Ahir, discutint jo sol, com faig habitualment, vaig arribar a una estranya i sorprenent conclusió que em complau compartir amb tots vosaltres. A veure què us sembla…

A l’hora de fer neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, sempre em marco una ruta a seguir: començo escombrant habitacions, menjador, rebedor i cuina, i després frego, en el mateix ordre, i em guardo la cuina (i els seus fogons sortits de les mateixes entranyes de l’infern) per l’últim de tot. I el lavabo? El lavabo és per cagar, així que si tinc temps el netejo i sinó passo de tot. El problema d’aquesta neteja va ser un element mòbil que no havia contemplat: el gat.

La curiositat del felí per la neteja, o llimpiesa tal i com diria la meva àvia, va resultar ser molt major del que jo esperava i les mosques que caçava sense pietat saltant com un capullo van quedar en un llunyà segon terme. Era molt més interessant el què jo feia! A l’habitació vaig haver de fer malabars amb l’escombra, la pala, el què anava recollint de terra i el què el gat m’anava portant de ves a saber on abans no vaig descobrir que podia tancar el pelut emprenyador en alguna altra estança perquè no emprenyés tant. La idea no l’hi va agradar massa però per collons els meus, així que es va haver d’aguantar i, al cap de pocs minuts, ja s’havia cansat de miolar com un desesperat darrera la porta.

Amb les habitacions netes va tocar el torn del menjador, molt més laboriós d’escombrar per la quantitat d’obstacles que hi ha. A més, per fer més difícil el repte, em vaig veure obligat a quedar-me l’Osmi per tal de que no desordenés l’habitació que acabava de (mig) recollir. Apartant cadires, sofàs, taules, llibres, revistes, paperets i un felí molt pesat, vaig aconseguir escombrar tot el terra de parquet fosc del menjador. Quan ja anava a llençar la brossa a la bossa de les deixalles (que sàviament carretejava amunt i avall) em vaig fixar en un detall curiós i inesperat. Al mig de tota la merda, borró, trossos de menjar, engrunes i collonades varies recollides a la pala hi havia el què semblava ser una sabata petita. Una sabata amb la sola blanca i d’un color rosa descolorit francament lleig. Portava uns cordons blancs i semblava que hagués recorregut molts quilòmetres, tot i ser ridículament petita. Al no saber d’on havia sortit vaig decidir guardar-la al prestatge on guardem totes les andròmines desaparellades, trobades o inútils (almenys per nosaltres).

Acte seguit va tocar passar al rebedor, o recibidor tal i com diria la meva àvia (que en un pim pam el vaig tenir fet) i la cuina. Les cuines acostumen a ser un món a part i, tot i cuinar-s’hi, és espectacular la quantitat de merda que s’hi arriba a acumular. Després de llençar un nombre d’ampolles que no vaig saber comptar em vaig disposar a escombrar. D’allà va sortir de tot: borró, engrunes, plàstics, papers, trossets de cansalada, algun pernil, una ungla del gat, molts pels i cabells, restes d’hortalisses inclassificables, una pela grillada de patata i, de sota la taula, una cameta. Si senyor, una cama. Era una cama petita, més petita que el meu dit petit, i semblava arrencada amb mala llet a causa d’una gran estravada. La zona del maluc estava ensangonada i tot semblava indicar que també estava rossegada. Rosegada per algun animal amb ullals afilats i acostumat a mastegar carns crues… Malparit de gat!

L’Osmi no em va saber dir d’on havia sortit aquella cama que, en efecte, coincidia amb la sabateta que havia trobar instants abans. Segons sembla compartim pis amb uns sers diminuts i mutilats, almenys un d’ells. Això explica perquè els auriculars m’apareixen entortolligats dia sí i dia també, perquè se’m mouen les sabatilles de lloc, els sargits d’algunes peces de roba i el gran merder que sentim al menjador quan anem a dormir. No sé quantes personetes petites podem tenir a casa, ni tampoc sé si ens volen mal o són gent de bé, però el què sí sé és que el gat els hi té jurada. Potser a la nit quan dormim l’insulten i l’hi fan putadetes. Qui sap. El què és segur és que aquell dia, com ja era de preveure, no vaig acabar netejant al lavabo. I parlant de lavabos, i el què em té més preocupat de tot, on fan les necessitats els ocupes diminuts que tenim? Perquè una cosa és que visquin silenciosament en algun raconet de la casa i l’altra, molt diferent, és que es vagin cagant per aquí i per allà.

