L’any passat vaig dir que el 2011 era un any rar, no sabíem ben bé si començàvem dècada, teníem (i tenim) una forta crisi i, a més a més, el número “2011″ és lleig a més no poder. Però, ves per on, ha resultat ser un any molt carregat, tant en temes personals, com de país (sigui quin sigui), com a nivell internacional. Qui ho havia de dir. Han caigut dos dictadors, 3 règims, el cap de l’organització terrorista més gran del món, Alemanya torna a governar Europa, els anglesos segueixen anant a la seva, Japó les ha passat putes, el premi Nobel de la PauObama està demostrant que no el mereixia, Espanya ha guanyat la particular lluita amb Itàlia, hem tingut eleccions municipals i estatals, tornem a tenir majoria del PP, el Barça segueix guanyant, jo he canviat de feina i, el més important, no m’han trencat la cara (tot i que no negaré que algun cop just ha anat).

El 2012 no sé què ens portarà, però innegablement és més agradable a la vista que el 2011. Però això ja ha demostrat que no hi vol dir re… En principi aquest any ens ha de portar noves visions de la crisi, potser el retorn de la pesseta, qui sap si Alemanya decidirà envair Polònia, la caiguda d’algun altre règim (Síria?), la mort d’algun personatge il·lustre (Castro?), alguna altre guerra americana (Iran?), algun descobriment gros (Higgs) i, encara que no vulguem, alguns desastres naturals grossos. I el primer que em digui que aquest any s’acaba el món l’hi parteixo la boca…

A nivell personal no demano gaires coses aquest any. A poder ser un cotxe nou, guanyar molta pasta, ser molt feliç, no tenir cap desgràcia, fer algun descobriment important (Higgs) i, per anar bé, que no em parteixin la cara (si, tinc una obsessió amb el tema). I per tots vosaltres doncs… desitjo que em pogueu comprar un cotxe nou, que em faciliteu guanyar molta pasta, que no propicieu la meva infelicitat, que m’ajudeu a fer algun descobriment i, per anar bé, que no em partiu la cara. Bé, i si voleu i podeu, ser una mica feliços.

Bon 2012 a tots. Espero que les passeu molt felices i, si no pot ser, que no les passeu gaire magres. Oloro que el 2012 serà un bon any. Ara, també us diré que el meu nas no és gaire fi, és el mateix que va apostar per república Txeca al Mundial, pel Chelsea a la Champions o per Madrid com a ciutat Olímpica. Total, sigui el què sigui, quesigueu feliços. I recordeu que el 28 d’abril tindrem Antònia Font a Sant Joan, que poc té a veure amb el tema, però almenys a mi em farà una mica més feliç.

Cuideu-vos!

Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…

El primer que sorprèn del disc, en comparació amb els anteriors, és que de 14 cançons moltes d’aquestes són històries que expliquen alguna cosa. Això, que sembla tant simple i obvi, és tot una novetat en el darrer disc del conjunt balear que, fins ara, ens havia acostumat a lletres surrealistes on es deien moltes coses i molt poques amb un sentit real. No diré si és millor o pitjor, però si que diré que és sorprenent.

En una entrevista en un programa radiofònic, el mateix dia de la presentació del CD, Joan Miquel Oliver deia que, segons el seu punt de vista, era el millor disc del grup. Jo, que ja tenia el disc i el començava a escoltar amb l’objectiu de perdre l’oïda si feia falta, vaig pensar que en Joan estava exagerant molt. Però amb el què jo no comptava era que els productes d’Antònia Font necessiten ben bé un parell de setmanes per valorar-se com es mereixen. De fet, és normal que ho hagués oblidat, 5 anys sense noticies seves han estat massa temps. Ara, bastants dies més tard, i després d’haver-los vist en directe al Casino l’Aliança del Poblenou, puc assegurar que potser si que es el millor disc del grup. Si més no és el que té més proporció de cançons genials (que no bones. Bones ho són totes).

