Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…

Tot i que ahir no ho vaig saber veure per la radio, a mig camí del carrer Aragó s’ha posat a ploure xocolata. He hagut de parar i abrigar-me l’impermeable i posar-me una galleda al cap. Tampoc m’he fixat que em quedaven pocs diaris i tornar a encendre la caldera del vehicle ha estat tot un repte. Sort que portava xiclets de sobra i he pogut evitar una massacre.

M’ha agradat veure que, gràcies a la visita del Papa, suposo, han arreglat el forat de cuc que molestava entre pau Claris i Passeig de Gràcia. Avui he pogut passar tranquil·lament sense navegar entre diferents dimensions i tirar enrere i endavant en el temps. Per desgràcia, però, he agafat la majoria de semàfors en blau, tanmateix l’aigua no estava molt calenta i he pogut esgarrapar uns valuosos segons de cada xamfrà de l’eixample.

L’arribada a la feina ha estat hostil, i és que ningú s’ha preocupat de treure el troll que habita sota les escales i, per si fos poc, s’han acabat les piles de la rampa per discapacitats. Després dels 32 esglaons de rigor i els vuit o nou replans mòbils he pogut arribar a la meva taula desordenada com mai. He engegat l’ordinador, amb tanta força com he pogut, i m’he disposat a treballar. Tot i que sense pantalla cada dia m’és més complicat.

Per variar ha trucat el Rei d’Hongria, queixant-se, aquest cop, de no sé quin problema amb les plaques tectòniques de Sud-Amèrica. L’hi hem enviat un burofax, un gir postal i tres sobres de camamilla perquè es calmés, però segur que demà tornarà a trucar per alguna altre tema cabdal. I es que la monarquia mai aprendrà que la resta de mortals tenim feina més enllà dels seus capritxos.

El dinar ha passat sense pena ni glòria i hem hagut de canviar la mariscada prevista per un plat de fesols amb mongetes, llenties, cigrons, faves i un parell de granets de pebre. No hem pogut pagar amb Rúpies ja que el propietari siri de l’establiment ens ha exigit Rubles o, en el seu defecte, gallines. Per sort teníem algunes divises russes per les butxaques i entre això i un parell de calipos d’alvocat l’hem pogut convèncer de que no disparés. Acte seguit hem pujat al telecadira per tornar a la feina, a pocs kilòmetres de distància.

El Troll s’ha carregat a tres o vuit desgraciats i els que ens hem escapat ho hem fet amb tota classe d’esgarrinxades, ferides i pa integral. Un cop a l’oficina no hem tingut més remei que bullir una mica d’aigua. Hem seguit treballant tot canviant de lloc cada poc més de 5 minuts. Una iniciativa que ve directament de l’emperador d’Estats Units i que encara no hem acabat d’entendre. Poc més tard de les el nostre cap ha obert la finestra i ha marxat amb el seu nou Zepelin portat directament des del marroc. L’hi hem dit adéu tot saludant amb un parell de gats i una mangosta. Acte seguit hem parat els ordinadors a cops de cap i hem baixat pel tobogan cap al carrer. He agafat l’hovercraft i, previst de papers, cartrons i gossets i marxat cap a casa pel camí més llarg.

A casa no he pogut fer migdiada perquè hi havia massa silenci, així que he parat la televisió i he escoltat un rato el diari. M’ha sorprès gratament la cancel·lació del programa espacial Europeu per donar prioritat a la construcció d’una muralla enorme de paper xarol al voltant de França.

No he sopat massa avui, així que havent sopat he hagut d’anar a tot corre al vàter a trucar. El Duc de Kent creu que la seva dona l’enganya amb el llimoner del seu jardí, cosa improbable ja que el llimoner porta més de 12 anys mort. Però el seu amic pardal, alhora molt amic del Rossinyol, l’hi ha comentat que els va veure passejant pels teulats de Southampton. L’hi he aconsellat el suïcidi.

