A l’hora de fer neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, sempre em marco una ruta a seguir: començo escombrant habitacions, menjador, rebedor i cuina, i després frego, en el mateix ordre, i em guardo la cuina (i els seus fogons sortits de les mateixes entranyes de l’infern) per l’últim de tot. I el lavabo? El lavabo és per cagar, així que si tinc temps el netejo i sinó passo de tot. El problema d’aquesta neteja va ser un element mòbil que no havia contemplat: el gat.

La curiositat del felí per la neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, va resultar ser molt major del que jo esperava i les mosques que caçava sense pietat saltant com un capullo van quedar en un llunyà segon terme. Era molt més interessant el què jo feia! A l’habitació vaig haver de fer malabars amb l’escombra, la pala, el què anava recollint de terra i el què el gat m’anava portant de ves a saber on abans no vaig descobrir que podia tancar el pelut emprenyador en alguna altra estança perquè no emprenyés tant. La idea no l’hi va agradar massa però per collons els meus, així que es va haver d’aguantar i, al cap de pocs minuts, ja s’havia cansat de miolar com un desesperat darrera la porta.

Amb les habitacions netes va tocar el torn del menjador, molt més laboriós d’escombrar per la quantitat d’obstacles que hi ha. A més, per fer més difícil el repte, em vaig veure obligat a quedar-me l’Osmi per tal de que no desordenés l’habitació que acabava de (mig) recollir. Apartant cadires, sofàs, taules, llibres, revistes, paperets i un felí molt pesat, vaig aconseguir escombrar tot el terra de parquet fosc del menjador. Quan ja anava a llençar la brossa a la bossa de les deixalles (que sàviament carretejava amunt i avall) em vaig fixar en un detall curiós i inesperat. Al mig de tota la merda, borró, trossos de menjar, engrunes i collonades varies recollides a la pala hi havia el què semblava ser una sabata petita. Una sabata amb la sola blanca i d’un color rosa descolorit francament lleig. Portava uns cordons blancs i semblava que hagués recorregut molts quilòmetres, tot i ser ridículament petita. Al no saber d’on havia sortit vaig decidir guardar-la al prestatge on guardem totes les andròmines desaparellades, trobades o inútils (almenys per nosaltres).

Acte seguit va tocar passar al rebedor, o recibidor tal i com diria la meva àvia (que en un pim pam el vaig tenir fet) i la cuina. Les cuines acostumen a ser un món a part i, tot i cuinar-s’hi, és espectacular la quantitat de merda que s’hi arriba a acumular. Després de llençar un nombre d’ampolles que no vaig saber comptar em vaig disposar a escombrar. D’allà va sortir de tot: borró, engrunes, plàstics, papers, trossets de cansalada, algun pernil, una ungla del gat, molts pels i cabells, restes d’hortalisses inclassificables, una pela grillada de patata i, de sota la taula, una cameta. Si senyor, una cama. Era una cama petita, més petita que el meu dit petit, i semblava arrencada amb mala llet a causa d’una gran estravada. La zona del maluc estava ensangonada i tot semblava indicar que també estava rossegada. Rosegada per algun animal amb ullals afilats i acostumat a mastegar carns crues… Malparit de gat!

L’Osmi no em va saber dir d’on havia sortit aquella cama que, en efecte, coincidia amb la sabateta que havia trobar instants abans. Segons sembla compartim pis amb uns sers diminuts i mutilats, almenys un d’ells. Això explica perquè els auriculars m’apareixen entortolligats dia sí i dia també, perquè se’m mouen les sabatilles de lloc, els sargits d’algunes peces de roba i el gran merder que sentim al menjador quan anem a dormir. No sé quantes personetes petites podem tenir a casa, ni tampoc sé si ens volen mal o són gent de bé, però el què sí sé és que el gat els hi té jurada. Potser a la nit quan dormim l’insulten i l’hi fan putadetes. Qui sap. El què és segur és que aquell dia, com ja era de preveure, no vaig acabar netejant al lavabo. I parlant de lavabos, i el què em té més preocupat de tot, on fan les necessitats els ocupes diminuts que tenim? Perquè una cosa és que visquin silenciosament en algun raconet de la casa i l’altra, molt diferent, és que es vagin cagant per aquí i per allà.