El grup ha tornat explicant històries més pròximes i habituals, a part de donar, a tot el CD, un toc més “vuitantero” del que havíem vist fins ara. Els teclats, sintetitzadors i algunes estocades de les guitarres ens transporten 30 anys enrere parlant de temes moderns. Podríem dir, per tant, que l’estil musical i la lletra de les cançons no acaben d’encaixar, són de temps diferents. I és per aquests detalls que Antònia Font és un grup tant i tant gran.

Segurament, i amb tota probabilitat, el disc conté algunes de les millors cançons en català del què portem d’any. Falta molt poc perquè Calgary 88 passi a formar part de les cançons de referència, que s’han de tocar si o si en un concert, del grup. I Icebergs i Gèisers, sense ser tant animada, té tots els números per convertir-se en la millor cançó de l’any. Me sobren paraules, Sospitosos, Pioners o Es Far de Ses Salines completen el pack de cançons genials que acompanyen un reguitzell de cançons molt bones per formar un conjunt magistral que no deixarà indiferent a ningú. Clint Eastwood, la primera cançó que es va presentar, és curiosament la més fluixeta del disc. Suposo que presentar-la abans formava part d’un complex pla de màrqueting per aconseguir que després el CD sonés millor del què la gent s’esperava. Just el contrari del què varen fer els Manel presentant Aniversari. Són estils diferents, tot i que m’agradaria que algun expert em digués què funciona millor.

Recapitulant, Lamparetes és un disc 100% Antònia Font on la major novetat la trobem en les temàtiques de les cançons, molt més properes que fins ara. El disc, tot i que de bon principi pot semblar que no, és molt més animat que la mitja i combina sons “vuitanteros” que l’hi donen un toc més festiu del què és habitual (amb permís d’algunes cançons d’altres discs). No hi ha veus noves, Joan Miquel Oliver continua deixant el seu segell en totes i cada una de les cançons, i podem veure com el grup segueix tinguen gran tirada per els grans esdeveniments i personatges històrics. Quan un grup porta els anys que porta Antònia Font l’objectiu deixa de ser sorprendre, però Antònia Font ha aconseguit sorprendre’ns un altre cop fent un producte molt similar als anteriors treballs. I és que, perquè canviar un sistema que, a part de funcionar, serveix d’exemple a gairebé tot el pati musical català? Amb aquest CD Antònia Font demostra que estan rodats i que tenen corda per estona. A part de ser un cop de puny sobre la taula per recordar que, ens agradi o no, el tron de l’actual pop català segueix essent seu.

Com he dit al principi he esperat haver anat a algun dels concerts del grup (que ara comencen) per opinar. Sense ser un expert en això (sóc dels que prefereix estar darrere organitzant que no davant escoltant) he de dir que el concert va estar molt i molt bé. Segurament la sonoritat del Casino de l’Aliança del Poblenou no és la millor de Barcelona (culpa del tècnic?), però l’espectacle que el conjunt balear va oferir va ser digne de recordar. Una hora per presentar tot el nou disc (es va notar que la gent encara no es coneix de memòria les cançons) i una hora i poc de popurrí de les seves millors cançons. Encara estan començant la gira i necessiten més rodatge en aquest sentit, però crec que Calgary 88 i Me Sobren Paraules podran anar de la mà amb grans cançons com Wa Yeah! Tokio m’és Igual, Batiskafo, Alegria, Love Song, Canta o Armando Rampas.

Ara només espero poder-los portar, un dia o altre, al meu bonic poble: Sant Joan de les Abadesses. Us prometo intentar-ho, tot i que no aconseguir-ho. Gràcies.

Conclusió: excepcional

Web: Antònia Font

La història de la humanitat està repleta de guerres. Cada dos per tres n’hi ha una en algun racó de món i que Europa faci més de 60 anys que viu en pau no és precisament una bona senyal. Està clar que en algun moment o altre ha d’arribar una guerra. I la meva pregunta és… Quan arribi que he de fer?