A les dotze i cinc en punt he anat a dormir al meu llit de pi i roure. M’he abrigat amb la llenya que encara tenia, he tancat els ulls i he somiat amb un món molt i molt rar. Crec que prefereixo la vida real…

I a part de tot el què comporta la vida amb parella, sense fills ni masses obligacions, també tenim un parell d’animalets a cuidar. L’un és l’Osmi, el nostre gat cabró que, vulguent-lo educar, ens ha acabat educant ell a nosaltres. I l’altre animal és una tortuga, sense sexe definit, que no fa re. De fet imagineu-vos si fa poc que ni menja, i ja fa sis mesos que la tenim! El gat, com ja us deveu suposar, embrut com un maleït condemnat. La tortuga, tot i ser més discreta, l’únic que fa és emmerdar l’aigua del seu receptacle i empudegar tot el menjador amb el seu tuf d’amfibi fastigós (no, no l’hi tinc massa carinyo a la puta tortuga). Total, que de manera més o menys regular hem de fer una neteja al petit i odiat animal verd i a la seva poc acollidora llar.

La neteja de la tortuga, sense ser res de l’altre món, és tot un ritual. El primer pas és agafar el recipient, de plàstic groc transparent, i portar-lo cap al lavabo gran, el més ampli i confortable dels dos que tenim. Un cop allà treiem la tortuga i la deixem nedant plàcidament al bidet (única funció que l’hi donem, a part). Amb la tortuga nedant al bidet, i l’Osmi vigilant-la de ben aprop, el següent pas és netejar, cor que vols cor que desitges, la seva caseta llardosa, pudenta i arrebossada de gambetes seques que no es menja. Un cop està neta la gàbia s’ha de tornar a omplir amb la mida justa d’aigua i després, amb tot net, podem tornar a posar la tortuga al seu niuet de merda i olors. Sobre paper pot semblar fàcil, però a la pràctica, com gairebé tot, sempre resulta més complicat del què és. De fet, en els seus orígens, eren dues les tortugues que habitaven la peixera (o tortuguera), però una es va quedar pel camí a causa d’una solemne i inesperada escaldada.

Un bon dia, no fa pas massa, la Mariona i jo vam decidir que ja tocava realitzar el ritual de sanejament de l’habitacle de la tortuga. I dit i fet. Gàbia en mà ens vam dirigir cap al lavabo amb l’objectiu d’enllestir-ho quan abans millor. Un cop allà, i sense previ avís, la desgràcia es va abocar sobre nostre. Quan ja teníem la tortuga al bidet, i el nostre ritual s’estava seguint fil per randa, l’Osmi es va sortir del guió i, en comptes de vigilar la tortugueta com feia sempre, va decidir atacar les sabatilles de la Mariona. Ella, de l’esglai que es va emportar, va llençar la peixera de la tortuga i tota l’aigua putrefacte enlaire, empastifant tot el lavabo, part del passadís i, òbviament, el nostre Osmiet dolent. Jo, home de seny, en aquest moment vaig decidir deixar de no fer res, enutjar-me de mala manera i renyar vilment tant a la Mariona com al gat.

Vaig tancar-los tots tres al lavabo i em vaig disposar a anar a buscar els estris necessaris per netejar-ho tot. Mentre ho feia pensava que el paper d’home responsable, assenyat i capaç em quedava de collons. I mentre seguia renyant el gat i la Mariona des de la distància vaig agafar tots els atuells de neteja i vaig tornar cap al lavabo amb la intenció de fregar tota l’aigua bruta vessada amb mala traça al terra de gres de l’excusat.

Un cop vaig arribar al bany vaig seguir amb el meu discurs moralitzador sobre la importància de madurar, fer les coses amb seny, ser conseqüent amb els actes d’un mateix, tenir més ull amb les coses i, sobretot, treballar bé i ordenadament. Després em vaig decidir a fregar tota l’aigua vessada i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que a la mà i portava una molt poc útil escombra. I la fregona? La fregona seguia reposant, còmodament, a la cuina tot escoltant, suposo, el meu discurset de persona gran. Aquell dia vaig acabar de perdre tot el poc respecte i dignitat que em quedaven.

