Relats, articles, opinió i contes en català
Continua de Crònica de Guerra 2
00:11h: Alemanya ha enganyat a mig món, ningú sabia que tingués material militar nuclear i molt menys que es posicionés d’aquesta manera.
00:15h: Missatge SMS del meu pare: “La cosa s’emmerda per moments”
00:16h: Tinc por.
…
Tinc un problema. Un problema amb quatre rodes, per ser més exactes. No és la primera vegada que parlo del meu cotxe aquí al blog, però és que últimament sembla que la meva vida giri al voltant del malparit d’automòbil. És trist, però cert.
Jo sóc de Sant Joan de les Abadesses, un petit poble dels Pirineus catalans on, fins fa pocs anys, no es celebrava la diada de Sant Joan. O sigui, si que es celebrava però no amb fogueres, sopars populars ni petards. Aquestes activitats les guardàvem pel dia de Sant Isidre que, no sé com, ha anat desapareguen de les nostres vides i ara, sense saber molt bé perquè, celebrem Sant Joan amb gran frenesia i il·lusió. Com que no tinc històries d’aquest dia us n’explicaré una del dia de Sant Isidre que, pel cas, ve a ser el mateix.
Continue reading ‘Sant Joan’
L’edat posa tothom al seu lloc i, encara que sembli mentida, amb els anys les coses es veuen diferents. A mi, per exemple, de petit m’agradava molt Bola de Drac o Arale. Fa pocs dies vaig voler fer un petit revival revisionant aquestes dues grans sèries i la meva sorpresa va ser majúscula al descobrir que el record que en tenia estava molt mitificat. Vaig intentar aguantar un capítol sencer, però no hi va haver manera. Em va costar entendre que l’edat m’havia jugat una mala passada i des d’aquí m’agradaria no recomanar a ningú el que vaig fer jo. Si teniu alguna cosa molt ben considerada no la toqueu, correu el risc de marxar molt desil·lusionats. De les desil·lusions, precisament, és del que us vull parlar avui.
Encara recordo aquella vegada que em vaig passar 4 setmanes recuperant-me a l’hospital quan era petit. Molt petit, de fet. No sabria dir-vos amb exactitud quina edat tenia, però deuria ser al voltant dels 5 o 6 anys.
En Robert (amb català o amb anglès) era un infermer fracassat de l’hospital Quirón de Barcelona. Cada dia arribava a treballar tard i, plogués o fes sol, també arribava suat de les cues que havia de fer a la Ronda de dalt, amb la seva petita moto cent vint-i-cinc negre, vinguent des de la seva Santa Coloma de Gramenet natal. Aparcava just davant de l’entrada i, corrent com un desesperat, intentava arribar abans que el metge en cap del departament de nou-nats. Gairebé sempre es cordava malament els botons de la bata i poques vegades recordava que havia de posar-se, si o si, la targeta identificadora al pectoral esquerre.
En Robert, a part d’impuntual, era baix i gras. Tenia molt de pel, el del pit se l’hi ajuntava amb el de la barba i, aquest, seguia fins al del cap i baixava per l’esquena fins al cul. Sempre duia les mans suades i gairebé mai aconseguia fer-se cabre els guants de làtex a les seves mans petites, amples i botifarrones. Portava unes ulleres de cul de got graduades fins l’infinit i completament descombinades amb les poques variants de xandalls que solia vestir. Els seus peus grossos caminaven mal destrament pel gres de l’hospital. De fet era l’únic de tota la clínica que no duia les espardenyes reglamentaries, ell tenia llicència per anar amb bambes victòria, la única marca apta pel seu peu deforme.
Continue reading ‘L’infermer Robert’
I avui, quan has arribat a la feina, tard com sempre, tothom s’ha quedat sorprès de la teva veu afònica i ronca. Molt allunyada de la que tenies divendres passat, abans d’un cap de setmana que, se’ns dubte, per tu ha estat molt llarg.
El cap del departamanent, mentre es feia un cafè dolent de la Nespresso, t’ha demanat entre rialles que què et passava a la veu. Si havies sortit de festa o havies anat a veure el futbol al camp. Davant de tota la redacció, alguns fent el cafè, d’altres menjant galetes “principe”, t’has esplaiat en una resposta que, sincerament, no era gens necessària. I molt menys un dilluns a primera hora.
Suposo que a ningú l’hi ha passat per alt, però per si de cas ho recordaré: dilluns va nevar (fa dos dilluns de fet). “A on?” direu. Doncs a tot arreu. Absolutament a tot arreu de la nostra petita i nostrada Catalunya. Fet curiós, ara que ho penso. Déu nostre senyor devia voler castigar el nostre paiset, una mica com va fer amb tota la humanitat amb el gran diluvi universal, o, anys més tard, amb les plagues d’Egipte. El cas, i fos qui fos el pecador, és que dilluns va caure una nevada més que considerable. Tant, que fins hi tot Barcelona es va tenyir de blanc.
Jo tinc la sort, o desavantatge, de viure a la part alta de Barcelona. I no alta en el sentit de rica o prepotent. No, res més lluny. Alta en el sentit de metres sobre el nivell del mar. Jo, i els meus honrats companys de pis, vivim a Vallcarca. Un barri ple de carrers tranquils, petits, d’un sol sentit i, per mala sort, amb molta pendent. Em va ser fàcil preveure, per tant, que la nevada afectaria, més que a cap altre lloc, el meu barri inspirat en el mític Mortirolo.
Continue reading ‘Puta neu’
Els que em coneixen ja saben que hi ha moltes coses que m’emprenyen. De fet, hi ha més coses que m’emprenyen que no pas m’agraden. Una d’aquestes coses la vaig redescobrir fa ben poc. Aquesta mateixa setmana de fet.
Un caos general, i descontrolat, en la meva vida, fruit de l’atzar o dels pecats acumulats, va fer que em quedés sense cap vehicle disponible. La por es va apoderar de mi, em veia perdut sense poder anar motoritzat per la vida. Per sort, i després del pànic inicial, vaig recordar que Barcelona disposa d’una gran (ejem, ejem) xarxa de metros i ferrocarrils. No em va quedar més remei, doncs, que sobreposar-me a la desgracia, armar-me de valor i utilitzar el metro. Com els socialistes. En fi…
Un cop al metro vaig adonar-me que realment no s’hi anava tant malament, que hi podies escoltar música i anar tranquil·lament i assegut fins al teu destí. Osti, fins hi tot em van entrar ganes de trucar al concessionari i dir-los que la moto, en procés de reparació, ja se la podien fotre al cul o, en el seu defecte, confitar-la. Sort que aquesta vegada vaig poder controlar els meus impulsos irrefrenables d’actuar sense pensar, perquè poc després, una noia, em va fer veure la llum. Vaig recordar d’on venia aquell odi tant visceral pel metro, i transports públics que estava a punt de tancar amb pany i forrellat.
Si, els Diners. Amb majúscules i tot. La gent sempre diu “Oh, només son diners”. Només diners no! I una merda! Els Diners (amb majúscules) són el més preuat i buscat del món. No cauen del cel, no creixen dels arbres i, sobretot, no els regalen enlloc. Almenys enlloc que jo conegui (si algú ho sap que m’ho digui, si us plau). Us posaré un exemple, al més pur estil MasterCard.
Comentaris