El meu cosí va néixer el dia de Sant Eudald, el seu avi es deia Eudald i el patró de Ripoll, el seu poble, és Sant Eudald, però inexplicablement es diu Arnau. L’Arnau va néixer quan jo encara era fill únic i, al passar-se molts i molts dies a casa dels meus avis, va fer que l’hi agafés una simpatia especial. Tanta que, pocs mesos després, quan va néixer el meu germà vaig trobar-lo avorrit i poca cosa. Els anys, però, em van fer canviar de parer.

En aquells temps, llunyans ja, el meu avi Eudald estava jubilat i tenia tot el temps del món per dedicar-se, amb cos i ànima, al seu nou nét. Jo, petit com era, també passava moltes hores amb ells: em venien a buscar a les 5 quan sortia de l’escola, m’acompanyaven a jugar a la plaça Clavé, miràvem junts els dibuixos del Club Súper 3, fèiem construccions amb blocs de fusta que lentament havia anat robant de casa meva (i de mi mateix, per tant) i rèiem pels descosits quan la meva àvia banyava el petit Arnau a la pica de la cuina. Eren altres temps. Temps en què no m’havia de preocupar per ser puntal als llocs, ni per decidir a qui havia de votar, ni tant sols per saber com collons es feia una declaració de la renta. La meva única preocupació era jugar i fer els pocs i breus deures que em posaven.

Un dia de primavera, divendres em sembla recordar, el meu avi Eudald i l’Arnau, amb el cap arrissat com una malparida de madeixa de llana enrotllada sense cap ordre ni concert, em varen venir a buscar a la sortida de l’escola com feien habitualment. Com que feia bo vàrem decidir anar a fer una volta pel poble i, de pas, anar a controlar les obres que estaven fent a l’edifici de davant de casa meva al carrer Ramon d’Urg, perquè, tal i com ja he dit, el meu avi era jubilat, i com a bon jubilar tocava anar a veure obres amb certa regularitat.

Jo, petit i malparit com era, vaig aprofitar que el meu avi estava embadalit mirant les obres, i comentant-les (i millorant-les) amb en Pere Roca, per agafar el cotxet del meu cosí i emportar-me’l a fer un vol millor del que estàvem fent. L’avi Eudald ens va veure però, confiant en el seu nét gran masculí com mai, va deixar que me l’emportés pensant-se que no podia passar res greu. Jo vaig començar a caminar lentament tot explicant les aventures que havia viscut en cada un dels indrets pels que anàvem passant. L’Arnau, tot i dormir, semblava que m’entengués, així que em vaig anar animant i, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a córrer com si m’hi anés la vida.

Quan el meu avi i el seu bon amic Pere Roca (que anys més tard m’acusaria formalment de pixar-me a les seves mongeteres) ho varen veure van començar a córrer darrere nostre tant ràpid com la seva edat els ho permetia. Jo, cotxet en mà, al veure que ens perseguien vaig augmentar el ritme tot cantant la cançó d’Oliver y Benji. El cotxet botava de tal manera que en més d’una ocasió vaig estar apunt de caure per terra jo, nen i cotxet. En veure que l’Arnau, ja despert, no podia parar de riure vaig optar per mantenir el ritme i acompanyar el recorregut amb llargues zigzaguejades que anaven de punta a punta de carrer. Darrere meu els dos vells es cagaven en mi, la meva progenitora, part de la plantilla del Madrid i m’amenaçaven dient-me tot un seguit de tortures que em farien quan m’agafessin. En aquest moment en Pere va començar a tirar-me pedres per intentar que frenés, però l’única cosa que va aconseguir va ser estossar l’Arnau cosí que, sorprenentment, encara reia més que abans.

