Relats, articles, opinió i contes en català
Avui és un bon dia per canviar el món. Avui és un bon dia per mobilitzar un país, qualsevol. Avui toca començar la revolta. Canviar les normes, les lleis i les prohibicions. Avui hem de començar una guerra, crear un gran monopoli o fer un descobriment revolucionari. Avui és dia per les heroïcitats, per escriure el nostre nom en la història. Avui és un molt bon dia per canviar el món!
Tu, Randy Frost, sempre has estat un home de rutines. Res trenca la teva parsimònia ni la teva tradició de llevar-te cada dia a les set trenta del matí, ja plogui, faci sol, sigui festa o laboral. Cada dia esmorzes una torrada amb melmelada, de maduixa habitualment, i beus suc de taronja d’una marca barata que compres al supermercat de la cantonada, perquè el que et cau més aprop de casa és, segons tu, escandalosament més car. Després acostumes a recollir el diari del porxo i te’l llegeixes tot assaborint un extraordinari cafè bolivià que encarregues, un cop per setmana, a la botiga d’ultramarins de la ciutat. Per segons què sempre has estat un llaminer.
Si us plau, posem tots el crit al cel perquè es prohibirà el nudisme a la ciutat de Barcelona. Llardem de fastigs la prohibició perquè, al cap i a la fi, tots anem despullats pel carrer de la ciutat comtal, no? Sinó no m’explico el rebombori que es respira per una prohibició que trobaria molt lògica si no fos perquè la llei de poder anar despullat pel carrer no ho és gens ni mica. Sembla que els polítics per fi han tocat una mica de peus a terra i rectifiquen una normativa que mai s’hauria d’haver aprovat, des del meu punt de vista, és clar.
Necessito quatre persones, amb habilitats demostrables, per feina de dos dies altament remunerada. Els interessats, si us plau, que segueixin llegint i s’apuntin als comentaris. En pocs dies em posaré en contacte amb els escollits per donar-los les precises instruccions.
Per celebrar que torno a escriure de manera regular i, també, que ahir el blog va complir un any de vida, em disposo a escriure un breu article d’opinió d’aquells que tant m’agraden i que tants arguments us donen per criticar-me. Avui em penso centrar en la il·luminació. En general…
A Norilsk, una petita ciutat molt al nord de Rússia, encara que no ho sembli, i viu gent. És el cas d’en Kolia, miner solter de 32 anys. Ell, al igual que el seu pare, camarada roig orgullós del comunisme, està convençut que Rússia és el millor país del món, el més poderós i, en cas de guerra, el clar guanyador. El seu avi havia lluitat a les ferotges Guerres d’Stalingrad i, encara que sigui mentida, en Kolia sempre ha presumit que son avi, en Yura, va ser un dels primers soldats en entrar a Berlín. Ara, però, el panorama és molt diferent. Ja no hi ha temps per les heroïcitats, les guerres no són com eren abans, el comunisme està en clar declivi i Norilsk, una ciutat que abans havia tallat el bacallà, ara no és més que un munt de runa tirada, sense cap gràcia, sobre el fort permafrost que ho nega tot. Una merda, vaja.
El Nadal és una època de l’any que, després de tantes i tantes celebracions, encara no sé si m’agrada o no. Per una banda m’agrada l’ambient, els sopars, el menjar, les festes i, com no, els regals. D’altra banda, però, no m’entusiasme la idea de que la religió paralitzi tot el país durant unes, més que molt llargues, dues setmanes. No ho trobo lògic, i menys sabent com està econòmicament el món. Sort que la natura és sàvia, i ha fet que aquest any tot encaixi en caps de setmana. Fa ràbia, si. No ho negaré. Però venim d’un pont llanguíssim de 5 dies que crec que ho compensa sobradament. En tot cas, us agradi o no el Nadal, em disposo a felicitar-vos. Perquè, vulguis que no, sempre fa gràcia.
Continue reading ‘En principi Bon Nadal’
No és la primera vegada que parlo del meu gat aquí al blog i, suposo, que tampoc serà la última. Però avui no us vull parlar del meu gat vedell, de més de deu quilos de pes, sinó d’un gatet petit que tenim, des de fa poc més de dos mesos, aquí a Barcelona. Es de color blanc grisós, pesa poc més d’un quilo, té unes ungles massa afilades, caga com un cabró, menja per parar un tren i es passa més hores despert de les que hi ha en un sol dia. Ell el l’Osmi. O l’Osmiet tal i com ens agrada dir-li.
Quan era petit (més petit) un dels millors dies de l’any era l’arribada al poble de Ses Majestats. M’agradava pensar que venien d’un país llunyà, carregat de romanticisme, història i, sobretot, màgia i felicitat. La seva arribada cada any era diferent, algunes vegades venien amb carrosses, d’altres amb camells, algunes amb moto i, fins hi tot, en recordo una que van arribar asseguts en una espècia de trenet, com aquells que fan rutes turístiques als pobles de platja, però carregat de regals i no d’holandesos cremats pel sol. Amb el fanalet en una mà i la carta en l’altra esperava ansiós el moment de poder seure a la seva falda i explicar-los tot el què volia, la bondat que havia fet i el què els hi deixaria per menjar. Eren altres temps… Ara he crescut, sóc més conscient del que passa al món i he descobert la veritat de Ses Majestats. Una veritat que no m’ha agradat gens…
Continue reading ‘Ses Majestats’
Començo a escriure aquest post, article, relat, narració o conte, sense saber ni què vull dir ni on vull anar a parar. Fa dies que estic espès, la literatura màgica que brollava dels meus dits s’està apagant a poc a poc i, malauradament, he començat a redactar més articles d’opinió, com un mal periodista i no com un bon escriptor, que no relats com ans solia. Estic trist veient com la meva genialitat es va apagant a poc a poc. Déu m’ha concedit un do temporal i ja se m’està gastant? O és que simplement he esgotat ja totes les idees. Estic confús i indecís. Vaig a intentar escriure alguna cosa, a veure si de les meves mans cansades encara emana algun bri d’originalitat, estil i classe.
Comentaris