Puta neu

Suposo que a ningú l’hi ha passat per alt, però per si de cas ho recordaré: dilluns va nevar (fa dos dilluns de fet). “A on?” direu. Doncs a tot arreu. Absolutament a tot arreu de la nostra petita i nostrada Catalunya. Fet curiós, ara que ho penso. Déu nostre senyor devia voler castigar el nostre paiset, una mica com va fer amb tota la humanitat amb el gran diluvi universal, o, anys més tard, amb les plagues d’Egipte. El cas, i fos qui fos el pecador, és que dilluns va caure una nevada més que considerable. Tant, que fins hi tot Barcelona es va tenyir de blanc.

Jo tinc la sort, o desavantatge, de viure a la part alta de Barcelona. I no alta en el sentit de rica o prepotent. No, res més lluny. Alta en el sentit de metres sobre el nivell del mar. Jo, i els meus honrats companys de pis, vivim a Vallcarca. Un barri ple de carrers tranquils, petits, d’un sol sentit i, per mala sort, amb molta pendent. Em va ser fàcil preveure, per tant, que la nevada afectaria, més que a cap altre lloc, el meu barri inspirat en el mític Mortirolo.

El dilluns, per sort, i per una d’aquelles estranyes coincidències de la vida, tenia festa. Em sobraven dies de l’any passat i, català com sóc, vaig preferir gastar-los en un dia sense massa solta ni volta que no pas perdre’ls. Doncs, com us deia, vaig tenir la sort de no haver de sortir de casa el dia de la nevada. I vaig poder veure, assegut còmodament al sofà, com els flocs de neu estrellats tenyien de blanc la històrica Barcelona. Potser si que vaig evitar la nevada, però el que no vaig evitat, per res del món, va ser la resava post-climatològica del dimarts.

A primera hora del matí (de dimarts), amb les poques ganes que em caracteritzen, vaig agafar els patracols i em vaig disposar a anar cap a la feina. Però no era un dia com qualsevol altre, no. Lluny de ser un dimarts normal, aquest dimarts era més propi de desembre que no de ple març com estem. En vistes de que el temps amenaçava foc i ruïna, i de que els carrers del meu barri encara estaven empastifats de neu, vaig decidir deixar reposar la moto al garatge per anar, tot decidit, amb els eficients transports públics de la ciutat comtal. O el què és el mateix, vaig decidir anar amb metro. A priori mai m’ha agradat el metro, però val a dir que l’ocasió s’ho mereixia. Apartat de la meva Barcelona mediterrània, la ciutat semblava més aviat una decadent Vladivostok que qualsevol altre cosa. La neu enfarinava encara el paisatge, els carrers prometien forts espectacles i les quaranta màquines llevaneus de l’ajuntament tenien feines més importants que netejar el carrer més oblidat, i tanmateix més català, de Barcelona: el carrer Castellterçol.

Així que, carregat de bones intencions, i calçat amb les sabates més (poc) adients que tenia, em vaig armar de valor, i vaig sortir al carrer. El fred era descomunal, per ser Barcelona, i el paisatge veritablement inquietant. Tot estava ple de neu. Els teulats, els arbres, l’asfalt de la carretera, les vorades, els cotxes ingènuament aparcats, els bancs, les terrasses… tot, absolutament tot, estava completament nevat. Jo, il·lús de mi, vaig pensar que, al ser un home de poble, em seria molt fàcil superar els múltiples entrebancs que em trobaria. Però una oportuna relliscada només de sortit al carrer em va fer adonar de que no seria una feina fàcil arribar al metro, situat, ara si, a una eterna distància de deu minuts caminat.

El camí cap al metro consta de dos parts ben diferenciades. Primer una pujadeta, curta però intensa, i després una baixada llarga, prominent i carregosa. La pujada, sense ser cap meravella, la vaig poder superar sense masses problemes. Aprofitant les clapes a les vorades, fetes pels veïns més matiners, vaig enfilar-me com un cabirol carrer amunt. Vigilant en tot moment, això si, on posava les meves sabates esportives ben poc aptes per la neu. La baixada però ja va ser un altre tema…

Els meus problemes de coordinació per caminar són de sobres coneguts i, si a aquesta poca traça bípede l’hi sumem una bona, i més que considerable, quantitat de neu, tenim una combinació perfecte. Així que, tal i com sospitava, em van fer falta molts pocs metres de descens per fotrem ben llarg a terra i començar a lliscar baixada avall. Al principi anava a una velocitat poc preocupant, però, gràcies al gel endurit de l’asfalt i a les teories vàries, formulades durant anys d’estudi, vaig anar accelerant-me de manera perillosa. El carrer semblava no acabar mai i jo, amb un cul vermell com un mandril, lliscava veloçment i sense cap mena de control. Els meus moviments ràpids i desincronitzats no em servien de re, i els meus esforços per amarrar-me a la dura capa de gel eren més aviat nuls. Cada cop veia com els cotxes aparcats passaven a més velocitat, i els meus crits desesperats, cagant-me amb gran part de la plantilla del Madrid, no tenien pinta de fer cap mena de servei. Movent els braços com una malparida de cuca no vaig aconseguir agafar-me a cap cartell, farola o iaia despistada.

Tot i la velocitat vaig poder veure com em passava de llarg, talment com un coet, la parada de metro. Només desitjava trobar alguna cosa que em frenés i, a poder ser, que fos relativament tova. Per sort, una excursió de nens de P3, o P5, que havien sortit a jugar amb la neu, va aconseguir frenar-me. Em vaig endur per davant una vintena de nens, un parell de professores i 4 o 5 ninots de neu. Entre els crits de pares i professors emprenyats em vaig posar dempeus. Vaig disculpar-me pel meu comportament, i vaig retrocedir, mort de vergonya, fins a arribar a la parada de metro. Sort que no vaig agafar la moto, els nens em poden estar ben agraïts. Si més no els quatre o cinc que no van haver de ser hospitalitzats.