L’any passat vaig dir que el 2011 era un any rar, no sabíem ben bé si començàvem dècada, teníem (i tenim) una forta crisi i, a més a més, el número “2011″ és lleig a més no poder. Però, ves per on, ha resultat ser un any molt carregat, tant en temes personals, com de país (sigui quin sigui), com a nivell internacional. Qui ho havia de dir. Han caigut dos dictadors, 3 règims, el cap de l’organització terrorista més gran del món, Alemanya torna a governar Europa, els anglesos segueixen anant a la seva, Japó les ha passat putes, el premi Nobel de la PauObama està demostrant que no el mereixia, Espanya ha guanyat la particular lluita amb Itàlia, hem tingut eleccions municipals i estatals, tornem a tenir majoria del PP, el Barça segueix guanyant, jo he canviat de feina i, el més important, no m’han trencat la cara (tot i que no negaré que algun cop just ha anat).

El 2012 no sé què ens portarà, però innegablement és més agradable a la vista que el 2011. Però això ja ha demostrat que no hi vol dir re… En principi aquest any ens ha de portar noves visions de la crisi, potser el retorn de la pesseta, qui sap si Alemanya decidirà envair Polònia, la caiguda d’algun altre règim (Síria?), la mort d’algun personatge il·lustre (Castro?), alguna altre guerra americana (Iran?), algun descobriment gros (Higgs) i, encara que no vulguem, alguns desastres naturals grossos. I el primer que em digui que aquest any s’acaba el món l’hi parteixo la boca…

A nivell personal no demano gaires coses aquest any. A poder ser un cotxe nou, guanyar molta pasta, ser molt feliç, no tenir cap desgràcia, fer algun descobriment important (Higgs) i, per anar bé, que no em parteixin la cara (si, tinc una obsessió amb el tema). I per tots vosaltres doncs… desitjo que em pogueu comprar un cotxe nou, que em faciliteu guanyar molta pasta, que no propicieu la meva infelicitat, que m’ajudeu a fer algun descobriment i, per anar bé, que no em partiu la cara. Bé, i si voleu i podeu, ser una mica feliços.

Bon 2012 a tots. Espero que les passeu molt felices i, si no pot ser, que no les passeu gaire magres. Oloro que el 2012 serà un bon any. Ara, també us diré que el meu nas no és gaire fi, és el mateix que va apostar per república Txeca al Mundial, pel Chelsea a la Champions o per Madrid com a ciutat Olímpica. Total, sigui el què sigui, quesigueu feliços. I recordeu que el 28 d’abril tindrem Antònia Font a Sant Joan, que poc té a veure amb el tema, però almenys a mi em farà una mica més feliç.

Cuideu-vos!

Recordo aquell estiu com un dels més fascinants de la meva vida. La fàbrica tèxtil del Pla (La Preparación Textil SA) on treballava el meu pare s’ alçava a la riba dreta del Ter, just davant de la imponent i altíssima l’ estació de ferrocarril de Ripoll. Entre el riu i els primers magatzems de bales de cotó de la fàbrica s’ estenia una terra de ningú, unes terres d’ al·luvió del riu Ter parcel·lades fins a l’ infinit per aprofitar-les com a excel·lents horts on els obrers del Pla conreaven tota mena d’ hortalisses en una harmonia absoluta que Euclides hauria aprovat. Una munió de canals i canalets distribuïen les aigües de regadiu (recollides del riu) on jo i els meus amics pescàvem capgrossos, granotes i gripaus, hi netejàvem i ens cruspíem los pastanagues i els àpids robats de l’ hort d’ algú mentre miràvem ajaguts a l’ herba, i en felicitat absoluta, les formes que els núvols dibuixaven als cels perduts de la nostra infantesa. Les úniques remors que sentíem eren el vent, el profund respir dels nostres pensaments i la llunyana i imparable maquinària de la fàbrica.

