Relats, articles, opinió i contes en català
Dimarts vaig decidir que ja que divendres era festa el millor seria fer dissabte dimecres. Dit i fet, davantal, escombra en mà i a netejar s’ha dit, vaig dir-me a mi mateix abans de començar tot el ritual. El primer, però, era posar música a tot volum per tal de netejar tot ballant com un condemnat (aprofitant, òbviament, que estava sol a casa). Lamparetes, el nou disc d’Antònia Font, va ser l’escollit per ajudar-me en la meva labor casolana. “Me sobren Paraules” i a netejar!
No fa pas tants anys que vaig ser petit. La meva infantesa ara, des d’una maduresa encara molt verda, la recordo feliç, emocionant i amb grans moments que abans em semblaven catastròfics. Recordo interessantíssims partits de futbol al patí de l’escola Abadessa Emma, excursions eternes per la ruta de la cova i la Moreneta, viatges amb bici fins al triquet, caçades populars de capgrossos a la plana, intents de tirar petards al cementiri durant la festa de Sant Isidre, els immensos solars sense edificar (en aquell moment), el naixement del meu germà petit i, també, el naixement del meu cosí petit. Avui no us vull parlar del naixement d’aquest, però si que us vull parlar del meu cosí (petit).
Molt bona nit a tothom! O com diria una persona que tots coneixem: Hola macus!
No sé si sabré fer això de ser Rei Carnestoltes, l’anterior va deixar un nivell molt alt i el puta ara em cobra un euro i mig per cervesa…
Fa més de 10 anys que tinc el mateix número de mòbil. 10 anys que han servit per canviar-me el mòbil moltíssimes vegades, per anar augmentant prestacions, per fer duplicats de la targeta, per veure la introducció del 3G, les pantalles tàctils, la connectivitat a internet, la sincronització amb la meva biblioteca músical i un sense fi de tonteries i prestacions cada una més inútil i absurda. Molt maques, això si. Però inútils. I, com no podia ser d’altra manera, ja fa temps que m’he passat a l’iPhone i a les bones idees del meu amic Jobs. Però ara fa unes setmanes vaig decidir que ja m’havia cansat de tanta tonteria i vaig decidir canviar radicalment la meva connectivitat amb el món.
Jo sóc una persona petita, d’un poble petit, d’un país petit, amb un poder adquisitiu petit i una ment bastant petita. Suposo que per això tinc un concepte una mica especial de la vida, de la normalitat i del que és, o no, correcte. Com ja us he dit repetides vegades, jo sóc de Sant Joan de les Abadesses, un petit poble que reposa a les faldes de serra Cavallera, que té un relativament cristal·lí riu Ter i uns habitants terriblement especials.
Ja fa més d’un parell d’anys que visc amb parella i crec que, després de tot aquest temps, he après a ser un bon novio. No un novio exemplar, però si que domino bastant el tema. En tot aquest temps he après a cuinar relativament bé, a fregar de manera acceptable, a combinar colors amb certa gràcia i, el més important, m’he fet una guia mental de tots els programes que fan a la tele distribuïts per dia i franja horària. Ara ja puc anar a tot arreu, crec.
I ara vaig a destapar un misteri que tothom em pregunta: si, gairebé totes les històries explicades en aquest blog són inventades. Algunes tenen parts certes, però sempre, encara que sigui sense voler, acabo dient mentides, una rere l’altra, per fer més interessant la història. I és que jo sempre he defensat que la mentida és molt més estimulant que la veritat! Però avui, sense que serveixi de precedent, explicaré una anècdota, que em va passar ja fa anys, i que és cent per cent verídica.
Sempre he tingut dues iaies. No recordo que una arribés més tard que l’altra a la meva vida i, juraria, que n’he tingut dues des de que vaig néixer. Avis també en tenia dos, però tal i com ja us vaig explicar fa bastant de temps, un es va quedar pel camí, així que ara tinc un número primer d’avis. Concretament dos àvies i un avi. Números primers tot. De fet, la meva família es regeix íntegrament per números primers, sinó es trenca una genealogia ancestral basada en números primers. Però aquest avui no és el tema. Jo tinc dues àvies. L’una cuina de pebrots. De colló de mico m’atreviria a dir. L’altra, en canvi, cuina per necessitat. No és dolent però… No fotem, no és el mateix. Centrem-nos en la cuinera…
Continue reading ‘Els copiosos menjars de la iaia’
Comentaris