Relats, articles, opinió i contes en català
La gent que em coneix ja sap que sóc una persona d’extrems. No contemplo el punt mig, la neutralitat o una posició moderada. Sempre ha de ser o tot o res. A més a més tinc el do especial de posicionar-me sempre en favor de la gent, fets, noticies o esdeveniments que acostumen a caure malament. Jo sóc així, què voleu que hi faci…
Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…
L’arbre de maduixa de davant de casa avui feia taronges, així que me n’he exprimit una i he agafat l’hovercraft per anar cap a la feina. inpuntual com sempre i en dia equivocat com acostumo. Jo no sóc així. Sóc de meló.
Ja fa més d’un parell d’anys que visc amb parella i crec que, després de tot aquest temps, he après a ser un bon novio. No un novio exemplar, però si que domino bastant el tema. En tot aquest temps he après a cuinar relativament bé, a fregar de manera acceptable, a combinar colors amb certa gràcia i, el més important, m’he fet una guia mental de tots els programes que fan a la tele distribuïts per dia i franja horària. Ara ja puc anar a tot arreu, crec.
I ara vaig a destapar un misteri que tothom em pregunta: si, gairebé totes les històries explicades en aquest blog són inventades. Algunes tenen parts certes, però sempre, encara que sigui sense voler, acabo dient mentides, una rere l’altra, per fer més interessant la història. I és que jo sempre he defensat que la mentida és molt més estimulant que la veritat! Però avui, sense que serveixi de precedent, explicaré una anècdota, que em va passar ja fa anys, i que és cent per cent verídica.
Tu, Randy Frost, sempre has estat un home de rutines. Res trenca la teva parsimònia ni la teva tradició de llevar-te cada dia a les set trenta del matí, ja plogui, faci sol, sigui festa o laboral. Cada dia esmorzes una torrada amb melmelada, de maduixa habitualment, i beus suc de taronja d’una marca barata que compres al supermercat de la cantonada, perquè el que et cau més aprop de casa és, segons tu, escandalosament més car. Després acostumes a recollir el diari del porxo i te’l llegeixes tot assaborint un extraordinari cafè bolivià que encarregues, un cop per setmana, a la botiga d’ultramarins de la ciutat. Per segons què sempre has estat un llaminer.
Quan era petit (més petit) un dels millors dies de l’any era l’arribada al poble de Ses Majestats. M’agradava pensar que venien d’un país llunyà, carregat de romanticisme, història i, sobretot, màgia i felicitat. La seva arribada cada any era diferent, algunes vegades venien amb carrosses, d’altres amb camells, algunes amb moto i, fins hi tot, en recordo una que van arribar asseguts en una espècia de trenet, com aquells que fan rutes turístiques als pobles de platja, però carregat de regals i no d’holandesos cremats pel sol. Amb el fanalet en una mà i la carta en l’altra esperava ansiós el moment de poder seure a la seva falda i explicar-los tot el què volia, la bondat que havia fet i el què els hi deixaria per menjar. Eren altres temps… Ara he crescut, sóc més conscient del que passa al món i he descobert la veritat de Ses Majestats. Una veritat que no m’ha agradat gens…
Continue reading ‘Ses Majestats’
Sempre he estat un gran somiador, tant de nits com de dies. Recordo, quan era petit, que somiava molt i, a més a més, acostumava a recordar els somnis amb un gran luxe de detalls. Ara, que tinc més edat, cada vegada recordo menys els somnis. De fet, gairebé mai els recordo i, si sóc capaç de recordar el què he somiat, se’m borra ràpidament de la memòria. Tant que la majoria de dies no tinc ni temps d’explicar-ho. La setmana passada, però, vaig tenir un somni que recordo perfectament. I, a més a més i per encara més inri, resulta que aquest somni ja l’havia tingut alguna altra vegada. Si us sembla bé us l’explico i mireu de dir-me que significa, perquè, la veritat, és que estic bastant preocupat.
Ja fa temps, també en aquest bloc, us vaig explicar els meus problemes gastrointestinals. Uns problemes que em permeten fer vida normal, però que m’emprenyen pràcticament a diari i em fan sentir realment incòmode. Descartada l’opció de que m’estigués nasquen un llimoner a la panxa, i després de consultar amb un bon metge (bo perquè cobra fort), vam decidir que el millor seria fer-me un anàlisi de sang. Amb aquest anàlisis, i amb l’ajuda d’un nou experiment que valora la tolerància del cos a diferents aliments, podríem saber a quins aliments he d’evitar per abandonar, d’una puta vegada, el mal de panxa.
Ja m’he cansat de ser un treballador més d’una empresa. Una part d’un engranatge. Una formigueta treballadora. Un simple assalariat. És per això que, després de meditar-ho molt, he decidit ser el meu propi amo. Manar-me jo. Tenir jo les responsabilitats. Emportar-me jo els problemes i els èxits. Reunions. Viatges. Més reunions. Mèrits, perquè no. Per això mateix he decidit comprar GAZPROM.
Continue reading ‘L’empresa’
Comentaris