23:13h: Passen per la carretera centenars de cotxes de l’exèrcit. Duen les sirenes engegades i van a tota hòstia.

23:15h: Ha passat alguna cosa molt grossa, però no sabem què.

23:34h: El missatge de la tele es segueix repetint. Collons! Collons! Collons! Quin neguit!

…

23:40h: Seguim sense senyal televisiu. Tampoc tenim línia telefònica, ni Internet ni tan sols senyal 3G. Sospito que les hòsties que hi han hagut al sud de la península tenen alguna cosa a veure, però no aconsegueixo lligar caps.

23:49h: Comprovo des de la finestra com el poble està en un silenci sepulcral i preocupant. Ningú al carrer i ningú a la carretera. Això si, hi ha llum a totes les cases. Tothom pendent del televisor.

23:55h: El missatge de la tele es segueix repetint… Crec que haguessin pogut trobar un missatge millor i que no acollonís tant.

23:58h: Sembla que per fi torna la senyal! Ha desaparegut el missatge i ara veiem la carta d’ajust. Quina gràcia! Feia molts i molts anys que no la veia! Llàstima que hagi de ser en una situació com aquesta…

00:00h: Apareix el Rei Joan Carles en directe per tots els canals. Sembla que ha canviat el seu despatx nadalenc per una sala més austera i seriosa. Em fixo en que no hi ha fotos dels néts… En té tants ja que millor no posar-ne cap.

00:01h: Avui si que treballa el puta eh!

00:02h: Es Rei està fent un resum de tot el què ha passat aquests dies. Diu que Espanya mai havia estat atacada d’aquesta manera i que les coses no quedaran així. Comenta que només la història d’Espanya ha de ser suficient per fer front a l’amenaça.

00:05h: Permeti’m que dubti majestat, permeti’m…

00:07h: Ens explica que Espanya compta amb el suport de totes les forces de l’Aliança i que la ministra de Guerra està ara mateix a Londres discutint com solucionar el problema. Informa, també, que cedeix tot el poder de decisió al president del govern. Ara si que anem bé! Ara si!

00:11h: Ara arriba la bomba interessant que temia. El Rei diu que un alt tant per cent dels reserves seran cridats a files demà mateix. Aquests s’hauran de presentar en menys de 24 hores al lloc que els hi sigui assignat.

00:12h: La mare que ho va parir tot! Tant bé que estava jo amb la meva petita feina i el meu petit sou i ara hauré d’anar a matar moros?

00:15h: Començo a pensar alternatives per si em toca presentar-me a files. Faig unes quantes trucades…

00:27h: Decidim amb els amics de la meva quinta (mai millor dit) que en cas de que ens toqui defensar el país (sigui quin sigui) ens anirem a amagar a les muntanyes del voltant. Mai m’hauria imaginat organitzant una fuga així…

00:31h: Ma mare, sàviament em recorda que només hi anirà un tant per cent dels reserves, és possible que no em toqui.

00:32h: No m’ha tocat mai la loteria i em tocarà això! Té collons…

00:35h: Comencen el programes especials, els resums i els debats. Tots els canals fan programació especial. Telecinco ha adaptat el seu Sálvame i ara parlen de la guerra. Molta credibilitat no tenen, la veritat.

00:38h: En Cuní, que s’està apropant al seu somni de fer 24 hores seguides de programa, informa de que demà hi haurà reunió de caps d’estat, ambaixadors i representants a la seu de les Nacions Unides a Nova York.

00:45h: La xifra de morts en l’atemptat de Barcelona ja s’acosta als 2000. Madrid i Londres, les més afectades, ja van pels 2500 morts i incomptables desapareguts.

00:52h: Imatges en directe del Charles de Gaulle mostren com arriba la força aèria Americana. Ja hi ha més de cinc-cents avions de l’aliança.

00:58h: En Cuní em recorda que, al estar dintre dels països de l’aliança, fa que no tinguem noticies ni imatges dels moviments de l’Eix que, de ben segur, també n’hi ha.

01:05h: Les batalles segueixen a la platja de Pusam. Els japonesos i americans aguanten com poden l’envestida coreana, que fa poques hores ha rebut el suport de l’exercit Xinès. La flota britànica està a pocs quilòmetres. S’espera que amb la seva arribada puguin consolidar un camp base.

01:12h: La sisena flota americana es dirigeix cap a Gibraltar. S’espera un atac conjunt entre anglesos, americans i espanyols dintre de poques hores per tal de recuperar els terrenys perduts.

01:25h: Ja fa estona que només donen noticies repetides. Crec que el millor serà que vagi a dormir i que creuï els dits per què no arribi cap carta del ministeri de defensa….

01:26h: Puta Chacón! Puta, puta, puta…

02:00h: No puc dormir… I si he d’anar a la guerra! Què hi faré jo tant petit allà al mig?

02:05h: No, no. Si em criden a files m’amagaré a la muntanya i esperaré que tot hagi passat.

02:08h: I si va per ordre alfabètic? Aleix, Caballeria i Bosch. Si si, si va per ordre alfabètic estic ben fotut.

02:38h: No puc dormir…

02:47h: Sento un soroll horrorós. Surto a la finestra però no veig re. Suposo que deu haver passat algun esquadró d’avions.

02:55h: Segueixo sense poder dormir…

03:01h: Tu, turu, tu tu tu… Ti, tiri, ti ti ti…

09:35h: Em desperta ma mare exaltada. Ha arribat una carta del ministeri de defensa. Ja l’he parida, merda!

Continuarà…

Com deia, necessito quatre persones altament capacitades per feina de risc però molt ben remunerada. Necessito un programador informàtic, una persona amb contactes (demostrables) internacionals i domini d’anglès i francès. Un conductor expert que pugui pilotar un helicòpter sense problemes i un entès en armes de foc, lleugeres i pesades.