Després dels horts, venien els magatzems on s’ apilaven, a tres pisos d’ altura, milers de bales de cotó blanquíssim importades d’ Egipte, Estats Units, Brazil… i, al costat dels magatzems de les bales, s’ estenien, també paral·leles al riu, les naus productives de la fàbrica, com una gegantina serp, farcides de maquinària heretada de la revolució industrial que Newcomen i Watt havien propiciat ja feia algun segle (però no massa). Al costat de la fàbrica, sempre en paral·lel al riu i mirant cap al Catllar, hi havia una extensió de terra, buida, que jo anomenava el pati, on sortien els obrers del Pla a esmorzar, dinar o sopar entre torn i torn o als descansos que el
reglament permetia. Periòdicament veia des de la glorieta de casa meva com al ritme de les sirenes centenars de bates blaves,  homes i dones, sortien

en desbandada ordenada i apressada i s’ instal·laven als jardins del Pla, amb carmanyoles i entrepans, llimonades Ibersol, cerveses i “ gracioses” Chaparrita de litre i endrapaven àvidament fins que una altra sirena marcava de nou el retorn a les maquinàries  sorolloses per completar el jornal.

A l’ altre banda del pati, paral·lels de nou al riu, als horts, a les bales, a la fàbrica i al pati, s’ alçaven unes edificacions annexes destinades a taller mecànic, fusteria, central elèctrica, més magatzems de bales i, finalment, garatges. El pati sencer devia fer uns cent cinquanta metres de llarg per uns vint-i-cinc d’ ample i, al bell mig, un lledoner enorme ombrejava tant els meus jocs, com a sentinella d’ altres temps, com la fabril solitud febril de la fàbrica en moviment perpetu. Més enllà d’ aquestes darreres  instal·lacions, uns pocs horts, bardisses, altíssimes ortigues salvatges i la llavors desèrtica i rectilínia carretera de Barcelona on s’ acabava Ripoll, el món i el meu univers.

De les entranyes de la fàbrica emanava sempre una remor somorta i constant de maquinària en funcionament. El meu silenci era un soroll tènue i constant de les contínues llarguíssimes, de les cardes imponents, del batan esberlador, de les pentinadores subtils, de les complicades Schlafford, de la remor de soldadures a la fornal del taller i de les sirenes gastronòmiques que periòdicament, implacablement, marcaven el ritme de la vida, del dia, de la vigília i de la nit de tots nosaltres. Vivíem en un pis de l’ edifici principal de la fàbrica, sobre les oficines i el consultori mèdic, sota les golfes enormes de la casa gran, i sentia tant la pluja en adormir-me, com el lent cant del generador de Manchester devorant l’ aigua, que riu amunt captava el canal, i anava a petar a la turbina Pelton del generador per marcar el meu meridià electromagnètic en despertar-me cada dia abans d’ anar al col·legi dels Padres Salesianos.

A voltes, a la nit, el meu plàcid son d’ infant geòmetra es veia alterat per l’ enervant silenci. Una avaria general en algun dels conductors elèctrics principals, algun terrabastall d’ engranatges a la transmissió d’ alguna carda o algun incident o accident en alguna de les altres màquines obligava a una aturada d’ emergència i llavors, la silenciosa remor tranquil·la de la nit, el soroll omnipresent i barbitúric parava de cop i, com una bufetada, el silenci ens despertava a tots. El pare es vestia amb una esgarrapada i anava corrents a la fàbrica a esbrinar la causa del silenci eixordador. Alguna vegada, no era cap avaria mecànica ni elèctrica l’ origen del silenci clamorós i l’ endemà, a l’ hora d’ esmorzar, el pare ens explicava que algú s’ havia enganxat en una màquina i que havia perdut un braç o una mà als engranatges imparables dels cruels fruits mecànics de la revolució industrial anglesa. Aquests dies, quan arribava a l’ escola de los Padres Salesianos, ho explicava als meus amics i tots fèiem silenci pensant que potser aquell havia de ser el nostre destí inevitable.

En aquests episodis escandalosament silenciosos se sentia com el generador de Manchester, per compensar la pèrdua d’ energia, adquiria velocitat de manera ferotge i un gutural to greu, gravíssim, paorós, pujava de les profunditats de la seva cova i gairebé es podia sentir com els electrons pujaven desbocats pels cables elèctrics cap a casa meva recorrent tota la instal·lació elèctrica de casa fins la meva cambra per excitar amb mala llet el filament de tungstè de la meva petita làmpada de nit vomitant fotons cauts i silenciosos en la meva nit petita.