Ahir, com tants d’altres dies, vaig decidir canviar el bar on dino habitualment per un dinar més saludable i confortable a casa. Reconec que no és un gran pla, ja que només tinc una hora per dinar i en viatges gasto més de cinquanta minuts, però què voleu que us hi digui… ja surto més tard! Entre corredisses i presses diverses no em vaig fixar que al vestíbul de l’edifici on vivim hi havia un gran enrenou de mobles, sofàs, caixes de cartró i bosses de totes les marques i colors. Il·lús de mi. Quan l’ascensor va parar a la cinquena planta, i abans de que s’obrissin les portes, vaig poder sentir com algun veí traginava coses aferrissadament i amb moltes ganes. Ja amb les portes obertes vaig poder comprovar com un bon home, alt i fornit, vestit per l’ocasió i amb uns guants blaus al cinturó, per si de cas, transportava el què, a primera vista, semblava ser un sunyer. Educadament em vaig apartar, vaig saludar i vaig dirigir-me cap a la porta del nostre piset. Ja sentia com miolava el gat darrere la porta, ja gairebé em veia a dins quan, de sobte, una mà suada i grossa em va cridar l’atenció picant-me, suaument, l’espatlla. Efectivament, era el veí traginador.

El veí i jo ens vàrem presentar fent servir, ambdós, un castellà rossegat i poc ortodox que amb res o molt poc s’assemblava al que surt a la televisió. Em va dir que es deia Xavi, que era d’Andorra i que, tot i tenir el pis des de fa temps, venien molt poc. Jo l’hi vaig dir que em deia (i dic) Aleix, que fa temps que visc aquí i que, casualment, el meu poble natal no queda massa lluny d’andorrà. No em va semblar que l’hi fes puta gràcia la nostra proximitat geogràfica, així que vaig deixar que seguís parlant. Em va comentar que estaven fent obres, que potser farien una mica de soroll i que no em preocupés que tot l’escampall del replà estaria recollit en breu. L’hi vaig dir que no es preocupés per re i vaig creuar els dits perquè digués que no mentre l’hi oferia la meva ajuda. Em va dir que no, sort. Després, sense saber gaire bé com, vàrem canviar el castellà per un català dels Pirineus molt més còmode pels dos i em va exposar el seu punt de vista sobre la delinqüència. Em va acollonir dient-me que últimament estaven atracant molts pisos de la zona i que, el nostre bloc, era un blanc fàcil i temptador. No vaig entendre exactament el perquè, però covard com sóc no em va fer falta per cagar-me a les calces. Acte seguit em va proposar reforçar la porta que fa de tallafocs, per tal de que només es pogués obrir amb una clau i així estar més segurs tots. Preocupat per la seguretat, més que cap altra persona que conegui, em va dir que ell mateix ja es faria càrrec de els despeses, que no patíssim. L’hi vaig comentar que per part meva no hi havia cap problema i que ja ho podia tirar endavant. I, tot i saber que em diria que no, l’hi vaig proposar de compartir els costos. Després d’un no molt cordial ens vàrem acomiadar i vaig entrar disparat cap a casa amb tota la idea de fer-me un dinar ràpid i marxar cagant llets.

Havent dinat, a corre-cuita, tot sigui dit, vaig sortir disparat amb tota la intenció de jugar-me la vida als carrers de Barcelona per tal d’arribar no massa tard a la feina. I quina va ser la sorpresa? Doncs, un altre cop, el veí Andorrà. Aquest cop vaig poder veure com col·locava una alarma al mateix replà on abans havíem estat parlant. La seva idea era posar una segona trava, a part de la porta reforçada, als lladres que arribessin fins l’entrada del nostre replà comunitari. Va dir-me que ell es feia càrrec de tots els costos i que ja em passaria un manual amb el funcionament de l’alarma que, per més seguretat, era d’aquelles que per desactivar-les hi has d’introduir dos codis i t’ha d’escanejar el dit. També em va comentar que se n’havia posat una altra dintre del seu pis i em va convidar a que jo me’n comprés una també. L’hi vaig denegar la proposta al·legant que tot allò ja em començava a semblar excessiu. I més tinguent en compte que nosaltres mai hem baixat les persianes del menjador i ni tant sols hem tancat mai la porta corredora que dóna al balcó Es va escandalitzar de mala manera i em va deixar marxar amb un somriure piadós.