Posem per cas que els Francesos ens comencen a bombardejar. Quin és el procediment a seguir? He de trucar algun número? He d’amagar-me a sota la taula o millor que baixi al pàrquing? O potser el més lògic seria sortir al carrer? I en cas de que hi hagi un Setge que t’hi cagues què? Què representa que he de fer? Estalviar aliments suposo, però… On en podré trobar de nous? L’aviació espanyola on deixaria caure les provisions bàsiques per sobreviure? A plaça Catalunya o en un descampat? I a quina hora? Al matí, a la tarda o a la nit? Puc intentar escapar del setge o millor que no? M’he d’amagar sota la taula? I si ens ataquen amb bombes brutes o productes químics? On trobo màscares protectores? I quan les trobi… com han de ser? Serveixen les de paper tipus Michael Jackson? O millor alguna cosa més professional? Seria segur veure aigua de l’aixeta o la comprem en ampolla? Seria segur? M’he d’amagar sota la taula?

I tot això sense parlar d’atacs d’infanteria bàsica, atacs navals, bombes incendiaries, guerrilles urbanes, lluita de trinxeres, atacs simultanis entre aviació i exercit terrestre, bombardejos des de les costes o atacs nuclears.

Crec que enlloc de protestar tant per segons quines retallades a sanitat, ensenyament, cultura o joventut ens hauríem de preocupar més per quan arribi la guerra. Els avis sempre diuen “a tu et fa falta passar una guerra”. Si? En serio? Però si no sabria fer re! Seria la meva mort segura. I, tal com deia el gran Woody Allen, en cas de guerra jo només serviria per presoner. Em consola pensar que els que varen fer la mili obligatòria tampoc sabrien massa bé què fer, però segur que tindrien més coneixements que jo, un pobre, dèbil i fràgil blogger.

Demano, de bo de veres, algun seguit d’instruccions o directrius, com les dels avions, per si de cas arriba la guerra. Segur que imprimir uns tríptics o programes no representaria gaire despesa i creieu-me si us dic que ens aniria molt bé. Mai està de més està informat. De moment, i per si de cas, començaré per amagar-me, un parell d’hores diàries, a sota la taula. Mai se sap!

Ahir, com tants d’altres dies, vaig decidir canviar el bar on dino habitualment per un dinar més saludable i confortable a casa. Reconec que no és un gran pla, ja que només tinc una hora per dinar i en viatges gasto més de cinquanta minuts, però què voleu que us hi digui… ja surto més tard! Entre corredisses i presses diverses no em vaig fixar que al vestíbul de l’edifici on vivim hi havia un gran enrenou de mobles, sofàs, caixes de cartró i bosses de totes les marques i colors. Il·lús de mi. Quan l’ascensor va parar a la cinquena planta, i abans de que s’obrissin les portes, vaig poder sentir com algun veí traginava coses aferrissadament i amb moltes ganes. Ja amb les portes obertes vaig poder comprovar com un bon home, alt i fornit, vestit per l’ocasió i amb uns guants blaus al cinturó, per si de cas, transportava el què, a primera vista, semblava ser un sunyer. Educadament em vaig apartar, vaig saludar i vaig dirigir-me cap a la porta del nostre piset. Ja sentia com miolava el gat darrere la porta, ja gairebé em veia a dins quan, de sobte, una mà suada i grossa em va cridar l’atenció picant-me, suaument, l’espatlla. Efectivament, era el veí traginador.

