L’infermer Robert

En Robert (amb català o amb anglès) era un infermer fracassat de l’hospital Quirón de Barcelona. Cada dia arribava a treballar tard i, plogués o fes sol, també arribava suat de les cues que havia de fer a la Ronda de dalt, amb la seva petita moto cent vint-i-cinc negre, vinguent des de la seva Santa Coloma de Gramenet natal. Aparcava just davant de l’entrada i, corrent com un desesperat, intentava arribar abans que el metge en cap del departament de nou-nats. Gairebé sempre es cordava malament els botons de la bata i poques vegades recordava que havia de posar-se, si o si, la targeta identificadora al pectoral esquerre.

En Robert, a part d’impuntual, era baix i gras. Tenia molt de pel, el del pit se l’hi ajuntava amb el de la barba i, aquest, seguia fins al del cap i baixava per l’esquena fins al cul. Sempre duia les mans suades i gairebé mai aconseguia fer-se cabre els guants de làtex a les seves mans petites, amples i botifarrones. Portava unes ulleres de cul de got graduades fins l’infinit i completament descombinades amb les poques variants de xandalls que solia vestir. Els seus peus grossos caminaven mal destrament pel gres de l’hospital. De fet era l’únic de tota la clínica que no duia les espardenyes reglamentaries, ell tenia llicència per anar amb bambes victòria, la única marca apta pel seu peu deforme.

No tenia cap amic a l’hospital, ni ganes de conèixer ningú. Els seus companys amb prou feines recordaven el seu nom i mai, en tots els anys que hi va treballar, el varen convidar a un sopar d’empresa, a un aniversari o a una simple trobada de treballadors. Cada dia dinava, o sopava, depenent del torn, un Tupper de macarrons bullits amb un raig d’oli i una mica de sal. I per beure una cervesa, San Miguel o Estrella. Menjava sol en un racó del menjador, mentre llegia revistes freaks de videojocs o armes medievals. Un cop acabat l’àpat sortia al darrere de l’edifici a fer un cigarret ràpid del seu paquet tou de Ducados negres.

Quan acabava el dia agafava la moto un altre cop i tornava al seu petit pis, de poc més de 30 metres quadrats, on mirava el Equipo A, o capítols repetits d’V, fins que quedava adormit a la seva butaca reclinable. Mig adormit, quan es despertava, anava amb silenci fins al llit de 80 centímetres i seguia dormint fins que el despertador, comprat en un basar xinès, el tornava a despertar per seguir amb una rutina insadollable i cada dia més esgotadora. Mirant-se al mirall cada dia al matí es prometia a ell mateix fer quelcom perquè el recordessin, fos el què fos, i que el seu nom deixés de ser, d’una puta vegada, un element més en una extensíssima llista de treballadors.

–

El 14 de novembre en Robert va entrar a treballar, suat, com cada dia. Aquella setmana feia el torn de nit. Tard, per variar, va córrer cap a la sala de parts, on el reclamaven per megafonia des de feia estona, mentre es mal cordava la bata i acabava de mastegar el Sobao Pasiego.. La Júlia, una noia jove de poc menys de 30 anys, estava de part. La llevadora estava tranquil·litzant a la parella de recent casats i explicant el procés a seguir quan, de sobte, i tot suat, en Robert va entrar a la sala intentant posar-se els guants de làtex del diable. La llevadora en va tenir prou amb una mirada per fer que en Robert es disculpés i es posés mans a l’obra. En Jordi agafava fort a la Júlia de la mà, aquesta empenyia tot respirant tal i com l’hi havien ensenyat, i la llevadora donava instruccions simples, però útils, per tal de dur a terme un procés tant antic com la vida mateixa. En Robert estava a l’espera de que el reclamessin i, amb una petita mascareta cenyida, subjectava una safata amb tot un seguit d’instruments esterilitzats. Dos hores després naixia en Pol, un bebè de poc més de quaranta centímetres i tres mil dos-cents grams de pes.

En Robert, desganat com sempre, va esperar a que la parella, entre crits, rialles i plors, saludés el nou-nat per embolicar-lo amb una tovallola blanca i neta i emportar-se’l cap a la zona destinada pels nens. Allà, i després de netejar-lo a consciència, dintre d’un petit bressol de plàstic transparent, en Pol havia de reposar les següents hores, davant de mirades curioses, a l’espera de tornar amb els seus pares benestants. Malauradament en pol mai va arribar a la sala dels nadons.