Corria l’any 2000, o això em sembla recordar, i a Sant Joan de les Abadesses feia un dels millors estius que recordo. En aquella època la meva vida passava per anar dia si i dia també a la piscina, jugar partidets de futbol totes les tardes, a la nit anar a prendre alguna cosa al bar i, els caps de setmana i dies especials, treballar per l’oficina de turisme del meu poble. No hi treballava a jornada completa, com ja deveu haver deduït, però sempre que feia falta, ja fos per un espectacle, festa o concert, els anava a ajudar de molt bon grat (esperant cobrar la part acordada pocs dies després, això si).

Sant Joan és famós per moltes coses (que ara no enumeraré), però si per alguna cosa destaca especialment és pel cicle de representacions del comte Arnau que es duu a terme cada estiu al claustre del monestir. Aquesta col·laboració entre el grup de Teatre SAT i l’ajuntament de la vila té com a punt àlgid la representació de l’obra del comte Arnau pròpiament dita. El dia de la funció són molts els preparatius que s’han de fer, i jo, com a bon col·laborador que era (i segueixo essent), estava allà per tot el què fes falta.

El matí, des de les 10, era imperatiu habitar una petita carpa situada a fora del monestir per vendre i repartir entrades, deixant escollir, això si, el seient més confortable de tots els disponibles. També hi havia l’opció de comprar entrada per les tres funcions, diferents totes, previstes i englobades dintre del cicle. Però aquesta opció, tot i el descompte, només l’exercien uns pocs personatges del poble. Però eren cada any els mateixos, això si. Un d’aquests personatges, del qual no diré el nom, sempre comprava els seients 1 i 3, i vint minuts abans de la funció passava a recollir les entrades acompanyat pel seu acompanyant, que podia variar des de les filles, alguna parenta o alguna parella esporàdica i fugaç. Aquell any 2000 va venir amb la seva parella…

La funció començava a les vint-i-dos trenta de la nit i jo, havent sopat d’una esgarrapada, tornava a estar a la carpa després d’haver descansat a la tarda, mitja hora abans i apunt per vendre entrades, repartir les comprades i, si es dongués el cas, vendre també algun producte de marxandatge. Érem uns quants els que voltàvem per allà esperant que tot sortís el màxim de bé possible. Jo a fora venent, d’altres portant coses des de l’oficina cap al Claustre, un altre a la porta del claustre rebent la gent, etc. Tots teníem una funció i tots intentàvem fer-la el millor possible.

A les 22:05, quan amb prou feines portava 10 minuts al meu lloc de treball, va arribar, puntual com un clau, el comprador dels seients 1 i 3. Home de poble, i per tant gat escaldat, cada any era el primer d’arribar per si les mosques. El bon home venia acompanyat d’una dona, difícilment catalana, que l’hi agafava el braç amb tot l’amor que un es pugui imaginar. Educadament van recollir les entrades que jo, amb un somriure d’orella a orella, els hi vaig donar. I aprofitant que eren allà, i que no hi havia cua encara, el molt Casanova va preguntar a la doncella si volia algun souvenir com a record. Ella, sense veure-ho massa clar, l’hi va etzibar que l’hi faria gràcia una colònia del comte Arnau i jo, molt cordialment, els hi vaig deixar olorar. Va semblar que no els hi afectés gens la terrible olor a gasolina del producte i, deixant-se portar per un amor sense fronteres, el “ric” gentleman va comprar la colònia. Entrades i colònia en mà van marxar cap al claustre, disposats a començar a escalfar les cadires.

