L’idioma 2

Després dels pals i hòsties que m’han caigut aquest cap de setmana em veig amb l’obligació de corregir l’article anterior, ja que, pel que veig, no es va acabar d’entendre o no vaig saber expressar el què pretenia. Deixeu-me, per tant, intentar explicar-ho de nou, a veure si ara hi ha menys confusions…

Aquest divendres, al nostre bar habitual, estàvem fent una magnífica partida de botifarra quan de sobte, i sense previ avís, un amic de tota la vida (i excel·lent lector) em va dir que no l’hi estaven agradant els articles taronges, o sigui, els d’opinió. L’hi vaig contestar que els feia, precisament, per cagar-me amb tot i despertar el guerrer que tots portem dins. Dels quatre que estàvem jugant només ell s’havia llegit l’article i, curiosament, va ser el que menys es va posar en la discussió. Això em va fer recordar aquell personatge dels còmics d’Astèrix i Obèlix que sembrava merder i després desapareixia. Zitzanya em sembla que es deia… Total, que els quatre vàrem tenir una aferrissada discussió sobre el que jo havia expressat en l’anterior post. Tant gran va ser la bronca que fins i tot vam abandonar la partida. Curiosament la vàrem abandonar quan jo cantava i tenia vuit bastos a la mà… Això si que em va fer ràbia…

L’endemà, encara no del tot recuperat de la baralla verbal anterior, un altre lector habitual (propietari d’ECEC) em va dir, amb molta sorna, que havia pogut llegir entre línies les meves simpaties cap al grup polític català de Ciutadans. Jo l’hi vaig contestar que la política em sua enormement els baixos i que, en cap moment, havia pretès polititzar-me o posicionar-me en favor d’un o altre partit. Tot i això, i en vistes de que no m’havia expressat massa bé, com començava a ser evident, l’hi vaig dir que dilluns, sens falta, publicaria una correcció/aclariment de l’article. I aquí la teniu…

La meva intenció no era parlar del català i castellà exclusivament i, encara menys, donar a entendre el què volia pel futur de Catalunya. Tal i com deia al principi de l’esmentat article, jo vaig parlar del català i el castellà perquè són els idiomes que em toquen de més d’aprop i, per tant, dels que en puc conèixer més la situació. Però la tesi que vaig intentar desenvolupar, sense massa èxit val a dir, és vàlida per a qualsevol idioma mundial que topi directament amb algun idioma dels grossos (anglès, francès, alemany, xinès mandarí o el mateix castellà).

L’únic que pretenia demostrar, política al marge (sobretot, si us plau), era que els idiomes estan en una constant evolució. Una evolució molt semblant a la de les espècies, una evolució que només permet que sobrevisquin els més forts, en aquest cas els idiomes més estesos. El català, per exemple, és un idioma amb molta història, una sonoritat excel·lent i una escriptura exemplar, però, com tants d’altres en el món, està condemnat. No perquè no l’usem prou, o perquè ens l’hagin prohibit (que també ho han fet) o perquè no hagi tingut oportunitats. No, res d’això. Simplement està condemnat perquè l’evolució i la globalització no permeten que idiomes menors tinguin cabuda en el món actual. De fet, crec que només és qüestió de temps que desapareguin altres idiomes com l’italià, l’holandès, el gaèlic, el flamenc, les múltiples variants del xinès, els dialectes del japonès i, fins i tot, el francès o l’alemany.

Està clar que l’anglès sobreviurà. Al igual que el xinès, el rus, l’àrab o, lògicament, l’espanyol. Vol dir això que prefereixo l’espanyol/castellà per sobre del català? No. Res d’això. A la vida ens imposen moltes coses, però l’idioma, per sort o per desgracia, es una cosa que podem triar (almenys ara). I crec que saber, de bones a primeres, dos idiomes com sabem nosaltres, els catalans, és una sort. Una sort de la que pocs països poden gaudir-ne. Siguem conscients d’això i deixem que cada un esculli el que més l’hi agradi. No vulguem imposar un idioma com ens van fer a nosaltres ja fa anys, tots sabem que això no funciona així.

Una altra de les coses que pretenia dir, i que no va quedar massa clara, és que cada un ha de tenir la voluntat de voler aprendre. Jo no tinc la missió divina d’ensenyar el català a ningú. Parlar amb català quan vagi a comprar el pa, un frankfurt o una samarreta no salvarà l’idioma ni farà que aquests venedors aprenguin automàticament el català. Una persona ha de tenir força de voluntat per aprendre un idioma i si no en té ja podem anar parlant català a tort i a dret que poc aconseguirem.

Un idioma no es salva amb 3 o 4 anys de campanyes, televisions amb català, propaganda a favor o parlant amb els comerciants. L’evolució d’un idioma és cosa d’anys. Molts anys. I per més que ara ens conscienciem de que el català s’ha de salvar, res podrem fer per lluitar contra l’evolució i la globalització.

Amics i amigues. Els idiomes tenen un naixement, una vida i una mort. No val la pena que intentem allargar l’agonia d’un idioma, si aquest ha de morir ho farà i punt. Potser ho allargarem cinc anys, deu, quinze o cinquanta, però el seu final arribarà, per més bona fe i voluntat que hi posem. I repeteixo que no parlo només del català, sinó de moltíssims idiomes. Segurament un percentatge escandalosament alt.

Tant de bo pogués viure milers d’anys per demostrar-ho…

I que consti que no parlo ni de política, ni d’estats, ni de països ni de nacions. Simplement parlo d’idiomes. Idiomes que no coneixen de fronteres ni de tots aquests sidrals que tenim avui en dia.