…

A principis d’ aquell Juliol, inexplicablement, varen començar a arribar camions carregats d’ enormes caixes de fusta que, de mica en mica, varen anar entapissant tot el pati del Pla en una mena d’ eixample primordial de maquinaria i fusta. Es veu que algun dels amos de la fàbrica havia decidit renovar maquinària i cada dia em llevava d’ hora per veure com creixia aquell enorme mar de caixes de fusta de totes mides i a penes si tenia el temps just d’ esmorzar i sortir escopetejat cap al pati a veure les caixes noves i a enfilar-m’ hi enfollit per saltar de l’ una a l’ altra tot el dia fins l’ hora de dinar, fins que a la nit, veus de lluna i cel obert em cridessin a sopar patates rosses i bistec. Em vaig passar l’ estiu amb les mans i els genolls blaus de la tinta de les lletres grans de les caixes que explicaven en idiomes rars, la tara i el contingut de cada caixa, incomprensibles per a mi. Em vaig passar l’ estiu amb les mans i el genolls plens d’ estelles de fusta de roure de Virgínia (qui sap si de les Blue Ridge Mountains) i de pi centenari d’ Oregó, però no m’ importava gens, doncs saltant de contínua en contínua,de màquina en màquina cada un dels dies d’ aquell estiu, vaig percebre un
fragment de felicitat que mai més no se m’ ha tornat a revelar amb tanta força.

No acabava d’ entendre tot aquell tragí de caixes a munt i avall ocupant tot el pati deixant només passadissos estrets per on es movien homes enfeinats que tant desmuntaven màquines antigues com en muntaven de noves. Tot el pati tenia l’ aroma de la fusta i del metall calent i el flaire d’ olis lubricants vessats i els vapors del diesel per netejar superfícies omplien l’ aire rescalfat en una mescla irrespirable, densa com quitrà, que m’ entapissava els somnis. L’ activitat era màxima i no parava ni dia ni nit. No sóc conscient del moment exacte en que vaig veure per primera vegada aquella figura alta, corpulenta, enmig del mar de caixes amb un munt de papers a les mans. Entre salt i salt em va veure i se’ m va quedar mirant un instant interrogant- me amb la mirada i sorprès de veure una criatura saltant allà enmig de la ferralla i la fusta ordenats en geometria ianqui.

El recordo com l’ americà clàssic de les pel·lícules dels anys cinquanta, a l’ estil una mica pengim-penjam de James Steward, ben clenxinat, el cabell lluent, sempre amb americana, camisa blanca i corbata (encara que treballés embrutant-se en una fàbrica tèxtil, anava mudat), amb una lleugera miopia que l’ obligava a dur unes ulleres que li conferien un cert aire d’ analista de la NASA. Sempre duia els cabells arreglats (trobava que els preus de la barberia a Espanya eren tan barats que valia la pena anar-hi cada setmana, o
més).

El meu pare, el seu enllaç al Pla per ajudar-lo a muntar aquelles cares màquines de terres llunyanes, no acabava d’ entendre aquella afecció desmesurada a la perruqueria freqüent com tampoc no li acabava d’ entendre del tot aquell comportament tan “ americà” que ens exhibia constantment, inconscientment, malgrat que el meu pare ja s’ havia subscrit feia temps a la revista Time Life, llavors simplement Life, i rebíem a casa una versió traduïda en un castellà de Mèxic que ens obria una mica els ulls als fets rellevants del món i al mode de fer dels americans com en Larry Metayer. També s’ havia subscrit a Mecánica Popular (Popular Mechanics), una revista on es descrivien les darreres collonades mecàniques que elsianquis de Minnesota i Winsconsin havien posat al mercat. La lectura admirada d’ aquelles lectures va fer del meu pare, i de mi, uns admiradors incondicionals del american way of life, malgrat tots els seus defectes. Devia ser l’ afecció inqüestionable cap aquelles lectures, llavors estranyes, la raó per la qual no ens va fer mal d’ ulls del tot aquell americà de metre noranta i més de cent quilos de pes que sabia treure el revòlver (encara que fos de joguina) com un dels veritables intocables d’ Ellliot Ness.