A la entrada del claustre, com manava la tradició, el capellà del poble esperava el públic per anar-los saludant un per un; a part, es clar, de la noia que estripava les entrades. Com que no hi havia una gran afluència de gent, i el capellà i el nostre amic eren bons coneguts, van parar-se a xerrar un ratet. No recordo per quins camins va anar la conversa, ni tampoc quins temes van tractar ni si el tractava de vostè o no. El què si recordo perfectament és que en un moment determinat de la conversa el nostre cavaller més il·lustre va deixar anar la següent frase: “Si, és una puta, però l’hi he comprat una colònia!”. El capellà, esglaiat, se’l va treure ràpidament de sobre i la Sònia, la noia que estripava les entrades, l’hi va esparracar l’entrada mentre em mirava tot aguantant-se el riure. Jo, a una distància prudencial, vaig poder riure tant com mereixia la situació. És a dir, molt!

I aquesta frase, que tanta gràcia ens va fer, ja ha passat, de manera oficial, a formar part de la meva història personal i, poc a poc, va entrant dintre la del poble. I és que pot tenir un munt d’aplicacions! Proposaré, de cara a aquest estiu, que un dels tres espectacles porti per títol el mític “Si, és una puta, però l’hi he comprat una colònia!”. O, si més no, que es mencioni d’alguna manera en el cartell. Crec que els Santjoanins hauríem de treure més partit a una frase tant perfecte. Històrica gairebé!

Poca gent de Belton coneix la teva existència, i dels teus pocs amics gairebé cap sap amb exactitud de què treballes. Mai has explicat masses detalls de la teva vida íntima, segurament per això segueixes essent solter als teus més que passats quaranta anys. Però la veritat és que tampoc t’interessa trobar una dona que et qüestioni la teva més que establerta i inamovible forma de vida. De fet, sempre has dit que les dones ho emmerden tot.

Però que els teus amics, assidus al bar del barri, no sàpiguen de què treballes no vol dir que no ho facis. La teva feina no passarà a la història, segur que no, i més d’un coincidiria dient que no és important i que, fins i tot, és prescindible. Però tu, treballador submís de mena, mai te n’has queixat, ni als amics ni als superiors, i, tot i saber que segurament t’ho mereixes, mai has demanat un augment. Sempre arribes a l’hora que has d’arribar, no has faltat mai per malaltia i t’agafes els dies de vacances que tens pràcticament per obligació. No és que t’encanti el que fas, però, que collons, tampoc et desagrada.

Cada dia, de dilluns a divendres, agafes el bus B28, que surt de davant de casa teva a les vuit quinze del matí, i arribes a la presó del Comtat de Bell, a les nou i poc, després de zigzaguejar la carretera estatal Rd. 93 més de 50 quilòmetres tot vorejant el llac Stillhouse. Entres a la presó per la porta del servei i, després de fitxar i dels registres de rigor, vas a la teva taquilla per posar-te el teu uniforme, l’únic de tota la presó que té corbata, i et dirigeixes cap al teu humil despatx. Un cop allà et submergeixes en un mai acabar de burocràcia i papers diversos que algú ha de tenir controlats i posats al dia. I aquest ets tu.

El segon divendres de cada mes, però, la teva feina varia irremeiablement. El segon divendres de cada mes has d’arribar a la presó del comtat de Bell dues hores abans del què és habitual i has d’acompanyar la corbata, pagada per l’estat, amb un barret Stetson, també pagat per l’estat, d’un color crema molt bonic. A les 8:30 has d’estar a la l’avantsala, tu i els teus ajudants, i fer una última comprovació per assegurar-te que tot funciona a la perfecció i que, per tant, tot sortirà de meravella. I és que el segon divendres de cada mes toca, sempre, plogui o faci sol, una execució a la cadira elèctrica. I tu, estimat Randy Frost, n’ets el botxí. Ben vestit, això si, però el Botxí. L’últim esglaó d’una justícia més que qüestionable. La mà executora d’una democràcia jove, però potent, que es creu exemple i model de tota la humanitat. Sobre teu recau la sentència d’un covard jutge que no coneixes ni coneixeràs. Tu, Randy Frost, carregues amb més morts a les teves espatlles que totes les víctimes juntes de tots els presos que, per obligació, has hagut d’ajusticiar. Però, tal i com deia abans, la feina no et desagrada. És el què saps fer perquè, sense saber com, és el què has fet tota la vida.