Ja portàvem gairebé 6 voltes a l’illa de cases quan, per fi, el meu avi va veure clar el què havia de fer per frenar-me. Va parar en sec, es va descordar l’abric típic d’avi de color blau cel que portava i en va treure la seva vella Colt Goverment Serie 70 de 9 mil·límetres. Va deixar que en Pere Roca seguís corrent darrere meu com un desesperat, mentre seguia insultant-me amb paraules que encara ara em sonen grosses, i ell es va amagar en una entrada esperant que jo tornés a passar per allà en la meva setena volta.

Quan em va veure lluny a l’horitzó del carrer Bernat Saulet es va afanyar a comprovar que, efectivament, quedaven bales al carregador i just quan vaig passar per davant seu em va abatre amb un certer tir al meu genoll. Jo, deixant de cantar la puta cançoneta d’Oliver y Benji,vaig caure de morros a terra, emportant-me per davant el cotxet i fent que l’Arnau sortís disparat a una velocitat molt propera a la del so. Mentre jo em lamentava a terra en Pere Roca va saltar d’entre dos cotxes i tot fent una tombarella va agafar el meu indefens cosí a l’aire. Tota la gent que s’havia aplegat al voltant de la improvisada cursa va explotar en un sonor aplaudiment. El meu avi i en Pere varen saludar com si acabessin de guanyar algun trofeu importantíssim i jo, jaient i queixant-me al terra, vaig haver d’esperar pacientment que arribés l’ambulància per portar-me cap a l’hospital de Campdevànol.

Ara, anys més tard, recordo l’anècdota amb gran alegria i no puc evitar riure com un desesperat cada vegada que expliquem en algun sopar, dinar o reunió familiar. El genoll encara em dol i aquest caminar ridícul i penós que tinc m’acompanyarà tota la vida. Però el què vàrem arribar a riure aquell dia a casa meu mereix tot això i molt més. Gran infantesa la meva…

No sé si sabré fer això de ser Rei Carnestoltes, l’anterior va deixar un nivell molt alt i el puta ara em cobra un euro i mig per cervesa…

Començaré per explicar el Carnestoltes. Buscant a l’enciclopèdia he trobat que són els  tres dies anteriors al dimecres de cendra, primer dia de quaresma. Tot i que s’acostuma a iniciar el dijous anterior, el dijous gras o llarder. Per tant anem bé. També diu que és una festa pagana d’alegria, xerinola i cert descontrol. Per tant Valentí, avui penso aparcar el cotxe als quatre jardins! i sense rellotget!

També he llegit que al final es crema el Rei Carnestoltes. Aquest punt no m’acaba d’agradar eh Capri! A més a més, hi ha el meu germà petit davant… cremeu-lo a ell!

El què si sé és que m’han donat permís per dir el què vulgui, per tant aprofitaré per queixar-me una mica! Com que se’ns venen eleccions a sobre volia donar el meu punt de vista de cada candidat. Però el convergents no es decideixen. Què Concepció? No t’animes? Ens tens a tots amb l’Ai el cor! El que si sabem segur que es presenta és en Sergi Albrich. Ja quan venia pins de sotamà de petit apuntava maneres aquest noi, només espero que les seves habilitats per la política siguin millors que les seves habilitats a la cuina. I en Ramon també es torna a presentar. L’alcalde de Sant Joan, que té negoci a ripoll i va amb una noia de Campdevànol. Suposo que els fills aniran a l’escola a Camprodon, no? I aquest any tindrem llista del PP! No conec el candidat, però només espero que no ens tanqui TV3 ni ens emmerdi en cap guerra! I en Pere Villanueva què? No s’anima aquest any? Trobarem a faltar el sector més radical a l’ajuntament! Ja hi tenim en Gerard Costa, però, no fotem, no és el mateix! I ara m’he assabentat que també es presenta en Remigi F Luque per coalició canària amb l’objectiu de donar ales a Sant Joan. Voteu-lo a ell pel canvi radical, el meu vot ja el té!