Tot just acabava de sortir de la sala de parts, quan en Robert va pensar que podia fer alguna cosa molt millor amb el nen. Portava anys treballant a l’hospital, ningú el coneixia i ningú feia l’esforç de acostar-s’hi, així que, com a recompensa, va decidir emportar-se el nen a casa. Saltant-se les hores que l’hi quedaven de jornada, va embolicar completament en Pol amb la tovallola i, posant-se’l a sota el braç en forma de muda, va sortir a tot corre per la porta. Cap sanitari, metge o infermer es va fixar amb ell, així que l’escapada va ser silenciosa com poques. Un cop fora del recinte es va enfundar els guants i el casc, i va posar el fràgil i encara brut nadó dintre el compartiment de la moto. El seient no va tancar a la primera. Ni a la segona. Però després d’uns quants insistents i secs cops en Robert va aconseguir engabiar el nen.

De camí a casa per les rondes ja fosquejava i en Robert va notar com alguna cosa es movia sota el seien, baix el seu cul suat. El nen era viu i, encara que sembli mentida, conscient de que alguna cosa rara estava passant. En Robert, entre nerviós i excitat, va accelerar la seva Scooter 125. Encara no sabia que faria quan arribés a casa, però tenia unes ganes boges d’arribar al seu petit apartament auster i poder estar a soles amb el nou-nat.

–

Quan va arribar a Santa Coloma ja era fosc. Va aparcar la moto al carrer com de costum i, comprovant que ningú el veiés, va treure en Pol del compartiment de sota el seient. La tovallola, tacada de sang, amagava una criatura que, lluny de saber el que estava a punt de viure, encara respirava i feia els primers esforços per obrir els ulls. Va guardar el casc i el guants, va deixar el nen a terra mentre posava el cadenat a la moto i, acte seguit, va enfilar les escales infinites que conduïen al seu forat tenebrós, lúgubre i trist.

Sota la llum apagada de les bombetes pelades, en Robert va reposar el nen sobre el marbre brut de la cuina. De fons sentia com els últims trens de la RENFE, direcció Vic o la Tour de Carol, passaven fregant la façana del seu bloc vell i atrotinat. Amb molta cura va rentar el nen petit a la pica de la cuina i després, també amb molta cura, el va tornar a deixar sobre el marbre. Mirant-lo fixament va notar que tenia un petit tall al cap, encara tou i poc format. Va fregar-li la sang amb un paper Colhogar i va contemplar atontat com en Pol, amb més penes que treballs, dibuixava el seu primer somriure. Girant-se d’esquena al nadó va posar una paella neta al foc i la va omplir amb oli de girasol. En aquest moment, i com per art de màgia, en Pol va començar a plorar escandalosament. En Robert, nerviós i alterat, el va cridar amb totes les seves forces, i el va colpejar al pit amb el palmell de la mà. El nen encara va cridar més. En Robert, completament fora de si, el va seguir pegant i pegant, aquest cop amb els punys. El va pegar a tot arreu, al pit, a les cames, al cap, mentre recitava insults contra tots i cada un dels membres de l’hospital. Quan va tornar en si va donar-se compte que el nen jeia al voltant d’una gran taca vermella, inconscient, i que el seu rostre desfigurat ja no recordava a un nadó, sinó a una espècie d’animal amorf i sense nom.

Plorant va agafar el ganivet més gran que tenia i, amb una precisió de cirurgia, va amputar-li tots els dits al nouvingut, tant els de la mà com els del peu, així com el seu petit membre. Va tirar-ho tot a la paella, que feia estona que espetegava tot reclamant la seva atenció. Lluny d’aturar-se en Robert va començar a tallar-li la seva petita cama esquerra. En aquest precís moment el nen va deixar anar un crit esgarrifós i en Robert, espantat, va ganivetejar, deu o dotze vegades, el què hores enrere havia estat un regal diví…

–

Quan la policia va entrar a l’habitatge el panorama no podia ser més deplorable. La cuina semblava un veritable escorxador. Absolutament tot estava estampat d’un fort color vermell. Ell marbre hi restaven les restes del que semblava ser el torç d’un nen. Hi havia extremitats repartides per tota la cuina i el petit cap, sense cap cabell encara, estava destrossat dins de l’aigüera amb els ulls oberts. A la paella quedaven restes de dits calcinats i el foc seguia encès. En Robert estava estirat i despullat al terra de gres de la cuina, amb el coll estripat i una gran bassa de sang al seu voltant. Al costat, també a terra, hi havia el ganivet, arma assassina i suïcida. De fons sonava aquesta cançó.