Relats, articles, opinió i contes en català
Dimarts vaig decidir que ja que divendres era festa el millor seria fer dissabte dimecres. Dit i fet, davantal, escombra en mà i a netejar s’ha dit, vaig dir-me a mi mateix abans de començar tot el ritual. El primer, però, era posar música a tot volum per tal de netejar tot ballant com un condemnat (aprofitant, òbviament, que estava sol a casa). Lamparetes, el nou disc d’Antònia Font, va ser l’escollit per ajudar-me en la meva labor casolana. “Me sobren Paraules” i a netejar!
No fa pas tants anys que vaig ser petit. La meva infantesa ara, des d’una maduresa encara molt verda, la recordo feliç, emocionant i amb grans moments que abans em semblaven catastròfics. Recordo interessantíssims partits de futbol al patí de l’escola Abadessa Emma, excursions eternes per la ruta de la cova i la Moreneta, viatges amb bici fins al triquet, caçades populars de capgrossos a la plana, intents de tirar petards al cementiri durant la festa de Sant Isidre, els immensos solars sense edificar (en aquell moment), el naixement del meu germà petit i, també, el naixement del meu cosí petit. Avui no us vull parlar del naixement d’aquest, però si que us vull parlar del meu cosí (petit).
A Norilsk, una petita ciutat molt al nord de Rússia, encara que no ho sembli, i viu gent. És el cas d’en Kolia, miner solter de 32 anys. Ell, al igual que el seu pare, camarada roig orgullós del comunisme, està convençut que Rússia és el millor país del món, el més poderós i, en cas de guerra, el clar guanyador. El seu avi havia lluitat a les ferotges Guerres d’Stalingrad i, encara que sigui mentida, en Kolia sempre ha presumit que son avi, en Yura, va ser un dels primers soldats en entrar a Berlín. Ara, però, el panorama és molt diferent. Ja no hi ha temps per les heroïcitats, les guerres no són com eren abans, el comunisme està en clar declivi i Norilsk, una ciutat que abans havia tallat el bacallà, ara no és més que un munt de runa tirada, sense cap gràcia, sobre el fort permafrost que ho nega tot. Una merda, vaja.
Sempre m’ha agradat viatjar. Visitar nous països, relacionar-me amb gent que no entenc, explorar zones inaccessibles i verges, caminar dies i dies, suar com un lladre carretejant sarrons plens a vessar, canviar divises, comprar objectes absurds i inútils… A qui vull enganyar! No m’agrada ni m’agradarà mai. Sempre he dit que quan viatjo m’agrada anar a països d’un nivell similar o superior al meu. Però aquest avui no és el tema, sinó un afer que em va succeir fent la ruta dels castells del Loira francès, fa prop de dos anys.
Els que m’heu anat llegint aquest últim (gairebé) any sabreu, perfectament, que sento un odi visceral, irracional i segurament il·lògic vers els insectes. No tots els insectes em fan fàstic, però més d’un 90% estic convençut que sí. I si tenim en compte que és la classe d’animal més estesa del món doncs està clar que tinc un problema. Després de parlar-ne molt, ara, per fi, crec que puc escriure el meu afer amb el miriàpode sense por de que es repeteixi. He canviat de pis, ha passat més d’un any i em començo a sentir segur; així que… anem al gra!
A la casa número 17, del carrer E Jefferson, del petit poble de Linn, de l’estat de Missouri, del gran país americà, va passar un afer que ara, anys més tard, encara no té una explicació lògica. Els científics hi veuen una rara malaltia, els ateus una depressió de cavall i els religiosos una possessió. Fos el que fos, la jove Kate McCullin va morir sense una explicació raonable. Us contaré el què va passar.
Continue reading ‘L’Exorcisme’
Jo i en Josep Maria tenim una tradició sagrada que sempre, cada any, plogui o faci sol, hem de complir: anar a buscar bolets. El problema és que només hi anem un cop l’any i, com ja suposareu, no en tenim ni puta idea. No sabem que necessiten el bolets, ni on creixen, ni quant, ni si els agrada el sol o prefereixen l’ombra. Re, no sabem ben re. Però això no treu que cada any, algun cap de setmana d’octubre, ens embarquem en l’aventura dels caçadors de bolets. Aquest cap de setmana passat, com no podia ser d’altre manera, va tocar anar a buscar bolets.
Quan l’Ester, la Mireia i la Núria van sortir de festa, aquell dijous fred i hostil d’octubre, no sospitaven que les seves vides estaven a punt de canviar per sempre.
Jo, no sé si per bé o per mal, estic emmerdat en la majoria de coses que passen al meu poble. He de dir que al principi fa gràcia, però arriba un moment en que treballar gratis (o per les putes, com més us agradi) acaba cansant. Però bé, aquest no és el tema avui. Resulta que l’altre dia, netejant el local d’una entitat a la qual pertanyo, em vaig trobar un rellotge. Us explico…
Comentaris