Relats, articles, opinió i contes en català
Ja m’he cansat de ser un treballador més d’una empresa. Una part d’un engranatge. Una formigueta treballadora. Un simple assalariat. És per això que, després de meditar-ho molt, he decidit ser el meu propi amo. Manar-me jo. Tenir jo les responsabilitats. Emportar-me jo els problemes i els èxits. Reunions. Viatges. Més reunions. Mèrits, perquè no. Per això mateix he decidit comprar GAZPROM.
Continue reading ‘L’empresa’
No sé exactament què dir, però la veritat és que m’ha fet molta gràcia. Per tant, avui que no tinc ganes d’escriure, una altra ració de l’humor dolent de l’Aleix. I així vaig passant els dies…
De :: Finofilipino
Sóc un gran amant de les bromes, els que em coneixen ja ho saben. I, tot i que la majoria de les que faig no s’entenen, intento, com a mínim, fer-ne tres o quatre per dia. Avui, navegant per Internet, n’he trobat una de molt bona que us animo a provar. El problema és tenir els recursos suficients com per fer-la. El que si que us demanaré, en cas de que la feu, és que ho graveu en vídeo i m’ho envieu. Us prometo penjar-ho. A veure que us sembla.
Curiosa vinyeta (que robo descaradament) en la què s’explica una història que, molt em temo, vaig viure. O sigui, jo no en vaig ser el protagonista, però si que em vaig veure afectat per un cas similar al parc aquàtic Aqua Diver de Roses. En certa manera el què em va passar podria ser la continuació d’aquesta vinyeta. Suposo que no fa falta que expliqui res més. Mireu, i vosaltres mateixos. Per cert, us heu trobat amb algun cas similar?
De :: Sacatraca
Encara recordo aquella vegada que em vaig passar 4 setmanes recuperant-me a l’hospital quan era petit. Molt petit, de fet. No sabria dir-vos amb exactitud quina edat tenia, però deuria ser al voltant dels 5 o 6 anys.
No diré que m’agradi molt viatjar, perquè diria una mentida, però si que m’agrada, com a tothom, fer escapadetes pseudo-culturals, re de platja, de tant en tant. A part, també sóc un xic meticulós a l’hora de triar els destins. Per exemple, mai aniré a un país que estigui per sota del meu. No geogràficament parlant, sinó en el que a economia i poder es refereix. Aquest meu estil tant personal fa que siguin molts pocs els països que puguin rebre la meva inestimable visita. Per exemple, mai em veureu per Àfrica, Sud-Amèrica o gran part d’Àsia. També queden eliminats la majoria de països de l’Europa de l’est, pràcticament tots els de l’Orient Mitjà i innumerables arxipèlags oceànics. Sóc molt fi, ho sé.
Sempre he tingut mal de panxa. La gent que em coneix ja ho sap i jo, de fet, mai m’he avergonyit del meu problema. Tot el contrari, si he de se sincer. Quan en tinc ho proclamo als quatre vents, per poc dolorós o breu que sigui. És una mica com el conte del llop i el pagès. Sé que arribarà el dia en que tindré un atac d’apendicitis i ningú em creurà. Però de moment, i a l’espera de que arribi aquest dia, que tard o d’hora arribarà, em seguiré queixant al més mínim indici de mal de panxa.
Tinc un gat. Bé, de fet dos. Un a Barcelona, on resideixo normalment, i l’altre a Sant Joan de les Abadesses, el meu poble natal. El de Sant Joan és un gat gros, de més de 13 quilos de pes i 15 anys a les seves espatlles. És d’un color ros que, amb els anys, sospitosament, s’ha anat tornant de la mateixa tonalitat que el marró clar del parquet flotant que tenim. D’aquesta manera el senyor gat, que ara ja el tractem de vostè, ha aconseguit ser pràcticament invisible quan s’estira completament al terra de fusta del menjador o de les habitacions. Tot i això, i en contra del que es diu de l’experiència, encara no ha après que a les rajoles blanques del rebedor, per més quiet que s’hi estigui, no passa precisament desapercebut. Això no treu, però, que ho segueixi intentant dia rere dia. Per coses com aquestes s’ha guanyat a pols que el tractem de tonto. El gat tonto, vaja.
Suposo que a ningú l’hi ha passat per alt, però per si de cas ho recordaré: dilluns va nevar (fa dos dilluns de fet). “A on?” direu. Doncs a tot arreu. Absolutament a tot arreu de la nostra petita i nostrada Catalunya. Fet curiós, ara que ho penso. Déu nostre senyor devia voler castigar el nostre paiset, una mica com va fer amb tota la humanitat amb el gran diluvi universal, o, anys més tard, amb les plagues d’Egipte. El cas, i fos qui fos el pecador, és que dilluns va caure una nevada més que considerable. Tant, que fins hi tot Barcelona es va tenyir de blanc.
Jo tinc la sort, o desavantatge, de viure a la part alta de Barcelona. I no alta en el sentit de rica o prepotent. No, res més lluny. Alta en el sentit de metres sobre el nivell del mar. Jo, i els meus honrats companys de pis, vivim a Vallcarca. Un barri ple de carrers tranquils, petits, d’un sol sentit i, per mala sort, amb molta pendent. Em va ser fàcil preveure, per tant, que la nevada afectaria, més que a cap altre lloc, el meu barri inspirat en el mític Mortirolo.
Continue reading ‘Puta neu’
Benvolgut Ministre d’Educació;
Em sap molt de greu, però no sé el seu nom. La veritat és que el ministeri d’educació el tinc bastant oblidat, i més des de que ja no estudio. Tot i això sento la irrefrenable necessitat d’adreçar-me a vostè per comentar-li un parell de temes que fa temps que em ballen pel cap. És probable que no sigui competència seva, de ser així agrairia molt que m’adrecés al ministeri o consellaria pertinent. Sense més preàmbuls em disposo a exposar-li els temes.
Comentaris