Suposo que la tecnologia més avançada a l’ Espanya de finals dels seixanta devia ser una llima plana fina o un diesel brut de ralentí inestable, però aquell home, en Larry Metayer, va venir armat amb fulls de planificació de feina i peces intercanviables perfectament acabades i polides que brillaven a la lluna del pati com ous prehistòrics, sabia què havia de fer cada dia i que si una peça no encaixava la retornaria als Estats Units sense cap remordiment. En aquells temps previs a la integració massiva de circuïts electrònics, quan encara la paraula ordinador era només un terme que sortia a les pel·lícules de ciència ficció (a les quals jo ja n’ era afeccionat), en Larry Metayer era un virtuós i hàbil operador de la regla de càlcul, cosa que fascinava al meu pare (que també la usava amb mestria) i sempre anava prenent mesures de tot el que li queia a les mans amb el seu peu de rei i el seu Palmer calibrats a Wisconsin amb precisió inconcebible per aquests indrets. També duia sempre a mà una descomunal i inèdita càmera instantània Polaroid desplegable per fer fotos de tot allò que l’ interessava. No cal dir aquell giny em va fascinar de gran manera, i recordo amb claredat com les fotos anaven apareixent en aquells papers quadrats en poc més d’ un minut. El passat, el present i el futur de la nostra ànima ens quedava atrapat un paper quadrat a les ordres d’ en Larry Metayer.

M’ explicava el pare que la primera vegada que en Larry Metayer es va trobar amb una peça rebel que no encaixava del tot en alguna part d’ una contínua, no s’ ho va pensar dues vegades, es va emprenyar i la va fer empaquetar de nou per retornar-la als States en un viatge d’ anada i tornada que hauria durat més de dos mesos. Però el meu pare, excel·lent manyà enginyós de la postguerra civil espanyola, que havia après les lliçons de la salvatge supervivència estricte, el va deturar i li va fer entendre que amb uns quants retocs, un llimar aquí i perforar allà aquella peça inservible seria reutilitzable a l’ instant. Aquella mena de màgic domini de la supervivència improvisadora va fascinar tant en Larry Metayer que des d’ aquell dia amb el meu pare varen ser amics sense compromisos. Un admirava de l’ altre l’ ordre i rigor que no resultava possible aplicar aquí llavors i l’ altre admirava del primer la facilitat amb que es podien resoldre coses amb (molt) pocs recursos. Des d’ aquell dia, en Larry Metayer va començar
a aparèixer per casa, primer per fer el cafè havent dinat en una estranya tertúlia en cap idioma en concret i després per degustar els plats exquisits i simples que la meva mare cuinava amb facilitat, tal com li havien ensenyat a l’ Erm quan encara era l’ Erm, i amb una olor que potser li recordaven els remots cuinats de sa mare ianqui a la seva llunyana North Carolina natal.

El meu pare no parlava anglès i el castellà diguem que no era el seu idioma principal, però la comunicació amb en Larry era  excel·lent. Suposo que la complicitat dels mecànics, com la de tots aquells que comparteixen un mateix ofici, encara que d’ escoles tan diferents com eren, va ser essencial, l’ entesa va arrelar amb facilitat i el muntatge de les màquines es produïa amb agilitat i improvisació controlades amb rigor.

Vaig passar l’ estiu sentint com en Larry s’ esbroncava a sí mateix, “ soy un buro, soy un buro” en un castellà estranyíssim de North Carolina, cada vegada que no encertava a comprendre la hispànica improvisació mecànica. Fins i tot, fascinat per la meva fascinació, em va regalar una pistola com les dels gàngsters de l’ Elliot Ness i vaig tenir l’ honor de rebre classes particulars de com disparar posant cara de fill de puta, vaig aprendre com malmirar com cal a l’ estil de Detroit i em va quedar arrapat a l’ ànima un regust estrany que tot allò que venia d’ Amèrica era millor.Anys més tard vaig saber que en Larry Metayer, potser impulsat per la
misèria en què ens veia viure llavors (en comparació amb la seva North Carolina natal) havia ofert als meus pares d’ endur-se’ m als llunyans States per fer de mi un home com calia. L’ oferta va ser sincera i desinteressada però la meva família no estava preparada per una generositat tan llunyana i, finalment, en Larry, en acabar de muntar les contínues Platt Saco Lowell, va marxar sense mi.