Cada febrer un triangle de països africans, governats per dictadures militars, envien carregaments d’or, diamants i dòlars cap a prestigiosos bancs clandestins d’Europa. Aquests Bancs guarden els béns dels països durant 3 dies, el temps que necessita l’ONU per revisar les dictadures i decidir les ajudes que els hi donaran. Després d’aquests tres dies tot el material torna a ser enviat cap al triangle africà d’on no en torna a sortir fins l’any següent per les mateixes dates. L’incontable patrimoni es guarda en tres bancs diferents: el Royal Bank of London, el Banque Centrale de Vous Enfantez de París i el Banco Central Europeo de Barcelona. La idea és atracar els tres bancs en dos dies.

El carregament arriba a Londres el dia 15 de Febrer a les 8:30 del matí. Allà ens haurem apropiat d’un furgó policial i amb les acreditacions corresponents (que corren a càrrec del ganxo) no tindrem problema per carregar tot el material. El furgó anirà escoltat per 4 cotxes patrulla de l’Scotland Yard, un helicòpter i via satèl·lit. A dintre el furgó tindrem preparades 15 bosses idèntiques a les que venen carregades d’or, i un cop arribats al banc descarregarem les falses. Arribarem al banc a les 9:00 i el material no es comprovarà fins les 10:00, hora en què arriba el director del banc i el ministre d’economia del país. Per evitar problemes un Jet privat ens estarà esperant a Heathrow a les 09:35h i sortirem rumb París amb una tercera part del botí a bord. És imprescindible que anem completament compenetrats i sincronitzats.

A les 10:25 arribarem a París i anirem directe a un hotel del centre, des del qual farem tots els preparatius. El tresor, en aquest cas, estarà guardat a la caixa forta del Banc, protegida per càmeres, sensors tèrmics, infrarojos, 8 guàrdies armats de l’equip Swat americà i gossos ensinistrats. El banc, i la caixa, comparteixen paret amb la biblioteca nacional francesa i serà des d’allà on entrarem. A les 00:00 de la nit del dia 16, aprofitant les campanades de l’església adjacent, obrirem un forat a la paret aprofitant un material de l’exercit americà capaç de fondre ciment, acer i tità amb poc més de mig minut, que és el temps que duraran les campanades. Un cop dintre tindrem 2 minuts i 30 segons per recollir tot el material abans que els sensors tèrmics no informin de la nostra presència. Els tres de dintre la càmera aniran amb bombolles d’oxigen, per no fer variar la temperatura al respirar, i amb monos de neoprè. Els dos restants hauran de captar l’atenció dels guàrdies des de fora fingint una baralla de carrer. Carregarem tot el material a la furgoneta Volkswagen que ens estarà esperant al carrer de darrere, dos bosses cada un, i marxarem a tota velocitat cap a l’aeroport Charles de Gaulle on el Jet ens seguirà esperant per marxar puntuals a la 01:15 de la matinada camí de Barcelona.

Arribarem a Barcelona i anirem a descansar a l’hotel Monegal de plaça Catalunya fins l’endemà a les 07:00h del matí. El carregament arribarà a les 09:30h del matí a l’edifici situat, també, a plaça Catalunya, així que tindrem poc més d’una hora per preparar l’assalt al furgó blindat que portarà el carregament.

Tenim llogada una grua industrial que s’ha d’anar a recollir a Glòries a les 07:30 del matí, tenim també un cotxe de bombers i una ambulància, a part d’un Aston Martin DB9. A les 8:35h del matí, aproximadament, el furgó policial passarà per Muntaner amb Mallorca i serà allà on l’assaltarem.

Tindrem els semàfors programats per tal de que pari exactament a aquesta cruïlla, un cop el furgó estigui parat tallarem el pas amb la grua industrial, que estarà esperant la senyal al xamfrà. El camió de bombers, que seguirà el furgó des de que entri a Barcelona, l’envestirà per darrere empotrant-lo contra la grua i quan el furgó estigui atrapat sortirem tots disparant les nostres AK-47 i creant un caos espectacular. No cal dir que portarem tots màscares de jugadors de Hoquei i no direm ni una paraula. El temps de reacció de la policia especialitzada és, en aquests casos, de 4 minuts i mig, per tant tindrem 3 minuts i 30 segons per volar la porta del furgó, reduir els tres guàrdies de dins i carregar les bosses falses a l’Aston Martin que estarà esperant a carrer Mallorca. Quan sentim les sirenes marxarà l’Aston Martin disparant i distreguen l’atenció, en aquestes arribarà l’ambulància. Mentre s’atenen falsament els ferits carregarem totes les bosses al vehicle i marxarem.

S’abandonarà l’Aston Martin a Consell de Cent amb Tarragona i recollirem els membres de l’equip a plaça d’Espanya amb Gran Via. Al garatge de carrer Aprestadora número 8 de l’Hospitalet del Llobregat, canviarem l’Ambulància per una furgoneta Mercedes i marxarem, seguint les normes de circulació, cap a l’aeroport.

Un cop allà tornarem a pujar al Jet Privat amb destí Casablanca. Allà repartirem el botí amb les proporcions acordades i ens separarem per sempre més.

No sé exactament de quan serà la recompensa, però estaríem parlant, segurament, de més de 9 xifres a repartir. Qui s’hi vulgui apuntar, ja ho sap.

I si el pla falla, sempre podem atracar la botiga de llaminadures del meu poble. No hi ha tanta recompensa, però és molt menys arriscat. Ja ho anirem veient sobre la marxa. Em quedo a l’espera de currículums.