Tal com deia m’agradaria queixar-me d’unes quantes coses. Si algun dels candidats se les vol anar apuntant… Primer: Què collons ha passat amb Sant Isidre? Perquè ja no es fa la festassa que es feia abans? Té alguna relació amb la desaparició del Bar d’ambient de l’estació? Segon: Trobo molt a faltar poder avançar a la recta de la fibrán! (pren nota eh Ramon, que hi passes cada dia). Tercer: Perquè no fem ja un pas de Zebra davant del Super Avui? fa anys que el trobem a faltar! Quantes iaies han de morir?! Quart: Com pot ser que tinguem 11 perruqueries, 15 bars, 10 carnisseries un lutier i cap hotel? Oh, és que Camprodon té més turistes! Collons, normal! I cinquè i últim punt: Perquè sempre que vas a passejar o donar un vol acabes a Can Miki? Quina espècie de conspiració judeomasónica té muntada la Maria Carme del Miki?

I per acabar m’agradaria acomiadar-me copiant l’anunci d’estrella Damm de què tenim. Que què tenim? Doncs tenim en Luís al pavelló, que tots intentem convèncer perquè ens ho faci més barat, però no hi ha manera! Tenim el Ford K d’en Llende, la cabreta de l’Àlex Porta i en Dj Met! Tenim un concert el 16 d’abril al pavelló que ens deixarà a tots hipotecats! Tenim un monestir d’hivern i un descapotable d’estiu! Tenim el Jas, l’esplai, el teatre, la Unió Excursionista, la Barra Jove i l’Abadessenc! Tenim en Curós que treu els ponis a cada festa! i si no és festa també! Tenim una parada de bus que fot una nosa de cal Déu i tenim una zona verda que ens fot negre! I tenim unes campanes que quan toquen les senten des de Sant Petersburg! Tenim també ca la Balbina obert cada dia quan tornem de festa! I tenim tots els rumors que circulen a les nostres esquenes! Tenim el Comte Arnau, els poemes de Maragall, els pabordes i el campanar de Sant Antoni, que encara que estigui tancat i pugem igual! Tenim Mas Molí, la Roca, les llances, Can Jombi, la Batllia, Rodonella i la Iaia Nita del Planàs! Però el què tenim, i sempre tindrem, són els plànols del “pantano” de Ripoll!

Moltes gràcies a tots! Ara ja podeu seguir bevent i aquestes coses que tant bé se’ns donen als de Sant Joan!

Bon Carnestoltes, visca Sant Joan, visca Texas i visca Catalunya! Ens veiem tots al pavelló el dia 16 d’abril per l’aniversari del JAS! I recordeu: Papasolgirona.com!

Em vaig presentar de bon matí a la botiga Movistar de plaça Catalunya i, armat amb les meves millors paraules i idees, els hi vaig dir que ja es podien fotre el mòbil pel mateix forat del cul. Que ja m’havia cansat de pagar com un tonto cada mes per serveis que no feia servir, per connectivitats que a l’hora de la veritat no funcionaven i per un servei 3G que no arribava al meu poble i que, amb tota probabilitat, no arribaria fins que ja fos obsolet. Una puta merda, tal i com diria el meu avi.

Després de negociar durant un bon rato, comprovar punts guanyats, permanència i totes aquestes mandangues amb vinagre, que al cap i a la fi de poc serveixen, vaig acabar aconseguint el què volia: un Emissari Persa. A més a més, com que portava molts anys amb ells, em van regalar un escrivent bilingüe que tant pot escriure en català i castellà com en francès antic. Tot un luxe vaja.