Deu anys més tard, vaig aprendre anglès i li vaig escriure (i enviar) una carta perquè sabés que encara el recordàvem medint tota peça rara que trobava i procurant entendre’ ns. Un mes més tard, correus me la va retornar amb un mata-segells que deia que el destinatari ja no vivia allà. El mar de caixes, que recordava associat a en Larry Metayer, era tan enorme i vast com el convenciment de que era l’ únic record que em quedava i em quedaria mai més d’ en Larry Metayer.

Si la meva família hagués acceptat la generosa oferta d’ educar-me als States, potser m’ hauria graduat amb honors a Raleigh i mai més no hauria tornat aquí, potser ara parlaria un anglès rar amb un perfecte accent americà, potser menjaria xiclets i beuria ginebre amb gasoil, potser ara viuria a Corpus Christi (Texas), a Tucson (Arizona), o prop de Cape Kennedy (Florida) per veure enlairar-se els poderosos Saturns V que conqueririen la lluna, potser ara tindria una dona bacona i rossa amb sis fills obesos, potser conduiria un descomunal Ford Lincoln Continental (sense blindar) com aquell en què varen matar en John Fitgerald Kennedy a Dallas (Texas),
potser seria analista de la NASA i desxifraria enigmes còsmics i llunyans de forats negres i matèria fosca, i potser al meu temps lliure escriuria la història estranya d’ un nen desconegut que va anar als States (sense recordar exactament quan) per a buscar una vida millor sense saber que, en el fons, m’ hauria perdut la millor de les vides i ara escriuria un conte, que no seria aquest, amb un regust de Bourbon de Kentucky als llavis.

Com anava dient, sempre he tingut mal de panxa. Ho havia provat tot: medicaments, infusions, digestius, protectors, fregues, massatges… tot! I re havia solucionat el problema. Jo, amb tota la meva intel·ligència, feia anys que deia que el problema havia de venir d’algun aliment que consumia diàriament, però era impossible localitzar-lo entre tot el reguitzell d’aliments que consumeixo al llarg del dia.

Fa pocs mesos un metge especialitzat em va recomanar fer-me la prova A200. Aquest prova, relativament nova, consisteix en calcular la tolerància que té el cos a un llistat de més de 200 aliments altament consumits. La prova és simple, cara i ràpida, així que vaig decidir provar-ho, i es que després de 25 anys aguantant mal de panxa dia si, dia també, qualsevol excusa que pugui aportar una mica de llum al tema és benvinguda. I ahir vaig anar a buscar els resultats…

Resulta que et donen un informe, molt extens, amb tots els aliments analitzats i la tolerància que hi tens. Per fer-ho més gràfic quantifiquen el resultat dels aliments amb colors. Si et surt verd vol dir que en pots menjar tranquil·lament, si és groc millor no abusar-ne, en cas de que sigui taronja millor abandonar l’aliment i els que surten de color vermell són els que s’han de suprimir a l’acte.

A mi la majoria d’aliments em van sortit verds, tot i que també n’hi havia alguns de grocs. A la llista també s’hi van colar uns quants taronges, entre ells la tonyina i el pebrot, dos pilars de la meva dieta, que hi farem. I per sort només hi va haver un color vermell, o sigui, un aliment que he d’abandonar si o si: La nou de cola (Nuez de Cola, tal com deia el paper).

En un primer moment vaig pensar que feia referència a algun tipus de fruit sec, així que no l’hi vaig donar massa importància. Però un cop arribat a casa, amb l’informe llegit de pe a pa i amb l’ajuda d’Internet, vaig descobrir que no es tractava d’un fruit sec, sinó d’un arbre. Un arbre que, lògicament, produeix fruits i aquests són usats en una gran quantitat de refrescs degut a l’alta quantitat de cafeïna que porten. I a que no sabeu quin és el refresc que més abusa de la Nou de Cola? Efectivament, la Coca-Cola!