En Kolia viu en un apartament petit al centre de la ciutat. No té parella ni cap intenció de tenir-ne. Va poc arreglat i menja poc més del necessari per aguantar els llargs torns de treball a la mina de niquel, propietat de la multinacional Norilsk Nickel. Cada matí a les sis trenta puja a l’autocar de l’empresa que, sense calefacció, circula per les carreteres malmeses pel gel, la pluja àcida i la contaminació. Els trenta o quaranta graus sota zero que ho cobreixen tot fan que perdre el bus representi perdre la feina i, molt possiblement, la vida. Ell no l’ha perdut mai però algun seu amic si, i val a dir que no s’han tornat a trobar mai més. Fa més de 15 anys que treballa de dilluns a dissabte, però encara es sorprèn quan algun arbre, durant el trajecte, combustiona esporàdicament, recordant-li que, segurament, viu a la pitjor ciutat del món.

Les condicions laborals de la fàbrica són infrahumanes. No disposen de descansos, fan més hores de les permeses, estan exposats constantment a materials químics altament nocius, no tenen sindicat i els pocs dies de vacances que tenen els acaben treballant sempre per poder cobrar una mica més a final de mes. Però tot i això en Kolia està content. Ell sap que en qualsevol altre racó de món seria més feliç, cobraria més i podria fer més coses, però a ell l’hi agrada col·laborar perquè el seu país, la Mare Rússia, segueixi tinguen el respecte i poder que té.

Un dilluns al matí, però, la seva vida es va truncar irremeiablement. Encara no eren les quatre de la matinada quan, de sobte, van començar a sonar les sirenes repartides per tota la ciutat. En Kolia es va despertar ràpidament, sabia perfectament que aquella sirena només sonava en casos extremadament greus i, per la durada de l’alarma, la cosa no pintava massa bé. En Kolia va sortir del llit d’una volada i va fer l’esforç d’encendre el llum, però aquest no es va obrir. Va a anar a les palpentes fins la finestra, va córrer les cortines i va pujar la persiana. El seu apartament era petit, però estava en una setena planta així que, passés el què passés, segur que ho veuria. La sorpresa va ser majúscula quan va veure el cel completament tacat de vermell i unes enormes columnes de fum, vermell també, que emanaven de la fàbrica de niquel. Els arbres de les afores, malmesos tots per anys i anys de contaminació sense control, estaven tots en flames i la gent cridava des de les finestres de les cases. Els quaranta i pico de graus negatius no convidaven a sortir al carrer però era evident que si volien marxar de la ciutat, cosa que semblava obligada, haurien d’armar-se de valor, i uns quants abrics, i sortir.

Mentre en Kolia es preparava una maleta amb atuells bàsics i uns quants queviures va posar la ràdio per saber que collons estava passant. Però l’estat Rus, fent gala de la seva fama, no donava cap noticia del succés. Semblava com si ho intentés amagar. Eren poc més de les cinc de la matinada quan una gran explosió, provinent de la fàbrica, va fer veure a en Kolia, i els 200.000 habitants de la ciutat, que la cosa anava en serio.

Va afanyar-se a fer la maleta i va sortir disparat cap al carrer, amb l’esperança de que algun seu amic, conductor, s’animés a treure’l de la ciutat. Un cop a la intempèrie va adonar-se que la cosa era pitjor del que es pensava. La capa de permafrost s’estava començant a fondre i la pintura de la part alta dels edificis estava desfent-se, deixant a la vista uns edificis vells i rònecs que poques esperances tenien de sobreviure. Es començaven a sentir sorolls, crits i explosions a la llunyania i cada cop eren més les famílies que estaven al carrer. En Kolia va arrencar a corre cap a casa d’en Sasha, el seu veí conductor, amb l’esperança de poder abandonar el caos a lloms del quatre per quatre xinès del seu amic.

Corrent pel camí va notar com començava a ploure, però no un pluja normal, no. Era una pluja densa, oliosa i picant. Cremava la pell. Es va tapar com va poder i va seguir corrent com un esperitat. Aquella maleïda pluja ho estava cremant tot. Alguns edificis ja estaven en flames i els més vells de la ciutat començaven a enderrocar-se sota una pluja cada cop més abundant, densa, pesant, oliosa i picant. Norilsk s’estava convertint en l’infern i cap simulacre els havia preparat per una situació tant complicada.

Quan va arribar a casa d’en Sasha, cobrint-se com podia, en Kolia va comprovar com el seu amic ja havia marxat. La porta del seu pis estava oberta i el cotxe no estava aparcat allà on acostumava. La pluja cada cop era més intensa i començava a fondre els pneumàtics de cautxú esparracat dels cotxes del carrer. Alguns habitants de la ciutat ja jeien estesos a terra, amb la pell vermella i inflada per una pluja que s’ho menjava tot. La mina, a kilòmetres de distància, seguia explotant com si d’un bol de crispetes es tractés i ja no quedaven arbres al voltant de Norilsk. L’estàtua de Lenin, situada al vell mig de la plaça principal, s’estava arrugant com un paper i del cel queien aus mortes per culpa la pluja.

De sobte un autocar de l’empresa, carregat de gent, va parar davant den Kolia. El conductor va obrir la porta i el va instar a que pugés ràpidament. A en Kolia no li va fer falta mirar al seu voltant per saber que era l’única solució possible, així que va entrar corrents per salvar la vida. El conductor va tancar ràpidament la porta i va augmentar el ritme. En Kolia, just al seu costat, l’hi va demanar quin era el pla i el conductor, gens convençut, el va contestar amb un breu: Sobreviure.

