Les vacances

No diré que m’agradi molt viatjar, perquè diria una mentida, però si que m’agrada, com a tothom, fer escapadetes pseudo-culturals, re de platja, de tant en tant. A part, també sóc un xic meticulós a l’hora de triar els destins. Per exemple, mai aniré a un país que estigui per sota del meu. No geogràficament parlant, sinó en el que a economia i poder es refereix. Aquest meu estil tant personal fa que siguin molts pocs els països que puguin rebre la meva inestimable visita. Per exemple, mai em veureu per Àfrica, Sud-Amèrica o gran part d’Àsia. També queden eliminats la majoria de països de l’Europa de l’est, pràcticament tots els de l’Orient Mitjà i innumerables arxipèlags oceànics. Sóc molt fi, ho sé.

El cas és que durant el meu últim viatge me’n va passar una de grossa. Bé, no només a mi, sinó a mi i a la meva parella que, per no perdre el costum, m’acompanya gairebé sempre.

Per variar una mica els destins més típicament Europeus, i respectant, això si, les premisses que abans us he comentat,vàrem decidir anar a treure el cap per la gran Rússia de Lenin, Marx o Dostoyevski. Com que Rússia és molt gran (infinitament més que Sant Joan) vam decidir centrar-nos en la zona més europea. O sigui, començar per Sant Petersburg, baixar fins a Moscou i arribar a Volgograd passant per les no menys importants Toula i Voronej. El pla era senzill i terriblement funcional. Agafar un avió des de Barcelona fins a l’antiga Leningrad, ara coneguda com a Sant Petersburg, fent escala a la sobrevalorada Amsterdam. Un cop allà la idea era llogar un cotxe, a l’omnipresent agència Avis, i anar fent Kilòmetres, i parades, en funció del cansament i, sobretot, dels calers. Com he dit, un pla d’atac simple, elegant i amb moltes possibilitats de canvis.

Després de no masses, però si suficients, hores de vol, vàrem arribar a Sant Petersburg. La ciutat, de més de quatre milions d’habitants, regalima història per tots els cantons. La catedral de Sant Pere és imponent, el monestir d’Alexandre Nevski tomba d’esquena i el monument a la tercera internacional denota la grandesa d’un país que les ha passat de tots colors. Els carrers més poc turístics sembla que encara estiguin vivint el gran setge i l’esplendorós Neva fa una olor característica. Una olor comunista m’atreviria a dir.

Amb el nostre Alfa Romeo llogat vam trobar un hotelet sense massa esforç. Començava a ser de nit, així que vam descarregar el material a l’hotel i ens vàrem arreglar per anar a sopar alguna cosa i començar a prendre vistes de la gran urb. La nit a Sant Petersburg és freda i tot hi estar en ple agost ens vam veure obligats a sortir amb jaqueta. Vam sopar en un petit i acollidor MacDonald’s (no teníem masses ganes de posar-nos a buscar), enfarriolat, això si, al més pur estil del Gran Tzar Alexandre. Després de sopar vam passejar per la vora del Neva, i vam fer uns quants xupitos de Vodka de patata en un modest bar, molt confortable, que hi havia aprop de la plaça de la revolució. Quan ja estàvem una mica torrats, suficient com per no conduir per les carreteres de les nostres llunyanes terres, vam agafar la màquina italiana, convenientment aparcada en zona blava, i vàrem tornar a l’hotel.

La nostra sorpresa va ser major quan vàrem descobrir que ens havien entrat a robar a l’habitació de l’hotel. Aquell hotelet tant bonic, discret i saturat de complements purament russos, va resultar tenir un sistema de seguretat més que molt qüestionable. L’habitació estava completament potes enlaire. Absolutament tot estava regirat, els calaixos per terra, els armaris oberts, les maletes, que encara no havíem tingut temps de desfer, estaven destrossades i desgraciadament buides. Els lladres ens ho varen robar tot. Només van tenir el detall de deixar-nos el necesser, amb els raspalls de dents, sabó i desodorants, els passaports (sort) i la càmera de vídeo. Suposo que no la varen trobar. L’emprenyada va ser considerable, i més quan els encarregats de l’hotel ens van dir que no disposaven de càmeres de seguretat i que, per tant, no hi podien fer re. Emprenyats com mones vam decidir anar a dormir. Del llit estan, amb una ràbia ploranera incontenible, vam decidir escurçar considerablement el nostre viatge i només arribar fins a la no tant llunyana Moscou.

l’endemà el cabreig seguia essent monumental. Sense ganes de visitar, ni de fer cap mena d’activitat turística, vam abandonar l’hotel i vam posar-nos rumb a Moscou. Quan abans abandonéssim aquell país, millor que millor. Tot i les poques ganes encara vàrem parar a algun museu, vam provar algun menjar tradicional i vam gravar el que vam creure interessant. Tres dies després, amb els ànims ja gairebé recuperats, vam arribar a Moscou. Després de fer-hi nit, visitar el Kremlin i la plaça roja, ens vam dirigir a l’aeroport per tal d’agafar el primer vol que sortís cap a Barcelona. Per sort no ens vàrem haver d’esperar gaire i al cap de poques hores ja estàvem dalt d’un Airbus, nou de trinca, esperant per tornar a casa. Assegut al costat de la finestra, cagant-me amb els lladres i amb totes les meves possessions desaparegudes, vaig prometrem no anar mai més a cap país inferior al meu. Amb Rússia vam fer una excepció, per la colossal història del país Roig i perquè encara, a dia d’avui, segueix essent una superpotència. Tot i això la jugada ens va sortir molt, però que molt malament. Però prometo que no es repetirà.

Uns dies després, ja estan a la meva estimada Barcelona, vam decidir visionar el poc que havíem pogut gravar. La sorpresa va ser majúscula quan vam pitjar el botó play. Els lladres, molt graciosos ells, van tenir la genial idea de gravar-se mentre ens robaven totes les pertinences. Per si fos poc saludaven a la càmera i feien tot de tonteries dubtablement gracioses, en aquella situació almenys. Al final de la gravació dels lladres, i com a traca final del desastrós viatge, vam poder veure, en rigorós primer pla, com un dels lladres es baixava els pantalons i es fregava els nostres raspalls de dents, que per això ens els havien deixat, pel seu cul rus, suat, pelut i brut.

I sí, ens vàrem rentar les dents cada dia.