Resulta que Ses Majestats no viuen en terres com les que un es pot imaginar. No viuen en països trets de les mil i una nits. Ni tenen un entorn preciós, carregat de joguines, amor, felicitat, joia i palmeres. No, res de això. La veritat és molt més dura i, en certa manera, realista.

El rei Blanc, en Melcior, és el xeic d’un petit país satèl·lit de la gran Aràbia Saudí. El país es va independitzar no fa masses anys i ara viuen de parar la mà a l’espera de que els països rics esquitxin pel seu petroli. En Melcior ha fet construir gran hotels del no re, s’ha inventat llacs, illes i alguna muntanya, ha prohibit l’alcohol i el tabac i fa anar les dones tapades fins als ulls. La pobresa entre la classe mitja arriba a tants per cent realment deplorables i l’analfabetisme i la mort infantil es disparen cada any. Els únics que viuen bé són els familiars del rei i, com no, els turistes. L’any passat en Melcior va comprar un equip de la First Division Anglesa i ara, molts milions després, l’equip està jugant per pujar a la Premier. Es comenta, també, que el país està meditant presentar candidatura per les olimpíades del 2026 i que ja té una bona cartera de famosos disposats a donar la cara defensant una proposta que no s’aguanta per enlloc. Les males llengües diuen que el xeic té un cotxe diferent per cada dia del mes, però això encara no està confirmat.

El rei Ros, en Gaspar, també regenta un petit emirat, tot i que en aquest cas la seva proximitat no és amb l’Aràbia Saudí, sinó amb l’Iran. Les fonts d’ingressos del país venen d’uns contractes multimilionaris i escandalosos amb certes empreses Russes dedicades a l’extracció de Gas, principalment, i petroli, en menor mesura. Últimament el Rei Gaspar ha estat en boca de tothom i es que certes informacions de la CIA mostren relacions amb perillosos grups terroristes. Fins al punt de ser considerat un dels centres de finançament terrorista més gran del món. Poc sabem de la situació del país, ja que el rei no deixa que transcendeixi cap mena d’informació. No fa falta dir que dels disset tractats internacionals dels drets humans no n’han firmat cap. De fet, no fa massa, encara van apedregar una dona públicament per no haver fet un bon sopar al seu home. Segons els EEUU el país forma part del considerat, popularment, com eix del mal.

El Rei Negre, en Baltasar, és l’únic dels tres reis que no pertany al continent asiàtic, sinó que ve de la profunditat d’Àfrica. En Baltasar va pujar al poder gràcies a un violent cop d’estat i després de manipular les lleis, i diverses eleccions, va aconseguir auto-anomenar-se president vitalici del País. L’estat dictatorial, situat al golf del Congo, és extremadament ric en Mercuri, Liti i Diamants. De fet, la meitat de la producció Mundial ve del país d’en Baltasar. Capbussat en una permanent guerra civil ja es compten en milions les víctimes de diferents ètnies eradicades; i els països rics, massa preocupats en altres temes, prefereixen mirar cap un altre lloc. Es comenta que el propi Baltasar controla, personalment, el 50% del tràfic mundial de diamants de sang i que la majoria dels seus treballadors són esclaus. Els cascs blaus han intentat posar ordre en més d’una ocasió, però sempre han acabat marxant amb la cua entre les cames.

Avui he sabut que cada any, després de fer el paripé pels carrers dels pobles, els Reis es reuneixen amb els alcaldes per negociar contactes milionaris, millorar relacions i fer una mica de comerç. També m’he assabentat que la gent que acompanya els reis no són servents, sinó esclaus que venen obligats a punta de pistola. I els regals que ens deixen a la nit a casa? No sigueu tontos, sabeu perfectament que els regals els posen els pares quan els nens dormen. El què no sé és si ho fan coaccionats o per pròpia voluntat.