El veí i jo ens vàrem presentar fent servir, ambdós, un castellà rossegat i poc ortodox que amb res o molt poc s’assemblava al que surt a la televisió. Em va dir que es deia Xavi, que era d’Andorra i que, tot i tenir el pis des de fa temps, venien molt poc. Jo l’hi vaig dir que em deia (i dic) Aleix, que fa temps que visc aquí i que, casualment, el meu poble natal no queda massa lluny d’andorrà. No em va semblar que l’hi fes puta gràcia la nostra proximitat geogràfica, així que vaig deixar que seguís parlant. Em va comentar que estaven fent obres, que potser farien una mica de soroll i que no em preocupés que tot l’escampall del replà estaria recollit en breu. L’hi vaig dir que no es preocupés per re i vaig creuar els dits perquè digués que no mentre l’hi oferia la meva ajuda. Em va dir que no, sort. Després, sense saber gaire bé com, vàrem canviar el castellà per un català dels Pirineus molt més còmode pels dos i em va exposar el seu punt de vista sobre la delinqüència. Em va acollonir dient-me que últimament estaven atracant molts pisos de la zona i que, el nostre bloc, era un blanc fàcil i temptador. No vaig entendre exactament el perquè, però covard com sóc no em va fer falta per cagar-me a les calces. Acte seguit em va proposar reforçar la porta que fa de tallafocs, per tal de que només es pogués obrir amb una clau i així estar més segurs tots. Preocupat per la seguretat, més que cap altra persona que conegui, em va dir que ell mateix ja es faria càrrec de els despeses, que no patíssim. L’hi vaig comentar que per part meva no hi havia cap problema i que ja ho podia tirar endavant. I, tot i saber que em diria que no, l’hi vaig proposar de compartir els costos. Després d’un no molt cordial ens vàrem acomiadar i vaig entrar disparat cap a casa amb tota la idea de fer-me un dinar ràpid i marxar cagant llets.

Havent dinat, a corre-cuita, tot sigui dit, vaig sortir disparat amb tota la intenció de jugar-me la vida als carrers de Barcelona per tal d’arribar no massa tard a la feina. I quina va ser la sorpresa? Doncs, un altre cop, el veí Andorrà. Aquest cop vaig poder veure com col·locava una alarma al mateix replà on abans havíem estat parlant. La seva idea era posar una segona trava, a part de la porta reforçada, als lladres que arribessin fins l’entrada del nostre replà comunitari. Va dir-me que ell es feia càrrec de tots els costos i que ja em passaria un manual amb el funcionament de l’alarma que, per més seguretat, era d’aquelles que per desactivar-les hi has d’introduir dos codis i t’ha d’escanejar el dit. També em va comentar que se n’havia posat una altra dintre del seu pis i em va convidar a que jo me’n comprés una també. L’hi vaig denegar la proposta al·legant que tot allò ja em començava a semblar excessiu. I més tinguent en compte que nosaltres mai hem baixat les persianes del menjador i ni tant sols hem tancat mai la porta corredora que dóna al balcó Es va escandalitzar de mala manera i em va deixar marxar amb un somriure piadós.

Quan per fi vaig acabar les meves hores laborals, tard a la tarda, vaig tornar relaxadament, jo i moto, cap a casa. El rebedor ja estava buit així que vaig suposar que aquell bon home, i la seva família, ja havia acabat amb la mudança. Vaig pujar al ascensor i, després de fer totes les tonteries agudes i per haver davant del mirall, per fi vaig arribar al nostre 5è pis. Tot semblava normal, així que vaig obrir la porta del tallafocs i, com no, va començar a sonar una alarma descomunal. Jo, que encara no sabia el codi ni cap de totes les coses que m’havia explicat, em vaig posar molt nerviós i, tot deixant la bossa a terra, vaig anar a picar en Xavi. Encara no havia arribat a la seva porta quan ell, en Xavi, va sortir disparat amb una gran escopeta a les mans i cridant. Vaig fer un crit d’horror, la negra va obrir la porta sorpresa i en Xavi em va disparar sense voler i, tot i no tocar-me, em vaig desmaiar durant un bon rato. Quan per fi vaig tornar en si vaig descobrir que era el centre d’atenció d’un bon grup de veïns. Després de contestar les preguntes de rigor els veïns van marxar i jo vaig voler aprofitar per renyar en Xavi. Però no vaig poder perquè ell em va increpar abans. Em va dir que en cas d’emergència el procediment habitual era pica de no sé quin collons de manera la porta o, en el seu defecte, introduir el codi que encara no sabia. Em va proposar fer torns amb l’escopeta per vigilar l’entrada i, en qüestió de dies, contractar un agent de seguretat que vetllés pels nostres interessos. Emprenyat com una mona l’hi vaig dir que ja s’ho podia fotre tot al cul, que jo no pagaria per un vigilant, que mai més em tornés a apuntar amb l’escopeta i que fes el fotut favor de treure la puta alarma! La negra va coincidir amb mi i, amb un sonor cop de porta, vàrem marxar cap als nostres respectius pisos.