Avui fa exactament dues setmanes que uso aquest nou servei. O, més ben dit, fa dues setmanes que uso aquest servei que estant intentant re-introduir a les nostres vides. I he de dir que no m’extranyaria que d’aquí poc temps fos el model més usat del país, com passa ara amb les Blackberry, els iPhones o els Android. És un sistema una mica més lent, ja que primer l’escrivent m’ha de redactar el text, amb aquella sorna, caligrafia i eficàcia típica dels escrivents, i després aquest missatge, escrit en un pergamí cremat, el transporta l’emissari fins allà on faci falta. Òbviament, i depenguen de la distància, el missatge tardarà més o menys en arribar, però t’assegures que arribarà ja que no depèn ni de la cobertura, ni de la bateria ni de les maleïdes tarifes del contracte. El què us deia, un luxe.

I avui, també, he descobert que quan porti un any de permanència amb aquest revolucionari sistema els de Movistar, perquè segueixo amb la mateixa companyia, em regalaran un majordom britànic que, a part de fer tot el què un majordom fa, també avisarà del meu nom complert, picant amb una vara al terra, quan arribi a alguna festa, concert o acte social. Lògicament també durà a terme aquesta acció tant noble, i que tant em deixat perdre, amb els convidats que vinguin a casa meva.

Veieu que fàcil i simple és millorar-nos la vida amb poca cosa. Ara, quan arribi l’Emissari, que l’he enviat a dur un missatge a Halicarnassus, l’hi donaré unes invitacions perquè les reparteixi entre els meus amics per tal d’organitzar una bonica festa pel pròxim partit de Champions. Encara no tinc el majordom, però segur que ens ho passarem d’allò més bé. I és que, tal i com s’ha dit sempre, tot torna.

I a part de tot el què comporta la vida amb parella, sense fills ni masses obligacions, també tenim un parell d’animalets a cuidar. L’un és l’Osmi, el nostre gat cabró que, vulguent-lo educar, ens ha acabat educant ell a nosaltres. I l’altre animal és una tortuga, sense sexe definit, que no fa re. De fet imagineu-vos si fa poc que ni menja, i ja fa sis mesos que la tenim! El gat, com ja us deveu suposar, embrut com un maleït condemnat. La tortuga, tot i ser més discreta, l’únic que fa és emmerdar l’aigua del seu receptacle i empudegar tot el menjador amb el seu tuf d’amfibi fastigós (no, no l’hi tinc massa carinyo a la puta tortuga). Total, que de manera més o menys regular hem de fer una neteja al petit i odiat animal verd i a la seva poc acollidora llar.

La neteja de la tortuga, sense ser res de l’altre món, és tot un ritual. El primer pas és agafar el recipient, de plàstic groc transparent, i portar-lo cap al lavabo gran, el més ampli i confortable dels dos que tenim. Un cop allà treiem la tortuga i la deixem nedant plàcidament al bidet (única funció que l’hi donem, a part). Amb la tortuga nedant al bidet, i l’Osmi vigilant-la de ben aprop, el següent pas és netejar, cor que vols cor que desitges, la seva caseta llardosa, pudenta i arrebossada de gambetes seques que no es menja. Un cop està neta la gàbia s’ha de tornar a omplir amb la mida justa d’aigua i després, amb tot net, podem tornar a posar la tortuga al seu niuet de merda i olors. Sobre paper pot semblar fàcil, però a la pràctica, com gairebé tot, sempre resulta més complicat del què és. De fet, en els seus orígens, eren dues les tortugues que habitaven la peixera (o tortuguera), però una es va quedar pel camí a causa d’una solemne i inesperada escaldada.

Un bon dia, no fa pas massa, la Mariona i jo vam decidir que ja tocava realitzar el ritual de sanejament de l’habitacle de la tortuga. I dit i fet. Gàbia en mà ens vam dirigir cap al lavabo amb l’objectiu d’enllestir-ho quan abans millor. Un cop allà, i sense previ avís, la desgràcia es va abocar sobre nostre. Quan ja teníem la tortuga al bidet, i el nostre ritual s’estava seguint fil per randa, l’Osmi es va sortir del guió i, en comptes de vigilar la tortugueta com feia sempre, va decidir atacar les sabatilles de la Mariona. Ella, de l’esglai que es va emportar, va llençar la peixera de la tortuga i tota l’aigua putrefacte enlaire, empastifant tot el lavabo, part del passadís i, òbviament, el nostre Osmiet dolent. Jo, home de seny, en aquest moment vaig decidir deixar de no fer res, enutjar-me de mala manera i renyar vilment tant a la Mariona com al gat.