El somni no sé com començava, però jo recordo des del moment en què jo i la meva parella, la Mariona, estàvem en una granja, vella i atrotinada, perduda a la muntanya, que semblava ser la nostra llar. La vivenda estava decorada amb bastant mal gust: mobles de bambú, cadires de cànem, quadres amb fulles i plumes, objectes estranys, sofàs amb virolats esperpèntics, pipes, catximbes i una llar de foc metàl·lica. Encara que em sàpiga greu haver-ho de reconèixer, la veritat és que era una casa molt Hippie.

Era de nit. Una nit molt fosca, i jo i la Mariona estàvem mirant la tele. No recordo què miràvem ni a on sèiem, però si que recordo que, tot i mirar la tele, hi havia un silenci sepulcral. De sobte vam veure com per el camí de terra, que comunicava la nostra casa amb algun poble o ciutat que desconec, arribava un tot terreny a tota pastilla i amb els llums encesos. Jo i la Mariona ens vam estranyar, suposo que no devíem rebre masses visites a aquelles intempestives hores. Vam creuar els dits perquè el cotxe passés de llarg, sabent que, de parar davant de casa, no ens esperava res de bo. Lamentablement el cotxe va anar disminuint la marxa a mida que arribava a la finca i, finalment, va parar el motor a l’era de davant de la porta.

Jo i la Mariona, porucs i temorosos de mena (com en la vida real), vam decidir tancar tots els llums, la porta i fer veure que no hi érem. Arrodits al sofà vam sentir, perfectament, com s’obrien i es tancaven les portes del cotxe. Després un passos secs i convençuts es van acostar, amb tota la parsimònia, cap a la casa. Després d’uns segons eterns de silenci un puny va colpejar amb força la porta. No vam dir re així que van tornar a picar. La tensió es podia tallar amb un ganivet. De sobte, quan ja ens pensàvem que havien desistit, un tret va rebentar el pany. Per la porta van entrar dos homes, un era alt sec i amb ulleres fosques, i l’altre era baixet, forçut, engiponava un anorac negre ajustat i arrossegava una enorme bossa de brossa negre.

No recordo exactament quines paraules varen fer servir, però sé que l’alt ens va dir, pistola en mà, que si no col·laboràvem ens fotria un tret entre cella i cella. Davant d’aquesta proposta vam decidir col·laborar, callar i esperar que marxessin.

Després d’accedir al tracte, sense masses ganes, la veritat sigui dita, el personatge que semblava un porter de discoteca va obrir la immensa bossa de la brossa i va deixar al descobert un cadàver. No vam saber qui era, però recordo perfectament que el cadàver ja començava a tenir tons blavosos i certes parts del seu cos estaven, ja, bastant inflades. Era evident que aquell cadàver portava dies essent un cadàver. Sense saber que dir, i amb la mirada clavada al cadàver, l’alt i sec ens va dir que necessitaven desmembrar el mort i que, per tant, necessitaven instruments i una habitació.

Ràpidament vam accedir, i després de donar-li un considerable ganivet i cedir-li l’habitació de convidats, el porter de discoteca es va tancar deixant-nos amb a soles amb el malfactor alt i sec.

No tinc gaires detalls d’aquests moments, només sé que mentre aquell estava a dintre de l’habitació fent manualitats, nosaltres vam compartir una tassa de cafè amb el sicari, alt i sec, asseguts al menjador.

Després d’un rato va sortir el forçut, completament ensangonat i amb un tros de carn, sospitosament vermell, a les mans. Es va dirigir a la cuina i, sense veure’l, vam deduir que estava fregint aquell tros de carn. Quan va haver acabar va venir cap amb menjador, en una mà i duia un plat amb el tros de carn i a l’altra quatre coberts.