Per marxar de la ciutat només hi havia una carretera, i a sobre en mal estat, que passava, precisament, per davant de la mina de niquel: l’ull d’aquell infern. La carretera estava arrebossada de cotxes estimbats, gent amb la pell cremada i ensangonada, animals morts i aigua fosa. Els arbres seguien cremant i la mina, que seguia explotant i emetent enormes columnes de fum, no permetia pronòstics gens optimistes. La vermellor del cel amenaçava foc i ruïna i la pluja, més insistent a mesura que s’acostaven a la fàbrica, començava a fer fumejar la xapa de l’autocar. La gent anava en silenci dins de l’autocar, ningú s’atrevia a dir re. Fins hi tot els nens petits, conscients de la situació, callaven i deixaven que el conductor fes ostentació de les seves habilitats al voltant, ara més necessàries que mai.

Encara faltava un bon tros per arribar a la fàbrica quan va explotar un roda de l’autocar. El conductor va poder controlar la màquina, però irremeiablement va haver de parar. La xapa del capó estava pràcticament desgastada i del sostre es començaven a colar algunes gotes corrosives. Mentre el conductor cridava a la calma dues rodes més van explotar i l’autocar, que ja no podia més, va parar-se definitivament. Va ser en aquest moment quan la gent va començar a cridar i a plorar sense saber que fer, i també va ser en aquest moment quan en Kolia, rus convençut, va ser conscient de que, segurament, aquella no era la millor ciutat del món per viure.

Alguns van sortir corrents de l’autocar, arriscant-se a la seva sort i morint pocs metres més enllà. En Kolia, veient-se completament perdut, va seure al seient de davant i, tranquil·lament, va recolzar-se esperant que l’autocar, vell i ple de gasolina, entrés en combustió fent que aquest conte, que ja durava massa, s’acabés d’una puta vegada.

Mentrestant, a molts mils de kilòmetres de distància, l’Aleix Caballeria celebra el primer aniversari del seu blog amb un somriure als llavis i sense preocupar-se del què passa al món i, molt menys, del què passa a la seva llunyana i admirada Rússia.

Gràcies a tots per llegir-me durant un any, espero aguantar-ne molts més!

00:11h: Alemanya ha enganyat a mig món, ningú sabia que tingués material militar nuclear i molt menys que es posicionés d’aquesta manera.

00:15h: Missatge SMS del meu pare: “La cosa s’emmerda per moments”

00:16h: Tinc por.

…

00:17h: Tots els canals ens bombardegen amb la bona nova. Telecinco, encara no sé com, ho ha convertit en un debat entre vàries criatures televisives que, totes sumades, tenen menys coeficient que en Forrest Gump.

00:18h: Hi ha la Belén Esteban amb una samarreta amb un símbol de la Pau, ara si que estem salvats. Tots els canals a l’espera d’una comparaixença de la cancellera Angela Merkel.

00:34h: Cap canal té noves informacions, no paren de donar voltes al mateix tema i ni la Merkel ni en Hu Jintao ni tant sols Wen Jiabao surten a dir re. Crec que aniré a dormir, però no sé si podré…

01:00h: Efectivament no puc dormir. El meu cap no para de pensar en què faré si la cosa s’emmerda i com em podré lliurar de la Guerra. Jo sóc molt dèbil.

01:02h: Penso que amb un pel de sort, i amb els estudis que tinc, potser encara em destinarien a la radio o televisió de l’exercit. No ho veig clar.

08:00h: Sona el despertador. Avui no em costa llevar-me i surto del llit immediatament. Vull anar a veure que m’explica el meu amic Cuní i què ha passat mentre dormia.

08:05h: Faig un cafè i menjo un croissant de xocolata tot mirant en Cuní. Avui està encès i tremendament excitat. Comparteix pantalla amb un bon reguitzell de personatges i, com no, la pilar Rahola. No diuen res de nou, així que dedueixo que no deu haver passat re mentre dormia.

08:09h: Imatges de palestina. Allà van més avançats i els àrabs ja han sortit armats al carrer. Israel de moment no ha respost ni s’ha postulat en favor de ningú, tot i que és de suposar que donaran suport als americans. Iran segueix callat, però és qüestió de temps que exploti.

08:15h: Segueixo mirant en Cuní, avui no tinc por de fer tard a la feina, tinc altres preocupacions. M’entero de que si que ha passat una cosa mentre dormia, ha sortit el “bo” de l’Hugo Chávez despotricant del capitalisme i donant suport a la causa comunista. Enmig de tant poder i de la magnitud

08:29h: Sembla que la cosa està parada, així que abans de adormir-me de nou decideixo marxar cap a la feina.

08:32h: Arribo al pàrquing, em poso el casc de la moto, engego i me’n vaig.

08:43h: Sospitosament no hi ha tant trànsit com altres dies.

08:46h: Passant per Avinguda Madrid m’adono de que un esquadró d’uns quinze avions ens acaben de sobrevolar sorollosament. Tothom mira amunt, els cotxes, parats als semàfors, tarden a arrencar. Això no pinta bé.

08:50h: Encara meditant d’on deuen haver sortit aquells avions sóc conscient de que he arribat molt d’hora la feina.

08:52: Aparco la moto, guardo el casc, poso el candau, em compro un Kit Kat al súper i pujo a treballar

08:55h: Em sorprèn trobar tota la oficina davant de la tele. Pregunto, horroritzat per la possible resposta, que què passa. Em fan callar tots alhora. Miro la pantalla i veig el president xinès.

08:56h: Hu Jintao en directe per tots els canals. Tot el món pendent del president. Noto que el meu futur depèn, en gran part, del què pugui dir. Està al parlament xinès i fa un discurs molt efusiu davant de milers de persones que no paren d’aplaudir.