Avui al matí, ja més tranquil, m´he llevat a l’hora prevista i, després de fet tot el ritual habitual, he sentit com hi havia enrenou al replà de l’escala. La meva ment brillant m’ha fet suposar que el veí estava col·locant una paret de formigó per evitar desastres nuclears o bé un fossat amb cocodrils per evitar que ens ataquessin els guerrers templaris de les creuades. Però no, no era res d’això. Pel què he pogut deduir de la conversa que mantenia en Xavi amb un parell de Mossos d’esquadra avui a la nit han entrat a robar al pis dels andorrans. Segons he pogut entendre el molt tonto s’havia deixat la porta oberta, així que els lladres ho han tingut terriblement fàcil. No he pogut evitar llençar un somriure mentre passava pel seu costat i he baixat amb l’ascensor feliç com mai. Ara només em fa patir com pot reaccionar aquest bon home, però fins que no torni a casa penso gaudir d’aquesta situació. Quan torni ja veurem com m’ho faig per superar totes les trampes i paranys que haurà col·locat l’obsessiu andorrà. A veure quines idees ha tingut…

23:13h: Passen per la carretera centenars de cotxes de l’exèrcit. Duen les sirenes engegades i van a tota hòstia.

23:15h: Ha passat alguna cosa molt grossa, però no sabem què.

23:34h: El missatge de la tele es segueix repetint. Collons! Collons! Collons! Quin neguit!

…

23:40h: Seguim sense senyal televisiu. Tampoc tenim línia telefònica, ni Internet ni tan sols senyal 3G. Sospito que les hòsties que hi han hagut al sud de la península tenen alguna cosa a veure, però no aconsegueixo lligar caps.

23:49h: Comprovo des de la finestra com el poble està en un silenci sepulcral i preocupant. Ningú al carrer i ningú a la carretera. Això si, hi ha llum a totes les cases. Tothom pendent del televisor.

23:55h: El missatge de la tele es segueix repetint… Crec que haguessin pogut trobar un missatge millor i que no acollonís tant.

23:58h: Sembla que per fi torna la senyal! Ha desaparegut el missatge i ara veiem la carta d’ajust. Quina gràcia! Feia molts i molts anys que no la veia! Llàstima que hagi de ser en una situació com aquesta…

00:00h: Apareix el Rei Joan Carles en directe per tots els canals. Sembla que ha canviat el seu despatx nadalenc per una sala més austera i seriosa. Em fixo en que no hi ha fotos dels néts… En té tants ja que millor no posar-ne cap.

00:01h: Avui si que treballa el puta eh!

00:02h: Es Rei està fent un resum de tot el què ha passat aquests dies. Diu que Espanya mai havia estat atacada d’aquesta manera i que les coses no quedaran així. Comenta que només la història d’Espanya ha de ser suficient per fer front a l’amenaça.

00:05h: Permeti’m que dubti majestat, permeti’m…

00:07h: Ens explica que Espanya compta amb el suport de totes les forces de l’Aliança i que la ministra de Guerra està ara mateix a Londres discutint com solucionar el problema. Informa, també, que cedeix tot el poder de decisió al president del govern. Ara si que anem bé! Ara si!

00:11h: Ara arriba la bomba interessant que temia. El Rei diu que un alt tant per cent dels reserves seran cridats a files demà mateix. Aquests s’hauran de presentar en menys de 24 hores al lloc que els hi sigui assignat.

00:12h: La mare que ho va parir tot! Tant bé que estava jo amb la meva petita feina i el meu petit sou i ara hauré d’anar a matar moros?

