Paràgrafs a l’atzar

En Joan era una noi afable, correcte i extremadament educat. Havia estudiat a les millors escoles franceses i britàniques, i mai, repeteixo, mai, s’havia plantejar la seva vida lluny dels llibres. Per en Joan el saber ho era tot, i el seu afany de coneixement no tenia límits. Tot a la seva vida era perfecte, només un petit problema el consumia per dins dia i nit, i és que en Joan, a part de ser terriblement llest, també era terriblement baix. I amb això si que no hi podia fer res.

…

Anys després va tornar a Londres. Tot havia canviat però. L’escola ja no estava en aquell carrer brut i victòria que tantes bones hores l’hi havia fet passar. La pastisseria havia canviat de nom i l’estanc on comprava tabac com un carreter ja no existia. Al seu lloc hi havia una altra pastisseria, de molta menys qualitat, val a dir. L’Anna no el va deixar gaudir gaire del paisatge urbà Londinenc. Els dos tenien pressa i es començava a fer fosc, però en Joan tenia ganes de reviure petits moments del seu passat abans de seguir amb la recerca.

…

El seu company de cel·la li va etzibar un ràpid i sonor cop de puny a l’ull i el va advertir que res del que hi havia en la petita estància l’hi pertanyia, que no gosés ni mirar-ho. En Mick era violent, media més de dos metres, feia pudor i tenia moltes amistats a la presó, no era un bon company d’habitació i molt menys un bon enemic. En Joan sabia que havia de passar per aquell tràngol si volia aconseguir la seva meta, tot i que després de la mort de l’Anna no tenia massa clar cap on havia de dirigir-se. A la presó de New Hampshire no semblava que hi haguessin d’haver masses pistes importants, però el druida els hi havia dit que busquessin als llocs menys pensats si volien tenir èxit. En Joan es va estirar a la llitera inferior per intentar dormir una mica, l’endemà l’hi esperava un dia molt dur i segur que la convivència amb en Mick i els seus amics no seria fàcil.

…

Segurament Hawaii era un paradís, però ni en Joan ni en Frederic hi buscaven pau i tranquil·litat. Sabien perfectament a on havien d’anar i ara, havent-se escapat de la presó, ja res els podria aturar. El túnel estava amagat en algun lloc de Honolulú i només tenien 3 dies per trobar-lo si no volien que la Júlia, i la seva veu dolça, morissin dintre del tanc d’àcid. El rellotge anava en contra seu i poca cosa podien fer per accelerar les coses. Per si tot això fos poc, la ferida d’en Frederic cada cop tenia més mala pinta i la bomba, col·locada amb tota la mala intenció del món per en Balrog, estava apunt d’explotar. S’havien d’afanyar.

…

El llac estava molt més brut de com el recordaven i la típica boira escocesa no ajudava a veure’n tres a cavall d’un burro. En Frederic agonitzava a la riba del llac mentre en Joan i en Cecil feien tots els preparatius per submergir-se. Amb prou feines tenien una hora per aconseguir-ho, tot i que semblava impossible que ho poguéssim aconseguir. Encara no havien començat la immersió quan en Frederic, amb les poques forces que l’hi quedaven, va cridar que no estaven sols. Efectivament la Mosad, equipada fins a les dents i amb molts efectius, els havia trobat. Era o ara o mai, no tenien més temps, com a molt tardarien deu minuts en arribar.

…

En Joan va besar l’Anna amb totes les seves forces, ho havien aconseguit. Les pèrdues d’en Cecil i en Frederic eren lloses que els hi pesarien tota la vida, però eren baixes necessàries i sense ells no hagués estat possible. Trist consol. En Joan es va deixar caure a l’herba de la plaça i va contemplar com el sol, més brillant que mai, l’hi banyava la cara amb una llum i escalfor que feia temps que no veia. Estava content, molt content, tants anys d’estudi havien servir per alguna cosa més que per fardar. De sobte, però, l’Anna va cridar. Amb les poques forces que l’hi quedaven en Joan es va incorporar i va poder veure, sense poder-s’ho creure, com en Mick amenaçava la ressuscitada Anna amb un ganivet de pam. Ara si que estava tot perdut.

…

Aixecant les copes a l’aire tots van brindar a la salut d’en Joan i l’Anna. La cerimònia era petita i austera, però per fi estaven casats. En Mick, a primera fila, va picar l’ullet a en Joan, i ell l’hi va tornar el gest. Tots dos sabien que havien viscut la història de la seva vida. Una història que durant anys i anys podrien explicar. I, de fet, és el que van fer.

FI

PD: Recordeu que encara em podeu votar al següent Link. Gràcies amics!