08:57h: La traductora (no entenc perquè ho fa una dona, que no hi ha homes?) té penes i treballs a traduir tot el què està dient. Segons comenta la senyora Hu Jintao està dient que Estatus Units s’ha passat de la ratlla i que això no pot quedar així de cap manera, que ja és hora de que el món vegi quin és l’imperi més poderós de la terra. Avisa de que cap poble, ciutat ni país estarà segur mentre doni suport al poble americà.

09:03h: Exalta el discurs apel·lant a l’ambició xinesa i adverteix que això acaba de començar, que l’atac a Guam només ha estat una petita demostració de força i que aniran fins a on faci falta. Acaba dient que l’aliança Xino-Russa-Alemanya no capitularà.

09:04h: La mare que el va parir! Per dir això més valdria que no hagués sortit!

09:15h: Discutim tots amb tots. Ningú troba explicació possible al què se’ns tira a sobre. Jo només espero que en Zapatero aguanti i que no s’emmerdi més del compte, la neutralitat espanyola en les dos primeres Guerres Mundials em sembla un clar exemple a seguir…

09:16h: Intentem anar a treballar però amb un ull posat a la tele i a en Cuní. Està que no cap al plató…

09:17h: Encenc l’ordinador i ho preparo tot per fer veure que treballo.

09:20h: Google ha posat un símbol de la pau a cada “o” del seu nom. Engego la radio i em disposo a escoltar en Basté, tant o més excitat que en Cuní.

09:31h: A la radio tenen tertúlia analitzant el què ha dit Hu Jintao. A la tele tres quarts del mateix. Sembla que estem en un punt mort. Esperem resposta de la Casa Blanca i del Kremlin.

09:47h: Trucada de ma mare. Prefereixo no agafar-la, pel què pugui ser.

09:53h: Segueix trucant sense parar, així que decideixo agafar-lo.

09:54h: Està histèrica perduda i vol que torni, tant si com no, cap al meu Sant Joan natal. Intento tranquil·litzar-la però em llança una bomba que no m’esperava.

09:56h: Acaba d’arribar a casa meva, a Sant Joan, una carta del ministeri de defensa. Se’m cauen els collons a terra i l’hi dic que l’obri i la llegeixi immediatament.

10:01h: Efectivament. El govern Espanyol, en vista de que la cosa no pinta gens bé, ha decidit avisar a tots els reserves per tal de que estiguin apunt per incorporar-se a files quan sigui necessari.

10:02h: L’hi dic a ma mare que de moment només és un avís, que no tinc la intenció de tornar i que estic convençut que les coses no aniran a més. Menteixo, vaja.

10:05h: Comento la noticia a tots els joves de, més o menys, la meva edat de la oficina. Tots al telefon.

10:10h: Doncs si, tots estem en llista i apunt per ser cridats. L’ambient a la feina no podria ser pitjor. A la tele informen de que Pakistan, etern aliat americà, està essent atac pels talibans i guerrilles Xineses i Russes.

10:12h: Alemanya la fotrà molt grossa, ho sé.

10:15h: Arriba el jefe gros i, passant sala per sala, diu que prefereix que avui treballem des de casa.

10:16h: Les cames em toquen al cul. Em sembla que faré cas a ma mare i marxaré cap a Sant Joan.

10:17h: Agafo el casc, pujo a la moto i arrenco.

10:18h: Trec el candau i, ara si, arrenco.

10:29h: De camí a casa veig més Helicòpters dels que he vist en ma vida. No m’agrada gens la situació i començo a desitjar la mort de moooooolta gent.

10:32h: Per poc no m’atropellen. Els cotxes, esverats tots, em prou feines si respecten els semàfors. Ai, ai, ai…

10:44h: Arribo a casa. Aparco la moto, guardo el casc i pujo disparat cap al pis amb la intenció de fer-me la maleta, agafar tot el que cregui necessari i marxar cagant llets.

10:51h: Poso la tele mentre en faig la maleta. En Cuní segueix discutint. Ara, no sé des de quan, tenen un convidat xinès que explica el seu punt de vista. Tots se’l miren malament…

10:55h: Bum! Sento una gran explosió. Es mouen les làmpades, em cauen a terra vàries coses i marxa el senyal de la tele. Surto a tot corre al balcó.

10:56h: Déu meu! Déu meu! Déu meu! Una gran columna de fum negre i gris surt del mig de la ciutat. Em costa ubicar-me, però juraria que ha estat plaça Catalunya. Collons! Collons! Collons!

10:57h: No va el televisor ni agafo cap freqüència de ràdio.

10:58h: Surto al balcó i tot mirant la columna de fum, que s’enfila cap al cel, truco ma mare.

11:00h: Les línies estan col·lapsades. Bum! Una altre explosió, de menor potència, al mateix lloc que abans!

11:01h: El fum ara és completament negre i em sembla veure un color vermell/groc de fons. La ciutat bull i fa un soroll que no havia sentit mai.

11:03h: A prendre pel cul la puta maleta! Marxo cagant llets del pis! Baixo al pàrquing, agafo el cotxe i gas!

11:05h: Aconsegueixo contactar amb mon pare. Les noticies parlen d’un atac sincronitzat al metro de varies ciutats Europees. Lisboa, Madrid, Barcelona, Lió, París, Milà, Londres, Manchester…

11:06h: Les rondes van bastant buides, marxo de Barcelona abans la cosa no empitjori. La mare que ho va arribar a parir tot! Em cago en tots els Déus!

Continuará…

Continua de Crònica de Guerra 1

14:59h: Surt Dmitri Medvédev. Tots els canals del món i la radio en directe. A la feina tots davant del televisor. Envio un missatge a mon pare dient-li “ojo els Russos”.

