Relats, articles, opinió i contes en català
La gent que em coneix ja sap que sóc una persona d’extrems. No contemplo el punt mig, la neutralitat o una posició moderada. Sempre ha de ser o tot o res. A més a més tinc el do especial de posicionar-me sempre en favor de la gent, fets, noticies o esdeveniments que acostumen a caure malament. Jo sóc així, què voleu que hi faci…
Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…
Tenim nous veïns. Al nostre cinquè pis Barcelona, on hi ha dos replans amb 3 pisos cada un, resulta que ens ha arribat un nou veí andorrà que, amb tota la bona fe del món, ens està revolucionant la comunitat. El nostre replà funcionava molt bé, doncs només érem nosaltres (al pis de la punta) i una noia de color al pis petit del mig. Aquesta noia, a part de ser de color, és de Nova York i imparteix classes d’anglès a hores intempestives, així que pràcticament podem dir que en el segon replà de l’últim pis del nostre bloc i vivíem sols. Fins ara. Ara aquesta parella d’andorrans, aparentment sense fills, han arribat amb tota la intenció de quedar-se. Segurament no són mala gent, tot el contrari, però que el nostre ritme de vida s’hagi d’alterar per un foraster no m’acaba d’agradar…
Molt bona nit a tothom! O com diria una persona que tots coneixem: Hola macus!
No sé si sabré fer això de ser Rei Carnestoltes, l’anterior va deixar un nivell molt alt i el puta ara em cobra un euro i mig per cervesa…
Fa més de 10 anys que tinc el mateix número de mòbil. 10 anys que han servit per canviar-me el mòbil moltíssimes vegades, per anar augmentant prestacions, per fer duplicats de la targeta, per veure la introducció del 3G, les pantalles tàctils, la connectivitat a internet, la sincronització amb la meva biblioteca músical i un sense fi de tonteries i prestacions cada una més inútil i absurda. Molt maques, això si. Però inútils. I, com no podia ser d’altra manera, ja fa temps que m’he passat a l’iPhone i a les bones idees del meu amic Jobs. Però ara fa unes setmanes vaig decidir que ja m’havia cansat de tanta tonteria i vaig decidir canviar radicalment la meva connectivitat amb el món.
I ara vaig a destapar un misteri que tothom em pregunta: si, gairebé totes les històries explicades en aquest blog són inventades. Algunes tenen parts certes, però sempre, encara que sigui sense voler, acabo dient mentides, una rere l’altra, per fer més interessant la història. I és que jo sempre he defensat que la mentida és molt més estimulant que la veritat! Però avui, sense que serveixi de precedent, explicaré una anècdota, que em va passar ja fa anys, i que és cent per cent verídica.
Sempre he tingut dues iaies. No recordo que una arribés més tard que l’altra a la meva vida i, juraria, que n’he tingut dues des de que vaig néixer. Avis també en tenia dos, però tal i com ja us vaig explicar fa bastant de temps, un es va quedar pel camí, així que ara tinc un número primer d’avis. Concretament dos àvies i un avi. Números primers tot. De fet, la meva família es regeix íntegrament per números primers, sinó es trenca una genealogia ancestral basada en números primers. Però aquest avui no és el tema. Jo tinc dues àvies. L’una cuina de pebrots. De colló de mico m’atreviria a dir. L’altra, en canvi, cuina per necessitat. No és dolent però… No fotem, no és el mateix. Centrem-nos en la cuinera…
Continue reading ‘Els copiosos menjars de la iaia’
Ja fa temps, també en aquest bloc, us vaig explicar els meus problemes gastrointestinals. Uns problemes que em permeten fer vida normal, però que m’emprenyen pràcticament a diari i em fan sentir realment incòmode. Descartada l’opció de que m’estigués nasquen un llimoner a la panxa, i després de consultar amb un bon metge (bo perquè cobra fort), vam decidir que el millor seria fer-me un anàlisi de sang. Amb aquest anàlisis, i amb l’ajuda d’un nou experiment que valora la tolerància del cos a diferents aliments, podríem saber a quins aliments he d’evitar per abandonar, d’una puta vegada, el mal de panxa.
Ja m’he cansat de ser un treballador més d’una empresa. Una part d’un engranatge. Una formigueta treballadora. Un simple assalariat. És per això que, després de meditar-ho molt, he decidit ser el meu propi amo. Manar-me jo. Tenir jo les responsabilitats. Emportar-me jo els problemes i els èxits. Reunions. Viatges. Més reunions. Mèrits, perquè no. Per això mateix he decidit comprar GAZPROM.
Continue reading ‘L’empresa’
Comentaris