Quan per fi vaig acabar les meves hores laborals, tard a la tarda, vaig tornar relaxadament, jo i moto, cap a casa. El rebedor ja estava buit així que vaig suposar que aquell bon home, i la seva família, ja havia acabat amb la mudança. Vaig pujar al ascensor i, després de fer totes les tonteries agudes i per haver davant del mirall, per fi vaig arribar al nostre 5è pis. Tot semblava normal, així que vaig obrir la porta del tallafocs i, com no, va començar a sonar una alarma descomunal. Jo, que encara no sabia el codi ni cap de totes les coses que m’havia explicat, em vaig posar molt nerviós i, tot deixant la bossa a terra, vaig anar a picar en Xavi. Encara no havia arribat a la seva porta quan ell, en Xavi, va sortir disparat amb una gran escopeta a les mans i cridant. Vaig fer un crit d’horror, la negra va obrir la porta sorpresa i en Xavi em va disparar sense voler i, tot i no tocar-me, em vaig desmaiar durant un bon rato. Quan per fi vaig tornar en si vaig descobrir que era el centre d’atenció d’un bon grup de veïns. Després de contestar les preguntes de rigor els veïns van marxar i jo vaig voler aprofitar per renyar en Xavi. Però no vaig poder perquè ell em va increpar abans. Em va dir que en cas d’emergència el procediment habitual era pica de no sé quin collons de manera la porta o, en el seu defecte, introduir el codi que encara no sabia. Em va proposar fer torns amb l’escopeta per vigilar l’entrada i, en qüestió de dies, contractar un agent de seguretat que vetllés pels nostres interessos. Emprenyat com una mona l’hi vaig dir que ja s’ho podia fotre tot al cul, que jo no pagaria per un vigilant, que mai més em tornés a apuntar amb l’escopeta i que fes el fotut favor de treure la puta alarma! La negra va coincidir amb mi i, amb un sonor cop de porta, vàrem marxar cap als nostres respectius pisos.

Avui al matí, ja més tranquil, m´he llevat a l’hora prevista i, després de fet tot el ritual habitual, he sentit com hi havia enrenou al replà de l’escala. La meva ment brillant m’ha fet suposar que el veí estava col·locant una paret de formigó per evitar desastres nuclears o bé un fossat amb cocodrils per evitar que ens ataquessin els guerrers templaris de les creuades. Però no, no era res d’això. Pel què he pogut deduir de la conversa que mantenia en Xavi amb un parell de Mossos d’esquadra avui a la nit han entrat a robar al pis dels andorrans. Segons he pogut entendre el molt tonto s’havia deixat la porta oberta, així que els lladres ho han tingut terriblement fàcil. No he pogut evitar llençar un somriure mentre passava pel seu costat i he baixat amb l’ascensor feliç com mai. Ara només em fa patir com pot reaccionar aquest bon home, però fins que no torni a casa penso gaudir d’aquesta situació. Quan torni ja veurem com m’ho faig per superar totes les trampes i paranys que haurà col·locat l’obsessiu andorrà. A veure quines idees ha tingut…

Tot i que ahir no ho vaig saber veure per la radio, a mig camí del carrer Aragó s’ha posat a ploure xocolata. He hagut de parar i abrigar-me l’impermeable i posar-me una galleda al cap. Tampoc m’he fixat que em quedaven pocs diaris i tornar a encendre la caldera del vehicle ha estat tot un repte. Sort que portava xiclets de sobra i he pogut evitar una massacre.