15:05h: Rússia acaba de declarar la guerra als Estats Unints.

15:06h: Missatge del meu pare dient “la cosa no pinta bé”

…

15:10h: A la feina estem tots esverats. Cada un dóna la seva hipotètica opinió sobre el desenvolupament del conflicte. La majoria coincidim en què la cosa no passarà a més. Algun, però, no pot evitar pensar en la tercera guerra mundial, una idea que a tots ens passa pel cap però que cap de nosaltres vol acceptar.

15:16h: Debats en directe a tots els canals de la tele. Bé, a tots no, a Telecinco la subnormal de la Belén Esteban està parlant de no sé quina merda amb patates. Per Déu quin fàstic…

15:30h: Tot el planeta està esperant una resposta del President Obama a la declaració Russa. De moment seguim sense noticies ni Xineses ni de les principals potències Europees.

15:42h: Costa molt, però decidim tornar tots a la feina en vistes de que la cosa va per llarg. Davant de l’ordinador no deixo de pensar en com anirà la cosa. Encara no que no vulgui, cada idea que passa per dintre del meu cap em porta a recordar que ara mateix estic a la reserva de l’exèrcit espanyol. Jo i tots els de la meva edat, que, vulguis que no, és un consol.

15:43h: Malparits de Russos…

16:00h: Quart cafè del dia. Comentem la jugada i la situació actual. Tots coincidim en què la cosa acabarà malament, però tots tenim l’esperança de que Europa aguanti i no s’emmerdi massa. Jo, pessimista com sempre, els recordo que les batalles més grans de la història han tingut lloc a Europa. No els tranquil·litzo…

16:23h: Se m’ha adormit el peu que poso a sota al cul quan sec. Faig estranys moviments per caminar. Es riuen de mi…

16:25h: Es segueixen rient de mi…

16:45h: Surt Zapatero. Aquest cop només en directe per Espanya i algun que altre país…

16:53h: No diu res clar… com sempre!

17:00h: Entenem que Espanya no s’involucrarà en la Guerra. Zapatero diu que és un tema que han de solucionar els implicats. Tot i això critica l’acció Xinesa i la invasió Coreana.

17:02h: Les coses estan així: Espanya no s’hi posarà, però en cas de fer-ho ho faria en favor dels Estats Units. Creuo els dits perquè Espanya no acabi entrant en guerra. Sóc molt dèbil jo, en cas de guerra només serviria com a presoner. I amb prou feines.

17:25h: El president francès, Sarkozy, anuncia que en pocs minuts es dirigirà a la república francesa. Aquest bon home i el seu afany de protagonisme també em fan por. No tanta com els Russos, però deunidó. Ni rastre de Gran Bretanya, per cert.

17:33h: Seül acaba de capitular. Corea del Sud forma part, oficialment, de Corea del Nord. Està per veure què diu Japó de tot això…

17:37h: Truca ma mare…

17:38h: Segueix volent que demani festa i vagi a Sant Joan per estar tots més tranquils. L’hi dic que no ho penso fer i que a mi tot això no m’afecta per res.

17:40h: Ens tornem a discutir….

17:45h: Surt Sarkozy. Aquest si que en directe per tot el món.

17:50h: Parlar de números, d’acords, de tractes i de pactes. No veig clar on vol anar a parar. De fet, ni veig clar que hagi d’acabar parlant de la Guerra.

17:55h: Ara si! Comenta que avui s’han dut a terme un seguit d’accions no molt nobles. Defensa la posició i presumpte error dels Estats Units. Condemna greument l’atac a la base de Guam i la invasió conjunta de Corea del Sud. Ofereix tota l’ajuda mèdica, civil i militar que faci falta. No acaba de declarar la guerra a ningú, però França acaba de posicionar-se, clarament, en favor dels Estats Units.

18:01h: Bé, sembla que el país Yanki acaba d’aconseguir un més que molt bon aliat més enllà de l’Atlàntic. Suposo que també podrà comptar amb els alemanys i els anglesos… I si anessin molt maldades amb els espanyols i tot.

18:03h: Plego, per avui ja n’hi ha hagut prou. Ha estat un dia realment molt poc productiu, però molt carregat informativament parlant.

18:06h: Em poso el casc, pujo a la moto i vaig ràpid i corrents cap a casa. No em vull perdre re!

18:14h: Pa, panamericano…

18:40h: Trànsit de merda. Arribo per fi a casa.

18:42h: Pujo les escales corrents, ensopego i caic estrepitosament. Arribo per fi al tercer pis, obro la porta, deixo les claus, la cartera i les monedes al moble de l’entrada i vaig disparat a posar la tele.

18:50h: Miro canal per canal, però sembla que la cosa s’ha calmat. De moment no hi ha cap mena de novetat. Sembla ser que Xina, Rússia i Estats Units es tenen massa respecte.

18:52h: Decideixo mirar un documental d’hipopòtams (que ja he vist) que donen pel 33. Mentrestant remeno cosetes de l’ordinador i busco alguna bona vinyeta per publicar al blog.

18:58h: Un hipopòtam sa i jove acaba d’arrencar, d’una mossegada, la cua d’un seu compatriota només per demostrar qui és el més fort. Segueixo buscant alguna cosa divertida mentre em distrec mirant fotos pel Facebook.

19:01h: Em sorprèn veure que molts companys de la meva edat ja estan casats o estan en procés de fer-ho. Se m’està passant l’arròs?