No sé com ni perquè, però entre els quatre ens vàrem menjar la carn del fiambre. Ni tan sols els hi va fer falta obligar-nos. Després van recollir, amb una altra bossa de brossa, el cadàver desmembrat. Ens van donar les gràcies, ens varen tornar el ganivet i van marxar per allà on havien vingut.

Després d’això el somni continuava, però ja no recordo que passava. La meva memòria, per algun motiu que desconec, ha decidit memoritzar només aquest tros de somni. La veritat, no sé que em preocupa més, si el somni en si o que sigui la segona vegada que ho somio. Teniu alguna idea del què pot voler dir? Estic molt malalt?

La operació es presentava senzilla, només havia d’anar al carrer Londres número 6, dir que em venia a fer uns anàlisis i esperar que em punxessin amb l’agulla del dimoni. Tot anava rodat fins que, assegut en una austera sala d’espera, em van cridar perquè passés a la sala del dolor (tot i que ells preferien anomenar-la sala d’anàlisis).

Em van fer seure en una cadira tipus dentista, tot i que amb corretges als braços per immobilitzar la presa en cas de que fos necessari. La veritat és que la cadira era còmode, perquè no dir-ho. Una infermera jove, acabada de sortir de la carrera, va venir amb un somriure d’orella a orella i carregada de preguntes de tot tipus. Després de respondre a totes i cada una de les qüestions, intentant ser graciós en tot moment, la joveneta em va dir que m’arremangués les mànigues, de la meva preciosa camisa, per veure a quin braç podíem fer la perforació. Per un motiu que desconec va triar el braç esquerre, cosa que em va tranquil·litzar ja que jo uso molt més el dret i vaig pensar que si l’havia de perdre, millor perdre l’inútil.

Però tot el bon ambient que es respirava va desaparèixer quan per fi em va punxar la vena. Sense ser-ne jo conscient, i essent verge en aquesta classe de coses, vaig veure com pel conducte que comunicava l’agulla amb el potet començava a brotar sang de color verd. La infermera, escandalitzada i sense saber massa que fer, va retirar-me l’agulla i em va dir que m’esperés un moment allà. Vaig sentir com tancava la porta de l’habitació amb clau, per si de cas volia escapar. Vaig sentir con la clínica s’omplia de rebombori, escridassades i corregudes.

Finalment, després d’esperar gairebé mitja hora, va entrar un metge (suposo) vestit amb els atuells típics per lluitar contra la radiació. Els meus temors van incrementar-se al veure com tothom, des de darrere la porta, em mirava. El doctor va tancar la porta i va venir, molt a poc a poc, cap a la meva posició. Va seure a un tamboret metàl·lic que hi havia al meu costat i es va quedar un ratet (que a mi em va semblar etern) intentant trobar les paraules més adequades. Al final va trencar el seu silenci dient que no m’espantés, que, tot i no tenir cura el què tenia, podria portar una vida perfectament normal. Que ja intentarien entre tots ajudar-me amb tot el què estigues a les seves mans i que quan abans comencéssim a tractar-ho millor. Jo, espantant com mai i amb la veu tremolosa, l’hi vaig demanar que què tenia. El metge, després d’un altre llarg silenci, em va dir la paraula que mai oblidaré: Homosexualitat.

Sortint de la clínica vaig haver de deixar la meva novia, anar-me a comprar roba nova, i molt més ajustada, fer-me la manicura, depilar-me i fer-me el carnet vitalici a l’Arena i el Rectum, dos locals d’ambient imprescindibles per gent com jo.

Avui porto una vida pràcticament normal, però això no treu que moltes nits me les passi plorant desconsoladament. A més, i per si l’homosexualitat fos poc, segueixo tenint mal de panxa dia si dia també.