A partir d’aquí vaig començar a lligar caps. Tota la vida bevent Coca-Cola, per dinar i per sopar, ha estat el que m’ha anat matant a poc a poc. Molta gent m’havia dit que la Coca-Cola em podia sentar malament, per tema gas i aquestes coses. Doncs bé, no anaven tant desencaminats, tot i que, pel què puc deduir, el gas no hi té res a veure, sinó aquest malparit d’arbre africà toca collons.

No cal dir que la combinació de Coca-Cola amb l’enorme quantitat de cafès que em prenc al dia és una combinació mortal, i una explicació molt lògica per la meva gastroenteritis crònica i el meu insomni pràcticament permanent. Porto gairebé 25 anys drogant-me a diari! El més rar no és el mal de panxa, si no que no hagi mort!

Ahir vaig veure’m la meva última Coca-Cola per sopar. Vaig intentar gaudir-la a fons, però desenganxar-se d’un amic de tants i tants anys és difícil. Molt difícil. El què més em fot, però, és no poder tornar a fer-me aquells grans menjars basats en Coca-Cola, tonyina i pebrot! M’han fotut la vida enlaire. Mal de panxa, o Coca-Cola, aquesta és la qüestió. Una pregunta que esperava no haver-me de fer mai. Al meu costat la “Decisió de Sophie” és una comèdia.

En fi, ja us informaré de com avança.

Un, com per exemple jo, té un límit de tonteries i barbaritats setmanals i quan aquestes es gasten tarden temps a venir-ne més. La imaginació no és inesgotable, i hi ha dies, com avui, que les idees no surten, la inspiració no arriba i, la veritat, és que tampoc m’ha passat re tant interessant com per fer-ne un post. És el què passa quan un té una vida relativament tranquil·la.

El problema ve, també, de que no sé massa re de gaires temes, més enllà de les tonteries i barbaritats que us deia abans. No puc fer un article polític perquè no és el meu fort ( i Déu vulgui que no ho sigui mai). No puc parlar del temps perquè és un clixé massa típic i no vull caure en la vulgaritat, que per això ja tenim Telecinco. I, per la mateixa regla de tres, també descarto els esports. No veig la suficient televisió com per parlar-ne amb criteri, i el cine el tinc més abandonat del què voldria. La literatura avorreix, la pintura no té públic i de l’escultura no en sé re.

La música seria un bon tema, però com que la meva professora de música de primària (la Teresina Maideu) em va fer entrar, per collons, que jo no valia per això, passo d’opinar. La meva branca professional no la considero suficientment interessant i parlar de la família ho trobo poc apropiat. El mateix passa amb els amics, no em voldria pas posar en un merder. Descartats, per tant, els coneguts, saludables o, directament, els enemics.

Els meus gustos són massa personals com per tractar-los obertament, i les meves opinions, de la majoria de temes, són massa controvertides. I això per no parlar de les inclinacions sexuals del món que ens envolta.

Total, que com que no sé què escriure, avui no actualitzaré! Foteu-vos… Oh wait!



Aquest divendres, al nostre bar habitual, estàvem fent una magnífica partida de botifarra quan de sobte, i sense previ avís, un amic de tota la vida (i excel·lent lector) em va dir que no l’hi estaven agradant els articles taronges, o sigui, els d’opinió. L’hi vaig contestar que els feia, precisament, per cagar-me amb tot i despertar el guerrer que tots portem dins. Dels quatre que estàvem jugant només ell s’havia llegit l’article i, curiosament, va ser el que menys es va posar en la discussió. Això em va fer recordar aquell personatge dels còmics d’Astèrix i Obèlix que sembrava merder i després desapareixia. Zitzanya em sembla que es deia… Total, que els quatre vàrem tenir una aferrissada discussió sobre el que jo havia expressat en l’anterior post. Tant gran va ser la bronca que fins i tot vam abandonar la partida. Curiosament la vàrem abandonar quan jo cantava i tenia vuit bastos a la mà… Això si que em va fer ràbia…