Vaig tancar-los tots tres al lavabo i em vaig disposar a anar a buscar els estris necessaris per netejar-ho tot. Mentre ho feia pensava que el paper d’home responsable, assenyat i capaç em quedava de collons. I mentre seguia renyant el gat i la Mariona des de la distància vaig agafar tots els atuells de neteja i vaig tornar cap al lavabo amb la intenció de fregar tota l’aigua bruta vessada amb mala traça al terra de gres de l’excusat.

Un cop vaig arribar al bany vaig seguir amb el meu discurs moralitzador sobre la importància de madurar, fer les coses amb seny, ser conseqüent amb els actes d’un mateix, tenir més ull amb les coses i, sobretot, treballar bé i ordenadament. Després em vaig decidir a fregar tota l’aigua vessada i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que a la mà i portava una molt poc útil escombra. I la fregona? La fregona seguia reposant, còmodament, a la cuina tot escoltant, suposo, el meu discurset de persona gran. Aquell dia vaig acabar de perdre tot el poc respecte i dignitat que em quedaven.

Corria l’any 2000, o això em sembla recordar, i a Sant Joan de les Abadesses feia un dels millors estius que recordo. En aquella època la meva vida passava per anar dia si i dia també a la piscina, jugar partidets de futbol totes les tardes, a la nit anar a prendre alguna cosa al bar i, els caps de setmana i dies especials, treballar per l’oficina de turisme del meu poble. No hi treballava a jornada completa, com ja deveu haver deduït, però sempre que feia falta, ja fos per un espectacle, festa o concert, els anava a ajudar de molt bon grat (esperant cobrar la part acordada pocs dies després, això si).

Sant Joan és famós per moltes coses (que ara no enumeraré), però si per alguna cosa destaca especialment és pel cicle de representacions del comte Arnau que es duu a terme cada estiu al claustre del monestir. Aquesta col·laboració entre el grup de Teatre SAT i l’ajuntament de la vila té com a punt àlgid la representació de l’obra del comte Arnau pròpiament dita. El dia de la funció són molts els preparatius que s’han de fer, i jo, com a bon col·laborador que era (i segueixo essent), estava allà per tot el què fes falta.

El matí, des de les 10, era imperatiu habitar una petita carpa situada a fora del monestir per vendre i repartir entrades, deixant escollir, això si, el seient més confortable de tots els disponibles. També hi havia l’opció de comprar entrada per les tres funcions, diferents totes, previstes i englobades dintre del cicle. Però aquesta opció, tot i el descompte, només l’exercien uns pocs personatges del poble. Però eren cada any els mateixos, això si. Un d’aquests personatges, del qual no diré el nom, sempre comprava els seients 1 i 3, i vint minuts abans de la funció passava a recollir les entrades acompanyat pel seu acompanyant, que podia variar des de les filles, alguna parenta o alguna parella esporàdica i fugaç. Aquell any 2000 va venir amb la seva parella…

La funció començava a les vint-i-dos trenta de la nit i jo, havent sopat d’una esgarrapada, tornava a estar a la carpa després d’haver descansat a la tarda, mitja hora abans i apunt per vendre entrades, repartir les comprades i, si es dongués el cas, vendre també algun producte de marxandatge. Érem uns quants els que voltàvem per allà esperant que tot sortís el màxim de bé possible. Jo a fora venent, d’altres portant coses des de l’oficina cap al Claustre, un altre a la porta del claustre rebent la gent, etc. Tots teníem una funció i tots intentàvem fer-la el millor possible.

