L’idioma

Em toca enormament la polla que s’associi, erròniament, un idioma a un país. Crec que no hi ha cap país al mon en que només s’hi parli un idioma i espero, pel bé de la humanitat, que mai no passi. És probable que alguns es pensin que és la manera de protegir un idioma, no ho negaré, però els idiomes, al igual que tantes d’altres coses, tenen un naixement, una vida i, encara que no ens agradi, una mort.

No estic parlant només del català en aquest escrit, tot i que al viure a Catalunya és el que em toca més directament. El català, com a idioma, no com a persona, té més història que la majoria de països mundial que, en algun moment o altre, han patit alteracions petites, mitjanes o grosses. Que per A o per B el català hagi acabat reduït a Catalunya és només conseqüència de l’evolució. De la mateixa manera que l’evolució ha volgut que el castellà o l’anglès es parlin a gairebé la meitat del mon.

Significa això que el castellà està oprimint el català? No, de cap manera. No entraré a discutir si Espanya oprimeix Catalunya, aquest és un altre tema, però el que està clar és que no hem d’associar dos idiomes a dos zones concretes. Perquè de la mateixa manera que diem que se’ns està imposant, si o si, el castellà, jo també podria dir que se’ns està imposant l’argentí, el peruà, el chilè o el mexicà. Eh que us semblaria una tonteria? Doncs és el que estem fent.

El català és un idioma amb una gran història, igual que el castellà. Són dos idiomes que tenen molt en comú i, per més que ens esforcem a defensar-ne més un que l’altre, és evident que els anys acabaran amb algun dels dos. I, ens agradi o no, té molts números de ser el català el perdedor. No per culpa d’Espanya, ni dels polítics, ni de la immigració. No, re d’això. Simplement per una qüestió evolutiva. Una evolució que ja s’ha carregat (o modificat) centenars d’idiomes. Sense anar més lluny el gran progenitor llatí.

El que més em rebenta de tot això és que se’ns posi entre l’espasa i la paret, i se’ns obligui a escollir-ne un dels dos. Ambdós són oficials i, des del meu punt de vista, extremadament bonics a l’oïda. Negar-ho és ser un imbècil, i punt. No veig perquè quan algú em parla amb castellà segons qui s’ha d’ofendre si el contesto amb castellà. Què passa? He signat algun paper que desconec que m’obliga a parlar sempre i amb tothom amb català? És ser un desertor, un fatxa o un impresentable fer servir el castellà a Catalunya? ¿Porqué si me da la gana no puedo seguir éste escrito en castellano?

Me gustan ambos idiomas, no veo porqué debo escoger uno de los dos. Creo que es una suerte saber, de buenas a primeras, dos idiomas. Más un tercero, en este caso inglés, que se nos enseña obligadamente en las escuelas. Ahora que lo pienso… ¿Y el inglés? ¿Nadie se cabrea porqué se enseñé en las escuelas? ¿A ningún político listo radical se le ha ocurrido culpar el inglés de estar menospreciando nuestro idioma? Tiempo al tiempo…

Lo que queria decir es que, con todo ese rollo de la (mala) política, estamos perdiendo el mundo real de vista. No veo ningún problema en que un país tenga varios idiomas oficiales, todo lo contrario de hecho. Es una suerte que debemos apreciar y valorar, y no juzgar a nadie por usar uno u otro en determinadas ocasiones. Yo no voy a obligar a nadie a hablar un idioma u otro en mi casa y espero que los otros hagan lo mismo conmigo. Repito, asociar un idioma a un país si que es de fachas y más propio de una dictadura que no de una democracia como la nuestra, tan cacareada y progresista como intentan vendérnosla.

En resum, associar un idioma a un país és un error molt greu. Gravíssim. Sé que l’evolució em donarà la raó, el problema és que no estaré aquí per veure-ho i això, senyores i senyors, em toca molt els ous.

Políticos, por favor, centraros en lo que realmente toca, que tenemos mucho problemas, y dejad de marear a los idiomas que, nos guste o no, esos van su ritmo. Mucho más lento y desacelerado que nuestras rápidas e insulsas vidas. Y tened clara una cosa, nunca se puede imponer un idioma. Hace años se hizo y todos sabemos que se trataba de una dictadura. No hagamos lo mismo otra vez, aunque se trate de una democracia. Y si, voy a hablar con el idioma que me de la gana y a escribir con el que me salga de las pelotas. Adéu.