M’ha agradat veure que, gràcies a la visita del Papa, suposo, han arreglat el forat de cuc que molestava entre pau Claris i Passeig de Gràcia. Avui he pogut passar tranquil·lament sense navegar entre diferents dimensions i tirar enrere i endavant en el temps. Per desgràcia, però, he agafat la majoria de semàfors en blau, tanmateix l’aigua no estava molt calenta i he pogut esgarrapar uns valuosos segons de cada xamfrà de l’eixample.

L’arribada a la feina ha estat hostil, i és que ningú s’ha preocupat de treure el troll que habita sota les escales i, per si fos poc, s’han acabat les piles de la rampa per discapacitats. Després dels 32 esglaons de rigor i els vuit o nou replans mòbils he pogut arribar a la meva taula desordenada com mai. He engegat l’ordinador, amb tanta força com he pogut, i m’he disposat a treballar. Tot i que sense pantalla cada dia m’és més complicat.

Per variar ha trucat el Rei d’Hongria, queixant-se, aquest cop, de no sé quin problema amb les plaques tectòniques de Sud-Amèrica. L’hi hem enviat un burofax, un gir postal i tres sobres de camamilla perquè es calmés, però segur que demà tornarà a trucar per alguna altre tema cabdal. I es que la monarquia mai aprendrà que la resta de mortals tenim feina més enllà dels seus capritxos.

El dinar ha passat sense pena ni glòria i hem hagut de canviar la mariscada prevista per un plat de fesols amb mongetes, llenties, cigrons, faves i un parell de granets de pebre. No hem pogut pagar amb Rúpies ja que el propietari siri de l’establiment ens ha exigit Rubles o, en el seu defecte, gallines. Per sort teníem algunes divises russes per les butxaques i entre això i un parell de calipos d’alvocat l’hem pogut convèncer de que no disparés. Acte seguit hem pujat al telecadira per tornar a la feina, a pocs kilòmetres de distància.

El Troll s’ha carregat a tres o vuit desgraciats i els que ens hem escapat ho hem fet amb tota classe d’esgarrinxades, ferides i pa integral. Un cop a l’oficina no hem tingut més remei que bullir una mica d’aigua. Hem seguit treballant tot canviant de lloc cada poc més de 5 minuts. Una iniciativa que ve directament de l’emperador d’Estats Units i que encara no hem acabat d’entendre. Poc més tard de les el nostre cap ha obert la finestra i ha marxat amb el seu nou Zepelin portat directament des del marroc. L’hi hem dit adéu tot saludant amb un parell de gats i una mangosta. Acte seguit hem parat els ordinadors a cops de cap i hem baixat pel tobogan cap al carrer. He agafat l’hovercraft i, previst de papers, cartrons i gossets i marxat cap a casa pel camí més llarg.

A casa no he pogut fer migdiada perquè hi havia massa silenci, així que he parat la televisió i he escoltat un rato el diari. M’ha sorprès gratament la cancel·lació del programa espacial Europeu per donar prioritat a la construcció d’una muralla enorme de paper xarol al voltant de França.

No he sopat massa avui, així que havent sopat he hagut d’anar a tot corre al vàter a trucar. El Duc de Kent creu que la seva dona l’enganya amb el llimoner del seu jardí, cosa improbable ja que el llimoner porta més de 12 anys mort. Però el seu amic pardal, alhora molt amic del Rossinyol, l’hi ha comentat que els va veure passejant pels teulats de Southampton. L’hi he aconsellat el suïcidi.

A les dotze i cinc en punt he anat a dormir al meu llit de pi i roure. M’he abrigat amb la llenya que encara tenia, he tancat els ulls i he somiat amb un món molt i molt rar. Crec que prefereixo la vida real…

I a part de tot el què comporta la vida amb parella, sense fills ni masses obligacions, també tenim un parell d’animalets a cuidar. L’un és l’Osmi, el nostre gat cabró que, vulguent-lo educar, ens ha acabat educant ell a nosaltres. I l’altre animal és una tortuga, sense sexe definit, que no fa re. De fet imagineu-vos si fa poc que ni menja, i ja fa sis mesos que la tenim! El gat, com ja us deveu suposar, embrut com un maleït condemnat. La tortuga, tot i ser més discreta, l’únic que fa és emmerdar l’aigua del seu receptacle i empudegar tot el menjador amb el seu tuf d’amfibi fastigós (no, no l’hi tinc massa carinyo a la puta tortuga). Total, que de manera més o menys regular hem de fer una neteja al petit i odiat animal verd i a la seva poc acollidora llar.