A les 22:05, quan amb prou feines portava 10 minuts al meu lloc de treball, va arribar, puntual com un clau, el comprador dels seients 1 i 3. Home de poble, i per tant gat escaldat, cada any era el primer d’arribar per si les mosques. El bon home venia acompanyat d’una dona, difícilment catalana, que l’hi agafava el braç amb tot l’amor que un es pugui imaginar. Educadament van recollir les entrades que jo, amb un somriure d’orella a orella, els hi vaig donar. I aprofitant que eren allà, i que no hi havia cua encara, el molt Casanova va preguntar a la doncella si volia algun souvenir com a record. Ella, sense veure-ho massa clar, l’hi va etzibar que l’hi faria gràcia una colònia del comte Arnau i jo, molt cordialment, els hi vaig deixar olorar. Va semblar que no els hi afectés gens la terrible olor a gasolina del producte i, deixant-se portar per un amor sense fronteres, el “ric” gentleman va comprar la colònia. Entrades i colònia en mà van marxar cap al claustre, disposats a començar a escalfar les cadires.

A la entrada del claustre, com manava la tradició, el capellà del poble esperava el públic per anar-los saludant un per un; a part, es clar, de la noia que estripava les entrades. Com que no hi havia una gran afluència de gent, i el capellà i el nostre amic eren bons coneguts, van parar-se a xerrar un ratet. No recordo per quins camins va anar la conversa, ni tampoc quins temes van tractar ni si el tractava de vostè o no. El què si recordo perfectament és que en un moment determinat de la conversa el nostre cavaller més il·lustre va deixar anar la següent frase: “Si, és una puta, però l’hi he comprat una colònia!”. El capellà, esglaiat, se’l va treure ràpidament de sobre i la Sònia, la noia que estripava les entrades, l’hi va esparracar l’entrada mentre em mirava tot aguantant-se el riure. Jo, a una distància prudencial, vaig poder riure tant com mereixia la situació. És a dir, molt!

I aquesta frase, que tanta gràcia ens va fer, ja ha passat, de manera oficial, a formar part de la meva història personal i, poc a poc, va entrant dintre la del poble. I és que pot tenir un munt d’aplicacions! Proposaré, de cara a aquest estiu, que un dels tres espectacles porti per títol el mític “Si, és una puta, però l’hi he comprat una colònia!”. O, si més no, que es mencioni d’alguna manera en el cartell. Crec que els Santjoanins hauríem de treure més partit a una frase tant perfecte. Històrica gairebé!

La iaia Fina, el seu nom dintre de la família, viu amb el seu home, l’avi Jordi, a l’apartat poble de Montesquiu. Poble que té piscina, escola, un castell més que molt qüestionable i una carretera principal que travessa de cap a peus la vila. Ara amb els desviaments, les obres i el desdoblament de la C17, la carretera, abans principal, s’ha convertit en una carretera secundaria normal i corrent que s’esta deteriorant a marxes forçades. Aquesta decisió del ministeri d’obres i foment de la Generalitat va causar gran alegria a la població Montesquiuenca, però ara, després de mesos sense el tràfic habitual, el poble s’està convertint en una espècia de lloc fantasma, abandonat i deixat de la mà de Déu. O, tal i com el meu avi Jordi diria, una puta merda.

Els meus avis però, veterans i, per tant, gats escaldats, estan més contents que mai. I és que després de 55 anys casats ja començaven a voler una mica de tranquil·litat. De fet aquest era un dels motius principals que els va ajudar a anar a viure a Montesquiu: la tranquil·litat. Ara, molts anys més tard, per fi la tenen. I, a part de la tranquil·litat, també han aconseguit disminuir escandalosament la taxa, abans elevadíssima, de gats atropellats. Motiu de joia i orgull al principi i ara desesperació per part de fills, néts, cosins i parents (amb números primers tots). I és que fa poc van arribar a la magnifica xifra de quinze gats visquen amb ells. Si. Quinze.

