La incoherència

La meva àvia, pobre dona, fa molts i molts anys que viu al mateix pis. Els meus comptes només arriben a 25 però, segons ella, hi porta més de quaranta anys en aquell maleït bloc rònec i caducat.

Val a dir, però, que no sempre ha estat igual i que, des de que en tinc constància almenys, l’hàbitat ha sofert varis canvis. Ha modernitzat l’electrònica, ha fet petits canvis de mobiliari, ha renovat les fotografies, ha pintat, i fins hi tot s’ha instal·lat una còmoda calefacció elèctrica, per tal d’evitar els ridículs quatre graus, o cinc quan tot anava bé, que assolia en ple hivern a la seva habitació desemparada pròpia d’àvia.

Però tot i que el piset de la meva àvia s’ha modernitzat i, més o menys, posat al dia, el que segueix impertorbable és l’edifici en si. Ubicat al centre del poble, degut principalment al creixement demogràfic de la vila, el bloc de vivendes fa anys que necessita una mà de pintura. La façana, que abans era d’un blanc impol·lut, suposo, ara té un color indescriptible més propi d’una xabola sud-americana que d’un edifici ben situat d’un país ben estant. Els balcons, petits, estrets i insegurs, fa anys que amenacen foc i ruïna, i la mà de pintura, que anys enrere hi va donar el meu avi, en pau descansi, ha estat substituïda, pel pas insadollable del temps, per un color marronós propi del rovell.

Recordo que anys enrere, molts anys enrere, es va pintar l’escala amb un estocat venecià de color verd molt maco. Amb una petita línea verda que separava la part inferior estocada de la superior llisa i blanca. Amb els anys aquesta pintura ha anat caiguent, l’estocat mostra més clapes que pintura i al replà de la meva àvia, situat a la primera planta, encara si poden veure les pintades que hi feia, amb tota la meva innocència, quan hi anava a dinar els dilluns, dimecres i divendres. De fet no són ben bé pintades, sinó que arrencava la pintura amb les claus, deixant uns grafits de color gris lleig que mostraven la meva poca capacitat literària amb paraules com “aleix”, “hola“ o “adéu”.

Al vestíbul de l’edifici hi ha les bústies, verdes totes i amb petits forats perquè respirin les cartes. Just a sota l’escala hi ha un petit forat, en forma d’arcada, on jo solia guardar la bicicleta quan anava a dinar o a passar llargues tardes mirant el club Súper 3.  Ara, aquest forat, ha estat ocupat per cotxets varis i bicis qüestionables d’algun dels múltiples veïns immigrants que habiten l’immoble. Potser és de l’alemany, del negre o del moro. No ho sé. En tot cas segur que no és meva. Jo fa temps que he canviat aquest primitiu sistema de transport per un molt més efectiu, i car, cotxe.

El més curiós de tot l’edifici, ètnies i àvies apart, és el què trobem a la planta baixa, on, com en la resta de plantes, també hi ha dos pisos. Un d’aquests pisos, el de la dreta concretament, temps enrere havia estat el dels amos de la construcció que, si mal no recordo, tenien un gat siamès que responia al nom de Jaqui. Doncs bé, aquest pis, ara, actualment, pertany a una família d’Islàmics barruts que, sense cap mena de complex, omplen l’escala d’olors, i crits, a altes hores de la matinada tot celebrant el més que respectable ramadà.

En un esforç completament admirable per integrar-se en la sempre hostil cultura catalana, aquesta bona gent, creient i de pell fosca, han cregut convenient, o necessari, comprar-se una catifa de benvinguda amb l’idioma oficial de la terra de Guifré el Pilós. Una d’aquestes alfombretes que es posen a l’entrada i que donen la benvinguda als visitants mentre esperen que s’obri la porta.

Aquesta catifa, doncs,  té la típica paraula pròpia de la majoria: Benvinguts. La gran diferència és que la família àrab, no sé si per costums, per pura ignorància o per desconeixement de la tradició, ha decidit encara les lletres cap a la porta i no cap enfora com és habitual. D’aquesta manera, quan tu t’esperes després de picar la porta, només ets capaç de veure un seguit de lletres inverses sense cap mena de sentit. En canvi ells, quan obren la porta, per rebre els convidats, es troben amb un esplèndid i majúscul “Benvinguts”. Repeteixo que no sé perquè ho han fet. Tot i que l’explicació més lògica que hi trobo és que potser tenen l’alfombra de tal manera per saber què dir quan acaben d’obrir la porta, i així evitar quedar-se en blanc. O potser és un “Benvinguts” al món exterior, una espècie de convit a una terra estranya per ells.

Sigui com sigui, cada dia que vagi a casa la meva àvia els hi giro, i els hi deixo tal i com marquen els cànons. Tot i que és un esforça inútil, puig cada dia que hi torno la catifa torna a estar col·locada com de costum. Començo a pensar que potser ho fan només per tocar-me els collons i que riuen, com uns maleïts condemnats, cada cop que em veuen, posar-me nerviós, des de l’ull de peix de la porta. La mare que els va parir…