00:15h: Començo a pensar alternatives per si em toca presentar-me a files. Faig unes quantes trucades…

00:27h: Decidim amb els amics de la meva quinta (mai millor dit) que en cas de que ens toqui defensar el país (sigui quin sigui) ens anirem a amagar a les muntanyes del voltant. Mai m’hauria imaginat organitzant una fuga així…

00:31h: Ma mare, sàviament em recorda que només hi anirà un tant per cent dels reserves, és possible que no em toqui.

00:32h: No m’ha tocat mai la loteria i em tocarà això! Té collons…

00:35h: Comencen el programes especials, els resums i els debats. Tots els canals fan programació especial. Telecinco ha adaptat el seu Sálvame i ara parlen de la guerra. Molta credibilitat no tenen, la veritat.

00:38h: En Cuní, que s’està apropant al seu somni de fer 24 hores seguides de programa, informa de que demà hi haurà reunió de caps d’estat, ambaixadors i representants a la seu de les Nacions Unides a Nova York.

00:45h: La xifra de morts en l’atemptat de Barcelona ja s’acosta als 2000. Madrid i Londres, les més afectades, ja van pels 2500 morts i incomptables desapareguts.

00:52h: Imatges en directe del Charles de Gaulle mostren com arriba la força aèria Americana. Ja hi ha més de cinc-cents avions de l’aliança.

00:58h: En Cuní em recorda que, al estar dintre dels països de l’aliança, fa que no tinguem noticies ni imatges dels moviments de l’Eix que, de ben segur, també n’hi ha.

01:05h: Les batalles segueixen a la platja de Pusam. Els japonesos i americans aguanten com poden l’envestida coreana, que fa poques hores ha rebut el suport de l’exercit Xinès. La flota britànica està a pocs quilòmetres. S’espera que amb la seva arribada puguin consolidar un camp base.

01:12h: La sisena flota americana es dirigeix cap a Gibraltar. S’espera un atac conjunt entre anglesos, americans i espanyols dintre de poques hores per tal de recuperar els terrenys perduts.

01:25h: Ja fa estona que només donen noticies repetides. Crec que el millor serà que vagi a dormir i que creuï els dits per què no arribi cap carta del ministeri de defensa….

01:26h: Puta Chacón! Puta, puta, puta…

02:00h: No puc dormir… I si he d’anar a la guerra! Què hi faré jo tant petit allà al mig?

02:05h: No, no. Si em criden a files m’amagaré a la muntanya i esperaré que tot hagi passat.

02:08h: I si va per ordre alfabètic? Aleix, Caballeria i Bosch. Si si, si va per ordre alfabètic estic ben fotut.

02:38h: No puc dormir…

02:47h: Sento un soroll horrorós. Surto a la finestra però no veig re. Suposo que deu haver passat algun esquadró d’avions.

02:55h: Segueixo sense poder dormir…

03:01h: Tu, turu, tu tu tu… Ti, tiri, ti ti ti…

09:35h: Em desperta ma mare exaltada. Ha arribat una carta del ministeri de defensa. Ja l’he parida, merda!

Continuarà…

Tot i que ahir no ho vaig saber veure per la radio, a mig camí del carrer Aragó s’ha posat a ploure xocolata. He hagut de parar i abrigar-me l’impermeable i posar-me una galleda al cap. Tampoc m’he fixat que em quedaven pocs diaris i tornar a encendre la caldera del vehicle ha estat tot un repte. Sort que portava xiclets de sobra i he pogut evitar una massacre.

M’ha agradat veure que, gràcies a la visita del Papa, suposo, han arreglat el forat de cuc que molestava entre pau Claris i Passeig de Gràcia. Avui he pogut passar tranquil·lament sense navegar entre diferents dimensions i tirar enrere i endavant en el temps. Per desgràcia, però, he agafat la majoria de semàfors en blau, tanmateix l’aigua no estava molt calenta i he pogut esgarrapar uns valuosos segons de cada xamfrà de l’eixample.