19:22h: Interrupció de l’excel·lent documental, sembla que hi ha novetats. Segons m’explica la noia dels informatius de TV3, una flota de portaavions americans està entrant al mar de la Xina. Els americans estan començant a efectuar maniobres de guerra. L’exercit xinès s’està mobilitzant cap a la costa Sud. Hong Kong i Shanghái semblen els principals objectius.

19:27h: De moment no hi ha més novetats, però se’ns anuncia que David Cameron, primer ministre Britànic, està apunt de comparèixer davant dels medis. Decideixo quedar-me a TV3 i passar del documental repetit del 33. No trobo cap vinyeta graciosa, així que obro una cervesa i tanco el mac. A veure que m’expliquen els anglesos.

19:30h: David Cameron en directe des de la Casa Blanca, això si que no m’ho esperava. Les seves intencions no poden ser més clares.

19:45h: Cameron diu que ha parlat amb la Cambra Alta i la Cambra dels Lords, i que, després de consultar-ho amb la Reina Isabel II, la seva posició és inapel·lable: estan oficialment en guerra amb les potències comunistes. Era d’esperar.

19:50h: David explica els lligams històrics entre les dues superpotències anglosaxones, i assegura que els americans podran comptar amb tota l’ajuda que faci falta, igual com ells van poder comptar amb el seu suport en les dues primeres guerres mundials.

19:56h: Em pregunto perquè coi anomenen americans als ciutadans estatunidencs. No són coses diferents? En fi… L’aliança dels “bons” va guanyant membres, ja són Estats Units, França i Gran Bretanya.

20:10h: La noia de TV3 ha cedit el seu lloc al guapo d’en Ramon Pellicer. En Ramon m’informa de que les principals ciutats d’Orient Mitjà estan patint disturbis i altercats. Segons sembla, les ambaixades americanes estan essent atacades. Iran i Israel segueixen callats de moment, però els palestins ja fa rato que cremen banderes americanes pel carrer.

20:24h: No hi ha més novetats (seguim esperant Hu Jintao i Angela Merkel), així que emprenc unes brillants partides al New Super Mario Bros Wii.

20:55h: Déu meu que bo que sóc!

21:30h: Torno a posar la tele. TV3 (i tots els canals) parlant de la guerra, però pel moment tot segueix igual. Decideixo fer-me uns macarrons a la carbonara, així en tindré per l’endemà i podré anar a dinar a casa.

21:37h: Em surten dos rovells dintre d’un ou. Estic molt content i ho celebro ballant el “Me va, me va” de Julio Iglesias.

21:50h: Macarrons fets i servits. Els informatius segueixen sense novetats, tot i que la majoria de canals s’han farcit d’especialistes que donen tota classe de opcions i possibilitats. La majoria coincideixen en què la cosa no anirà a més i que es resoldrà per la via del diàleg.

22:06h: Última hora! Informació acabada d’arribar! La cosa es complica…

22:07h: En Ramon, amb una cara veritablement seriosa, m’informa de que un submarí nuclear acaba d’enfonsar un creuer Britànic que navegava pels mars de la Xina. No hi ha informació del subamrí, però es dona per setntat que era Xinès o Rus.

22:15h: Comencen a sortir els primers noms. El vaixell era el Crown Princess i anava carregat amb més de 400 turistes (la majoria anglesos) i uns 200 tripulants. Encara estan esperant noticies, però les baixes seran molt nombroses. Ni Xinesos ni Russos es pronuncien.

22:22h: Un portaavions americà, custodiat per dues fragates i un creuer, es dirigeix cap a la zona del naufragi. Primers míssils israelians a Palestina. No es novetat, però avui tot és important…

22:30h: Menjo macarrons tot esperant novetats…

23:12h: Surt el President Obama. Ui ui ui…

23:20h: Parla de com està anant el dia, i diu que o es prenen mesures o la cosa anirà a pitjor. No descarta un atac conjunt contra els xinesos, tot i que abans, segons diu, intentarà reunir-se amb Hu Jintao per trobar una solució al conflicte. Condemna l’atac al creuer i diu que el país autor ho pagarà molt car.

23:25h: Obama se’n va sense respondre preguntes. Antoni Bassas haurà d’esperar…

23:41h: Tinc són, però la cosa està massa animada com per anar a dormir. Mai havia vist tots els canals parlant del mateix, estem vivint la història amics!

23:52h: Surt Hillary Rodham Clinton. La presenten com a secretaria d’Estat dels Estats Units, cap del departament d’Estat i encarregada de les relacions institucionals, membre del consell de seguretat i comissaria de l’Estat Major estatunidenc. Que la presentin per tants noms em fa sospitar, segur que no porta noticies bones…

23:55h: Explica tot el què ja sabem

23:58h: Segons explica, una operació conjunta entre la CIA i la Mosad ha aconseguit localitzar el submarí autor de l’atemptat contra el creuer britànic.

00:02h: Es tracte d’un submarí, de classe Serra II, propulsat gràcies a l’energia nuclear i carregat amb míssils d’abast internacional. El submarí en qüestió és de fabricació Russa, tot i que aquest submarí en concret no responia ordres russes, sinó… Alemanyes!

00:05h: Efectivament gent, Alemanya acaba d’entrar en guerra i de la manera menys pensada. Les meves esperances de que la guerra no arribés a Europa s’acaben d’esfumar…

00:09h: Hillary exigeix una explicació alemanya i assegura que això no quedarà així!

00:11h: Alemanya ha enganyat a mig món, ningú sabia que tingués material militar nuclear i molt menys que es posicionés d’aquesta manera.

00:15h: Missatge SMS del meu pare: “La cosa s’emmerda per moments”

00:16h: Tinc por.

