La foguera

Tinc un problema. Un problema amb quatre rodes, per ser més exactes. No és la primera vegada que parlo del meu cotxe aquí al blog, però és que últimament sembla que la meva vida giri al voltant del malparit d’automòbil. És trist, però cert.

Quan va començar aquest 2010, durant la festa de cap d’any, vaig fer les típiques promeses que es fan cada any. Tenia l’esperança de que el dos mil deu fos millor que el dos mil nou, que no va ser dolent però tampoc va passar-me re extremadament espectacular. Volia començar la nova dècada del segle XXI de la millor manera possible. Estalviant, guanyant més diners, escrivint més al blog i, a poder ser, guanyant algun tipus de loteria. De totes les promeses, de moment, només he complert la del blog, i de manera més que molt qüestionable a més a més. El que no em pensava, de cap de les maneres, és que aquest 2010 fos la meva perdició automobilística…

Després de la multa de velocitat de finals d’any, de que el buga em deixés tirat al bell mig de Barcelona i de la multa per anar una mica tocat (només una mica), pensava que la meva mala sort circulatòria no podia fer més que disminuir durant el bonic, numèricament parlant, 2010. Greu error. L’any va començar malament amb un bon reguitzell de multes d’aparcament, de les que accepto tota la culpa haguda i per haver. Va seguir amb un fatal accident a l’autopista, que ja us vaig explicar en el seu moment, i, per acabar-ho d’arrodonir, poques setmanes després de tenir el cotxe arreglat s’em va rebentar la roda al mig de l’autovia, amb el conseqüent canvi de pneumàtics.

Des de l’últim incident val a dir que el ritme havia baixat molt, llevat de les multes d’aparcament que segueixen essent la meva creu. Però la setmana passada, quan ja em pensava que jo i el cotxe tornàvem a tenir aquella simbiosi tant maca que ens caracteritzava a l’hora d’atropellar nens, vaig i tinc un altre percanç.

Resulta que un fill de puta, sense sentiments ni educació ni re mínimament acceptable, va aparcar amb tota la seva traça davant del meu cotxe. El molt bandarra, amb la conducció característica de Barcelona, va colpejar-me el paraxocs davanter tot fent maniobres, amb tanta mala sort que em va xafar el plàstic que, ves per on, és l’encarregat d’aguantar el radiador. Òbviament no em va deixar cap nota apuntant-me el seu número de telefon, de matrícula o del permís de conduir, així que el més calent a l’aigüera i, tal com diria el meu amic Pau Riba, “toca pagar, pagar, pagar i vigilar que no et peguin”.

La factura del taller, amb el nou tant per cent d’IVA reglamentari, puja fins els gens menyspreables set-cents disset Euros. Un número capicua que no em fa puta gràcia, i molt menys després del gasto que ja porto. És per això que he pres un ferma decisió.

Aprofitant que el meu cotxe és de paper de ceba, o això m’ha estat demostrant els últims mesos, i que cremarà bé farem una gran foguera a la muntanya de Sant Antoni del meu poble. Fotrem foc al cotxe i a totes les factures del taller. Aprofitarem la festeta per ballar com indis al voltant de la foguera, tirar petards i explicar contes. Crec que és la millor solució. Encara no he decidit dia, però no patiu que us avisaré. Ja veureu que bé que ens ho passarem. Ens ho passarem de collons! Gairebé tant bé com s’ho ha passat el meu mecànic els últims mesos. Potser el convidaré i tot…