Simplificant temes

Jo, com a bon Forrest Gump que sóc, no sé massa de gairebé re, però, tot i això, m’atreveixo amb tots els temes. Que potser les dic de l’alçada d’un campanar? No ho nego, però com a mínim sempre intento donar el meu punt de vista. No com aquells impresentables que callen com uns putes quan es parla d’alguna cosa que no els hi agrada o simplement no en saben. Si alguna cosa he après, en la meva curta vida, és que s’ha d’opinar de tot. De fet, és molt probable que a vegades, al no saber re d’un tema, t’inventis els arguments i llavors, sorprenentment, els que t’escolten ho afirmen amb el cap i et corroboren la idea. Jeje… Colla d’hipòcrites! Avui, doncs, us vull parlar d’un tema del que no en tinc la més mínima idea, però que defensaré com un lleó si fa falta: La Justícia.

Entenc, com a ciutadà del món, i no francès, que sóc; que es necessita una justícia establerta i competent que reguli, sancioni i penalitzi tots els crims i infraccions que, lamentablement, es duen a terme. Ho entenc, ho comprenc i ho respecto. Però crec que la cosa no acaba de funcionar i, no sé perquè, em sento obligat a proposar solucions. El meu afany per ajudar és enorme, ho sé.

Per començar he de dir que el sistema avança amb molta lentitud, o com a mínim això sembla. No en tinc ni idea del funcionament, però sé que hi ha temes que porten varis anys oberts i que a hores d’ara encara no s’han resolt. La solució és senzilla: solucionar-ho i resoldre-ho tot en el moment del judici. Aquesta solució, però, passa per simplificar o reduir la quantitat de penes. No pot ser que cada cas, per similar que sigui, tingui una resolució diferent, amb penes diferents i, sobretot, anys de presó diferent. Que si agreujants, que si reduccions, que si testimonis, que si proves… Re! Massa complexitat per un tema que podria ser molt més senzill i, sobretot, molt més ràpid. M’explico.

La solució passa per aplicar la mateixa sentència a tots els detinguts que passin pel judici. Si et detenen, i la infracció és lleu, pots pagar fiança i marxar tant ample. En cas de que la infracció sigui greu, o no es pugui pagar la fiança, s’haurà de passar per un judici d’on, si se’n surt culpable, sempre s’haurà d’aplicar el mateix càstig: pena de mort. Pena que s’haurà de commutar als mateixos jutjats just després de que el jutge aixequi la sessió. L’execució haurà de ser ràpida i, en funció del crim, més indolora o menys.

Que t’han enxampat conduint a cent setanta per l’autopista? Pena de mort! Que has atracat una pastisseria? Pena de mort! Que has violat a una iaiona? Pena de mort! Has orinat o defecat al carrer? Pena de mort! Conduir sota els efectes de l’alcohol? Pena de mort! Has entrat en una escola i t’has carregat 15 estudiants i dos professors? Pena de mort! Tens sedés pirates? Pena de mort!

No em direu que no seria molt més fàcil, simple i ràpid tot el procés. A part, i per si els avantatges fossin pocs, també estalviaríem una enorme quantitat de diners en presons, centres penitenciaris i hospitals de presoners. Simplement no tindríem presoners de cap tipus. Seria una societat de només gent bona. A més, estic completament convençut de que qualsevol s’ho pensaria dos cops abans d’infringir la llei. Una llei que, per suposat, hauria de ser molt més dura del què és ara. Caminar per la carretera havent-hi una vorada? Pena de mort! Llençar un xiclet al carrer? Pena de mort! Mirar fixament a algú? Pena de mort! Colar-se al metro? Pena de mort! Ja n’aprendríem ja…

Òbviament la decisió final sortiria del jutge en qüestió i d’un jurat popular. Jurat que només hauria de triar entre dues opcions, pena de mort o viure i pagar fiança. D’aquesta manera els judicis durarien un obrir i tancar d’ulls, i s’agilitzaria el procés de mala manera. També afegiria que si un judici s’està allargant massa, en qualsevol moment el jutge el pot acabar picant amb la maça sobre la taula i cridant: Pena de mort!

I us posaré un petit exemple i ja veureu com tinc raó…

Fa poc més d’un mes a un bon amic meu l’hi varen robar la bicicleta. Per diferents motius d’atzar, que encara ara no m’explico, la policia va trobar al lladre amb una celeritat digne del millor Sherlock Holmes. Com que el preu total de la bici era de més de 400 Euros (si, el meu amic manega caler llarg) la policia va informar a en Jordi que hauria d’anar a judici, amb la bici, i explicar exactament el què havia passat. D’aquesta manera el jutge podria discernir exactament que havia passat i prendre una decisió encertada.

Avui, bastants dies després, el meu amic encara no ha anat a judici, el delinqüent segueix al carrer i la justícia no sembla que tingui cap mena de pressa per resoldre el tema. El pa de cada dia, vaja…

Amb la meva solució el procés hagués estat molt diferent. Just atrapat el lladre la policia se l’hauria emportat a la comissaria i hauria citat al meu amic per un judici ràpid l’endemà mateix dels fets. Durant el judici el lladre hagués explicat la seva versió i, acte seguit, el jutge, amb una perruca blanca impol·luta, hauria preguntat al meu amic: “Quina pena considera justa?”. I en Jordi hagués dit “Pena de mort!”.

Després de colpejar amb força la taula, el jutge hauria cridat “Pena de mort!” i el fill de puta del lladre hagués estat executat allà mateix (suposo que amb un tret sec al cap).

Em direu que no viuríem en un món molt més feliç?