Relats, articles, opinió i contes en català
No és la primera vegada que parlo del meu gat aquí al blog i, suposo, que tampoc serà la última. Però avui no us vull parlar del meu gat vedell, de més de deu quilos de pes, sinó d’un gatet petit que tenim, des de fa poc més de dos mesos, aquí a Barcelona. Es de color blanc grisós, pesa poc més d’un quilo, té unes ungles massa afilades, caga com un cabró, menja per parar un tren i es passa més hores despert de les que hi ha en un sol dia. Ell el l’Osmi. O l’Osmiet tal i com ens agrada dir-li.
Els que m’heu anat llegint aquest últim (gairebé) any sabreu, perfectament, que sento un odi visceral, irracional i segurament il·lògic vers els insectes. No tots els insectes em fan fàstic, però més d’un 90% estic convençut que sí. I si tenim en compte que és la classe d’animal més estesa del món doncs està clar que tinc un problema. Després de parlar-ne molt, ara, per fi, crec que puc escriure el meu afer amb el miriàpode sense por de que es repeteixi. He canviat de pis, ha passat més d’un any i em començo a sentir segur; així que… anem al gra!
Jo i en Josep Maria tenim una tradició sagrada que sempre, cada any, plogui o faci sol, hem de complir: anar a buscar bolets. El problema és que només hi anem un cop l’any i, com ja suposareu, no en tenim ni puta idea. No sabem que necessiten el bolets, ni on creixen, ni quant, ni si els agrada el sol o prefereixen l’ombra. Re, no sabem ben re. Però això no treu que cada any, algun cap de setmana d’octubre, ens embarquem en l’aventura dels caçadors de bolets. Aquest cap de setmana passat, com no podia ser d’altre manera, va tocar anar a buscar bolets.
Jo, no sé si per bé o per mal, estic emmerdat en la majoria de coses que passen al meu poble. He de dir que al principi fa gràcia, però arriba un moment en que treballar gratis (o per les putes, com més us agradi) acaba cansant. Però bé, aquest no és el tema avui. Resulta que l’altre dia, netejant el local d’una entitat a la qual pertanyo, em vaig trobar un rellotge. Us explico…
Els que em coneixen ja saben que els nens petits no em desperten cap mena de simpatia. Tot el contrari de fet. Un dia, discutint amb mon pare com fem habitualment, vam arribar a la conclusió que l’edat compresa entre el 0 i els 15 anys és una gran merda. I que un nen (o nena, ja m’enteneu) comença a ser interessant a partir d’aquesta edat, els quinze anys. Edat en la qual ja pots mantenir-hi una conversa, de més o menys qualitat, és capaç d’entendre teories i raonaments relativament complexos i coneix, ja, pràcticament tot el vocabulari. La història que us explicaré a continuació té com a protagonista un nen que, com ja deveu haver deduït, no tenia l’edat reglamentaria.
Ara, que el món està tant malament i tothom passa penúries, crec que és un bon moment per restaurar l’esclavitud. Jo, com a bon pioner que sempre he sigut, i que sempre, si Déu vol, seré, ja n’he comprat un.
Divertida tira còmica per acabar la setmana. Volia escriure alguna cosa més decent, però estic tinguent problemes amb l’ordinador, així que us haureu de donar per satisfets amb axiò. I recordeu que encara em podeu votar! que ja s’acaben el dies…
De :: Finofilipino
Avui, com tants altres dies, no tinc ganes d’escriure, així que us deixo amb una tira còmica ràpida. A veure si demà m’inspiro i escric alguna cosa amb cara i ulls (cosa que costarà)
Per cert, recordeu que encara em podeu votar al següent Link (Link). He perdut bastant, però segueixo aguantant!
Interessant vinyeta la que he trobat avui. Em pensava que era l’únic que pensava aquestes coses, però ja sabem tots que, per més original que et creguis, sempre hi haurà algú que faci el mateix i millor. Per tant, toca aprofitar-se del treball dels altres! Us deixo la vinyeta, jo no seria capaç d’expressar-ho millor. A veure que us sembla!
De :: Finofilipino
Sóc un gran amant de les bromes, els que em coneixen ja ho saben. I, tot i que la majoria de les que faig no s’entenen, intento, com a mínim, fer-ne tres o quatre per dia. Avui, navegant per Internet, n’he trobat una de molt bona que us animo a provar. El problema és tenir els recursos suficients com per fer-la. El que si que us demanaré, en cas de que la feu, és que ho graveu en vídeo i m’ho envieu. Us prometo penjar-ho. A veure que us sembla.
Comentaris