La neteja de la tortuga, sense ser res de l’altre món, és tot un ritual. El primer pas és agafar el recipient, de plàstic groc transparent, i portar-lo cap al lavabo gran, el més ampli i confortable dels dos que tenim. Un cop allà treiem la tortuga i la deixem nedant plàcidament al bidet (única funció que l’hi donem, a part). Amb la tortuga nedant al bidet, i l’Osmi vigilant-la de ben aprop, el següent pas és netejar, cor que vols cor que desitges, la seva caseta llardosa, pudenta i arrebossada de gambetes seques que no es menja. Un cop està neta la gàbia s’ha de tornar a omplir amb la mida justa d’aigua i després, amb tot net, podem tornar a posar la tortuga al seu niuet de merda i olors. Sobre paper pot semblar fàcil, però a la pràctica, com gairebé tot, sempre resulta més complicat del què és. De fet, en els seus orígens, eren dues les tortugues que habitaven la peixera (o tortuguera), però una es va quedar pel camí a causa d’una solemne i inesperada escaldada.

Un bon dia, no fa pas massa, la Mariona i jo vam decidir que ja tocava realitzar el ritual de sanejament de l’habitacle de la tortuga. I dit i fet. Gàbia en mà ens vam dirigir cap al lavabo amb l’objectiu d’enllestir-ho quan abans millor. Un cop allà, i sense previ avís, la desgràcia es va abocar sobre nostre. Quan ja teníem la tortuga al bidet, i el nostre ritual s’estava seguint fil per randa, l’Osmi es va sortir del guió i, en comptes de vigilar la tortugueta com feia sempre, va decidir atacar les sabatilles de la Mariona. Ella, de l’esglai que es va emportar, va llençar la peixera de la tortuga i tota l’aigua putrefacte enlaire, empastifant tot el lavabo, part del passadís i, òbviament, el nostre Osmiet dolent. Jo, home de seny, en aquest moment vaig decidir deixar de no fer res, enutjar-me de mala manera i renyar vilment tant a la Mariona com al gat.

Vaig tancar-los tots tres al lavabo i em vaig disposar a anar a buscar els estris necessaris per netejar-ho tot. Mentre ho feia pensava que el paper d’home responsable, assenyat i capaç em quedava de collons. I mentre seguia renyant el gat i la Mariona des de la distància vaig agafar tots els atuells de neteja i vaig tornar cap al lavabo amb la intenció de fregar tota l’aigua bruta vessada amb mala traça al terra de gres de l’excusat.

Un cop vaig arribar al bany vaig seguir amb el meu discurs moralitzador sobre la importància de madurar, fer les coses amb seny, ser conseqüent amb els actes d’un mateix, tenir més ull amb les coses i, sobretot, treballar bé i ordenadament. Després em vaig decidir a fregar tota l’aigua vessada i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que a la mà i portava una molt poc útil escombra. I la fregona? La fregona seguia reposant, còmodament, a la cuina tot escoltant, suposo, el meu discurset de persona gran. Aquell dia vaig acabar de perdre tot el poc respecte i dignitat que em quedaven.

Les pel·lícules, viodeojocs, sèries o programes que ensenyen pits femenins són considerats no aptes per menors de 13 anys. I les pel·lícules, videojocs, sèries o programes que ensenyen el què hi ha més avall de la cintura són classificats, directament, com a només aptes per majors d’edat. Ningú protesta per això. En canvi passejar-se ensenyant les vergonyes per la ciutat està ben vist? Que algú m’ho expliqui. Perquè una model, que es dedica a ensenyar carn i, gràcies a Déu, ho té tot a lloc, no és apte per infants, en canvi si que poden veure tota classe de deformitats físiques pel carrer de la ciutat? Això no té cap ni peus!