Continuarà…

08:09h: Ara si, paro el despertador i surto del llit. Faig el primer cafè del dia i escolto (no el miro perquè vaig fent cosestes) al meu bon amic Cuní. Em rento les dents, pixo (assegut) i em rento la cara. Paro la tele. Vaig fins al rebedor i recullo claus (butxaca esquerra), monedes (també butxaca esquerra) i cartera (butxaca del cul). Crido l’ascensor i mentre l’espero penso si hauré tancat tots els llums, cada dia el mateix…

08:30h: Em poso el casc, engego la moto i cap a la feina!

09:03h: Arribo a la feina. Munto la paradeta, critico les obres de davant de l’oficina, la calor i els gays. Engego tots els programes i connecto la Radio. Concretament RAC1 i en Jordí Basté. Em poso els auriculars i em disposo a fer quelcom.

10:30h: Segon cafè del dia.

11:04h: Escolto pa panamericano… Canto alguns trossos amb veu alta perquè tothom pugui veure l’ho guay que sóc.

11:13h: Món pare em parla pel Messenger, diu que escolti la ràdio. Sintonitzo RAC1 de nou. En Basté està alarmat (o això sembla), els Americans acaben d’enfonsar, per “error”, una fragata de l’armada xinesa. Els xinesos encara no han contestat n’hi han dit re, però, de les principals ciutats americanes, en comencen a marxar els xinesos residents. Rússia tampoc ha dit re.

11:15h: Comento la jugada amb el meu pare. Fem broma dient que això ho arreglaria ràpid en Jack Bauer. Segueixo escoltant en Basté però, pel que sembla, no hi ha més noticies.

11:33h: Pa panamericano…

11:45h: En Basté informa de que en Putin ha sortir a la palestra per assegurar que no s’enfonsa “sense voler” una fragata xinesa. Adverteix als E.E.U.U. de que tinguin clars quins són els seus amics. Sense noticies ni de Pekin ni de la Casa Blanca. Míssils a Kabul.

12:33h: Interrupció del programa “la competència” per informar del tema de la fragata xinesa. Xina acaba d’atacar per aire la base Americana de Guam. Ha estat un atac llampec, encara no hi ha baixes oficials però els desperfectes són considerables. Xina declara oficialment la guerra als Estats Units. A Washington el president Obama es reuneix amb l’ambaixador xinès. Sense noticies, encara, de Hu Jintao.

12:35h: Jo i el meu pare ja no fem broma. Comento el tema amb els de la meva sala, però la cosa no sembla preocupar-los en excés. Em tranquil·litzo pensant que d’aquí dos setmanes faré vacances i ho veuré tot més clar, segurament la cosa no anirà a més. L’informatiu improvisat de RAC1 m’informa de que em seguiran informant a mida que vagin sortint noticies.

12:42h: Corea del Nord, encara en guerra amb els americans, es posiciona a favor de Xina. El mandatari del país, Kim Jong-il, emet un missatge dient que el seu exèrcit és de més d’un milió de soldats i que estan apunt pel que faci falta. Els aeroports de Hong-Kong i Shanghai estan col·lapsats.

12:50h: Tinc por del què pugui passar. El meu amic Sanjosex no m’està ajudant massa.

13:00h: Tercer cafè del dia.

13:05h: Sembla que tots els de la feina ja estan al corrent dels esdeveniments. Hi ha un ambient enrarit…

13:33h: Surt el president Obama. Ho donen per gairebé tots els canals de televisió Mundial. Valga’m Déu l’audiència que tindrà! Entona el mea culpa i comenta que el tema de la fragata ha estat un gravíssim error seu. Afegeix, però, que l’atac a la seva base de Guam és una reacció exagerada i intolerable i que, per tant, Estats Units està en guerra amb Xina. Pinten bastos! Especifica, però, que s’intentarà que la cosa es solucioni el més ràpidament possible.

14:00h: Comencen els Fifas a la feina, però tots pendents de les noticies. Vaig a dinar un entrepà ràpid, no em vull perdre res del que passi.

14:05h: Em truca ma mare. Patidora com sempre, m’aconsella que em demani festa a la feina i marxi cap a Sant Joan, que la cosa no pinta gens bé. Intento calmar-la i dir-li que la cosa no anirà pas a més. Ens acabem discutint.

14:28h: Torno a la feina. Tot segueix igual. Em connecto i navego… Descobreixo que els principals diaris del país estan preparant una edició especial de tarda. Em fa gràcia i no sé ben bé perquè.

14:30h: S’anuncia que d’aquí mitja hora sortirà el president Rus a fer una declaració. Ai ai ai els Russos, aquests si que fan por

14:42h: Guanyo 2-3 al Fifa. Ho celebro fent tombarelles i sons ofensius.

14:53h: Ens informen de que Corea del Nord acaba d’atacar Corea del Sud amb míssils de llarg abast i que l’exèrcit terrestre està entrant per la frontera Nord. L’exèrcit Xinès s’està acostant des de l’Oest.

14:59h: Surt Dmitri Medvédev. Tots els canals del món i la radio en directe. A la feina tots davant del televisor. Envio un missatge a mon pare dient-li “ojo els Russos”.

15:05h: Rússia acaba de declarar la guerra als Estats Unints.

15:06h: Missatge del meu pare dient “la cosa no pinta bé”

Continuarà…

Avui, navegant pels mars d’internet, m’he trobat amb un vídeo espectacular que tinc la necessitat de compartir. És tracta d’una escena de lluita d’alguna pel·lícula tailandesa, xinesa o japonesa que desconec i em dol. Els bons amants de l’acció ho sabran valorar. Només hi trobo a faltar alguna aparició estel·lar tipus Steven Seagal, Chuck Norris o Van Dame. A veure que us sembla.

De :: Makarras.org