barri ple de carrers tranquils, petits, d’un sol sentit i, per mala sort, amb molta pendent. Em va ser fàcil preveure, per tant, que la nevada afectaria, més que a cap altre lloc, el meu barri inspirat en el mític Mortirolo.
Continue reading ‘Puta neu’
Comentaris