Relats, articles, opinió i contes en català
Dimarts vaig decidir que ja que divendres era festa el millor seria fer dissabte dimecres. Dit i fet, davantal, escombra en mà i a netejar s’ha dit, vaig dir-me a mi mateix abans de començar tot el ritual. El primer, però, era posar música a tot volum per tal de netejar tot ballant com un condemnat (aprofitant, òbviament, que estava sol a casa). Lamparetes, el nou disc d’Antònia Font, va ser l’escollit per ajudar-me en la meva labor casolana. “Me sobren Paraules” i a netejar!
Necessitem estar preparats per si comença la guerra. Dic més, és imperatiu estar preparats per si ara, de sobte, comença una gran guerra. Una senyora guerra. Una grandíssima guerra. Una guerra que t’hi cagues. Per exemple, jo sé que si em passa alguna cosa he de trucar al 012. O si m’entren a robar trucar al 088. Però no sé què he de fer en cas de guerra. No m’han educat en aquest tema i crec que ho haurien d’haver fet.
No fa pas tants anys que vaig ser petit. La meva infantesa ara, des d’una maduresa encara molt verda, la recordo feliç, emocionant i amb grans moments que abans em semblaven catastròfics. Recordo interessantíssims partits de futbol al patí de l’escola Abadessa Emma, excursions eternes per la ruta de la cova i la Moreneta, viatges amb bici fins al triquet, caçades populars de capgrossos a la plana, intents de tirar petards al cementiri durant la festa de Sant Isidre, els immensos solars sense edificar (en aquell moment), el naixement del meu germà petit i, també, el naixement del meu cosí petit. Avui no us vull parlar del naixement d’aquest, però si que us vull parlar del meu cosí (petit).
Com ja sabeu m’agrada donar les gràcies després de les grans gestes que realitzem. Ja siguin Entrevoltes, concerts de primavera o visites escenificades. Tot el què porta més feina del que és habitual produeix una millor sensació quan surt bé, i quan surt de pebrots, com va passar aquest dia 16, la sensació és indescriptible. Una passada vaja!
Crec que no em quedaré curt, ni erraré massa, si asseguro que la saga Toy Story és la millor trilogia de tota la història del cine. Potser Star Wars podria discutir aquests honor. I, de fet, ja m’agradaria veure-ho! Toy Story va marcar un punt d’inflexió en la història del cine, Toy Story 2 va consolidar un gènere i ara, recentment, Toy Story 3 ha demostrat que per més gastat que estigui un estil encara es pot sorprendre i captivar al públic, ja sigui infantil, jove o adult. Toy Story és al cine, el què el Senyor dels Anells a la literatura, l’època negra de Goya a la pintura o els Beatles a la música. Que no és “moco de pavo”, vaja.
Tenim nous veïns. Al nostre cinquè pis Barcelona, on hi ha dos replans amb 3 pisos cada un, resulta que ens ha arribat un nou veí andorrà que, amb tota la bona fe del món, ens està revolucionant la comunitat. El nostre replà funcionava molt bé, doncs només érem nosaltres (al pis de la punta) i una noia de color al pis petit del mig. Aquesta noia, a part de ser de color, és de Nova York i imparteix classes d’anglès a hores intempestives, així que pràcticament podem dir que en el segon replà de l’últim pis del nostre bloc i vivíem sols. Fins ara. Ara aquesta parella d’andorrans, aparentment sense fills, han arribat amb tota la intenció de quedar-se. Segurament no són mala gent, tot el contrari, però que el nostre ritme de vida s’hagi d’alterar per un foraster no m’acaba d’agradar…
10 milles per veure una bona Armadura. O dit d’una altra manera: 16′09 quilòmetres per veure una bona armadura. Intentaré donar la meva opinió sobre l’últim disc del grup barceloní Manel sense que m’afectin la quantitat de ventes, les altres crítiques o el meu cor entregat perpètuament a Antònia Font que, per cert, en breu traurà nou disc. 10 milles per veure una bona armadura, o com seguir, sense tocar re, amb una fórmula que de moment funciona a la perfecció.
Continua de Crònica de Guerra 6
23:13h: Passen per la carretera centenars de cotxes de l’exèrcit. Duen les sirenes engegades i van a tota hòstia.
23:15h: Ha passat alguna cosa molt grossa, però no sabem què.
23:34h: El missatge de la tele es segueix repetint. Collons! Collons! Collons! Quin neguit!
…
Fa gairebé tres mesos que tinc abandonats els relats de la col·lecció “Cròniques de Guerra” i com que vaig emmerdar molt la troca he pensat que, abans de seguir, el millor seria fer-ne un breu resum per tal de que tot quedi clar i no hi hagi dubtes ara que seguiré amb la història. Correcte? Doncs vinga! En capítols anteriors de Crònica de Guerra…
L’arbre de maduixa de davant de casa avui feia taronges, així que me n’he exprimit una i he agafat l’hovercraft per anar cap a la feina. inpuntual com sempre i en dia equivocat com acostumo. Jo no sóc així. Sóc de meló.
Comentaris