Reconec que per segons que sóc el més modern de tots i que per unes altres coses encara visc al segle divuit. Però, sincerament, considero el nudisme una falta de respecte enorme vers les altres persones. Entenc que existeixin platges nudistes, pobles nudistes, sales de festa nudistes i fins hi tot espectacles nudistes. Ho entenc i ho respecto, ja que ningú m’obliga a assistir a aquests llocs. El que no entenc de cap manera és com pot ser que s’arribés al punt de legalitzar anar despullat pel carrer. La sexualitat de cada un és una cosa íntima, personal i que no tenim per què compartir. Jo no vull que em vegin despullat ni vull veure els altres. I si mai em pica la curiositat tinc llocs adaptats per fer-ho, i aquests no són, ni han de ser, els carrers de les ciutats.

Els lectors més hippies (que espero que no n’hi hagi gaires) em sortiran amb la típica tonteria de les llibertats de les persones. I això és el què més em rebenta de tot. Tenir llibertat no vol dir fer el què et doni la gana en el moment que vulguis i on et surti de la polla. Hi ha uns organismes establerts, com ara ajuntaments, governs, consells, o la generalitat mateixa, que votem entre tots i que tenen el dret i l’obligació de decidir el què és millor pel poble. Per un sector molt reduït de la població la llibertat és l’anarquisme més absolut i, amics meus, això no és així. A part, la llibertat sempre té dos vessants. Si tu demanes llibertat per anar despullat pel carrer, jo demano llibertat per no veure òrgans sexuals i poder passejar tranquil. Si tu demanes llibertat per poder fumar on et doni la gana, jo demano llibertat per no haver d’agafar malalties per culpa del vici d’alguns. I perquè no em doneu llibertat per comprar una arma? Ah no! Que aquest és un tema que millor no tocar… Total, que avui en dia és molt fàcil donar la llibertat com argument, però això no vol dir que sigui un argument vàlid. De fet, si algú no et sap donar més argument que aquest vol dir que massa llest no és. Les coses com siguin.

El nudisme no ha de ser motiu de debat, ha de ser una opció a dur a terme en segons quins llocs i en segons quines condicions. Eh que hi ha llocs habilitats per realitzar-lo sense problemes? Doncs no toquem els pebrots i deixe-m’ho tal i com està. Que el país ja té prous problemes com per haver-nos de centrar en aquestes minúcies insignificants. I si, estic a favor de la prohibició de fer nudisme a la ciutat de Barcelona, però això no vol dir que estigui d’acord amb l’ajuntament, ja que considero que mai s’hauria d’haver aprovat una llei tant absurda i ridícula com aquesta.

Com deia, necessito quatre persones altament capacitades per feina de risc però molt ben remunerada. Necessito un programador informàtic, una persona amb contactes (demostrables) internacionals i domini d’anglès i francès. Un conductor expert que pugui pilotar un helicòpter sense problemes i un entès en armes de foc, lleugeres i pesades.

Cada febrer un triangle de països africans, governats per dictadures militars, envien carregaments d’or, diamants i dòlars cap a prestigiosos bancs clandestins d’Europa. Aquests Bancs guarden els béns dels països durant 3 dies, el temps que necessita l’ONU per revisar les dictadures i decidir les ajudes que els hi donaran. Després d’aquests tres dies tot el material torna a ser enviat cap al triangle africà d’on no en torna a sortir fins l’any següent per les mateixes dates. L’incontable patrimoni es guarda en tres bancs diferents: el Royal Bank of London, el Banque Centrale de Vous Enfantez de París i el Banco Central Europeo de Barcelona. La idea és atracar els tres bancs en dos dies.

El carregament arriba a Londres el dia 15 de Febrer a les 8:30 del matí. Allà ens haurem apropiat d’un furgó policial i amb les acreditacions corresponents (que corren a càrrec del ganxo) no tindrem problema per carregar tot el material. El furgó anirà escoltat per 4 cotxes patrulla de l’Scotland Yard, un helicòpter i via satèl·lit. A dintre el furgó tindrem preparades 15 bosses idèntiques a les que venen carregades d’or, i un cop arribats al banc descarregarem les falses. Arribarem al banc a les 9:00 i el material no es comprovarà fins les 10:00, hora en què arriba el director del banc i el ministre d’economia del país. Per evitar problemes un Jet privat ens estarà esperant a Heathrow a les 09:35h i sortirem rumb París amb una tercera part del botí a bord. És imprescindible que anem completament compenetrats i sincronitzats.

