Relats, articles, opinió i contes en català
Per celebrar que torno a escriure de manera regular i, també, que ahir el blog va complir un any de vida, em disposo a escriure un breu article d’opinió d’aquells que tant m’agraden i que tants arguments us donen per criticar-me. Avui em penso centrar en la il·luminació. En general…
Ja està, gràcies a Déu s’ha acabat la campanya electoral, s’han celebrat eleccions i ja tenim un president que marxarà i un altre a la recambra apunt per entrar. No sé si el canvi serà bo o dolent, i tampoc entraré a discutir-ho, de política no en sé i podria dir-les molt grosses. Avui, més enllà de la “gran festa de la democràcia”, expressió que sempre m’ha fet molta gràcia, m’agradaria parlar d’un sentiment que, malauradament, està molt estès entre els catalans.
La carretera de l’Arrabassada té unes vistes magnifiques sobre Barcelona. A l’època en què estudiava a la Universitat Autònoma, alguns dels que teníem cotxe solíem agafar aquesta carretera per fer drecera, defugir les autopistes que sempre he odiat no sé ben bé perquè i poder recordar els revolts de les carreterotes de casa, que en definitiva són les úniques que t’ensenyen a conduir com cal.
Abans de començar amb aquest article d’opinió, que de ben segur tornarà a fer que la gent em critiqui, m’agradaria deixar clar que no em considero una persona religiosa. O sigui, sobre el paper sóc catòlic, he estat batejat, he fet la comunió i la confirmació i està per veure que no em casi per l’església i, en cas de que ho faci, només em faltarà l’enterrament per tenir el pack complert. Però, tot i tenir tots els sants sagraments, em considero una persona atea que no va a missa i que no té cap interès en anar-hi. És per això que vull exposar-vos el meu punt de vista de la visita del Papa a la ciutat de Barcelona aquest cap de setmana.
Els que m’heu anat llegint aquest últim (gairebé) any sabreu, perfectament, que sento un odi visceral, irracional i segurament il·lògic vers els insectes. No tots els insectes em fan fàstic, però més d’un 90% estic convençut que sí. I si tenim en compte que és la classe d’animal més estesa del món doncs està clar que tinc un problema. Després de parlar-ne molt, ara, per fi, crec que puc escriure el meu afer amb el miriàpode sense por de que es repeteixi. He canviat de pis, ha passat més d’un any i em començo a sentir segur; així que… anem al gra!
Continua de Crònica de Guerra 4
14:16h: Tropes franceses es dirigeixen cap a la frontera Est del país gal. L’exercit espanyol es comença a mobilitzar. Bèlgica ja tremola.
14:20: Alemanya ha conquerit Holanda amb poc més de mitja hora. Hi ha masses fronts oberts i això comença a fer una pudor a Tercera Guerra Mundial que no s’aguanta per enlloc.
14:22h: Estic cagat, la cosa no pot anar pitjor…
…
Quan l’Ester, la Mireia i la Núria van sortir de festa, aquell dijous fred i hostil d’octubre, no sospitaven que les seves vides estaven a punt de canviar per sempre.
Ja fa temps, també en aquest bloc, us vaig explicar els meus problemes gastrointestinals. Uns problemes que em permeten fer vida normal, però que m’emprenyen pràcticament a diari i em fan sentir realment incòmode. Descartada l’opció de que m’estigués nasquen un llimoner a la panxa, i després de consultar amb un bon metge (bo perquè cobra fort), vam decidir que el millor seria fer-me un anàlisi de sang. Amb aquest anàlisis, i amb l’ajuda d’un nou experiment que valora la tolerància del cos a diferents aliments, podríem saber a quins aliments he d’evitar per abandonar, d’una puta vegada, el mal de panxa.
L’aniversari és una cosa que, parlant amb plata, me la porta molt fluixa. Els anys no es celebren en un sol dia, sinó que es van celebrant durant tot l’any. Descobrint coses que abans no podies fer, adonant-te que estàs madurant, veient com augmenta el respecte que et té la resta de gent, etc. És per això que mai m’ha agradat celebrar-lo amb despampanants festes, àpats extraordinaris, comitives sorpresa i semblants tonteries. Regals? Això si, sempre està bé rebre regals… I aquest any, per celebrar els meus 25 anys, els sindicats han decidit regalar-me una vaga general, que no és poc.
Comentaris