Prohibit aparcar

Tinc un gat. Bé, de fet dos. Un a Barcelona, on resideixo normalment, i l’altre a Sant Joan de les Abadesses, el meu poble natal. El de Sant Joan és un gat gros, de més de 13 quilos de pes i 15 anys a les seves espatlles. És d’un color ros que, amb els anys, sospitosament, s’ha anat tornant de la mateixa tonalitat que el marró clar del parquet flotant que tenim. D’aquesta manera el senyor gat, que ara ja el tractem de vostè, ha aconseguit ser pràcticament invisible quan s’estira completament al terra de fusta del menjador o de les habitacions. Tot i això, i en contra del que es diu de l’experiència, encara no ha après que a les rajoles blanques del rebedor, per més quiet que s’hi estigui, no passa precisament desapercebut. Això no treu, però, que ho segueixi intentant dia rere dia. Per coses com aquestes s’ha guanyat a pols que el tractem de tonto. El gat tonto, vaja.

El Gat de Barcelona, en canvi, és tot el contrari. De fet, i per començar, hauria de dir que és una gata. Tot i això es diu Llimona. En Llimona, per ser més exactes. I jo sempre l’he tractat, i sempre el tractaré, en masculí. De moment no s’ha queixat i, a no ser que finalment es decanti per les lletres, no crec que arribi mai a adonar-se’n. Alguns diran que això és masclisme o discriminació, però per no entrar en una absurda guerra de gèneres diré que el tracto en masculí perquè simplement em fa més gràcia. I, repetint el que ja he dit, prometo solemnement que el dia que es queixi deixaré de tractar-lo en masculí. Paraula. Deia, però, que en Llimona és tot el contrari que el senyor gat, veterà, de les muntanyes. En Limona és jove, àgil i fort. Té un pes ideal, està en forma i té leucèmia. Malaltia que, pel que estic veient, no l’hi impedeix perseguir cuques alades, miolar els ocells o tocar els collons a altes hores de la nit o als primers raigs de sol del matí.

Però aquests dos gats, l’un ros i l’altre gris, tant diferents aparentment, tenen un punt en comú molt important: la imbecil·litat. Als dos els hi agrada espiar, des de dintre el menjador, a fora. L’un espia el terrat on venen les garses a menjar i l’altre espia el balcó on s’hi passegen papallones, abelles i per on passen gavines volant a altes velocitats. Els dos es posen nerviosos en veure tantes varietats diferents d’espècies i, amb una curiositat pròpia del mateix Charles Darwin, demanen insadollablement per sortir a fora.

El problema ve quan, després d’insistir i insistir, els hi obres la porta perquè surtin i callin d’una puta vegada. Tant el gras com la pseudo-femella, al veure la porta oberta de bat a bat, es queden mirant a fora al pas de la porta, però sense atrevir-se a sortir. Deixen de miolar i, al cap de poc rato (molt menys del que s’han passat miolant), decideixen prestar tota la seva atenció en altres temes molt més banals i sempre disponibles, com els cabes de darrere la tele, els cordons d’una sabata o els meus mitjons. Si jo, emprenyat com una mona, opto per fotre’ls fora, tant si com no, i tancar la porta el resultat encara es pitjor. Sense fer el més mínim cas de la fauna exterior, que tant reclamaven, decideixen tornar a miolar, tal hi com feien abans, per tenir la porta oberta un altre cop i poder tornar, corrent com uns condemnats, cap a dintre. Un cop dins, i amb la porta tancada altre volta, tornen a començar el procés des del principi, creant així un bucle infinit. Un bucle que només es pot solucionar a base d’hòsties i severes represàlies.

En una estranya associació d’idees, i no em pregunteu per què, aquest comportament sempre m’ha recordat a quan treballava al popular canal 25 (ejem, ejem) d’Hospitalet. Allà feia de càmera pel no menys popular programa Toni Rovira i Tu. El programa, retransmès en un rigorós i maldestre directe, es gravava en un petit plató, molt ben equipat això si, que es tancava amb dos portes metàl·liques quan l’espectacle començava. A les portes hi havia enganxats varis cartells que indicaven als treballadors, amb un to imperatiu gairebé desafiant, el què es podia fer i el què no. Ningú, mai de la vida, va gosar desafiar cap d’aquells cartells impresos en blanc i negre en fulls Din A4. El problema, però, era molt més complex…

Algun il·luminat despistat, no sé si amb mala intenció o no, va penjar un cartell on no tocava. En comptes de penjar-lo a la porta, com manava una llei ancestral no escrita, va penjar-lo dintre el mateix plató. El cartell deia clarament: “No entrar menjar al plató”. El problema era que quan llegies això, sense voler ja estaves dintre del plató, amb el teu plat de macarrons, bossa de patates o Fondue de Formatge. En veure aquest cartell el primer impuls era no saber que fer, puig el menjar ja estava a dins, així que no el podies entrar tal hi com deia el cartell, tanmateix ja havies incomplert la normativa. La segona opció acostumava a ser la de sortir amb el menjar cap a fora i fer com si no hagués passat re. Però el problema gros venia, precisament, en aquest punt, ja que a la porta metàl·lica, per la part de dins, hi havia un altre cartell enganxat que deia: “No treure, baix cap concepte, re del plató”.

Aquests dos cartells creaven un bucle tant poderós, i un dilema moral de tals magnituds, que, una vegada, un becari, col·lapsat per la situació, va explotar. Ell i el seu tupper d’arròs amb gambes van empastifar tot l’estudi, el material i, lamentablement, també els cartells. Val a dir, però, que aquell dia vàrem riure com mai.