Ahir, per primera vegada a la meva vida, vaig assistir als premis Enderrock, organitzats per la revista que duu el mateix nom, i celebrats a la sala Artèria Paral·lel. He de precisar que tampoc havia anat mai a la sala Artèria Paral·lel i mira que quan era jove havia voltat totes les sales, discoteques i saletes de Barcelona, però pel que sembla em faltava aquesta. Abans de començar a donar la meva (qüestionable) opinió he de dir que m’ho vaig passar molt bé i que, per poc que pugui, l’any que ve hi tornaré. Anem al gra doncs!
Aquesta setmana, per variar una mica, m’he quedat sense moto. Diverses jugades del destí, sumades al meu descontrol per complir revisions obligatòries, han fet que m’hagi de quedar uns quants i llargs dies sense moto. Les alternatives són simples: metro, bus o taxi. Descartat el taxi, per raons econòmiques més que evidents, només queda escollir entre metro i bus. I com que el bus no m’agrada gens ni mica, no em queda altre remei que anar amb metro. Com els pobres, si. Però al cap i a la fi és el què sóc, així que ja estic al lloc on em pertoca. Total, que ja fa dies que vaig amb metro.
Molt bona nit a tothom! O com diria una persona que tots coneixem: Hola macus!
No sé si sabré fer això de ser Rei Carnestoltes, l’anterior va deixar un nivell molt alt i el puta ara em cobra un euro i mig per cervesa…
Aquest passat cap de setmana (i divendres) he estat a la gran i històrica Londres. La gent se’n feia creus quan l’hi deia que no hi havia estat mai, però què voleu que us hi digui, la meva política de viatges sempre anteposa països culinàriament bons a països amb una història que t’hi cagues però que s’hi menja de pena. Per tant Londres ha tardat en arribar… Però ara ja hi he anat i aquí teniu les meves (més que qüestionables) conclusions.
Fa més de 10 anys que tinc el mateix número de mòbil. 10 anys que han servit per canviar-me el mòbil moltíssimes vegades, per anar augmentant prestacions, per fer duplicats de la targeta, per veure la introducció del 3G, les pantalles tàctils, la connectivitat a internet, la sincronització amb la meva biblioteca músical i un sense fi de tonteries i prestacions cada una més inútil i absurda. Molt maques, això si. Però inútils. I, com no podia ser d’altra manera, ja fa temps que m’he passat a l’iPhone i a les bones idees del meu amic Jobs. Però ara fa unes setmanes vaig decidir que ja m’havia cansat de tanta tonteria i vaig decidir canviar radicalment la meva connectivitat amb el món.
Jo sóc una persona petita, d’un poble petit, d’un país petit, amb un poder adquisitiu petit i una ment bastant petita. Suposo que per això tinc un concepte una mica especial de la vida, de la normalitat i del que és, o no, correcte. Com ja us he dit repetides vegades, jo sóc de Sant Joan de les Abadesses, un petit poble que reposa a les faldes de serra Cavallera, que té un relativament cristal·lí riu Ter i uns habitants terriblement especials.
Ja fa més d’un parell d’anys que visc amb parella i crec que, després de tot aquest temps, he après a ser un bon novio. No un novio exemplar, però si que domino bastant el tema. En tot aquest temps he après a cuinar relativament bé, a fregar de manera acceptable, a combinar colors amb certa gràcia i, el més important, m’he fet una guia mental de tots els programes que fan a la tele distribuïts per dia i franja horària. Ara ja puc anar a tot arreu, crec.
I ara vaig a destapar un misteri que tothom em pregunta: si, gairebé totes les històries explicades en aquest blog són inventades. Algunes tenen parts certes, però sempre, encara que sigui sense voler, acabo dient mentides, una rere l’altra, per fer més interessant la història. I és que jo sempre he defensat que la mentida és molt més estimulant que la veritat! Però avui, sense que serveixi de precedent, explicaré una anècdota, que em va passar ja fa anys, i que és cent per cent verídica.
Sempre he tingut dues iaies. No recordo que una arribés més tard que l’altra a la meva vida i, juraria, que n’he tingut dues des de que vaig néixer. Avis també en tenia dos, però tal i com ja us vaig explicar fa bastant de temps, un es va quedar pel camí, així que ara tinc un número primer d’avis. Concretament dos àvies i un avi. Números primers tot. De fet, la meva família es regeix íntegrament per números primers, sinó es trenca una genealogia ancestral basada en números primers. Però aquest avui no és el tema. Jo tinc dues àvies. L’una cuina de pebrots. De colló de mico m’atreviria a dir. L’altra, en canvi, cuina per necessitat. No és dolent però… No fotem, no és el mateix. Centrem-nos en la cuinera…
Continue reading ‘Els copiosos menjars de la iaia’
Avui és un bon dia per canviar el món. Avui és un bon dia per mobilitzar un país, qualsevol. Avui toca començar la revolta. Canviar les normes, les lleis i les prohibicions. Avui hem de començar una guerra, crear un gran monopoli o fer un descobriment revolucionari. Avui és dia per les heroïcitats, per escriure el nostre nom en la història. Avui és un molt bon dia per canviar el món!
Comentaris