Fa molts i molts anys els hi vam regalar un gat siamès, molt maco i car, perquè els hi fes companyia a la seva recent estrenada casa montesquiuenca amb jardí. El gat, batejat com a Missi (diminutiu de Missifú), va ser un gran fill de puta. Esquerp, maleducat, estrany, violent i, a la llarga, malalt. Però la bèstia va obrir la porta a un amor pels gats sense límit. Un amor que ha anat creixent fins arribar a l’escandalosa xifra de 15 gats. En defensa seva he de dir que la majoria d’aquests viuen al jardí i que només un parell o tres entren regularment dintre la casa. Però, miris com t’ho miris, quinze gats és una bestiesa.

Aquests gats, que al principi només venien pel menjar que el meu avi els hi deixava a fora perquè estiguessin contents, s’han instal·lat, permanentment, al jardí dels meus avis. Abandonant així la seva vida nòmada i sense rumb. I si a això hi sumem la capacitat felina per reproduir-se la veritat és que el futur se’ns presenta molt negre.

El menjador de la casa dels meus avis dóna, com és lògic, al jardí a través d’una finestra gran i d’una porta massa petita (comparant-la amb la finestra). Des d’aquest finestral ens observen els gats quan anem tota la família a dinar a casa els avis. Es posen tots en fila, alguns a terra i d’altres al pedrís de la finestra, i ens claven la mirada de tal manera que tots acabem tinguen la sensació d’estar a l’acuari. Amb la gran diferencia que nosaltres som els que estem a dintre la peixera i ells els turistes que han pagat entrada per veure els animals en el seu hàbitat natural. Una sensació molt rara i incòmode.

Per evitar aquest espectacle macabre els avis han agafat la mania, costum, tic, o digueu-ni com vulgueu, de donar-los menjar mentre nosaltres dinem o sopem. Així els gats marxen i nosaltres podem menjar tranquil·lament. El major problema, però, és que el meu avi Jordi s’ha acostumat a donar-los el mateix que mengem nosaltres, ja sigui arròs, pasta, filet, escudella, canalons, empanades, canapès o botifarra. Mengem el què mengem els gats també ho acaben provant. Nosaltres estem cansats de dir-los que no facin això, que fent aquestes coses només aconseguiran que vinguin més gats. Però, parlant en plata, a ells els hi sua la polla i segueixen fent el què els hi dóna la real gana.

Aquest Sant Esteve passat, per no perdre el costum, vam anar a dinar exquisits menjars a casa els avis. No recordo quin era el menú, però si que recordo que hi havia una gran quantitat de menjar pel nombre de comensals que érem. Vam seure a taula, sabent que no tardaria massa en començar l’espectacle felí, i vam començar a menjar. Entre tots ens vàrem conxorxar per no fer cas als gats i poder tenir un àpat tranquil, familiar i ordenat. Dit i fet.

Després de menjar-nos els canalons de rigor, i abans de començar amb el segon plat, vam sentir uns cops al finestral del menjador. La sorpresa va ser majúscula quan, al girar-nos, vam descobrir que no només hi havia gats espiant-nos. Un bon grapat de veïns, acostumats al ritual i aprofitant la crisi, estaven, plat i forquilla en mà, esperant la seva dosi de menjar. En aquest moment el meu avi, amb tota la parsimònia que el caracteritza, va aixecar-se i va agafar un plat net de la cuina. El va omplir amb restes i trossos de la nostra suculent menja i, sense immutar-se el més mínim, va dirigir-se cap al jardí. Va obrir la porta cuidadosament, va anar-se’n jardí endins, seguit per tota la comitiva d’espècies variades, i va deixar el plat al vell mig del jardí. Mentre tornava vam poder veure com els gats i veïns montesquiuencs es repartien el menjar, bo i saborós, de la meva iaia i, sense prestar-hi cap mena d’atenció, vam seguir menjant, bevent i parlant de malalties terminals.