A les 10:25 arribarem a París i anirem directe a un hotel del centre, des del qual farem tots els preparatius. El tresor, en aquest cas, estarà guardat a la caixa forta del Banc, protegida per càmeres, sensors tèrmics, infrarojos, 8 guàrdies armats de l’equip Swat americà i gossos ensinistrats. El banc, i la caixa, comparteixen paret amb la biblioteca nacional francesa i serà des d’allà on entrarem. A les 00:00 de la nit del dia 16, aprofitant les campanades de l’església adjacent, obrirem un forat a la paret aprofitant un material de l’exercit americà capaç de fondre ciment, acer i tità amb poc més de mig minut, que és el temps que duraran les campanades. Un cop dintre tindrem 2 minuts i 30 segons per recollir tot el material abans que els sensors tèrmics no informin de la nostra presència. Els tres de dintre la càmera aniran amb bombolles d’oxigen, per no fer variar la temperatura al respirar, i amb monos de neoprè. Els dos restants hauran de captar l’atenció dels guàrdies des de fora fingint una baralla de carrer. Carregarem tot el material a la furgoneta Volkswagen que ens estarà esperant al carrer de darrere, dos bosses cada un, i marxarem a tota velocitat cap a l’aeroport Charles de Gaulle on el Jet ens seguirà esperant per marxar puntuals a la 01:15 de la matinada camí de Barcelona.

Arribarem a Barcelona i anirem a descansar a l’hotel Monegal de plaça Catalunya fins l’endemà a les 07:00h del matí. El carregament arribarà a les 09:30h del matí a l’edifici situat, també, a plaça Catalunya, així que tindrem poc més d’una hora per preparar l’assalt al furgó blindat que portarà el carregament.

Tenim llogada una grua industrial que s’ha d’anar a recollir a Glòries a les 07:30 del matí, tenim també un cotxe de bombers i una ambulància, a part d’un Aston Martin DB9. A les 8:35h del matí, aproximadament, el furgó policial passarà per Muntaner amb Mallorca i serà allà on l’assaltarem.

Tindrem els semàfors programats per tal de que pari exactament a aquesta cruïlla, un cop el furgó estigui parat tallarem el pas amb la grua industrial, que estarà esperant la senyal al xamfrà. El camió de bombers, que seguirà el furgó des de que entri a Barcelona, l’envestirà per darrere empotrant-lo contra la grua i quan el furgó estigui atrapat sortirem tots disparant les nostres AK-47 i creant un caos espectacular. No cal dir que portarem tots màscares de jugadors de Hoquei i no direm ni una paraula. El temps de reacció de la policia especialitzada és, en aquests casos, de 4 minuts i mig, per tant tindrem 3 minuts i 30 segons per volar la porta del furgó, reduir els tres guàrdies de dins i carregar les bosses falses a l’Aston Martin que estarà esperant a carrer Mallorca. Quan sentim les sirenes marxarà l’Aston Martin disparant i distreguen l’atenció, en aquestes arribarà l’ambulància. Mentre s’atenen falsament els ferits carregarem totes les bosses al vehicle i marxarem.

S’abandonarà l’Aston Martin a Consell de Cent amb Tarragona i recollirem els membres de l’equip a plaça d’Espanya amb Gran Via. Al garatge de carrer Aprestadora número 8 de l’Hospitalet del Llobregat, canviarem l’Ambulància per una furgoneta Mercedes i marxarem, seguint les normes de circulació, cap a l’aeroport.

Un cop allà tornarem a pujar al Jet Privat amb destí Casablanca. Allà repartirem el botí amb les proporcions acordades i ens separarem per sempre més.

No sé exactament de quan serà la recompensa, però estaríem parlant, segurament, de més de 9 xifres a repartir. Qui s’hi vulgui apuntar, ja ho sap.

I si el pla falla, sempre podem atracar la botiga de llaminadures del meu poble. No hi ha tanta recompensa, però és molt menys arriscat. Ja ho anirem veient sobre la marxa. Em quedo a l’espera de currículums.