Les tradicions

L’edat posa tothom al seu lloc i, encara que sembli mentida, amb els anys les coses es veuen diferents. A mi, per exemple, de petit m’agradava molt Bola de Drac o Arale. Fa pocs dies vaig voler fer un petit revival revisionant aquestes dues grans sèries i la meva sorpresa va ser majúscula al descobrir que el record que en tenia estava molt mitificat. Vaig intentar aguantar un capítol sencer, però no hi va haver manera. Em va costar entendre que l’edat m’havia jugat una mala passada i des d’aquí m’agradaria no recomanar a ningú el que vaig fer jo. Si teniu alguna cosa molt ben considerada no la toqueu, correu el risc de marxar molt desil·lusionats. De les desil·lusions, precisament, és del que us vull parlar avui.

Enguany farà vuit anys que tinc carnet de conduir i, per tant, vuit anys que condueixo. Ja abans de tenir el carnet sabia que això de la velocitat m’agradaria i, un cop fetes les pràctiques i aprovats els exàmens, vaig gastar-me tots els meues estalvis, i part dels del meu avi, en un preciós Opel Tigra, alies “Sageta”, de segona mà. El cotxe no era gran cosa, no tenia aire condicionat, trontollava per tot arreu i s’escalfava de mala manera, però, al ser el meu primer cotxe, l’hi vaig agafar una estimació només comparable a la que abans us deia que tenia per Bola de Drac. I sí, si ara provés de nou la Sageta em caurien els collons a terra, segur.

El cas és que jo i el veloç cotxe vàrem establir una extraordinària amistat. Anàvem junts a tot arreu, ens rèiem de les normes de circulació dia sí dia també, escoltàvem música a tant volum com donava l’aparell i ens en fotíem dels cotxes lents que avançàvem sense pietat. Els viatges amb la sageta eren meravellosos, divertits, únics i especials. Tothom al poble coneixia la Sageta, i eren molt pocs els que en parlaven malament. Les noies es morien per aquell cotxe, i val a dir que alguns homes també – tot i que, per Déu, això no passarà mai-.

La felicitat va durar poc ja que, al cap de pocs mesos, la rutina ja s’havia menjat tota l’alegria de la innovació i les noves experiències. I després, de sobte, una estranya alineació dels astres va fer que jo i el meu estimat Tigra descobrissin una nova diversió: Atropellar nens. M’explico.

Anàvem jo i la Sageta tant tranquils per la Plana de Sant Joan, un carrer llarg i ample ple de cases benestants, quan de sobte, sense previ avís, un nen barceloní va sortir disparat d’entre dos cotxes posant-se just davant del meu enfollit Opel blau. Vaig intentar reaccionar però ja era massa tard. Vaig sentir un “pum” eixordador i quan vaig baixar del cotxe vaig veure com el petit nen ros de la capital jeia estès davant del cotxe. Amb tota la cura que em caracteritza vaig posar-lo dret, amb l’esperança de que s’aguantés… I si, efectivament s’aguantava. Passat l’esglai inicial el nen es va pixar i va començar a plorar. En aquestes va arribar el seu pare, corrents des de l’altre punta de carrer, que, molt educat, em va demanar perdó i va renyar el nen orinat mentre l’agafava a coll. Jo vaig tornar a pujar al cotxe i només de posar les mans al volant vaig sentir com la Sageta em demanava més nens. A partir d’aquell dissabte d’estiu cada vegada que agafava el cotxe tenia l’esperança de poder atropellar algun altre nen despistat, barceloní o no.

Van passar dos anys fins que em vaig canviar el cotxe. Dos anys que jo i la Sageta vam aprofitar per atropellar centenars de milers de nens. Sempre ens ho fèiem venir bé perquè semblés culpa del nen i gairebé mai vam tenir cap problema. Alguns d’aquests nens s’aixecaven sense problemes, d’altres tardaven estones molt llargues en despertar-se i algun, a dia d’avui, encara no s’ha despertat. Les famílies de Sant Joan ja em coneixien i quan sentien roncar el motor del meu cotxe no dubtaven en tirar-se a la cuneta, amargar-se a qualsevol lloc o arrencar a córrer sense cap rumb concret. Van ser dos anys d’extrema felicitat…

I va arribar el dia en que jo i la Sageta ens vàrem separar. A la meva vida i va entrar un cotxe nou, més potent, més maco, més àgil, més preparat i, sobretot, molt més americà. Acabava de començar la bonica aliança entre jo i l’ST.

La connexió entre els dos no era tant brillant, segurament per la falta de quilòmetres, però la veritat és que ens enteníem bastant bé. Seguíem burlant-nos les normes de circulació, rient-nos dels vehicles lents i escoltant música a tota pastilla. Només ens faltava atropellar algun nen despistat per saber com de magnífica era la nova etapa…

Lamentablement el resultat no va ser tant perfecte com esperava. A l’estació de Sant Joan, on també hi ha una recta considerable, un nen francès va sortir sense mirar d’entre dos cotxes aparcats. Jo i l’ST ens el vàrem emportar per davant, tal com havia fet milers de vegades amb la Sageta. El problema va ser que el cotxe, òbviament, no era el mateix i la diferència de potència va fer que enviéssim el gabatxo a més de dos-cents metres del lloc de l’impacte. Aquest nen, com era de preveure, no es va aguantar dret…

Aquest dia vaig adonar-me que ja m’havia passat l’edat d’atropellar nens. És per això que ara només em dedico a estavellar-me. M’és igual que siguin parets, tanques, altres cotxes, arbres, faroles o senyals; l’important és mirar quina resistència té el meu cotxe i a quina velocitat puc anar sense fer-me mal. És un joc divertit. Perillós, però divertit. I encara és més divertit per en Torras, el meu mecànic, que cada cop que em veu en fa l’ona. De fet, està pagant la carrera dels seus fills gràcies al meu vici.

Ara, tal i com vaig fer amb Bola de Drac, esperaré uns quants anys abans de tornar a atropellar algun nen. No fos cas que esguerréssim l’extraordinari record que en tinc…