Ja m’he cansat de ser un treballador més d’una empresa. Una part d’un engranatge. Una formigueta treballadora. Un simple assalariat. És per això que, després de meditar-ho molt, he decidit ser el meu propi amo. Manar-me jo. Tenir jo les responsabilitats. Emportar-me jo els problemes i els èxits. Reunions. Viatges. Més reunions. Mèrits, perquè no. Per això mateix he decidit comprar GAZPROM.

Avui al migdia he tancat la compra per 280 mil milions d’Euros. Val a dir que la compra no ha estat fàcil, i la OPA hostil que vaig llençar fa mesos ha costat que arribés a bon port. Com que al banc hi tenia poc més de quatre mil euros, he hagut de demanar un préstec a La Caixa. De bones a primeres no els hi va semblar massa bé la idea de deixar-me aquesta quantitat de diners, però després d’exposar les meves idees i ensenyar-los-hi el meu currículum (una mica inflat) no han tingut cap mena d’inconvenient en deixar-me la quantitat demanada. He necessitat un aval, per si mai deixo de pagar, però el meu pare tampoc ha tingut problema per ajudar-me. Així que, després de firmar els papers, hem acordat que em deixen 279 mil milions d’Euros i una mica més. Pagaré 220 Euros l’any, així que d’aquí un milió d’anys, més o menys, ja ho hauré pagat tot. Però la veritat és que espero poder liquidar el crèdit una mica abans…

D’aquesta manera passo a tenir el 100% de l’empresa més gran de Rússia, Europa i una de les més importants del món. Jo controlaré el tràfic més gran de gas del món, i seré jo el que mantindrà calenta Europa i Rússia durant les llargues èpoques d’hivern. Jo triaré si és necessari tallar alguna aixeta o no, i seré el responsable directe de moure l’economia Europea durant els pròxims anys.

Sé que no tinc massa experiència dirigint grans empreses, però crec que seré capaç de gestionar, amb certa facilitat, una plantilla de més de quatre-cents quinze mi treballadors. Primer de tot m’agradaria reunir-me amb tots els treballadors i demanar la seva opinió sobre l’empresa, saber que falla i què podríem millorar. Després em reuniré amb els dirigents per saber com veurien la implantació, un cop al mes, del “divendres de Dry Martini”, per fer-ho tot una mica menys formal. I per acabar em reuniré amb els presidents de Rússia, països ex-soviètics, França, Noruega, Suècia, Alemanya i estats de l’Est per exposar quins seran els principals canvis en la gestió de GAZPROM. De moment només introduiré els “Divendres de Dry Martini”, però tinc en ment introduir el dia sense corbata, el dia de portar els fills a la feina i unes jornades de convivències a la muntanya de Montserrat. Tot millores.

De moment seguiré visquen a Barcelona, però ja estic buscant un modest piset a Sant Petersburg per poder estar més al dia del funcionament de la companyia. Com que els calers em sortiran per les orelles he decidit vendre’m el cotxe i comprar-me un Zepelin. Si algú sap d’algun lloc on en venguin bé de preu que m’informi. Una cosa petita i modesta serà més que suficient.

També he pensat que estaria bé posar un futbolín a la sala menjador de la empresa Mare i mirar d’organitzar un equip de futbol sala per alguna lliga de treballadors. Jo, per descomptat, seré l’entrenador.

M’ha semblat, també, que els mobles de les diferents seus estan una mica malmesos, així que ja he contactat amb una petita fusteria del meu poble perquè ens faci un pressupost per renovació de material. M’agrada molt el cireré, així que intentarem fer els mobles de cireré massís. Tot i que al meu despatx em decantaré pel Roure…

Com podeu comprovar ja ho tinc tot en ment, i amb aquests retocs l’empresa no pot fer res més que créixer. Espero que la inversió em vagi bé i a veure si, dintre d’uns anys, puc muntar-me jo mateix la meva pròpia empresa enlloc de comprar-ne de ja fetes. Accepto que no té el mateix mèrit. Desitgeu-me sort.