L’arribada a la feina ha estat hostil, i és que ningú s’ha preocupat de treure el troll que habita sota les escales i, per si fos poc, s’han acabat les piles de la rampa per discapacitats. Després dels 32 esglaons de rigor i els vuit o nou replans mòbils he pogut arribar a la meva taula desordenada com mai. He engegat l’ordinador, amb tanta força com he pogut, i m’he disposat a treballar. Tot i que sense pantalla cada dia m’és més complicat.

Per variar ha trucat el Rei d’Hongria, queixant-se, aquest cop, de no sé quin problema amb les plaques tectòniques de Sud-Amèrica. L’hi hem enviat un burofax, un gir postal i tres sobres de camamilla perquè es calmés, però segur que demà tornarà a trucar per alguna altre tema cabdal. I es que la monarquia mai aprendrà que la resta de mortals tenim feina més enllà dels seus capritxos.

El dinar ha passat sense pena ni glòria i hem hagut de canviar la mariscada prevista per un plat de fesols amb mongetes, llenties, cigrons, faves i un parell de granets de pebre. No hem pogut pagar amb Rúpies ja que el propietari siri de l’establiment ens ha exigit Rubles o, en el seu defecte, gallines. Per sort teníem algunes divises russes per les butxaques i entre això i un parell de calipos d’alvocat l’hem pogut convèncer de que no disparés. Acte seguit hem pujat al telecadira per tornar a la feina, a pocs kilòmetres de distància.

El Troll s’ha carregat a tres o vuit desgraciats i els que ens hem escapat ho hem fet amb tota classe d’esgarrinxades, ferides i pa integral. Un cop a l’oficina no hem tingut més remei que bullir una mica d’aigua. Hem seguit treballant tot canviant de lloc cada poc més de 5 minuts. Una iniciativa que ve directament de l’emperador d’Estats Units i que encara no hem acabat d’entendre. Poc més tard de les el nostre cap ha obert la finestra i ha marxat amb el seu nou Zepelin portat directament des del marroc. L’hi hem dit adéu tot saludant amb un parell de gats i una mangosta. Acte seguit hem parat els ordinadors a cops de cap i hem baixat pel tobogan cap al carrer. He agafat l’hovercraft i, previst de papers, cartrons i gossets i marxat cap a casa pel camí més llarg.

A casa no he pogut fer migdiada perquè hi havia massa silenci, així que he parat la televisió i he escoltat un rato el diari. M’ha sorprès gratament la cancel·lació del programa espacial Europeu per donar prioritat a la construcció d’una muralla enorme de paper xarol al voltant de França.

No he sopat massa avui, així que havent sopat he hagut d’anar a tot corre al vàter a trucar. El Duc de Kent creu que la seva dona l’enganya amb el llimoner del seu jardí, cosa improbable ja que el llimoner porta més de 12 anys mort. Però el seu amic pardal, alhora molt amic del Rossinyol, l’hi ha comentat que els va veure passejant pels teulats de Southampton. L’hi he aconsellat el suïcidi.

A les dotze i cinc en punt he anat a dormir al meu llit de pi i roure. M’he abrigat amb la llenya que encara tenia, he tancat els ulls i he somiat amb un món molt i molt rar. Crec que prefereixo la vida real…

No sé si sabré fer això de ser Rei Carnestoltes, l’anterior va deixar un nivell molt alt i el puta ara em cobra un euro i mig per cervesa…

Començaré per explicar el Carnestoltes. Buscant a l’enciclopèdia he trobat que són els  tres dies anteriors al dimecres de cendra, primer dia de quaresma. Tot i que s’acostuma a iniciar el dijous anterior, el dijous gras o llarder. Per tant anem bé. També diu que és una festa pagana d’alegria, xerinola i cert descontrol. Per tant Valentí, avui penso aparcar el cotxe als quatre jardins! i sense rellotget!

També he llegit que al final es crema el Rei Carnestoltes. Aquest punt no m’acaba d’agradar eh Capri! A més a més, hi ha el meu germà petit davant… cremeu-lo a ell!