L’endemà, encara no del tot recuperat de la baralla verbal anterior, un altre lector habitual (propietari d’ECEC) em va dir, amb molta sorna, que havia pogut llegir entre línies les meves simpaties cap al grup polític català de Ciutadans. Jo l’hi vaig contestar que la política em sua enormement els baixos i que, en cap moment, havia pretès polititzar-me o posicionar-me en favor d’un o altre partit. Tot i això, i en vistes de que no m’havia expressat massa bé, com començava a ser evident, l’hi vaig dir que dilluns, sens falta, publicaria una correcció/aclariment de l’article. I aquí la teniu…

La meva intenció no era parlar del català i castellà exclusivament i, encara menys, donar a entendre el què volia pel futur de Catalunya. Tal i com deia al principi de l’esmentat article, jo vaig parlar del català i el castellà perquè són els idiomes que em toquen de més d’aprop i, per tant, dels que en puc conèixer més la situació. Però la tesi que vaig intentar desenvolupar, sense massa èxit val a dir, és vàlida per a qualsevol idioma mundial que topi directament amb algun idioma dels grossos (anglès, francès, alemany, xinès mandarí o el mateix castellà).

L’únic que pretenia demostrar, política al marge (sobretot, si us plau), era que els idiomes estan en una constant evolució. Una evolució molt semblant a la de les espècies, una evolució que només permet que sobrevisquin els més forts, en aquest cas els idiomes més estesos. El català, per exemple, és un idioma amb molta història, una sonoritat excel·lent i una escriptura exemplar, però, com tants d’altres en el món, està condemnat. No perquè no l’usem prou, o perquè ens l’hagin prohibit (que també ho han fet) o perquè no hagi tingut oportunitats. No, res d’això. Simplement està condemnat perquè l’evolució i la globalització no permeten que idiomes menors tinguin cabuda en el món actual. De fet, crec que només és qüestió de temps que desapareguin altres idiomes com l’italià, l’holandès, el gaèlic, el flamenc, les múltiples variants del xinès, els dialectes del japonès i, fins i tot, el francès o l’alemany.

Està clar que l’anglès sobreviurà. Al igual que el xinès, el rus, l’àrab o, lògicament, l’espanyol. Vol dir això que prefereixo l’espanyol/castellà per sobre del català? No. Res d’això. A la vida ens imposen moltes coses, però l’idioma, per sort o per desgracia, es una cosa que podem triar (almenys ara). I crec que saber, de bones a primeres, dos idiomes com sabem nosaltres, els catalans, és una sort. Una sort de la que pocs països poden gaudir-ne. Siguem conscients d’això i deixem que cada un esculli el que més l’hi agradi. No vulguem imposar un idioma com ens van fer a nosaltres ja fa anys, tots sabem que això no funciona així.

Una altra de les coses que pretenia dir, i que no va quedar massa clara, és que cada un ha de tenir la voluntat de voler aprendre. Jo no tinc la missió divina d’ensenyar el català a ningú. Parlar amb català quan vagi a comprar el pa, un frankfurt o una samarreta no salvarà l’idioma ni farà que aquests venedors aprenguin automàticament el català. Una persona ha de tenir força de voluntat per aprendre un idioma i si no en té ja podem anar parlant català a tort i a dret que poc aconseguirem.

Un idioma no es salva amb 3 o 4 anys de campanyes, televisions amb català, propaganda a favor o parlant amb els comerciants. L’evolució d’un idioma és cosa d’anys. Molts anys. I per més que ara ens conscienciem de que el català s’ha de salvar, res podrem fer per lluitar contra l’evolució i la globalització.

Amics i amigues. Els idiomes tenen un naixement, una vida i una mort. No val la pena que intentem allargar l’agonia d’un idioma, si aquest ha de morir ho farà i punt. Potser ho allargarem cinc anys, deu, quinze o cinquanta, però el seu final arribarà, per més bona fe i voluntat que hi posem. I repeteixo que no parlo només del català, sinó de moltíssims idiomes. Segurament un percentatge escandalosament alt.

Tant de bo pogués viure milers d’anys per demostrar-ho…

I que consti que no parlo ni de política, ni d’estats, ni de països ni de nacions. Simplement parlo d’idiomes. Idiomes que no coneixen de fronteres ni de tots aquests sidrals que tenim avui en dia.