L’avió

Els que em coneixen, que segons el Facebook cada dia són més i segons el Twitter menys, saben perfectament que no estic d’acord amb pràcticament re. És un defecte que he tingut tota la vida i, ara, crec que ja és massa tard per posar-hi remei; per tant, i a no ser que molesti molt a algú (i potser ni així), seguiré queixant-me per tot el que cregui que m’he de queixar. I avui, per seguir amb aquesta llista de queixes amb què s’està convertint aquest blog, m’agradaria parlar dels avions.

No sóc massa donat a viatjar en avió, no sé si és perquè sóc de poble i això ho veig massa allunyat del meu entorn natural o si simplement em fa por que caigui l’avió. I si, ja em poden anar dient estadístiques per demostrar-me la seguretat dels avions i tot el què vulguin que no aconseguiran convencem. L’home si hagués de volar tindria ales, igual que tindria brànquies si hagués de nadar. Eh que no tenim re d’això? Doncs no rissem el ris i mantinguem els peus a terra. Collons!

Però com bé sabeu, o hauríeu de saber, avui en dia és pràcticament impossible mantenir-se ferm en les conviccions d’un mateix. I tal hi com els polítics ens canvien de jaqueta cada dos per tres, jo m’he vist obligat, en múltiples ocasions, a viatjar en avió. No és que m’entusiasmi, però de vegades no hi ha més remei.

Sempre que he pogut triar he volat amb companyies aèries de cert renom. Hi ha vegades, però, que un no pot escollir. Com la vegada que vam anar de vacances a Roma i que, encara no sé com, vam acabar volant amb Ryanair des de Girona.

D’entrada no em feia massa gràcia volar amb una companyia que no assigna seients i que, per si fos poc, té la seva base al més que qüestionable aeroport gironí. Un cop vaig veure l’aeroport en qüestió, del que havia sentit molt a parlar però mai havia vist, em varen caure els collons a terra. L’aeroport de Girona és als aeroports com la marca Acer als ordinadors. O sigui, operatiu però amb moltes mancances. Per començar no vaig tenir pebrots de trobar el diari “El Punt” en cap de les poques botigues que hi havia i, encara que no us ho cregueu, vaig haver de comprar “El País”. Total, només volia fer els mots encreuats…

Per poder tenir un lloc acceptable a l’avió vam haver de fer més d’una hora de cua, drets, a l’entrada el túnel. Quan per fi van obrir les portes la gent va arrencar a córrer, ben bé com a les rebaixes del Corte Inglés. Per entrar a l’avió i van haver hòsties. Però hòsties series. Un cop a dins de l’aparell vaig caure de cul a terra al veure que el trasto que ens havia de portar fins la gran Roma era poc més ample que el meu cotxe i d’una altura similar. Com vaig poder vaig seure a un bon seient al costat del passadís. Els presagis no eren gens bons.

Després de gairebé una hora asseguts, i havent fet els mots encreuats, les diferències i els jocs variats del diari, l’avió es va dignar a arrencar. Encara no sé com vam poder aixecar el vol, doncs no devíem anar a més de 30 kilòmetres per hora. Abans, però, les lletges hostesses ens van explicar tots i cada un dels sistemes de seguretat. Ho van fer molt bé i molt maco, llàstima que ho fessin amb un reguitzell d’idiomes que no vaig ser capaç de desxifrar.

Un cop a l’aire l’avió va trontollar cada poc més de 2 mintuts, va enxampar totes les turbulències i, per si tot això fos poc, va fer sorolls de molt mal auguri cada dos per tres. Entre tot aquest espectacle les hostesses ens van oferir menjar i begudes a preus escandalosos que rallaven el delicte. Preus a dos dits del cel diria. Mai millor dit, de fet. I per si la meva histèria no fos suficient, un malparit de nen, d’uns cinc o sis mesos, es va passar més de la meitat del viatge plorant. La seva mare, tant panxa, el va ignorar tot el camí. Puta, més que puta!

Un cop arribats a l’aeroport (petit) de Roma l’avió va haver de fer cinquanta mil maniobres per poder-se encarar correctament a la pista. A mig aterrar, i no sé perquè, l’aeroplà va fotre un vot de tres parells de collons. Finalment, quan ja ho donava tot per perdut, l’avió va aconseguir aterrar. Un cop vam estar completament aturats, i amb els llums del cinturó parats, tota la gent de l’avió es va posar a aplaudir. Van aplaudir com bojos, semblava que els hi anés la vida. No ho vaig entendre. No representa que l’objectiu del viatge era arribar sans i estalvis? Realment feia falta aplaudir?

Ja han passat més de dos anys des d’aquell viatge i, encara ara, segueixo sense entendre el perquè de tant joiosos aplaudiments. Potser era el primer avió que arribava sencer sortint des de Girona? O potser havia estat un vol plàcid i tranquil com pocs (cosa que a mi no em va semblar)? En tot cas, i per no ser menys, jo també vaig aplaudir. Però jo, a diferència de tots els altres, vaig aplaudir la decisió de no volar mai més amb Ryanair.

PD: De Roma també vam tornar amb Ryanair… I al arribar a Girona la gent també va aplaudir. Jo encara espero el dia que m’aplaudeixin al sortir de la feina. O el dia que faci un bon aparcament. No ho entenc.

I una altra cosa encara. Recordeu que podeu votar-me com el millor blog personal català. Us deixo el Link (Voteu-me)