El què si sé és que m’han donat permís per dir el què vulgui, per tant aprofitaré per queixar-me una mica! Com que se’ns venen eleccions a sobre volia donar el meu punt de vista de cada candidat. Però el convergents no es decideixen. Què Concepció? No t’animes? Ens tens a tots amb l’Ai el cor! El que si sabem segur que es presenta és en Sergi Albrich. Ja quan venia pins de sotamà de petit apuntava maneres aquest noi, només espero que les seves habilitats per la política siguin millors que les seves habilitats a la cuina. I en Ramon també es torna a presentar. L’alcalde de Sant Joan, que té negoci a ripoll i va amb una noia de Campdevànol. Suposo que els fills aniran a l’escola a Camprodon, no? I aquest any tindrem llista del PP! No conec el candidat, però només espero que no ens tanqui TV3 ni ens emmerdi en cap guerra! I en Pere Villanueva què? No s’anima aquest any? Trobarem a faltar el sector més radical a l’ajuntament! Ja hi tenim en Gerard Costa, però, no fotem, no és el mateix! I ara m’he assabentat que també es presenta en Remigi F Luque per coalició canària amb l’objectiu de donar ales a Sant Joan. Voteu-lo a ell pel canvi radical, el meu vot ja el té!

Tal com deia m’agradaria queixar-me d’unes quantes coses. Si algun dels candidats se les vol anar apuntant… Primer: Què collons ha passat amb Sant Isidre? Perquè ja no es fa la festassa que es feia abans? Té alguna relació amb la desaparició del Bar d’ambient de l’estació? Segon: Trobo molt a faltar poder avançar a la recta de la fibrán! (pren nota eh Ramon, que hi passes cada dia). Tercer: Perquè no fem ja un pas de Zebra davant del Super Avui? fa anys que el trobem a faltar! Quantes iaies han de morir?! Quart: Com pot ser que tinguem 11 perruqueries, 15 bars, 10 carnisseries un lutier i cap hotel? Oh, és que Camprodon té més turistes! Collons, normal! I cinquè i últim punt: Perquè sempre que vas a passejar o donar un vol acabes a Can Miki? Quina espècie de conspiració judeomasónica té muntada la Maria Carme del Miki?

I per acabar m’agradaria acomiadar-me copiant l’anunci d’estrella Damm de què tenim. Que què tenim? Doncs tenim en Luís al pavelló, que tots intentem convèncer perquè ens ho faci més barat, però no hi ha manera! Tenim el Ford K d’en Llende, la cabreta de l’Àlex Porta i en Dj Met! Tenim un concert el 16 d’abril al pavelló que ens deixarà a tots hipotecats! Tenim un monestir d’hivern i un descapotable d’estiu! Tenim el Jas, l’esplai, el teatre, la Unió Excursionista, la Barra Jove i l’Abadessenc! Tenim en Curós que treu els ponis a cada festa! i si no és festa també! Tenim una parada de bus que fot una nosa de cal Déu i tenim una zona verda que ens fot negre! I tenim unes campanes que quan toquen les senten des de Sant Petersburg! Tenim també ca la Balbina obert cada dia quan tornem de festa! I tenim tots els rumors que circulen a les nostres esquenes! Tenim el Comte Arnau, els poemes de Maragall, els pabordes i el campanar de Sant Antoni, que encara que estigui tancat i pugem igual! Tenim Mas Molí, la Roca, les llances, Can Jombi, la Batllia, Rodonella i la Iaia Nita del Planàs! Però el què tenim, i sempre tindrem, són els plànols del “pantano” de Ripoll!

Moltes gràcies a tots! Ara ja podeu seguir bevent i aquestes coses que tant bé se’ns donen als de Sant Joan!

Bon Carnestoltes, visca Sant Joan, visca Texas i visca Catalunya! Ens veiem tots al pavelló el dia 16 d’abril per l’aniversari del JAS! I recordeu: Papasolgirona.com!